Durant els últims quatre anys hem acompanyat en la seva jornada a persones treballadores familiars per Barcelona, L'Hospitalet, Sant Cugat del Vallès i Mollet. Endinsa't en el seu dia a dia a través d'aquest blog per conèixer una mica més la seva feina, imprescindible!
L’Efrem Lopez (Esplugues de Llobregat, 1991) és un dels pocs homes que fa de treballador familiar a Suara. Per a ell, la seva feina consisteix en facilitar el dia a dia de les persones amb necessitats: tenir cura de la higiene, anar a comprar, sortir a passejar, acompanyaments mèdics, tramitar papers... Per als usuaris encara es fa una mica estrany que un home entri als domicilis a fer algunes d’aquestes tasques, però la cosa va canviant. “Algunes dones grans tenen pudor que un treballador familiar les dutxi. Cal fer el doble de feina per trencar el tabú i dins el propi col·lectiu de les cures també cal revertir la mentalitat”, reflexiona.
La història familiar de l’Efrem el va portar fins a aquesta feina. Ell és el penúltim fill d’una família de quatre germans amb els pares separats. No tenia massa clar quin camí seguir i va estudiar una formació professional de ceramista i una altra de veterinària. Quan va morir el seu avi, es va mudar a viure amb l’àvia a Sant Boi, per fer-li companyia i vigilar que estigués bé. I d’aquesta manera se li va despertar l’interès per l’atenció sociosanitària. Va fer diferents cursos i unes pràctiques a Suara i ja s’hi va quedar, cap al 2008.
El que més li agrada és el tracte amb les persones. I sobretot, guanyar-se la seva confiança a poc a poc. L’Efrem se sent orgullós d’algunes intervencions que fins i tot han servit per salvar la vida d’una persona. Com quan fa uns dies ell mateix va detectar a temps un cas d’ictus i el van poder tractar a l’hospital.
L’Efrem forma part de l’equip de Suara a Vilapicina, Barcelona, on al 2018 l’ajuntament va engegar la prova pilot d’un nou model d’atenció domiciliària, basada en la experiència holandesa de Buurtzorg. Sota el lema “humanitat per damunt de burocràcia”, la idea és assolir una atenció més centrada en les persones i les seves necessitats, amb una major autogestió dels treballadors del servei. Aquesta prova va resultar un èxit, i actualment, hi ha més de quaranta nuclis que funcionen de la mateixa manera a la ciutat.
L’Efrem gaudeix de la seva feina, però reconeix que sovint té un desgast físic. Creu que més endavant tirarà cap a la gestió del servei, però no en té cap pressa. Ara, s’ha apuntat a un projecte nou de Suara per fer ceràmica amb els usuaris i està il·lusionat perquè podrà posar en pràctica algunes de les coses que més li agraden i que fins ara no s’havien creuat.
A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.
Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more">L’Efrem Lopez (Esplugues de Llobregat, 1991) és un dels pocs homes que fa de treballador familiar a Suara. Per a ell, la seva feina consisteix en facilitar el dia a dia de les persones amb necessitats: tenir cura de la higiene, anar a comprar, sortir a passejar, acompanyaments mèdics, tramitar papers... Per als usuaris encara es fa una mica estrany que un home entri als domicilis a fer algunes d’aquestes tasques, però la cosa va canviant. “Algunes dones grans tenen pudor que un treballador familiar les dutxi. Cal fer el doble de feina per trencar el tabú i dins el propi col·lectiu de les cures també cal revertir la mentalitat”, reflexiona.
La història familiar de l’Efrem el va portar fins a aquesta feina. Ell és el penúltim fill d’una família de quatre germans amb els pares separats. No tenia massa clar quin camí seguir i va estudiar una formació professional de ceramista i una altra de veterinària. Quan va morir el seu avi, es va mudar a viure amb l’àvia a Sant Boi, per fer-li companyia i vigilar que estigués bé. I d’aquesta manera se li va despertar l’interès per l’atenció sociosanitària. Va fer diferents cursos i unes pràctiques a Suara i ja s’hi va quedar, cap al 2008.
El que més li agrada és el tracte amb les persones. I sobretot, guanyar-se la seva confiança a poc a poc. L’Efrem se sent orgullós d’algunes intervencions que fins i tot han servit per salvar la vida d’una persona. Com quan fa uns dies ell mateix va detectar a temps un cas d’ictus i el van poder tractar a l’hospital.
L’Efrem forma part de l’equip de Suara a Vilapicina, Barcelona, on al 2018 l’ajuntament va engegar la prova pilot d’un nou model d’atenció domiciliària, basada en la experiència holandesa de Buurtzorg. Sota el lema “humanitat per damunt de burocràcia”, la idea és assolir una atenció més centrada en les persones i les seves necessitats, amb una major autogestió dels treballadors del servei. Aquesta prova va resultar un èxit, i actualment, hi ha més de quaranta nuclis que funcionen de la mateixa manera a la ciutat.
L’Efrem gaudeix de la seva feina, però reconeix que sovint té un desgast físic. Creu que més endavant tirarà cap a la gestió del servei, però no en té cap pressa. Ara, s’ha apuntat a un projecte nou de Suara per fer ceràmica amb els usuaris i està il·lusionat perquè podrà posar en pràctica algunes de les coses que més li agraden i que fins ara no s’havien creuat.
Quan l’August (1938) es va jubilar tenia pensat retirar-se fora de la ciutat amb la seva dona i per això es van comprar una masia fabulosa, Can Xirigoi, a Sant Cebrià de Vallalta. Allà hi van viure amb el seu gos Clifford durant una bona temporada i tot anava bé. L’August estava delicat de salut i un dia va tenir una crisi respiratòria, va caure al terra i l’ambulància va trigar més de tres hores en venir. Llavors van decidir tornar a viure a la ciutat, a Vilapiscina (Barcelona), al seu barri de tota la vida, per poder estar més controlat si hi havia alguna altra complicació.
Ara l’Efrem ve dos dies per setmana, surten a passejar i seuen una mica a la fresca, sempre acompanyats de la seva bomba d’oxigen que l’ajuda a respirar. Tot i les dificultats, esperen que aquest estiu puguin tornar al Maresme, a un hotel que coneixen bé, a passar unes setmanes de vacances en família.
Ara l’Efrem ve dos dies per setmana, surten a passejar i seuen una mica a la fresca, sempre acompanyats de la seva bomba d’oxigen que l’ajuda a respirar. Tot i les dificultats, esperen que aquest estiu puguin tornar al Maresme, a un hotel que coneixen bé, a passar unes setmanes de vacances en família.
" class="item-link link-more"> Quan l’August (1938) es va jubilar tenia pensat retirar-se fora de la ciutat amb la seva dona i per això es van comprar una masia fabulosa, Can Xirigoi, a Sant Cebrià de Vallalta. Allà hi van viure amb el seu gos Clifford durant una bona temporada i tot anava bé. L’August estava delicat de salut i un dia va tenir una crisi respiratòria, va caure al terra i l’ambulància va trigar més de tres hores en venir. Llavors van decidir tornar a viure a la ciutat, a Vilapiscina (Barcelona), al seu barri de tota la vida, per poder estar més controlat si hi havia alguna altra complicació.Ara l’Efrem ve dos dies per setmana, surten a passejar i seuen una mica a la fresca, sempre acompanyats de la seva bomba d’oxigen que l’ajuda a respirar. Tot i les dificultats, esperen que aquest estiu puguin tornar al Maresme, a un hotel que coneixen bé, a passar unes setmanes de vacances en família.
" class="item-link link-more"> Quan l’August (1938) es va jubilar tenia pensat retirar-se fora de la ciutat amb la seva dona i per això es van comprar una masia fabulosa, Can Xirigoi, a Sant Cebrià de Vallalta. Allà hi van viure amb el seu gos Clifford durant una bona temporada i tot anava bé. L’August estava delicat de salut i un dia va tenir una crisi respiratòria, va caure al terra i l’ambulància va trigar més de tres hores en venir. Llavors van decidir tornar a viure a la ciutat, a Vilapiscina (Barcelona), al seu barri de tota la vida, per poder estar més controlat si hi havia alguna altra complicació.Ara l’Efrem ve dos dies per setmana, surten a passejar i seuen una mica a la fresca, sempre acompanyats de la seva bomba d’oxigen que l’ajuda a respirar. Tot i les dificultats, esperen que aquest estiu puguin tornar al Maresme, a un hotel que coneixen bé, a passar unes setmanes de vacances en família.
" class="item-link link-more"> Quan l’August (1938) es va jubilar tenia pensat retirar-se fora de la ciutat amb la seva dona i per això es van comprar una masia fabulosa, Can Xirigoi, a Sant Cebrià de Vallalta. Allà hi van viure amb el seu gos Clifford durant una bona temporada i tot anava bé. L’August estava delicat de salut i un dia va tenir una crisi respiratòria, va caure al terra i l’ambulància va trigar més de tres hores en venir. Llavors van decidir tornar a viure a la ciutat, a Vilapiscina (Barcelona), al seu barri de tota la vida, per poder estar més controlat si hi havia alguna altra complicació.Ara l’Efrem ve dos dies per setmana, surten a passejar i seuen una mica a la fresca, sempre acompanyats de la seva bomba d’oxigen que l’ajuda a respirar. Tot i les dificultats, esperen que aquest estiu puguin tornar al Maresme, a un hotel que coneixen bé, a passar unes setmanes de vacances en família.
" class="item-link link-more"> Quan l’August (1938) es va jubilar tenia pensat retirar-se fora de la ciutat amb la seva dona i per això es van comprar una masia fabulosa, Can Xirigoi, a Sant Cebrià de Vallalta. Allà hi van viure amb el seu gos Clifford durant una bona temporada i tot anava bé. L’August estava delicat de salut i un dia va tenir una crisi respiratòria, va caure al terra i l’ambulància va trigar més de tres hores en venir. Llavors van decidir tornar a viure a la ciutat, a Vilapiscina (Barcelona), al seu barri de tota la vida, per poder estar més controlat si hi havia alguna altra complicació.Ara l’Efrem ve dos dies per setmana, surten a passejar i seuen una mica a la fresca, sempre acompanyats de la seva bomba d’oxigen que l’ajuda a respirar. Tot i les dificultats, esperen que aquest estiu puguin tornar al Maresme, a un hotel que coneixen bé, a passar unes setmanes de vacances en família.
" class="item-link link-more"> Quan l’August (1938) es va jubilar tenia pensat retirar-se fora de la ciutat amb la seva dona i per això es van comprar una masia fabulosa, Can Xirigoi, a Sant Cebrià de Vallalta. Allà hi van viure amb el seu gos Clifford durant una bona temporada i tot anava bé. L’August estava delicat de salut i un dia va tenir una crisi respiratòria, va caure al terra i l’ambulància va trigar més de tres hores en venir. Llavors van decidir tornar a viure a la ciutat, a Vilapiscina (Barcelona), al seu barri de tota la vida, per poder estar més controlat si hi havia alguna altra complicació.Ara l’Efrem ve dos dies per setmana, surten a passejar i seuen una mica a la fresca, sempre acompanyats de la seva bomba d’oxigen que l’ajuda a respirar. Tot i les dificultats, esperen que aquest estiu puguin tornar al Maresme, a un hotel que coneixen bé, a passar unes setmanes de vacances en família.
" class="item-link link-more">La Laila Bouchateb (Barcelona, 1979) treballa al Servei d’Atenció Domiciliària de Suara des de 2018. Va començar com a auxiliar de la llar al barri de la Zona Franca i, des de 2023, fa de treballadora familiar al barri del Raval, després de fer una formació interna.
Els seus pares són de Tànger, i al 1972 van venir a Barcelona en la primera onada migratòria marroquina. Van aterrar al barri del Carmel, on “no hi havia mesquites ni carnisseries halal. La mare vestia a la manera occidental, no portava hiyab i tenien poca comunicació amb el seu país natal. La immersió era total”, recorda la Laila. “La mare feia feines a cases i el pare era cuiner en un hospital. Tots dos eren molt treballadors i amb una mentalitat oberta i igualitària”, explica. “Al llarg del anys, la comunitat marroquina a Catalunya ha crescut, s’ha assentat, i amb la millora de la tecnologia i el contacte amb la nostra cultura, s’han anat tornant més religiosos”, afegeix.
El seu pare és ara el president del Centre Islàmic del Carmel i la Laila fa anys que va al Centre Cultural Islàmic Català del Clot. “L’islam és ara més permissible i a mi se’m fa més atractiu. Tinc ganes de seguir-lo estudiant perquè és la meva religió. M’ha costat assumir la condició de catalana i magrebí, sentia que no acabava d’encaixar enlloc”, lamenta.
La Laila, de ben petita, es va mudar al barri de Sant Andreu, on hi ha viscut sempre, exceptuant algun parèntesi temporal. Quan va acabar l’escola va fer una FP de turisme i va treballar un parell d’anys en una agència de viatges. Van seguir altres feines diferents, de relacions públiques, comercial, cambrera, neteja de comunitats i monitora de nens. El 2000, va tenir un fill amb seu primer marit i, més tard, n’ha tingut dos més amb la seva parella actual.
Va arribar a Suara a través dels serveis socials de Sant Andreu, on havia anat a demanar orientació laboral. Va començar d’auxiliar de la llar, ocupant-se de les tasques de neteja, però ella hi donava molt més, perquè li agrada el tracte amb les persones. Aviat es va plantejar formar-se com a treballadora familiar perquè volia tenir més responsabilitats per ajudar als seus usuaris. Al 2022, es va fer sòcia de la cooperativa Suara i, l’any següent, va començar de treballadora familiar al Raval. “Ara puc tenir més interacció amb les persones i també em sento més valorada”.
“El Raval és un barri divers però amb moltes necessitats. Hi viu gent molt gran en pisos antics que necessiten rehabilitació. Les situacions d’insalubritat són freqüents a les llars i als edificis”, explica. La Laila ja hi va viure un temps, al carrer Nou de la Rambla, durant els anys 90: “Algunes coses han canviat, ara hi ha més turistes i menys prostitució visible. I també ha augmentat la inseguretat. Però jo ja sé que he de posar una ma a la bossa i no parlar amb el mòbil pel carrer”.
La primera setmana de tornar a treballar al Raval la va abordar un home molt col·locat quan entrava a la porteria d’un del seus usuaris. La va intentar grapejar i va haver d’empentar-lo per defensar-se i tancar la porta. “També vaig rebre una bufetada sense cap motiu d’una dona que anava drogada pel carrer Sant Pau. Vaig decidir no fer res i seguir caminant. Són coses que passen en un barri amb moltes mancances...”, confessa la Laila.
