La investigació neix de la col·laboració entre el departament de Justícia, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Barcelona, així com de diferents entitats catalanes que treballem per a la reinserció social
Les persones privades de llibertat anhelen recuperar la vida més enllà de les quatre parets, però tornar a viure en societat després d’un ingrés en un centre penitenciari, sovint, no és gens fàcil. Als obstacles burocràtrics, a la cerca de feina o d’habitatge, sovint, se l’’afegeix la manca d’una xarxa de suport. Davant d’això, com pot afavorir un vincle humà a la reinserció social?
Aquesta va ser la pregunta que va motivar els dos catedràtics José Cid, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i Antonio Andrés Pueyo, de la Universitat de Barcelona (UB), a dur a terme una investigació sobre si l’acompanyament durant un any d’una persona mentora podia afavorir a la reinserció social de les persones privades de llibertat i evitar-ne la reincidència.
Un estudi pioner que no han desenvolupat sols, sinó que, també, ha comptat amb la participació del Departament de Justícia i diverses entitats socials, entre elles Suara Cooperativa.
En aquest context, arran de la nostra experiència en el sector i amb la tasca que ja desenvolupàvem amb persones privades de llibertat, des de Suara Cooperativa vam aportar fins a 15 persones voluntàries que van voler participar en aquest estudi, les quals han estat acompanyades per a mentors de l’associació de Voluntariat de l’Acció Social (VAS).
Principals conclusions
Malgrat que aquest projecte es va iniciar fa deu anys, les principals conclusions no s’han extret fins ara perquè ha calgut fer un seguiment de quatre anys a les persones participants per fer-ne una anàlisi de la seva evolució i veure si reincidien o no.
Per una banda, s’ha pogut constatar que quan una persona té un risc baix de reinserció, la mentoria funciona, ja que aconsegueix reduir la reincidència i frena de manera directa les conductes antisocials. A través d’un vincle tan senzill com tenir una persona que escolta, amb qui poder fer un cafè o que acompanya en la rutina, redueix l’ansietat del retorn al carrer, millora l'autoestima dels participants i els ajuda a construir una nova identitat completament allunyada del passat delictiu.
D’altra banda, en el cas de les persones que tenen un risc mitjà o alt de reincidència, sigui perquè les seves conductes sigui entorns són més complexes, l’acompanyament d’una mentoria no és suficient. La calidesa i el suport humà d’una persona mentora comunitària és una eina per a la reinserció, però, també, calen programes integrals que sumin la intervenció tècnica especialitzada com són el suport psicològic, la formació, l’orientació laboral o l’acompanyament en la cerca d’habitatge, entre altres.
Finalment, l’estudi també revela que la reinserció no ha de ser una qüestió tancada on intervingui exclusivament l’administració penitenciària, sinó que la participació d’aquestes persones voluntàries en la figura de mentores, també, denota la importància que té implicar la ciutadania en els processos de reinserció perquè les persones privades de llibertat tinguin una oportunitat de construir una nova vida: la tornada a casa és més càlida, humana, real i segura.