Al barri on viu, Sant Andreu, sempre porta el hiyab, però se’l treu quan va a treballar al Raval. “No tinc valentia per portar-lo, de moment, ho faré quan estigui preparada. Fa anys que ho faig així, pels prejudicis que hi ha, però tots els usuaris que porto són conscients que soc una dona musulmana i no he tingut cap problema de moment”, reflexiona.
“Existeix la xenofòbia i en part la puc entendre. És una combinació dels prejudicis de la població autòctona de tota la vida, que ens engloba a tots en una imatge negativa de radicalitat i masclisme. I també una ignorància d’alguns nouvinguts musulmans que no es volen barrejar”, apunta. La Laila recorda moments molt durs, després del atemptats de La Rambla de 2017 : “Les mirades eren com ganivets aquells dies. Jo vaig anar a la manifestació amb una pancarta que deia no tots els musulmans som terroristes i el meu fill petit a l’esquena”, convé.
La Laila forma part del centre cívic de la Trinitat, on organitza i participa de les moltes activitats que s’hi fan. I també està implicada en l’escola dels seus fills, a la comissió d’inclusió, per millorar la convivència a la comunitat escolar.
“M’agradaria seguir formant-me, m’interessa la integració social i m’estic plantejant de fer-ho en un futur. Encara he de mirar vàries coses, però crec que tinc aptituds per fer-ho”, conclou.
Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les persones a les quals atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene i les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.
Vídua des de 1998, la Isabel va perdre la seva filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb el consum d'alcohol. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
Vídua des de 1998, la Isabel va perdre la seva filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb el consum d'alcohol. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more"> Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les persones a les quals atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene i les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.Vídua des de 1998, la Isabel va perdre la seva filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb el consum d'alcohol. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more"> Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les persones a les quals atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene i les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.Vídua des de 1998, la Isabel va perdre la seva filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb el consum d'alcohol. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more"> Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les persones a les quals atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene i les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.Vídua des de 1998, la Isabel va perdre la seva filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb el consum d'alcohol. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more"> Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les persones a les quals atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene i les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.Vídua des de 1998, la Isabel va perdre la seva filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb el consum d'alcohol. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more"> Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les persones a les quals atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene i les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.Vídua des de 1998, la Isabel va perdre la seva filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb el consum d'alcohol. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more"> Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les persones a les quals atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene i les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.Vídua des de 1998, la Isabel va perdre la seva filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb el consum d'alcohol. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more"> Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les persones a les quals atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene i les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.Vídua des de 1998, la Isabel va perdre la seva filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb el consum d'alcohol. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more">La Mª Jesús Garcia (Granollers, 1980) està Suara Mollet des del 2015. És mare de dos fills i viu a Les Franqueses.
Abans havia treballat en una guarderia i d’agent d’assegurances, però a ella sempre li ha agradat ajudar als altres. Una amiga la va proposar i va començar d’auxiliar, estudiant per les tardes per poder fer de treballadora familiar.
Ara sent que està fent allò que volia, ajudar a qui de veritat ho necessita i donar qualitat de vida a persones que no en tenen gaire. El que més li agrada són els serveis infantils i els de salut mental perquè és on és veuen més els resultats de la seva feina. El que menys li agrada, és quan algun usuari confón el servei de la treballadora familiar per tenir un minyona. Alguns intenten aprofitar-se’n i llavors toca marcar límits.
A la Mª Jesús li brillen els ulls quan recorda alguns dies en que la seva intervenció potser va salvar la vida d’alguna persona. I també parla dels dies complicats en el que ha hagut suportar amenaces d’una persona amb problemes mentals. És una feina amb reptes i recompenses, i sense dubte molt humana.
Ella fa serveis de treballadora familiar per tot Mollet. Ella fa servir el seu propi cotxe (tot i no ser imprescindible) perquè si no acaba esgotada. Sovint porta també alguna de les seves companyes amunt i avall. A Mollet son més de 40 professionals, entre auxiliars i treballadores familiars, totes dones.
Quan pensa en el futur s’imagina com a coordinadora a Suara, perquè no s’imagina amb 55 anys aixecant a gent gran del llit. És una feina que requereix força i salut.
Abans s’enduia una mica els problemes a casa quan veia algunes persones grans amb la casa plena de fotografies familiars i elles completament desateses. Ara ja ha après a deixar aquestes cabories a la feina i ademés els usuaris que té ara estan força ben atesos. La Mª Jesús està entusiasmada amb el premi als millors serveis socials que recentment ha rebut Suara i ens parla dels nous programes que tenen, com el projecte Alexa en pantalla, on posen aquesta tecnologia per acompanyar persones que estan a casa, o el projecte de Casal Online.
Avui toca passeig amb la Pura i el Robert, que està fent les pràctiques a Suara i segueix a la MªJesús a tot arreu durant un parell de mesos.
Amb l’ajuda de l’ascensor, baixen al carrer i despleguen el caminador. Xino-xano, davallen el carrer de la Pura fins a la cantonada amb l’avinguda on s’aturen davant la fruiteria per saludar a la botiguera. Després entren al bar de la cantonada per fer un cafè. Diuen que els entrepans són molt bons, però avui ja han esmorzat.
Acaba de passar Tots Sants, parlen de disfresses i la Pura recorda com l’any passat va desfer una faldilla per fer-se un vestit de castanyera. Amb el folre, va fer un mocador pel cap, i amb la resta, un davantal. La “Mari” explica els maquillatges que s’han fet per Halloween i les disfresses de la seva família.
Damunt d’elles, la veu del televisor amb les notícies es barreja amb el so de la cafetera i altres converses veïnes. Al cap d’una estona, paguen i tornen cap a casa fent bromes. Passen per una escola d’arts marcials i la Pura fa veure que fa uns cops de Karate. Quantes voltes dóna la vida i sobretot quanta vida donen aquestes voltes.
Amb l’ajuda de l’ascensor, baixen al carrer i despleguen el caminador. Xino-xano, davallen el carrer de la Pura fins a la cantonada amb l’avinguda on s’aturen davant la fruiteria per saludar a la botiguera. Després entren al bar de la cantonada per fer un cafè. Diuen que els entrepans són molt bons, però avui ja han esmorzat.
Acaba de passar Tots Sants, parlen de disfresses i la Pura recorda com l’any passat va desfer una faldilla per fer-se un vestit de castanyera. Amb el folre, va fer un mocador pel cap, i amb la resta, un davantal. La “Mari” explica els maquillatges que s’han fet per Halloween i les disfresses de la seva família.
Damunt d’elles, la veu del televisor amb les notícies es barreja amb el so de la cafetera i altres converses veïnes. Al cap d’una estona, paguen i tornen cap a casa fent bromes. Passen per una escola d’arts marcials i la Pura fa veure que fa uns cops de Karate. Quantes voltes dóna la vida i sobretot quanta vida donen aquestes voltes.
" class="item-link link-more"> Avui toca passeig amb la Pura i el Robert, que està fent les pràctiques a Suara i segueix a la MªJesús a tot arreu durant un parell de mesos.Amb l’ajuda de l’ascensor, baixen al carrer i despleguen el caminador. Xino-xano, davallen el carrer de la Pura fins a la cantonada amb l’avinguda on s’aturen davant la fruiteria per saludar a la botiguera. Després entren al bar de la cantonada per fer un cafè. Diuen que els entrepans són molt bons, però avui ja han esmorzat.
Acaba de passar Tots Sants, parlen de disfresses i la Pura recorda com l’any passat va desfer una faldilla per fer-se un vestit de castanyera. Amb el folre, va fer un mocador pel cap, i amb la resta, un davantal. La “Mari” explica els maquillatges que s’han fet per Halloween i les disfresses de la seva família.
Damunt d’elles, la veu del televisor amb les notícies es barreja amb el so de la cafetera i altres converses veïnes. Al cap d’una estona, paguen i tornen cap a casa fent bromes. Passen per una escola d’arts marcials i la Pura fa veure que fa uns cops de Karate. Quantes voltes dóna la vida i sobretot quanta vida donen aquestes voltes.
" class="item-link link-more">L’Ana Campos (Barcelona 1967) és treballadora familiar del SAD de Suara, al barri de Sant Genís dels Agudells, part alta de Barcelona, a la falda de Collserola. Fins fa uns mesos, feia serveis a tota la zona de Vall d’Hebrón, però recentment, han reorganitzat la planificació i l’han assignada aquí. Per a alguns usuaris ha estat un petit trasbals deixar de comptar amb ella, per l’estima que li tenen i perquè a una certa edat, els canvis costen més.
Ella mateixa ha passat per aquesta experiència. L’Ana ha tingut una trajectòria amb imprevistos i s’ha hagut de reinventar diverses vegades. Sempre ha tingut vocació artística, però l'entorn familiar on va créixer no va afavorir a desenvolupar-la, al seu parer. Als 18 anys va acabar una formació professional de jardí d’infància i després, es va matricular a la carrera de Magisteri a Bellaterra. Només hi va aguantar tres mesos. Necessitava fer alguna cosa creativa i llavors, va tirar cap a la cuina i es va formar a l’escola d’hostaleria de Barcelona. Tallers de confitures, cuinera en restaurants, escoles, càterings... Va pencar molt durant gairebé 20 anys i es divertia amb el que feia. A més a més, va voltar per Bèlgica, França i Mallorca.
Fins que als 36 anys, va decidir que volia ser mare. Va deixar l’hostaleria pels seus horaris “infernals”. Feia massa anys que treballava sense poder tenir un Nadal en família, per exemple... Va aterrar a l’Empordà, a Torroella de Montgrí, sense gaire contactes, amb la necessitat de buscar-se la vida i una filla de 2 anys. Entre altres coses va treballar a l’obrador de confitures de la Georgina Regàs a Torrent, i va vendre vi i licors al Wine Palace, fins que va crisi els va obligar a tancar.
Després d’una dècada a l’Empordà, calia tornar a fer un cop de timó i l’Ana va decidir tornar a Barcelona, amb la seva filla. Amb 48 anys comença una formació en promoció d’igualtat de gènere, que tampoc li acaba d’obrir moltes portes professionals. Mentrestant imparteix cursos de cuina de tot tipus a centres cívics i dedica 2 anys a estudiar per les nits, una altra formació professional, ara en integració social, seguida d’un certificat d’atenció sociosanitària de 6 mesos. Aleshores, arriba a Suara per cobrir vacants d’estiu i acaba encadenant contractes. El 2022 es fa sòcia de la cooperativa i actualment treballa a jornada completa.
La feina de treballadora familiar li encanta i la fa amb molt de carinyo. A més a més, pot utilitzar molts dels recursos diversos que ha aprés al llarg de la vida. Però li sap greu que no s’hi pugui viure dignament, d’una feina tan valuosa, si més no, a Barcelona. “Sempre en precari”, lamenta.
Com moltes altres treballadores familiars l’Anna també es veu obligada a buscar altres feines complementàries a la jornada completa que fa. L’Ana fa de cangur dues tardes a la setmana i alguns “bolos” extra que van sortint a Suara. Gaudeix fent tot el que fa, però de vegades va “massa cansada”.
La seva filla, que ara té 20 anys i viu amb ella al Poble Sec, ha descobert la seva passió per la veterinària, els cavalls i la muntanya. L’Ana treballa i participa fent voluntariat en projectes interessantíssims, però li sembla que encara han de venir més corbes. S’imagina fent el que fa, però lluny de la gran ciutat. Es mereix tota la sort del món.
L’accés a casa la Charo (1964) s’assembla a l’entrada d’un submarí. No es pot obrir cap porta, sense haver tancat l’anterior, en un sistema pensat perquè no s’escapi mai el Nico. “En aquesta casa mana el gat”, fa broma l’Ana. Hi ha coixins i estovalles amb gats per tot arreu.
L’Ana es posa la bata al menjador mentre pregunta a la Charo què tal ha passat la nit. Es veuen quatre cops per setmana i tenen una relació molt familiar. La conversa va saltant d’un tema a l’altre. L’Ana comença a plegar la roba seca de l’estenedor, revisa la nevera per veure si hi ha aliments pels àpats llestos i, aviat, arriben al dormitori. La Charo li explica que li agradaria vendre o regalar la seva col·lecció de DVDs; pensen que potser al casal hi estarien interessats. Pot ser que el reproductor el posi a Wallapop. Mentrestant ,l’Ana allisa els llençols, disposa el cobrellit amb la vora esbiaixada i col·loca 5 coixins acolorits en ordre descendent. Ja ho tenen tot llest, així que agafen les jaquetes per baixar a fer una volta.
La Charo avança a poc a poc i li costa caminar. Pateix distonia muscular mioclònica, un trastorn d’origen neuronal que li genera unes contraccions musculars sobtades que li dificulten el moviment. Tot i així, surten sempre a passejar agafades del braç. Avui no cal comprar res. La conversa no davalla i la Charo explica que aquesta nit se celebra la festa de Castaween al Centre Cívic Casa Groga. A quarts de deu tornen cap a casa i l’Ana enfila un carrer costerut de Sant Genís, cap a casa de la següent persona que atén, que l’espera.
L’Ana es posa la bata al menjador mentre pregunta a la Charo què tal ha passat la nit. Es veuen quatre cops per setmana i tenen una relació molt familiar. La conversa va saltant d’un tema a l’altre. L’Ana comença a plegar la roba seca de l’estenedor, revisa la nevera per veure si hi ha aliments pels àpats llestos i, aviat, arriben al dormitori. La Charo li explica que li agradaria vendre o regalar la seva col·lecció de DVDs; pensen que potser al casal hi estarien interessats. Pot ser que el reproductor el posi a Wallapop. Mentrestant ,l’Ana allisa els llençols, disposa el cobrellit amb la vora esbiaixada i col·loca 5 coixins acolorits en ordre descendent. Ja ho tenen tot llest, així que agafen les jaquetes per baixar a fer una volta.
La Charo avança a poc a poc i li costa caminar. Pateix distonia muscular mioclònica, un trastorn d’origen neuronal que li genera unes contraccions musculars sobtades que li dificulten el moviment. Tot i així, surten sempre a passejar agafades del braç. Avui no cal comprar res. La conversa no davalla i la Charo explica que aquesta nit se celebra la festa de Castaween al Centre Cívic Casa Groga. A quarts de deu tornen cap a casa i l’Ana enfila un carrer costerut de Sant Genís, cap a casa de la següent persona que atén, que l’espera.
" class="item-link link-more"> L’accés a casa la Charo (1964) s’assembla a l’entrada d’un submarí. No es pot obrir cap porta, sense haver tancat l’anterior, en un sistema pensat perquè no s’escapi mai el Nico. “En aquesta casa mana el gat”, fa broma l’Ana. Hi ha coixins i estovalles amb gats per tot arreu.L’Ana es posa la bata al menjador mentre pregunta a la Charo què tal ha passat la nit. Es veuen quatre cops per setmana i tenen una relació molt familiar. La conversa va saltant d’un tema a l’altre. L’Ana comença a plegar la roba seca de l’estenedor, revisa la nevera per veure si hi ha aliments pels àpats llestos i, aviat, arriben al dormitori. La Charo li explica que li agradaria vendre o regalar la seva col·lecció de DVDs; pensen que potser al casal hi estarien interessats. Pot ser que el reproductor el posi a Wallapop. Mentrestant ,l’Ana allisa els llençols, disposa el cobrellit amb la vora esbiaixada i col·loca 5 coixins acolorits en ordre descendent. Ja ho tenen tot llest, així que agafen les jaquetes per baixar a fer una volta.
La Charo avança a poc a poc i li costa caminar. Pateix distonia muscular mioclònica, un trastorn d’origen neuronal que li genera unes contraccions musculars sobtades que li dificulten el moviment. Tot i així, surten sempre a passejar agafades del braç. Avui no cal comprar res. La conversa no davalla i la Charo explica que aquesta nit se celebra la festa de Castaween al Centre Cívic Casa Groga. A quarts de deu tornen cap a casa i l’Ana enfila un carrer costerut de Sant Genís, cap a casa de la següent persona que atén, que l’espera.
" class="item-link link-more"> L’accés a casa la Charo (1964) s’assembla a l’entrada d’un submarí. No es pot obrir cap porta, sense haver tancat l’anterior, en un sistema pensat perquè no s’escapi mai el Nico. “En aquesta casa mana el gat”, fa broma l’Ana. Hi ha coixins i estovalles amb gats per tot arreu.L’Ana es posa la bata al menjador mentre pregunta a la Charo què tal ha passat la nit. Es veuen quatre cops per setmana i tenen una relació molt familiar. La conversa va saltant d’un tema a l’altre. L’Ana comença a plegar la roba seca de l’estenedor, revisa la nevera per veure si hi ha aliments pels àpats llestos i, aviat, arriben al dormitori. La Charo li explica que li agradaria vendre o regalar la seva col·lecció de DVDs; pensen que potser al casal hi estarien interessats. Pot ser que el reproductor el posi a Wallapop. Mentrestant ,l’Ana allisa els llençols, disposa el cobrellit amb la vora esbiaixada i col·loca 5 coixins acolorits en ordre descendent. Ja ho tenen tot llest, així que agafen les jaquetes per baixar a fer una volta.
La Charo avança a poc a poc i li costa caminar. Pateix distonia muscular mioclònica, un trastorn d’origen neuronal que li genera unes contraccions musculars sobtades que li dificulten el moviment. Tot i així, surten sempre a passejar agafades del braç. Avui no cal comprar res. La conversa no davalla i la Charo explica que aquesta nit se celebra la festa de Castaween al Centre Cívic Casa Groga. A quarts de deu tornen cap a casa i l’Ana enfila un carrer costerut de Sant Genís, cap a casa de la següent persona que atén, que l’espera.
" class="item-link link-more"> L’accés a casa la Charo (1964) s’assembla a l’entrada d’un submarí. No es pot obrir cap porta, sense haver tancat l’anterior, en un sistema pensat perquè no s’escapi mai el Nico. “En aquesta casa mana el gat”, fa broma l’Ana. Hi ha coixins i estovalles amb gats per tot arreu.L’Ana es posa la bata al menjador mentre pregunta a la Charo què tal ha passat la nit. Es veuen quatre cops per setmana i tenen una relació molt familiar. La conversa va saltant d’un tema a l’altre. L’Ana comença a plegar la roba seca de l’estenedor, revisa la nevera per veure si hi ha aliments pels àpats llestos i, aviat, arriben al dormitori. La Charo li explica que li agradaria vendre o regalar la seva col·lecció de DVDs; pensen que potser al casal hi estarien interessats. Pot ser que el reproductor el posi a Wallapop. Mentrestant ,l’Ana allisa els llençols, disposa el cobrellit amb la vora esbiaixada i col·loca 5 coixins acolorits en ordre descendent. Ja ho tenen tot llest, així que agafen les jaquetes per baixar a fer una volta.
La Charo avança a poc a poc i li costa caminar. Pateix distonia muscular mioclònica, un trastorn d’origen neuronal que li genera unes contraccions musculars sobtades que li dificulten el moviment. Tot i així, surten sempre a passejar agafades del braç. Avui no cal comprar res. La conversa no davalla i la Charo explica que aquesta nit se celebra la festa de Castaween al Centre Cívic Casa Groga. A quarts de deu tornen cap a casa i l’Ana enfila un carrer costerut de Sant Genís, cap a casa de la següent persona que atén, que l’espera.
" class="item-link link-more"> L’accés a casa la Charo (1964) s’assembla a l’entrada d’un submarí. No es pot obrir cap porta, sense haver tancat l’anterior, en un sistema pensat perquè no s’escapi mai el Nico. “En aquesta casa mana el gat”, fa broma l’Ana. Hi ha coixins i estovalles amb gats per tot arreu.L’Ana es posa la bata al menjador mentre pregunta a la Charo què tal ha passat la nit. Es veuen quatre cops per setmana i tenen una relació molt familiar. La conversa va saltant d’un tema a l’altre. L’Ana comença a plegar la roba seca de l’estenedor, revisa la nevera per veure si hi ha aliments pels àpats llestos i, aviat, arriben al dormitori. La Charo li explica que li agradaria vendre o regalar la seva col·lecció de DVDs; pensen que potser al casal hi estarien interessats. Pot ser que el reproductor el posi a Wallapop. Mentrestant ,l’Ana allisa els llençols, disposa el cobrellit amb la vora esbiaixada i col·loca 5 coixins acolorits en ordre descendent. Ja ho tenen tot llest, així que agafen les jaquetes per baixar a fer una volta.
La Charo avança a poc a poc i li costa caminar. Pateix distonia muscular mioclònica, un trastorn d’origen neuronal que li genera unes contraccions musculars sobtades que li dificulten el moviment. Tot i així, surten sempre a passejar agafades del braç. Avui no cal comprar res. La conversa no davalla i la Charo explica que aquesta nit se celebra la festa de Castaween al Centre Cívic Casa Groga. A quarts de deu tornen cap a casa i l’Ana enfila un carrer costerut de Sant Genís, cap a casa de la següent persona que atén, que l’espera.
" class="item-link link-more"> L’accés a casa la Charo (1964) s’assembla a l’entrada d’un submarí. No es pot obrir cap porta, sense haver tancat l’anterior, en un sistema pensat perquè no s’escapi mai el Nico. “En aquesta casa mana el gat”, fa broma l’Ana. Hi ha coixins i estovalles amb gats per tot arreu.L’Ana es posa la bata al menjador mentre pregunta a la Charo què tal ha passat la nit. Es veuen quatre cops per setmana i tenen una relació molt familiar. La conversa va saltant d’un tema a l’altre. L’Ana comença a plegar la roba seca de l’estenedor, revisa la nevera per veure si hi ha aliments pels àpats llestos i, aviat, arriben al dormitori. La Charo li explica que li agradaria vendre o regalar la seva col·lecció de DVDs; pensen que potser al casal hi estarien interessats. Pot ser que el reproductor el posi a Wallapop. Mentrestant ,l’Ana allisa els llençols, disposa el cobrellit amb la vora esbiaixada i col·loca 5 coixins acolorits en ordre descendent. Ja ho tenen tot llest, així que agafen les jaquetes per baixar a fer una volta.
La Charo avança a poc a poc i li costa caminar. Pateix distonia muscular mioclònica, un trastorn d’origen neuronal que li genera unes contraccions musculars sobtades que li dificulten el moviment. Tot i així, surten sempre a passejar agafades del braç. Avui no cal comprar res. La conversa no davalla i la Charo explica que aquesta nit se celebra la festa de Castaween al Centre Cívic Casa Groga. A quarts de deu tornen cap a casa i l’Ana enfila un carrer costerut de Sant Genís, cap a casa de la següent persona que atén, que l’espera.
" class="item-link link-more"> L’accés a casa la Charo (1964) s’assembla a l’entrada d’un submarí. No es pot obrir cap porta, sense haver tancat l’anterior, en un sistema pensat perquè no s’escapi mai el Nico. “En aquesta casa mana el gat”, fa broma l’Ana. Hi ha coixins i estovalles amb gats per tot arreu.L’Ana es posa la bata al menjador mentre pregunta a la Charo què tal ha passat la nit. Es veuen quatre cops per setmana i tenen una relació molt familiar. La conversa va saltant d’un tema a l’altre. L’Ana comença a plegar la roba seca de l’estenedor, revisa la nevera per veure si hi ha aliments pels àpats llestos i, aviat, arriben al dormitori. La Charo li explica que li agradaria vendre o regalar la seva col·lecció de DVDs; pensen que potser al casal hi estarien interessats. Pot ser que el reproductor el posi a Wallapop. Mentrestant ,l’Ana allisa els llençols, disposa el cobrellit amb la vora esbiaixada i col·loca 5 coixins acolorits en ordre descendent. Ja ho tenen tot llest, així que agafen les jaquetes per baixar a fer una volta.
La Charo avança a poc a poc i li costa caminar. Pateix distonia muscular mioclònica, un trastorn d’origen neuronal que li genera unes contraccions musculars sobtades que li dificulten el moviment. Tot i així, surten sempre a passejar agafades del braç. Avui no cal comprar res. La conversa no davalla i la Charo explica que aquesta nit se celebra la festa de Castaween al Centre Cívic Casa Groga. A quarts de deu tornen cap a casa i l’Ana enfila un carrer costerut de Sant Genís, cap a casa de la següent persona que atén, que l’espera.
" class="item-link link-more">La Mª Jesús Garcia (Granollers, 1980) està Suara Mollet des del 2015. És mare de dos fills i viu a Les Franqueses.
Abans havia treballat en una guarderia i d’agent d’assegurances, però a ella sempre li ha agradat ajudar als altres. Una amiga la va proposar i va començar d’auxiliar, estudiant per les tardes per poder fer de treballadora familiar.
Ara sent que està fent allò que volia, ajudar a qui de veritat ho necessita i donar qualitat de vida a persones que no en tenen gaire. El que més li agrada són els serveis infantils i els de salut mental perquè és on és veuen més els resultats de la seva feina. El que menys li agrada, és quan algun usuari confón el servei de la treballadora familiar per tenir un minyona. Alguns intenten aprofitar-se’n i llavors toca marcar límits.
A la Mª Jesús li brillen els ulls quan recorda alguns dies en que la seva intervenció potser va salvar la vida d’alguna persona. I també parla dels dies complicats en el que ha hagut suportar amenaces d’una persona amb problemes mentals. És una feina amb reptes i recompenses, i sense dubte molt humana.
Ella fa serveis de treballadora familiar per tot Mollet. Ella fa servir el seu propi cotxe (tot i no ser imprescindible) perquè si no acaba esgotada. Sovint porta també alguna de les seves companyes amunt i avall. A Mollet son més de 40 professionals, entre auxiliars i treballadores familiars, totes dones.
Quan pensa en el futur s’imagina com a coordinadora a Suara, perquè no s’imagina amb 55 anys aixecant a gent gran del llit. És una feina que requereix força i salut.
Abans s’enduia una mica els problemes a casa quan veia algunes persones grans amb la casa plena de fotografies familiars i elles completament desateses. Ara ja ha après a deixar aquestes cabories a la feina i ademés els usuaris que té ara estan força ben atesos. La Mª Jesús està entusiasmada amb el premi als millors serveis socials que recentment ha rebut Suara i ens parla dels nous programes que tenen, com el projecte Alexa en pantalla, on posen aquesta tecnologia per acompanyar persones que estan a casa, o el projecte de Casal Online.
Aquesta setmana, a la Mari (així és com la coneix tothom), li toca formació interna a les oficines centrals de Suara, al Poble Nou de Barcelona. L’acompanyem el dia que fa pràctiques al Centre de Vida Independent, un projecte d’innovació i formació sobre l’adaptació funcional de la llar a través de la tecnologia. El grup de participants el formen treballadores familiars de Suara d’Hospitalet de Llobregat, Mollet, Sant Cugat i Barcelona. Per casualitat, ens trobem també amb la Lola Sánchez, una altra de les protagonistes d’aquest projecte Imprescindibles.
Comença el curs i les participants atenen les explicacions de les formadores que fan demostracions de diferents ajudes tècniques pel dormitori, el bany, la cuina i el menjador. Visiten un pis robotitzat amb totes les adaptacions tecnològiques possibles per adaptar una casa:
domòtica per activar llums i finestres amb la veu, assistents digitals, grues per aixecar una persona del llit i moure-la fins a una altra habitació, armaris i lavabos que varien l’alçada, sensors, enginys i comandaments de tot tipus per facilitar la vida a persones amb alguna limitació. Les instal·lacions són impressionants i el grup es diverteix provant tots els invents. L’escena recorda al magatzem del senyor Q, de les pel·lícules de James Bond, amb enginys inversemblants per a tot tipus de coses.
Arribada l’hora de dinar, el grup surt per fer una pausa mentre comenten, animadament, com ha anat la sessió. Ha estat un matí divertit i han provat moltes coses noves per ajudar a les persones que elles atenen a diari. Ha valgut molt la pena, tot i que algunes es pregunten qui podrà pagar-se una casa així...
La Mª Jesús Garcia (Granollers, 1980) està Suara Mollet des del 2015. És mare de dos fills i viu a Les Franqueses.
Abans havia treballat en una guarderia i d’agent d’assegurances, però a ella sempre li ha agradat ajudar als altres. Una amiga la va proposar i va començar d’auxiliar, estudiant per les tardes per poder fer de treballadora familiar.
Ara sent que està fent allò que volia, ajudar a qui de veritat ho necessita i donar qualitat de vida a persones que no en tenen gaire. El que més li agrada són els serveis infantils i els de salut mental perquè és on és veuen més els resultats de la seva feina. El que menys li agrada, és quan algun usuari confón el servei de la treballadora familiar per tenir un minyona. Alguns intenten aprofitar-se’n i llavors toca marcar límits.
A la Mª Jesús li brillen els ulls quan recorda alguns dies en que la seva intervenció potser va salvar la vida d’alguna persona. I també parla dels dies complicats en el que ha hagut suportar amenaces d’una persona amb problemes mentals. És una feina amb reptes i recompenses, i sense dubte molt humana.
Ella fa serveis de treballadora familiar per tot Mollet. Ella fa servir el seu propi cotxe (tot i no ser imprescindible) perquè si no acaba esgotada. Sovint porta també alguna de les seves companyes amunt i avall. A Mollet son més de 40 professionals, entre auxiliars i treballadores familiars, totes dones.
Quan pensa en el futur s’imagina com a coordinadora a Suara, perquè no s’imagina amb 55 anys aixecant a gent gran del llit. És una feina que requereix força i salut.
Abans s’enduia una mica els problemes a casa quan veia algunes persones grans amb la casa plena de fotografies familiars i elles completament desateses. Ara ja ha après a deixar aquestes cabories a la feina i ademés els usuaris que té ara estan força ben atesos. La Mª Jesús està entusiasmada amb el premi als millors serveis socials que recentment ha rebut Suara i ens parla dels nous programes que tenen, com el projecte Alexa en pantalla, on posen aquesta tecnologia per acompanyar persones que estan a casa, o el projecte de Casal Online.
Avui, amb la Pura (1934), tocava anar a fer una volta, però ho han canviat per quedar-se a casa i mostrar l’activitat que fan del Casal Online. A les dues els agrada el projecte. Després, s’han quedat xerrant de la vida. La Pura era la menor de cinc germans i va arribar d'un petit poble de Màlaga, a Mollet, l’any 1967. Ja tenia quatre fills i, més endavant, en va tenir dos més. El Casal Online, que es va implementar durant la pandèmia, ha vingut per quedar-se i ajudar a la gent a qui li costa més sortir de casa a passar una estona en grup.
La Mª Jesús Garcia (Granollers, 1980) està Suara Mollet des del 2015. És mare de dos fills i viu a Les Franqueses.
Abans havia treballat en una guarderia i d’agent d’assegurances, però a ella sempre li ha agradat ajudar als altres. Una amiga la va proposar i va començar d’auxiliar, estudiant per les tardes per poder fer de treballadora familiar.
Ara sent que està fent allò que volia, ajudar a qui de veritat ho necessita i donar qualitat de vida a persones que no en tenen gaire. El que més li agrada són els serveis infantils i els de salut mental perquè és on és veuen més els resultats de la seva feina. El que menys li agrada, és quan algun usuari confón el servei de la treballadora familiar per tenir un minyona. Alguns intenten aprofitar-se’n i llavors toca marcar límits.
A la Mª Jesús li brillen els ulls quan recorda alguns dies en que la seva intervenció potser va salvar la vida d’alguna persona. I també parla dels dies complicats en el que ha hagut suportar amenaces d’una persona amb problemes mentals. És una feina amb reptes i recompenses, i sense dubte molt humana.
Ella fa serveis de treballadora familiar per tot Mollet. Ella fa servir el seu propi cotxe (tot i no ser imprescindible) perquè si no acaba esgotada. Sovint porta també alguna de les seves companyes amunt i avall. A Mollet son més de 40 professionals, entre auxiliars i treballadores familiars, totes dones.
Quan pensa en el futur s’imagina com a coordinadora a Suara, perquè no s’imagina amb 55 anys aixecant a gent gran del llit. És una feina que requereix força i salut.
Abans s’enduia una mica els problemes a casa quan veia algunes persones grans amb la casa plena de fotografies familiars i elles completament desateses. Ara ja ha après a deixar aquestes cabories a la feina i ademés els usuaris que té ara estan força ben atesos. La Mª Jesús està entusiasmada amb el premi als millors serveis socials que recentment ha rebut Suara i ens parla dels nous programes que tenen, com el projecte Alexa en pantalla, on posen aquesta tecnologia per acompanyar persones que estan a casa, o el projecte de Casal Online.
“Echo, què em tocarà la loteria aquest any?”. “Echo, posa’m nadales del Manolo Escobar si us plau”. “Echo, què s’hi posa al pessebre?”…
Avui el Nico, informàtic de Suara, va a casa de la Pura (1934) a instal·lar-li l’assistent d’Amazon. El col·loca davant del sofà i li explica les coses que podrà fer interactuant amb la veu, com ara: videotrucades, buscar receptes de cuina, posar música o preguntar-li allò que li passi pel cap.
Ja se n’han posat set més a Mollet. Formen part del programa Alexa, amb el que Suara intenta millorar la vida d’algunes persones depenents a través de la tecnologia.
La Pura s’ho passa d’allò més bé fent-li preguntes aleatòries al dispositiu amb pantalla, que li respon de manera impersonal allò que va trobant. Li explica que hi ha poques possibilitats que li toqui la loteria de Nadal d’aquí uns dies; que els animals es col·loquen al pessebre per mostrar la humilitat del naixement de Jesús... I després, la Mª Jesús i la Pura acaben cantant i ballant assegudes la cançó “Los Peces en el río” i altres nadales populars.
La Pura viu sola, tot i que els seus fills estan molt per ella. Aquests enginys li agraden perquè la distreuen. També està apuntada al programa del Casal Online on interactua amb altres persones de Suara per videoconferència. És molt còmode, perquè ho pot fer des del sofà, però ella prefereix les trobades en persona. Quan es recuperi una mica i torni el bon temps, vol tornar a sortir i trobar-se amb gent en persona.
I la Mª Jesús s’ho mira contenta, perquè pensa que aquestes eines poden fer la vida d’algunes persones que atén una mica més interessant.
Avui el Nico, informàtic de Suara, va a casa de la Pura (1934) a instal·lar-li l’assistent d’Amazon. El col·loca davant del sofà i li explica les coses que podrà fer interactuant amb la veu, com ara: videotrucades, buscar receptes de cuina, posar música o preguntar-li allò que li passi pel cap.
Ja se n’han posat set més a Mollet. Formen part del programa Alexa, amb el que Suara intenta millorar la vida d’algunes persones depenents a través de la tecnologia.
La Pura s’ho passa d’allò més bé fent-li preguntes aleatòries al dispositiu amb pantalla, que li respon de manera impersonal allò que va trobant. Li explica que hi ha poques possibilitats que li toqui la loteria de Nadal d’aquí uns dies; que els animals es col·loquen al pessebre per mostrar la humilitat del naixement de Jesús... I després, la Mª Jesús i la Pura acaben cantant i ballant assegudes la cançó “Los Peces en el río” i altres nadales populars.
La Pura viu sola, tot i que els seus fills estan molt per ella. Aquests enginys li agraden perquè la distreuen. També està apuntada al programa del Casal Online on interactua amb altres persones de Suara per videoconferència. És molt còmode, perquè ho pot fer des del sofà, però ella prefereix les trobades en persona. Quan es recuperi una mica i torni el bon temps, vol tornar a sortir i trobar-se amb gent en persona.
I la Mª Jesús s’ho mira contenta, perquè pensa que aquestes eines poden fer la vida d’algunes persones que atén una mica més interessant.
" class="item-link link-more"> “Echo, què em tocarà la loteria aquest any?”. “Echo, posa’m nadales del Manolo Escobar si us plau”. “Echo, què s’hi posa al pessebre?”…Avui el Nico, informàtic de Suara, va a casa de la Pura (1934) a instal·lar-li l’assistent d’Amazon. El col·loca davant del sofà i li explica les coses que podrà fer interactuant amb la veu, com ara: videotrucades, buscar receptes de cuina, posar música o preguntar-li allò que li passi pel cap.
Ja se n’han posat set més a Mollet. Formen part del programa Alexa, amb el que Suara intenta millorar la vida d’algunes persones depenents a través de la tecnologia.
La Pura s’ho passa d’allò més bé fent-li preguntes aleatòries al dispositiu amb pantalla, que li respon de manera impersonal allò que va trobant. Li explica que hi ha poques possibilitats que li toqui la loteria de Nadal d’aquí uns dies; que els animals es col·loquen al pessebre per mostrar la humilitat del naixement de Jesús... I després, la Mª Jesús i la Pura acaben cantant i ballant assegudes la cançó “Los Peces en el río” i altres nadales populars.
La Pura viu sola, tot i que els seus fills estan molt per ella. Aquests enginys li agraden perquè la distreuen. També està apuntada al programa del Casal Online on interactua amb altres persones de Suara per videoconferència. És molt còmode, perquè ho pot fer des del sofà, però ella prefereix les trobades en persona. Quan es recuperi una mica i torni el bon temps, vol tornar a sortir i trobar-se amb gent en persona.
I la Mª Jesús s’ho mira contenta, perquè pensa que aquestes eines poden fer la vida d’algunes persones que atén una mica més interessant.
" class="item-link link-more"> “Echo, què em tocarà la loteria aquest any?”. “Echo, posa’m nadales del Manolo Escobar si us plau”. “Echo, què s’hi posa al pessebre?”…Avui el Nico, informàtic de Suara, va a casa de la Pura (1934) a instal·lar-li l’assistent d’Amazon. El col·loca davant del sofà i li explica les coses que podrà fer interactuant amb la veu, com ara: videotrucades, buscar receptes de cuina, posar música o preguntar-li allò que li passi pel cap.
Ja se n’han posat set més a Mollet. Formen part del programa Alexa, amb el que Suara intenta millorar la vida d’algunes persones depenents a través de la tecnologia.
La Pura s’ho passa d’allò més bé fent-li preguntes aleatòries al dispositiu amb pantalla, que li respon de manera impersonal allò que va trobant. Li explica que hi ha poques possibilitats que li toqui la loteria de Nadal d’aquí uns dies; que els animals es col·loquen al pessebre per mostrar la humilitat del naixement de Jesús... I després, la Mª Jesús i la Pura acaben cantant i ballant assegudes la cançó “Los Peces en el río” i altres nadales populars.
La Pura viu sola, tot i que els seus fills estan molt per ella. Aquests enginys li agraden perquè la distreuen. També està apuntada al programa del Casal Online on interactua amb altres persones de Suara per videoconferència. És molt còmode, perquè ho pot fer des del sofà, però ella prefereix les trobades en persona. Quan es recuperi una mica i torni el bon temps, vol tornar a sortir i trobar-se amb gent en persona.
I la Mª Jesús s’ho mira contenta, perquè pensa que aquestes eines poden fer la vida d’algunes persones que atén una mica més interessant.
" class="item-link link-more"> “Echo, què em tocarà la loteria aquest any?”. “Echo, posa’m nadales del Manolo Escobar si us plau”. “Echo, què s’hi posa al pessebre?”…Avui el Nico, informàtic de Suara, va a casa de la Pura (1934) a instal·lar-li l’assistent d’Amazon. El col·loca davant del sofà i li explica les coses que podrà fer interactuant amb la veu, com ara: videotrucades, buscar receptes de cuina, posar música o preguntar-li allò que li passi pel cap.
Ja se n’han posat set més a Mollet. Formen part del programa Alexa, amb el que Suara intenta millorar la vida d’algunes persones depenents a través de la tecnologia.
La Pura s’ho passa d’allò més bé fent-li preguntes aleatòries al dispositiu amb pantalla, que li respon de manera impersonal allò que va trobant. Li explica que hi ha poques possibilitats que li toqui la loteria de Nadal d’aquí uns dies; que els animals es col·loquen al pessebre per mostrar la humilitat del naixement de Jesús... I després, la Mª Jesús i la Pura acaben cantant i ballant assegudes la cançó “Los Peces en el río” i altres nadales populars.
La Pura viu sola, tot i que els seus fills estan molt per ella. Aquests enginys li agraden perquè la distreuen. També està apuntada al programa del Casal Online on interactua amb altres persones de Suara per videoconferència. És molt còmode, perquè ho pot fer des del sofà, però ella prefereix les trobades en persona. Quan es recuperi una mica i torni el bon temps, vol tornar a sortir i trobar-se amb gent en persona.
I la Mª Jesús s’ho mira contenta, perquè pensa que aquestes eines poden fer la vida d’algunes persones que atén una mica més interessant.
" class="item-link link-more"> “Echo, què em tocarà la loteria aquest any?”. “Echo, posa’m nadales del Manolo Escobar si us plau”. “Echo, què s’hi posa al pessebre?”…Avui el Nico, informàtic de Suara, va a casa de la Pura (1934) a instal·lar-li l’assistent d’Amazon. El col·loca davant del sofà i li explica les coses que podrà fer interactuant amb la veu, com ara: videotrucades, buscar receptes de cuina, posar música o preguntar-li allò que li passi pel cap.
Ja se n’han posat set més a Mollet. Formen part del programa Alexa, amb el que Suara intenta millorar la vida d’algunes persones depenents a través de la tecnologia.
La Pura s’ho passa d’allò més bé fent-li preguntes aleatòries al dispositiu amb pantalla, que li respon de manera impersonal allò que va trobant. Li explica que hi ha poques possibilitats que li toqui la loteria de Nadal d’aquí uns dies; que els animals es col·loquen al pessebre per mostrar la humilitat del naixement de Jesús... I després, la Mª Jesús i la Pura acaben cantant i ballant assegudes la cançó “Los Peces en el río” i altres nadales populars.
La Pura viu sola, tot i que els seus fills estan molt per ella. Aquests enginys li agraden perquè la distreuen. També està apuntada al programa del Casal Online on interactua amb altres persones de Suara per videoconferència. És molt còmode, perquè ho pot fer des del sofà, però ella prefereix les trobades en persona. Quan es recuperi una mica i torni el bon temps, vol tornar a sortir i trobar-se amb gent en persona.
I la Mª Jesús s’ho mira contenta, perquè pensa que aquestes eines poden fer la vida d’algunes persones que atén una mica més interessant.
" class="item-link link-more">La Mª Jesús Garcia (Granollers, 1980) està Suara Mollet des del 2015. És mare de dos fills i viu a Les Franqueses.
Abans havia treballat en una guarderia i d’agent d’assegurances, però a ella sempre li ha agradat ajudar als altres. Una amiga la va proposar i va començar d’auxiliar, estudiant per les tardes per poder fer de treballadora familiar.
Ara sent que està fent allò que volia, ajudar a qui de veritat ho necessita i donar qualitat de vida a persones que no en tenen gaire. El que més li agrada són els serveis infantils i els de salut mental perquè és on és veuen més els resultats de la seva feina. El que menys li agrada, és quan algun usuari confón el servei de la treballadora familiar per tenir un minyona. Alguns intenten aprofitar-se’n i llavors toca marcar límits.
A la Mª Jesús li brillen els ulls quan recorda alguns dies en que la seva intervenció potser va salvar la vida d’alguna persona. I també parla dels dies complicats en el que ha hagut suportar amenaces d’una persona amb problemes mentals. És una feina amb reptes i recompenses, i sense dubte molt humana.
Ella fa serveis de treballadora familiar per tot Mollet. Ella fa servir el seu propi cotxe (tot i no ser imprescindible) perquè si no acaba esgotada. Sovint porta també alguna de les seves companyes amunt i avall. A Mollet son més de 40 professionals, entre auxiliars i treballadores familiars, totes dones.
Quan pensa en el futur s’imagina com a coordinadora a Suara, perquè no s’imagina amb 55 anys aixecant a gent gran del llit. És una feina que requereix força i salut.
Abans s’enduia una mica els problemes a casa quan veia algunes persones grans amb la casa plena de fotografies familiars i elles completament desateses. Ara ja ha après a deixar aquestes cabories a la feina i ademés els usuaris que té ara estan força ben atesos. La Mª Jesús està entusiasmada amb el premi als millors serveis socials que recentment ha rebut Suara i ens parla dels nous programes que tenen, com el projecte Alexa en pantalla, on posen aquesta tecnologia per acompanyar persones que estan a casa, o el projecte de Casal Online.
És d’hora, pel matí, i avui fa un dia fred amb una boira espessa. La Mª Jesús pica a casa de la Josefa i puja a peu els cinc pisos sense ascensor. La troba feinejant a la cuina. Se saluden i l’ajuda a tancar la cafetera italiana per posar-la al foc. Repassen la llista de productes que cal comprar avui i la Mª Jesús torna a sortir, ara cap al súper, que està a menys de 10 minuts de la casa.
La MªJesús pensa que seria millor fer-li una compra gran a la setmana i fer que el supermercat li porti a casa tot el que calgui, però la Josefa no ho vol i s’encaparra en que li porti ella mateixa, una mica cada dia. Després torna cap a la casa, puja de nou les cinc plantes, guarden els productes, agafa la bossa de brossa i s’acomiaden fins al proper dia. La Mª Jesús torna a baixa cinc plantes per anar cap al centre de Mollet, on té la següent persona a atendre.
La MªJesús pensa que seria millor fer-li una compra gran a la setmana i fer que el supermercat li porti a casa tot el que calgui, però la Josefa no ho vol i s’encaparra en que li porti ella mateixa, una mica cada dia. Després torna cap a la casa, puja de nou les cinc plantes, guarden els productes, agafa la bossa de brossa i s’acomiaden fins al proper dia. La Mª Jesús torna a baixa cinc plantes per anar cap al centre de Mollet, on té la següent persona a atendre.
" class="item-link link-more"> És d’hora, pel matí, i avui fa un dia fred amb una boira espessa. La Mª Jesús pica a casa de la Josefa i puja a peu els cinc pisos sense ascensor. La troba feinejant a la cuina. Se saluden i l’ajuda a tancar la cafetera italiana per posar-la al foc. Repassen la llista de productes que cal comprar avui i la Mª Jesús torna a sortir, ara cap al súper, que està a menys de 10 minuts de la casa.La MªJesús pensa que seria millor fer-li una compra gran a la setmana i fer que el supermercat li porti a casa tot el que calgui, però la Josefa no ho vol i s’encaparra en que li porti ella mateixa, una mica cada dia. Després torna cap a la casa, puja de nou les cinc plantes, guarden els productes, agafa la bossa de brossa i s’acomiaden fins al proper dia. La Mª Jesús torna a baixa cinc plantes per anar cap al centre de Mollet, on té la següent persona a atendre.
" class="item-link link-more"> És d’hora, pel matí, i avui fa un dia fred amb una boira espessa. La Mª Jesús pica a casa de la Josefa i puja a peu els cinc pisos sense ascensor. La troba feinejant a la cuina. Se saluden i l’ajuda a tancar la cafetera italiana per posar-la al foc. Repassen la llista de productes que cal comprar avui i la Mª Jesús torna a sortir, ara cap al súper, que està a menys de 10 minuts de la casa.La MªJesús pensa que seria millor fer-li una compra gran a la setmana i fer que el supermercat li porti a casa tot el que calgui, però la Josefa no ho vol i s’encaparra en que li porti ella mateixa, una mica cada dia. Després torna cap a la casa, puja de nou les cinc plantes, guarden els productes, agafa la bossa de brossa i s’acomiaden fins al proper dia. La Mª Jesús torna a baixa cinc plantes per anar cap al centre de Mollet, on té la següent persona a atendre.
" class="item-link link-more"> És d’hora, pel matí, i avui fa un dia fred amb una boira espessa. La Mª Jesús pica a casa de la Josefa i puja a peu els cinc pisos sense ascensor. La troba feinejant a la cuina. Se saluden i l’ajuda a tancar la cafetera italiana per posar-la al foc. Repassen la llista de productes que cal comprar avui i la Mª Jesús torna a sortir, ara cap al súper, que està a menys de 10 minuts de la casa.La MªJesús pensa que seria millor fer-li una compra gran a la setmana i fer que el supermercat li porti a casa tot el que calgui, però la Josefa no ho vol i s’encaparra en que li porti ella mateixa, una mica cada dia. Després torna cap a la casa, puja de nou les cinc plantes, guarden els productes, agafa la bossa de brossa i s’acomiaden fins al proper dia. La Mª Jesús torna a baixa cinc plantes per anar cap al centre de Mollet, on té la següent persona a atendre.
" class="item-link link-more"> És d’hora, pel matí, i avui fa un dia fred amb una boira espessa. La Mª Jesús pica a casa de la Josefa i puja a peu els cinc pisos sense ascensor. La troba feinejant a la cuina. Se saluden i l’ajuda a tancar la cafetera italiana per posar-la al foc. Repassen la llista de productes que cal comprar avui i la Mª Jesús torna a sortir, ara cap al súper, que està a menys de 10 minuts de la casa.La MªJesús pensa que seria millor fer-li una compra gran a la setmana i fer que el supermercat li porti a casa tot el que calgui, però la Josefa no ho vol i s’encaparra en que li porti ella mateixa, una mica cada dia. Després torna cap a la casa, puja de nou les cinc plantes, guarden els productes, agafa la bossa de brossa i s’acomiaden fins al proper dia. La Mª Jesús torna a baixa cinc plantes per anar cap al centre de Mollet, on té la següent persona a atendre.
" class="item-link link-more"> És d’hora, pel matí, i avui fa un dia fred amb una boira espessa. La Mª Jesús pica a casa de la Josefa i puja a peu els cinc pisos sense ascensor. La troba feinejant a la cuina. Se saluden i l’ajuda a tancar la cafetera italiana per posar-la al foc. Repassen la llista de productes que cal comprar avui i la Mª Jesús torna a sortir, ara cap al súper, que està a menys de 10 minuts de la casa.La MªJesús pensa que seria millor fer-li una compra gran a la setmana i fer que el supermercat li porti a casa tot el que calgui, però la Josefa no ho vol i s’encaparra en que li porti ella mateixa, una mica cada dia. Després torna cap a la casa, puja de nou les cinc plantes, guarden els productes, agafa la bossa de brossa i s’acomiaden fins al proper dia. La Mª Jesús torna a baixa cinc plantes per anar cap al centre de Mollet, on té la següent persona a atendre.
" class="item-link link-more"> És d’hora, pel matí, i avui fa un dia fred amb una boira espessa. La Mª Jesús pica a casa de la Josefa i puja a peu els cinc pisos sense ascensor. La troba feinejant a la cuina. Se saluden i l’ajuda a tancar la cafetera italiana per posar-la al foc. Repassen la llista de productes que cal comprar avui i la Mª Jesús torna a sortir, ara cap al súper, que està a menys de 10 minuts de la casa.La MªJesús pensa que seria millor fer-li una compra gran a la setmana i fer que el supermercat li porti a casa tot el que calgui, però la Josefa no ho vol i s’encaparra en que li porti ella mateixa, una mica cada dia. Després torna cap a la casa, puja de nou les cinc plantes, guarden els productes, agafa la bossa de brossa i s’acomiaden fins al proper dia. La Mª Jesús torna a baixa cinc plantes per anar cap al centre de Mollet, on té la següent persona a atendre.
" class="item-link link-more"> És d’hora, pel matí, i avui fa un dia fred amb una boira espessa. La Mª Jesús pica a casa de la Josefa i puja a peu els cinc pisos sense ascensor. La troba feinejant a la cuina. Se saluden i l’ajuda a tancar la cafetera italiana per posar-la al foc. Repassen la llista de productes que cal comprar avui i la Mª Jesús torna a sortir, ara cap al súper, que està a menys de 10 minuts de la casa.La MªJesús pensa que seria millor fer-li una compra gran a la setmana i fer que el supermercat li porti a casa tot el que calgui, però la Josefa no ho vol i s’encaparra en que li porti ella mateixa, una mica cada dia. Després torna cap a la casa, puja de nou les cinc plantes, guarden els productes, agafa la bossa de brossa i s’acomiaden fins al proper dia. La Mª Jesús torna a baixa cinc plantes per anar cap al centre de Mollet, on té la següent persona a atendre.
" class="item-link link-more"> És d’hora, pel matí, i avui fa un dia fred amb una boira espessa. La Mª Jesús pica a casa de la Josefa i puja a peu els cinc pisos sense ascensor. La troba feinejant a la cuina. Se saluden i l’ajuda a tancar la cafetera italiana per posar-la al foc. Repassen la llista de productes que cal comprar avui i la Mª Jesús torna a sortir, ara cap al súper, que està a menys de 10 minuts de la casa.La MªJesús pensa que seria millor fer-li una compra gran a la setmana i fer que el supermercat li porti a casa tot el que calgui, però la Josefa no ho vol i s’encaparra en que li porti ella mateixa, una mica cada dia. Després torna cap a la casa, puja de nou les cinc plantes, guarden els productes, agafa la bossa de brossa i s’acomiaden fins al proper dia. La Mª Jesús torna a baixa cinc plantes per anar cap al centre de Mollet, on té la següent persona a atendre.
" class="item-link link-more">Tenia 19 anys quan va haver de deixar el batxillerat artístic per a cuidar el seu avi que es va posar malalt. L’Olga Cortés (Barcelona 1979) havia pensat fer interiorisme però va canviar de branca, diu. Des d’aquell moment s’ha dedicat a les cures i no se’n penedeix gens, ho tornaria a fer.
Primer va treballar alguns anys en residències i hospitals però amb l’arribada del seu fill, va decidir provar amb l’atenció domiciliària perquè oferia horaris de dilluns a divendres que li encaixaven millor. Ara porta uns 10 anys treballant de treballadora familiar a Suara.
Es va criar a Sabadell i ara viu amb la seva família a Cerdanyola. A casa conviu amb la seva parella, el seu fill, la seva sogra de quasi 90 anys i ara la seva mare de 69, que recentment ha tingut un ictus i també necessita les seves atencions.
L’Olga forma part del grup d’unes 70 persones que Suara té fent atenció domiciliària a Sant Cugat, entre treballadores familiars i auxiliars de la llar. En aquesta plantilla actualment només hi ha 1 home i 69 són dones, una mostra de lo feminitzada que està aquesta feina. “Encara que són pocs, els homes que s’hi dediquen solen fer molt bé la feina”, comenta l’Olga.
Actualment porta uns 9-10 usuaris, molts dels quals visita diàriament. Sobretot són casos de gent gran amb deteriorament físic i cognitiu, però també algun cas infantil amb autisme.
L’Olga se sent bé quan marxa d’una casa i veu que els deixa satisfets. Això la reconforta i li dona les forces per a seguir endavant. Creu que és una professió meravellosa, i encara s’hi veu molts anys. L’únic contra és que no està molt ben pagada i a vegades s’han de suportar alguns grunys, però el tracte directe amb les persones li dona moltíssim més.
Com cada dia, l’Olga comença molt d’hora la jornada, a casa de l’Alfonso (1946) i la Montse, a Sant Cugat. L’Alfonso va tenir un embòlia fa cosa de 20 anys i des de llavors requereix cures constats pel seu deteriorament físic i cognitiu. L’Olga és la primera de les tres persones de Suara que venen cada dia a casa seva: una, el lleva pel matí i el prepara per agafar el transport especial que el portarà al centre de dia. Una altra, el rep a casa per la tarda. I la tercera, li dona el sopar i el posa a dormir.
Avui, mentre l’Olga desperta tranquil·lament a l’Alfonso, la seva dona esmorza a la cuina i dona de menjar al Thai, el seu gos, que remena la cua. L’Alfonso s’ha despertat content i fent bromes. L’Olga l’empeny amb la cadira de rodes cap al lavabo per rentar-lo i al cap d’una estona, tornen a l’habitació on avui la Montse l’afaitarà mentre el Thai s’ho mira enfilat al llit. Toca vestir-se, prendre la medicació i un cafè tallat abans de fer cap al carrer, on, de seguida, el passaran a buscar.
Sortint, l’Olga comenta que ja no fa el servei de l’Araceli, una dona que va passar el covid, va caure i va fer una baixada important. La seva família va decidir portar-la a viure a una residència, però li estan molt agraïts per tot el que va fer per la seva mare.
La Laila Bouchateb (Barcelona, 1979) treballa al Servei d’Atenció Domiciliària de Suara des de 2018. Va començar com a auxiliar de la llar al barri de la Zona Franca i, des de 2023, fa de treballadora familiar al barri del Raval, després de fer una formació interna.
Els seus pares són de Tànger, i al 1972 van venir a Barcelona en la primera onada migratòria marroquina. Van aterrar al barri del Carmel, on “no hi havia mesquites ni carnisseries halal. La mare vestia a la manera occidental, no portava hiyab i tenien poca comunicació amb el seu país natal. La immersió era total”, recorda la Laila. “La mare feia feines a cases i el pare era cuiner en un hospital. Tots dos eren molt treballadors i amb una mentalitat oberta i igualitària”, explica. “Al llarg del anys, la comunitat marroquina a Catalunya ha crescut, s’ha assentat, i amb la millora de la tecnologia i el contacte amb la nostra cultura, s’han anat tornant més religiosos”, afegeix.
El seu pare és ara el president del Centre Islàmic del Carmel i la Laila fa anys que va al Centre Cultural Islàmic Català del Clot. “L’islam és ara més permissible i a mi se’m fa més atractiu. Tinc ganes de seguir-lo estudiant perquè és la meva religió. M’ha costat assumir la condició de catalana i magrebí, sentia que no acabava d’encaixar enlloc”, lamenta.
La Laila, de ben petita, es va mudar al barri de Sant Andreu, on hi ha viscut sempre, exceptuant algun parèntesi temporal. Quan va acabar l’escola va fer una FP de turisme i va treballar un parell d’anys en una agència de viatges. Van seguir altres feines diferents, de relacions públiques, comercial, cambrera, neteja de comunitats i monitora de nens. El 2000, va tenir un fill amb seu primer marit i, més tard, n’ha tingut dos més amb la seva parella actual.
Va arribar a Suara a través dels serveis socials de Sant Andreu, on havia anat a demanar orientació laboral. Va començar d’auxiliar de la llar, ocupant-se de les tasques de neteja, però ella hi donava molt més, perquè li agrada el tracte amb les persones. Aviat es va plantejar formar-se com a treballadora familiar perquè volia tenir més responsabilitats per ajudar als seus usuaris. Al 2022, es va fer sòcia de la cooperativa Suara i, l’any següent, va començar de treballadora familiar al Raval. “Ara puc tenir més interacció amb les persones i també em sento més valorada”.
“El Raval és un barri divers però amb moltes necessitats. Hi viu gent molt gran en pisos antics que necessiten rehabilitació. Les situacions d’insalubritat són freqüents a les llars i als edificis”, explica. La Laila ja hi va viure un temps, al carrer Nou de la Rambla, durant els anys 90: “Algunes coses han canviat, ara hi ha més turistes i menys prostitució visible. I també ha augmentat la inseguretat. Però jo ja sé que he de posar una ma a la bossa i no parlar amb el mòbil pel carrer”.
La primera setmana de tornar a treballar al Raval la va abordar un home molt col·locat quan entrava a la porteria d’un del seus usuaris. La va intentar grapejar i va haver d’empentar-lo per defensar-se i tancar la porta. “També vaig rebre una bufetada sense cap motiu d’una dona que anava drogada pel carrer Sant Pau. Vaig decidir no fer res i seguir caminant. Són coses que passen en un barri amb moltes mancances...”, confessa la Laila.
Al barri on viu, Sant Andreu, sempre porta el hiyab, però se’l treu quan va a treballar al Raval. “No tinc valentia per portar-lo, de moment, ho faré quan estigui preparada. Fa anys que ho faig així, pels prejudicis que hi ha, però tots els usuaris que porto són conscients que soc una dona musulmana i no he tingut cap problema de moment”, reflexiona.
“Existeix la xenofòbia i en part la puc entendre. És una combinació dels prejudicis de la població autòctona de tota la vida, que ens engloba a tots en una imatge negativa de radicalitat i masclisme. I també una ignorància d’alguns nouvinguts musulmans que no es volen barrejar”, apunta. La Laila recorda moments molt durs, després del atemptats de La Rambla de 2017 : “Les mirades eren com ganivets aquells dies. Jo vaig anar a la manifestació amb una pancarta que deia no tots els musulmans som terroristes i el meu fill petit a l’esquena”, convé.
La Laila forma part del centre cívic de la Trinitat, on organitza i participa de les moltes activitats que s’hi fan. I també està implicada en l’escola dels seus fills, a la comissió d’inclusió, per millorar la convivència a la comunitat escolar.
“M’agradaria seguir formant-me, m’interessa la integració social i m’estic plantejant de fer-ho en un futur. Encara he de mirar vàries coses, però crec que tinc aptituds per fer-ho”, conclou.
Avui la Carme està molt endormiscada. La seva malaltia ha avançat i passa bona part del dia dormint al sofà. La Laila la saluda amb l’entusiasme de sempre i li fa algunes moixaines. A la ràdio, sona música clàssica mentre la Laila va netejant habitació per habitació. Treu la pols, frega els terres i el lavabo, i, fins i tot, passa el drap pel llum de sostre del menjador. Com cada setmana, va dues i hores i mitja a casa la Carme per deixar-ho tot com una patena i, després, segueix amb la següent persona a atendre.
L’Ana Campos (Barcelona 1967) és treballadora familiar del SAD de Suara, al barri de Sant Genís dels Agudells, part alta de Barcelona, a la falda de Collserola. Fins fa uns mesos, feia serveis a tota la zona de Vall d’Hebrón, però recentment, han reorganitzat la planificació i l’han assignada aquí. Per a alguns usuaris ha estat un petit trasbals deixar de comptar amb ella, per l’estima que li tenen i perquè a una certa edat, els canvis costen més.
Ella mateixa ha passat per aquesta experiència. L’Ana ha tingut una trajectòria amb imprevistos i s’ha hagut de reinventar diverses vegades. Sempre ha tingut vocació artística, però l'entorn familiar on va créixer no va afavorir a desenvolupar-la, al seu parer. Als 18 anys va acabar una formació professional de jardí d’infància i després, es va matricular a la carrera de Magisteri a Bellaterra. Només hi va aguantar tres mesos. Necessitava fer alguna cosa creativa i llavors, va tirar cap a la cuina i es va formar a l’escola d’hostaleria de Barcelona. Tallers de confitures, cuinera en restaurants, escoles, càterings... Va pencar molt durant gairebé 20 anys i es divertia amb el que feia. A més a més, va voltar per Bèlgica, França i Mallorca.
Fins que als 36 anys, va decidir que volia ser mare. Va deixar l’hostaleria pels seus horaris “infernals”. Feia massa anys que treballava sense poder tenir un Nadal en família, per exemple... Va aterrar a l’Empordà, a Torroella de Montgrí, sense gaire contactes, amb la necessitat de buscar-se la vida i una filla de 2 anys. Entre altres coses va treballar a l’obrador de confitures de la Georgina Regàs a Torrent, i va vendre vi i licors al Wine Palace, fins que va crisi els va obligar a tancar.
Després d’una dècada a l’Empordà, calia tornar a fer un cop de timó i l’Ana va decidir tornar a Barcelona, amb la seva filla. Amb 48 anys comença una formació en promoció d’igualtat de gènere, que tampoc li acaba d’obrir moltes portes professionals. Mentrestant imparteix cursos de cuina de tot tipus a centres cívics i dedica 2 anys a estudiar per les nits, una altra formació professional, ara en integració social, seguida d’un certificat d’atenció sociosanitària de 6 mesos. Aleshores, arriba a Suara per cobrir vacants d’estiu i acaba encadenant contractes. El 2022 es fa sòcia de la cooperativa i actualment treballa a jornada completa.
La feina de treballadora familiar li encanta i la fa amb molt de carinyo. A més a més, pot utilitzar molts dels recursos diversos que ha aprés al llarg de la vida. Però li sap greu que no s’hi pugui viure dignament, d’una feina tan valuosa, si més no, a Barcelona. “Sempre en precari”, lamenta.
Com moltes altres treballadores familiars l’Anna també es veu obligada a buscar altres feines complementàries a la jornada completa que fa. L’Ana fa de cangur dues tardes a la setmana i alguns “bolos” extra que van sortint a Suara. Gaudeix fent tot el que fa, però de vegades va “massa cansada”.
La seva filla, que ara té 20 anys i viu amb ella al Poble Sec, ha descobert la seva passió per la veterinària, els cavalls i la muntanya. L’Ana treballa i participa fent voluntariat en projectes interessantíssims, però li sembla que encara han de venir més corbes. S’imagina fent el que fa, però lluny de la gran ciutat. Es mereix tota la sort del món.
La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more">La Lola Sánchez (Marinaleda, 1962) va néixer al poble de Marinaleda (Sevilla) i es va criar en un caserío amb gallines, ovelles, vaques, cabres i burros. Era la segona de tres germans, però només a ella la van enviar cap a la ciutat quan tenia vuit anys. La Lola va aterrar a l’Hospitalet de Llobregat per viure amb la seva tieta àvia. Mai abans havia vist el mar, un vàter o el metro. La resta de la seva família va venir al cap de cinc anys però no es van acabar d’adaptar. A ella, al principi, li va costar, però finalment va trobar-hi el seu lloc gràcies al seu caràcter i empenta.
A l’Hospitalet, es va escolaritzar i va començar a treballar en la cura d’animals, en botigues de mascotes i clíniques especialitzades. Va fer d’auxiliar veterinària, d’ajudant de quiròfan, d’encarregada de rajos X, d’encarregada de personal, de recepcionista... Als 25 anys, va decidir muntar la seva pròpia botiga i perruqueria canina a la Barceloneta. Tenia molta traça amb les tisores i li va anar molt bé el negoci, però al cap d’una dècada se’n va cansar per com evolucionava el sector. Ella ha estimat sempre als animals, però veia que moltes persones “en feien un gra massa” i molts veterinaris també se n’aprofitaven.
Mentre treballava, la Lola va militar a moviments estudiantils com el Sindicato de Estudiantes. Des d’aleshores, ha tingut sempre un compromís social amb tot allò que fa. Recorda les vagues per la insubmissió i com van haver de córrer davant la policia postfranquista. Mirant enrere, la Lola no és gens pessimista, valora algunes de les coses que s’han aconseguit i se sent orgullosa de totes les lluites en què ha participat. Quan tornava a visitar regularment a la família, a Marinaleda, va conèixer el projecte cooperativista agrari del famós alcalde Sánchez Gordillo, del qual va seguir aprenent com implicar-se socialment.
Així doncs, després de tancar la botiga d’animals, es va instal·lar a Granollers, on es va formar com a auxiliar de medi ambient i també va aconseguir la titulació de vitrallera, amb la que va participar en la restauració de la biblioteca de La Garriga.
La Lola volia provar noves experiències i, motivada per ajudar als seus avis que s’estaven fent grans a Andalusia, va trobar un curs d’atenció sociosanitària al seminari de Vic. Al 2015 va rebre una trucada de Suara per començar a fer suplències de treballadora familiar a Barcelona. Al cap de tres mesos, va sortir una plaça a l’Hospitalet i així va retornar a la seva ciutat d’acollida. Al 2016 es va fer sòcia de la cooperativa i aviat va començar amb el programa de mentoria, on a demés de la feina d’atenció domiciliaria, dedica part de la seva jornada a orientar a noves treballadores que comencen. L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya i Suara hi té un equip d’unes 250 persones, entre treballadores familiars, auxiliars de la llar i coordinadores.
“Aquest és un sector on no deixes mai d’aprendre. Traspassar la porta d’un domicili sempre és un repte i cal adaptar-hi allò que has après abans”, explica la Lola. “No som infermeres, ni metges, ni psicòlegs, ni terapeutes, ni cuineres professionals, però fem una mica de tot. Rebem molt agraïment de les famílies. Al final, el que volem tots és una mica d’atenció”, afegeix. Actualment, està molt interessada en els nous projectes digitals per millorar la vida de les persones amb dependència. Ella segueix amb l’entusiasme de sempre, tot i que s’apropa a la jubilació.
La Lola viu amb el seu gat Fígaro, ara que la seva filla ja s’ha emancipat. Els últims tres anys, també ha tingut cura de la seva mare, de 88 anys, i li ha quedat poc temps per a ella. Recentment, una altra treballadora de Suara Hospitalet ha començat a fer-li atenció domiciliària i la Lola reconeix: “Me n’he adonat que amb la meva mare jo vull fer de filla i no de cuidadora. És molt millor per a tothom”.
Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.
La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more"> Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more"> Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more"> Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more"> Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more"> Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more"> Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more"> Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more"> Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more">L’Efrem Lopez (Esplugues de Llobregat, 1991) és un dels pocs homes que fa de treballador familiar a Suara. Per a ell, la seva feina consisteix en facilitar el dia a dia de les persones amb necessitats: tenir cura de la higiene, anar a comprar, sortir a passejar, acompanyaments mèdics, tramitar papers... Per als usuaris encara es fa una mica estrany que un home entri als domicilis a fer algunes d’aquestes tasques, però la cosa va canviant. “Algunes dones grans tenen pudor que un treballador familiar les dutxi. Cal fer el doble de feina per trencar el tabú i dins el propi col·lectiu de les cures també cal revertir la mentalitat”, reflexiona.
La història familiar de l’Efrem el va portar fins a aquesta feina. Ell és el penúltim fill d’una família de quatre germans amb els pares separats. No tenia massa clar quin camí seguir i va estudiar una formació professional de ceramista i una altra de veterinària. Quan va morir el seu avi, es va mudar a viure amb l’àvia a Sant Boi, per fer-li companyia i vigilar que estigués bé. I d’aquesta manera se li va despertar l’interès per l’atenció sociosanitària. Va fer diferents cursos i unes pràctiques a Suara i ja s’hi va quedar, cap al 2008.
El que més li agrada és el tracte amb les persones. I sobretot, guanyar-se la seva confiança a poc a poc. L’Efrem se sent orgullós d’algunes intervencions que fins i tot han servit per salvar la vida d’una persona. Com quan fa uns dies ell mateix va detectar a temps un cas d’ictus i el van poder tractar a l’hospital.
L’Efrem forma part de l’equip de Suara a Vilapicina, Barcelona, on al 2018 l’ajuntament va engegar la prova pilot d’un nou model d’atenció domiciliària, basada en la experiència holandesa de Buurtzorg. Sota el lema “humanitat per damunt de burocràcia”, la idea és assolir una atenció més centrada en les persones i les seves necessitats, amb una major autogestió dels treballadors del servei. Aquesta prova va resultar un èxit, i actualment, hi ha més de quaranta nuclis que funcionen de la mateixa manera a la ciutat.
L’Efrem gaudeix de la seva feina, però reconeix que sovint té un desgast físic. Creu que més endavant tirarà cap a la gestió del servei, però no en té cap pressa. Ara, s’ha apuntat a un projecte nou de Suara per fer ceràmica amb els usuaris i està il·lusionat perquè podrà posar en pràctica algunes de les coses que més li agraden i que fins ara no s’havien creuat.
Els dies que l’Efrem veu que el Lluís es troba una mica millor, intenten sortir al carrer a prendre l’aire. Acostuma a passar unes dues o tres vegades per setmana i avui és un d’aquests dies.
Després d’aixecar-lo del llit a l’hora de sempre i d’ocupar-se de la higiene diària, es preparen per sortir al carrer. L’Efrem creu que al Lluís li va molt bé tenir unes rutines marcades perquè l’ajuden a estructurar-se el dia.
Amb l’ajuda de la cadira de rodes l’Efrem porta el Lluís a l’ascensor on es mira al mirall encara endormiscat. Surten a passeig i avancen uns quants carrers en un matí primaveral. El Lluís gaudeix al màxim i passen una estona agradable.
La Mª Jesús Garcia (Granollers, 1980) està Suara Mollet des del 2015. És mare de dos fills i viu a Les Franqueses.
Abans havia treballat en una guarderia i d’agent d’assegurances, però a ella sempre li ha agradat ajudar als altres. Una amiga la va proposar i va començar d’auxiliar, estudiant per les tardes per poder fer de treballadora familiar.
Ara sent que està fent allò que volia, ajudar a qui de veritat ho necessita i donar qualitat de vida a persones que no en tenen gaire. El que més li agrada són els serveis infantils i els de salut mental perquè és on és veuen més els resultats de la seva feina. El que menys li agrada, és quan algun usuari confón el servei de la treballadora familiar per tenir un minyona. Alguns intenten aprofitar-se’n i llavors toca marcar límits.
A la Mª Jesús li brillen els ulls quan recorda alguns dies en que la seva intervenció potser va salvar la vida d’alguna persona. I també parla dels dies complicats en el que ha hagut suportar amenaces d’una persona amb problemes mentals. És una feina amb reptes i recompenses, i sense dubte molt humana.
Ella fa serveis de treballadora familiar per tot Mollet. Ella fa servir el seu propi cotxe (tot i no ser imprescindible) perquè si no acaba esgotada. Sovint porta també alguna de les seves companyes amunt i avall. A Mollet son més de 40 professionals, entre auxiliars i treballadores familiars, totes dones.
Quan pensa en el futur s’imagina com a coordinadora a Suara, perquè no s’imagina amb 55 anys aixecant a gent gran del llit. És una feina que requereix força i salut.
Abans s’enduia una mica els problemes a casa quan veia algunes persones grans amb la casa plena de fotografies familiars i elles completament desateses. Ara ja ha après a deixar aquestes cabories a la feina i ademés els usuaris que té ara estan força ben atesos. La Mª Jesús està entusiasmada amb el premi als millors serveis socials que recentment ha rebut Suara i ens parla dels nous programes que tenen, com el projecte Alexa en pantalla, on posen aquesta tecnologia per acompanyar persones que estan a casa, o el projecte de Casal Online.
El Francisco (1939) va tenir un ictus fa anys i tot i que s’ha recuperat parcialment, encara arrossega seqüeles. Li han quedat tremolors a la part dreta del cos i segueix fent exercici per mantenir-se una mica en forma. Fa vuit anys que la Mari ve tres cops per setmana a casa seva, on viu amb la seva dona Martina, tots dos nascuts a Extremadura. Són un matrimoni entranyable que es tracta amb afecte i està orgullós dels seus tres fills, que venen sovint. Una de les poques coses en què discrepen és en tenir el periquito al menjador. Al Francisco li encanta sentir-lo cantar tot el dia i la seva dona n’està tipa. Però ho porten bé i se n’enriuen. El Francisco passa cap al bany amb la Mari, perquè avui toca dutxa. Mentre, la Martina acaba de preparar el dinar. Explica que ella cuina una mica per obligació, però així porta tota la vida. El Francisco és el tastador oficial i qui acaba ajustant el punt de sal. Entre tots paren la taula davant la tele i la Mari s’acomiada.
A casa la Pura, també l’espera amb la bata posada. També toca dutxa i la Mari l’ajuda amb destresa. Després, l’ajuda a vestir-se i calçar-se. La pentina i acaba amb uns retocs de colònia fresca. En acabat, la Mari es treu la bata, xerren cinc minuts de la família i marxa cap a un altre domicili.
A casa la Pura, també l’espera amb la bata posada. També toca dutxa i la Mari l’ajuda amb destresa. Després, l’ajuda a vestir-se i calçar-se. La pentina i acaba amb uns retocs de colònia fresca. En acabat, la Mari es treu la bata, xerren cinc minuts de la família i marxa cap a un altre domicili.
" class="item-link link-more"> El Francisco (1939) va tenir un ictus fa anys i tot i que s’ha recuperat parcialment, encara arrossega seqüeles. Li han quedat tremolors a la part dreta del cos i segueix fent exercici per mantenir-se una mica en forma. Fa vuit anys que la Mari ve tres cops per setmana a casa seva, on viu amb la seva dona Martina, tots dos nascuts a Extremadura. Són un matrimoni entranyable que es tracta amb afecte i està orgullós dels seus tres fills, que venen sovint. Una de les poques coses en què discrepen és en tenir el periquito al menjador. Al Francisco li encanta sentir-lo cantar tot el dia i la seva dona n’està tipa. Però ho porten bé i se n’enriuen. El Francisco passa cap al bany amb la Mari, perquè avui toca dutxa. Mentre, la Martina acaba de preparar el dinar. Explica que ella cuina una mica per obligació, però així porta tota la vida. El Francisco és el tastador oficial i qui acaba ajustant el punt de sal. Entre tots paren la taula davant la tele i la Mari s’acomiada.A casa la Pura, també l’espera amb la bata posada. També toca dutxa i la Mari l’ajuda amb destresa. Després, l’ajuda a vestir-se i calçar-se. La pentina i acaba amb uns retocs de colònia fresca. En acabat, la Mari es treu la bata, xerren cinc minuts de la família i marxa cap a un altre domicili.
" class="item-link link-more"> El Francisco (1939) va tenir un ictus fa anys i tot i que s’ha recuperat parcialment, encara arrossega seqüeles. Li han quedat tremolors a la part dreta del cos i segueix fent exercici per mantenir-se una mica en forma. Fa vuit anys que la Mari ve tres cops per setmana a casa seva, on viu amb la seva dona Martina, tots dos nascuts a Extremadura. Són un matrimoni entranyable que es tracta amb afecte i està orgullós dels seus tres fills, que venen sovint. Una de les poques coses en què discrepen és en tenir el periquito al menjador. Al Francisco li encanta sentir-lo cantar tot el dia i la seva dona n’està tipa. Però ho porten bé i se n’enriuen. El Francisco passa cap al bany amb la Mari, perquè avui toca dutxa. Mentre, la Martina acaba de preparar el dinar. Explica que ella cuina una mica per obligació, però així porta tota la vida. El Francisco és el tastador oficial i qui acaba ajustant el punt de sal. Entre tots paren la taula davant la tele i la Mari s’acomiada.A casa la Pura, també l’espera amb la bata posada. També toca dutxa i la Mari l’ajuda amb destresa. Després, l’ajuda a vestir-se i calçar-se. La pentina i acaba amb uns retocs de colònia fresca. En acabat, la Mari es treu la bata, xerren cinc minuts de la família i marxa cap a un altre domicili.
" class="item-link link-more"> El Francisco (1939) va tenir un ictus fa anys i tot i que s’ha recuperat parcialment, encara arrossega seqüeles. Li han quedat tremolors a la part dreta del cos i segueix fent exercici per mantenir-se una mica en forma. Fa vuit anys que la Mari ve tres cops per setmana a casa seva, on viu amb la seva dona Martina, tots dos nascuts a Extremadura. Són un matrimoni entranyable que es tracta amb afecte i està orgullós dels seus tres fills, que venen sovint. Una de les poques coses en què discrepen és en tenir el periquito al menjador. Al Francisco li encanta sentir-lo cantar tot el dia i la seva dona n’està tipa. Però ho porten bé i se n’enriuen. El Francisco passa cap al bany amb la Mari, perquè avui toca dutxa. Mentre, la Martina acaba de preparar el dinar. Explica que ella cuina una mica per obligació, però així porta tota la vida. El Francisco és el tastador oficial i qui acaba ajustant el punt de sal. Entre tots paren la taula davant la tele i la Mari s’acomiada.A casa la Pura, també l’espera amb la bata posada. També toca dutxa i la Mari l’ajuda amb destresa. Després, l’ajuda a vestir-se i calçar-se. La pentina i acaba amb uns retocs de colònia fresca. En acabat, la Mari es treu la bata, xerren cinc minuts de la família i marxa cap a un altre domicili.
" class="item-link link-more"> El Francisco (1939) va tenir un ictus fa anys i tot i que s’ha recuperat parcialment, encara arrossega seqüeles. Li han quedat tremolors a la part dreta del cos i segueix fent exercici per mantenir-se una mica en forma. Fa vuit anys que la Mari ve tres cops per setmana a casa seva, on viu amb la seva dona Martina, tots dos nascuts a Extremadura. Són un matrimoni entranyable que es tracta amb afecte i està orgullós dels seus tres fills, que venen sovint. Una de les poques coses en què discrepen és en tenir el periquito al menjador. Al Francisco li encanta sentir-lo cantar tot el dia i la seva dona n’està tipa. Però ho porten bé i se n’enriuen. El Francisco passa cap al bany amb la Mari, perquè avui toca dutxa. Mentre, la Martina acaba de preparar el dinar. Explica que ella cuina una mica per obligació, però així porta tota la vida. El Francisco és el tastador oficial i qui acaba ajustant el punt de sal. Entre tots paren la taula davant la tele i la Mari s’acomiada.A casa la Pura, també l’espera amb la bata posada. També toca dutxa i la Mari l’ajuda amb destresa. Després, l’ajuda a vestir-se i calçar-se. La pentina i acaba amb uns retocs de colònia fresca. En acabat, la Mari es treu la bata, xerren cinc minuts de la família i marxa cap a un altre domicili.
" class="item-link link-more"> El Francisco (1939) va tenir un ictus fa anys i tot i que s’ha recuperat parcialment, encara arrossega seqüeles. Li han quedat tremolors a la part dreta del cos i segueix fent exercici per mantenir-se una mica en forma. Fa vuit anys que la Mari ve tres cops per setmana a casa seva, on viu amb la seva dona Martina, tots dos nascuts a Extremadura. Són un matrimoni entranyable que es tracta amb afecte i està orgullós dels seus tres fills, que venen sovint. Una de les poques coses en què discrepen és en tenir el periquito al menjador. Al Francisco li encanta sentir-lo cantar tot el dia i la seva dona n’està tipa. Però ho porten bé i se n’enriuen. El Francisco passa cap al bany amb la Mari, perquè avui toca dutxa. Mentre, la Martina acaba de preparar el dinar. Explica que ella cuina una mica per obligació, però així porta tota la vida. El Francisco és el tastador oficial i qui acaba ajustant el punt de sal. Entre tots paren la taula davant la tele i la Mari s’acomiada.A casa la Pura, també l’espera amb la bata posada. També toca dutxa i la Mari l’ajuda amb destresa. Després, l’ajuda a vestir-se i calçar-se. La pentina i acaba amb uns retocs de colònia fresca. En acabat, la Mari es treu la bata, xerren cinc minuts de la família i marxa cap a un altre domicili.
" class="item-link link-more"> El Francisco (1939) va tenir un ictus fa anys i tot i que s’ha recuperat parcialment, encara arrossega seqüeles. Li han quedat tremolors a la part dreta del cos i segueix fent exercici per mantenir-se una mica en forma. Fa vuit anys que la Mari ve tres cops per setmana a casa seva, on viu amb la seva dona Martina, tots dos nascuts a Extremadura. Són un matrimoni entranyable que es tracta amb afecte i està orgullós dels seus tres fills, que venen sovint. Una de les poques coses en què discrepen és en tenir el periquito al menjador. Al Francisco li encanta sentir-lo cantar tot el dia i la seva dona n’està tipa. Però ho porten bé i se n’enriuen. El Francisco passa cap al bany amb la Mari, perquè avui toca dutxa. Mentre, la Martina acaba de preparar el dinar. Explica que ella cuina una mica per obligació, però així porta tota la vida. El Francisco és el tastador oficial i qui acaba ajustant el punt de sal. Entre tots paren la taula davant la tele i la Mari s’acomiada.A casa la Pura, també l’espera amb la bata posada. També toca dutxa i la Mari l’ajuda amb destresa. Després, l’ajuda a vestir-se i calçar-se. La pentina i acaba amb uns retocs de colònia fresca. En acabat, la Mari es treu la bata, xerren cinc minuts de la família i marxa cap a un altre domicili.
" class="item-link link-more"> El Francisco (1939) va tenir un ictus fa anys i tot i que s’ha recuperat parcialment, encara arrossega seqüeles. Li han quedat tremolors a la part dreta del cos i segueix fent exercici per mantenir-se una mica en forma. Fa vuit anys que la Mari ve tres cops per setmana a casa seva, on viu amb la seva dona Martina, tots dos nascuts a Extremadura. Són un matrimoni entranyable que es tracta amb afecte i està orgullós dels seus tres fills, que venen sovint. Una de les poques coses en què discrepen és en tenir el periquito al menjador. Al Francisco li encanta sentir-lo cantar tot el dia i la seva dona n’està tipa. Però ho porten bé i se n’enriuen. El Francisco passa cap al bany amb la Mari, perquè avui toca dutxa. Mentre, la Martina acaba de preparar el dinar. Explica que ella cuina una mica per obligació, però així porta tota la vida. El Francisco és el tastador oficial i qui acaba ajustant el punt de sal. Entre tots paren la taula davant la tele i la Mari s’acomiada.A casa la Pura, també l’espera amb la bata posada. També toca dutxa i la Mari l’ajuda amb destresa. Després, l’ajuda a vestir-se i calçar-se. La pentina i acaba amb uns retocs de colònia fresca. En acabat, la Mari es treu la bata, xerren cinc minuts de la família i marxa cap a un altre domicili.
" class="item-link link-more"> El Francisco (1939) va tenir un ictus fa anys i tot i que s’ha recuperat parcialment, encara arrossega seqüeles. Li han quedat tremolors a la part dreta del cos i segueix fent exercici per mantenir-se una mica en forma. Fa vuit anys que la Mari ve tres cops per setmana a casa seva, on viu amb la seva dona Martina, tots dos nascuts a Extremadura. Són un matrimoni entranyable que es tracta amb afecte i està orgullós dels seus tres fills, que venen sovint. Una de les poques coses en què discrepen és en tenir el periquito al menjador. Al Francisco li encanta sentir-lo cantar tot el dia i la seva dona n’està tipa. Però ho porten bé i se n’enriuen. El Francisco passa cap al bany amb la Mari, perquè avui toca dutxa. Mentre, la Martina acaba de preparar el dinar. Explica que ella cuina una mica per obligació, però així porta tota la vida. El Francisco és el tastador oficial i qui acaba ajustant el punt de sal. Entre tots paren la taula davant la tele i la Mari s’acomiada.A casa la Pura, també l’espera amb la bata posada. També toca dutxa i la Mari l’ajuda amb destresa. Després, l’ajuda a vestir-se i calçar-se. La pentina i acaba amb uns retocs de colònia fresca. En acabat, la Mari es treu la bata, xerren cinc minuts de la família i marxa cap a un altre domicili.
" class="item-link link-more">La Mª Jesús Garcia (Granollers, 1980) està Suara Mollet des del 2015. És mare de dos fills i viu a Les Franqueses.
Abans havia treballat en una guarderia i d’agent d’assegurances, però a ella sempre li ha agradat ajudar als altres. Una amiga la va proposar i va començar d’auxiliar, estudiant per les tardes per poder fer de treballadora familiar.
Ara sent que està fent allò que volia, ajudar a qui de veritat ho necessita i donar qualitat de vida a persones que no en tenen gaire. El que més li agrada són els serveis infantils i els de salut mental perquè és on és veuen més els resultats de la seva feina. El que menys li agrada, és quan algun usuari confón el servei de la treballadora familiar per tenir un minyona. Alguns intenten aprofitar-se’n i llavors toca marcar límits.
A la Mª Jesús li brillen els ulls quan recorda alguns dies en que la seva intervenció potser va salvar la vida d’alguna persona. I també parla dels dies complicats en el que ha hagut suportar amenaces d’una persona amb problemes mentals. És una feina amb reptes i recompenses, i sense dubte molt humana.
Ella fa serveis de treballadora familiar per tot Mollet. Ella fa servir el seu propi cotxe (tot i no ser imprescindible) perquè si no acaba esgotada. Sovint porta també alguna de les seves companyes amunt i avall. A Mollet son més de 40 professionals, entre auxiliars i treballadores familiars, totes dones.
Quan pensa en el futur s’imagina com a coordinadora a Suara, perquè no s’imagina amb 55 anys aixecant a gent gran del llit. És una feina que requereix força i salut.
Abans s’enduia una mica els problemes a casa quan veia algunes persones grans amb la casa plena de fotografies familiars i elles completament desateses. Ara ja ha après a deixar aquestes cabories a la feina i ademés els usuaris que té ara estan força ben atesos. La Mª Jesús està entusiasmada amb el premi als millors serveis socials que recentment ha rebut Suara i ens parla dels nous programes que tenen, com el projecte Alexa en pantalla, on posen aquesta tecnologia per acompanyar persones que estan a casa, o el projecte de Casal Online.
L’Ivan està fent pràctiques de tècnic d’atenció sociosanitària i està acabant el període de tres mesos en què ha estat acompanyant a la Mª Jesús, o Mari, com li diu tothom. Avui van a casa del Francisco, a la Rambla Nova de Mollet, just al costat de les vies del tren. La Mari hi va un cop per setmana i des del balcó observen l’activitat del poble: trens, vianants, cotxes i, fins i tot, banyistes de la piscina municipal propera. Fan broma amb la idea de saltar des del balcó a la piscina, però al final decideixen baixar a fer un passeig per la rambla, com de costum.
El Francisco va emigrar de Jaén quan era jove i li agrada parlar de política i de com creu que han canviat les coses des de llavors a Catalunya. Camina poc a poc i de bracet de la Mari. Caminen rambla avall fins a l’avinguda de Jaume I on fan la paradeta de rigor, sempre al mateix banc. Reposen una estona i, després, acaben de fer la volta circular fins a casa seva, on aviat serà l’hora de dinar.
El Francisco va emigrar de Jaén quan era jove i li agrada parlar de política i de com creu que han canviat les coses des de llavors a Catalunya. Camina poc a poc i de bracet de la Mari. Caminen rambla avall fins a l’avinguda de Jaume I on fan la paradeta de rigor, sempre al mateix banc. Reposen una estona i, després, acaben de fer la volta circular fins a casa seva, on aviat serà l’hora de dinar.
" class="item-link link-more"> L’Ivan està fent pràctiques de tècnic d’atenció sociosanitària i està acabant el període de tres mesos en què ha estat acompanyant a la Mª Jesús, o Mari, com li diu tothom. Avui van a casa del Francisco, a la Rambla Nova de Mollet, just al costat de les vies del tren. La Mari hi va un cop per setmana i des del balcó observen l’activitat del poble: trens, vianants, cotxes i, fins i tot, banyistes de la piscina municipal propera. Fan broma amb la idea de saltar des del balcó a la piscina, però al final decideixen baixar a fer un passeig per la rambla, com de costum.El Francisco va emigrar de Jaén quan era jove i li agrada parlar de política i de com creu que han canviat les coses des de llavors a Catalunya. Camina poc a poc i de bracet de la Mari. Caminen rambla avall fins a l’avinguda de Jaume I on fan la paradeta de rigor, sempre al mateix banc. Reposen una estona i, després, acaben de fer la volta circular fins a casa seva, on aviat serà l’hora de dinar.
" class="item-link link-more"> L’Ivan està fent pràctiques de tècnic d’atenció sociosanitària i està acabant el període de tres mesos en què ha estat acompanyant a la Mª Jesús, o Mari, com li diu tothom. Avui van a casa del Francisco, a la Rambla Nova de Mollet, just al costat de les vies del tren. La Mari hi va un cop per setmana i des del balcó observen l’activitat del poble: trens, vianants, cotxes i, fins i tot, banyistes de la piscina municipal propera. Fan broma amb la idea de saltar des del balcó a la piscina, però al final decideixen baixar a fer un passeig per la rambla, com de costum.El Francisco va emigrar de Jaén quan era jove i li agrada parlar de política i de com creu que han canviat les coses des de llavors a Catalunya. Camina poc a poc i de bracet de la Mari. Caminen rambla avall fins a l’avinguda de Jaume I on fan la paradeta de rigor, sempre al mateix banc. Reposen una estona i, després, acaben de fer la volta circular fins a casa seva, on aviat serà l’hora de dinar.
" class="item-link link-more"> L’Ivan està fent pràctiques de tècnic d’atenció sociosanitària i està acabant el període de tres mesos en què ha estat acompanyant a la Mª Jesús, o Mari, com li diu tothom. Avui van a casa del Francisco, a la Rambla Nova de Mollet, just al costat de les vies del tren. La Mari hi va un cop per setmana i des del balcó observen l’activitat del poble: trens, vianants, cotxes i, fins i tot, banyistes de la piscina municipal propera. Fan broma amb la idea de saltar des del balcó a la piscina, però al final decideixen baixar a fer un passeig per la rambla, com de costum.El Francisco va emigrar de Jaén quan era jove i li agrada parlar de política i de com creu que han canviat les coses des de llavors a Catalunya. Camina poc a poc i de bracet de la Mari. Caminen rambla avall fins a l’avinguda de Jaume I on fan la paradeta de rigor, sempre al mateix banc. Reposen una estona i, després, acaben de fer la volta circular fins a casa seva, on aviat serà l’hora de dinar.
" class="item-link link-more">L’Ana Campos (Barcelona 1967) és treballadora familiar del SAD de Suara, al barri de Sant Genís dels Agudells, part alta de Barcelona, a la falda de Collserola. Fins fa uns mesos, feia serveis a tota la zona de Vall d’Hebrón, però recentment, han reorganitzat la planificació i l’han assignada aquí. Per a alguns usuaris ha estat un petit trasbals deixar de comptar amb ella, per l’estima que li tenen i perquè a una certa edat, els canvis costen més.
Ella mateixa ha passat per aquesta experiència. L’Ana ha tingut una trajectòria amb imprevistos i s’ha hagut de reinventar diverses vegades. Sempre ha tingut vocació artística, però l'entorn familiar on va créixer no va afavorir a desenvolupar-la, al seu parer. Als 18 anys va acabar una formació professional de jardí d’infància i després, es va matricular a la carrera de Magisteri a Bellaterra. Només hi va aguantar tres mesos. Necessitava fer alguna cosa creativa i llavors, va tirar cap a la cuina i es va formar a l’escola d’hostaleria de Barcelona. Tallers de confitures, cuinera en restaurants, escoles, càterings... Va pencar molt durant gairebé 20 anys i es divertia amb el que feia. A més a més, va voltar per Bèlgica, França i Mallorca.
Fins que als 36 anys, va decidir que volia ser mare. Va deixar l’hostaleria pels seus horaris “infernals”. Feia massa anys que treballava sense poder tenir un Nadal en família, per exemple... Va aterrar a l’Empordà, a Torroella de Montgrí, sense gaire contactes, amb la necessitat de buscar-se la vida i una filla de 2 anys. Entre altres coses va treballar a l’obrador de confitures de la Georgina Regàs a Torrent, i va vendre vi i licors al Wine Palace, fins que va crisi els va obligar a tancar.
Després d’una dècada a l’Empordà, calia tornar a fer un cop de timó i l’Ana va decidir tornar a Barcelona, amb la seva filla. Amb 48 anys comença una formació en promoció d’igualtat de gènere, que tampoc li acaba d’obrir moltes portes professionals. Mentrestant imparteix cursos de cuina de tot tipus a centres cívics i dedica 2 anys a estudiar per les nits, una altra formació professional, ara en integració social, seguida d’un certificat d’atenció sociosanitària de 6 mesos. Aleshores, arriba a Suara per cobrir vacants d’estiu i acaba encadenant contractes. El 2022 es fa sòcia de la cooperativa i actualment treballa a jornada completa.
La feina de treballadora familiar li encanta i la fa amb molt de carinyo. A més a més, pot utilitzar molts dels recursos diversos que ha aprés al llarg de la vida. Però li sap greu que no s’hi pugui viure dignament, d’una feina tan valuosa, si més no, a Barcelona. “Sempre en precari”, lamenta.
Com moltes altres treballadores familiars l’Anna també es veu obligada a buscar altres feines complementàries a la jornada completa que fa. L’Ana fa de cangur dues tardes a la setmana i alguns “bolos” extra que van sortint a Suara. Gaudeix fent tot el que fa, però de vegades va “massa cansada”.
La seva filla, que ara té 20 anys i viu amb ella al Poble Sec, ha descobert la seva passió per la veterinària, els cavalls i la muntanya. L’Ana treballa i participa fent voluntariat en projectes interessantíssims, però li sembla que encara han de venir més corbes. S’imagina fent el que fa, però lluny de la gran ciutat. Es mereix tota la sort del món.
L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.
A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more"> L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more"> L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more"> L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more"> L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more"> L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more"> L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more"> L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more"> L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more">Tenia 19 anys quan va haver de deixar el batxillerat artístic per a cuidar el seu avi que es va posar malalt. L’Olga Cortés (Barcelona 1979) havia pensat fer interiorisme però va canviar de branca, diu. Des d’aquell moment s’ha dedicat a les cures i no se’n penedeix gens, ho tornaria a fer.
Primer va treballar alguns anys en residències i hospitals però amb l’arribada del seu fill, va decidir provar amb l’atenció domiciliària perquè oferia horaris de dilluns a divendres que li encaixaven millor. Ara porta uns 10 anys treballant de treballadora familiar a Suara.
Es va criar a Sabadell i ara viu amb la seva família a Cerdanyola. A casa conviu amb la seva parella, el seu fill, la seva sogra de quasi 90 anys i ara la seva mare de 69, que recentment ha tingut un ictus i també necessita les seves atencions.
L’Olga forma part del grup d’unes 70 persones que Suara té fent atenció domiciliària a Sant Cugat, entre treballadores familiars i auxiliars de la llar. En aquesta plantilla actualment només hi ha 1 home i 69 són dones, una mostra de lo feminitzada que està aquesta feina. “Encara que són pocs, els homes que s’hi dediquen solen fer molt bé la feina”, comenta l’Olga.
Actualment porta uns 9-10 usuaris, molts dels quals visita diàriament. Sobretot són casos de gent gran amb deteriorament físic i cognitiu, però també algun cas infantil amb autisme.
L’Olga se sent bé quan marxa d’una casa i veu que els deixa satisfets. Això la reconforta i li dona les forces per a seguir endavant. Creu que és una professió meravellosa, i encara s’hi veu molts anys. L’únic contra és que no està molt ben pagada i a vegades s’han de suportar alguns grunys, però el tracte directe amb les persones li dona moltíssim més.
L’Alfonso ha donat positiu de COVID i avui toca posar-se el vestit protector abans de despertar-lo i fer-li la higiene diària sense aixecar-lo del llit. Està més feble del que és normal, però haurà de passar uns dies aïllat a l’habitació fins que es recuperi. El gos Thai no en sap res de quarantenes i va amunt i avall de la casa com sempre. La Montse s’ha instal·lat en una altra habitació i s’escarrassa per desinfectar-ho tot.
Després toca anar a casa l’Araceli a dutxar-la i posar-li crema als peus i a les cames, que li fan mal. Ja ben arreglada, l’Olga la deixa mirant les notícies a la tele, on informen de l’actualitat de la política espanyola.
Després toca anar a casa l’Araceli a dutxar-la i posar-li crema als peus i a les cames, que li fan mal. Ja ben arreglada, l’Olga la deixa mirant les notícies a la tele, on informen de l’actualitat de la política espanyola.
" class="item-link link-more"> L’Alfonso ha donat positiu de COVID i avui toca posar-se el vestit protector abans de despertar-lo i fer-li la higiene diària sense aixecar-lo del llit. Està més feble del que és normal, però haurà de passar uns dies aïllat a l’habitació fins que es recuperi. El gos Thai no en sap res de quarantenes i va amunt i avall de la casa com sempre. La Montse s’ha instal·lat en una altra habitació i s’escarrassa per desinfectar-ho tot.Després toca anar a casa l’Araceli a dutxar-la i posar-li crema als peus i a les cames, que li fan mal. Ja ben arreglada, l’Olga la deixa mirant les notícies a la tele, on informen de l’actualitat de la política espanyola.
" class="item-link link-more"> L’Alfonso ha donat positiu de COVID i avui toca posar-se el vestit protector abans de despertar-lo i fer-li la higiene diària sense aixecar-lo del llit. Està més feble del que és normal, però haurà de passar uns dies aïllat a l’habitació fins que es recuperi. El gos Thai no en sap res de quarantenes i va amunt i avall de la casa com sempre. La Montse s’ha instal·lat en una altra habitació i s’escarrassa per desinfectar-ho tot.Després toca anar a casa l’Araceli a dutxar-la i posar-li crema als peus i a les cames, que li fan mal. Ja ben arreglada, l’Olga la deixa mirant les notícies a la tele, on informen de l’actualitat de la política espanyola.
" class="item-link link-more"> L’Alfonso ha donat positiu de COVID i avui toca posar-se el vestit protector abans de despertar-lo i fer-li la higiene diària sense aixecar-lo del llit. Està més feble del que és normal, però haurà de passar uns dies aïllat a l’habitació fins que es recuperi. El gos Thai no en sap res de quarantenes i va amunt i avall de la casa com sempre. La Montse s’ha instal·lat en una altra habitació i s’escarrassa per desinfectar-ho tot.Després toca anar a casa l’Araceli a dutxar-la i posar-li crema als peus i a les cames, que li fan mal. Ja ben arreglada, l’Olga la deixa mirant les notícies a la tele, on informen de l’actualitat de la política espanyola.
" class="item-link link-more"> L’Alfonso ha donat positiu de COVID i avui toca posar-se el vestit protector abans de despertar-lo i fer-li la higiene diària sense aixecar-lo del llit. Està més feble del que és normal, però haurà de passar uns dies aïllat a l’habitació fins que es recuperi. El gos Thai no en sap res de quarantenes i va amunt i avall de la casa com sempre. La Montse s’ha instal·lat en una altra habitació i s’escarrassa per desinfectar-ho tot.Després toca anar a casa l’Araceli a dutxar-la i posar-li crema als peus i a les cames, que li fan mal. Ja ben arreglada, l’Olga la deixa mirant les notícies a la tele, on informen de l’actualitat de la política espanyola.
" class="item-link link-more"> L’Alfonso ha donat positiu de COVID i avui toca posar-se el vestit protector abans de despertar-lo i fer-li la higiene diària sense aixecar-lo del llit. Està més feble del que és normal, però haurà de passar uns dies aïllat a l’habitació fins que es recuperi. El gos Thai no en sap res de quarantenes i va amunt i avall de la casa com sempre. La Montse s’ha instal·lat en una altra habitació i s’escarrassa per desinfectar-ho tot.Després toca anar a casa l’Araceli a dutxar-la i posar-li crema als peus i a les cames, que li fan mal. Ja ben arreglada, l’Olga la deixa mirant les notícies a la tele, on informen de l’actualitat de la política espanyola.
" class="item-link link-more"> L’Alfonso ha donat positiu de COVID i avui toca posar-se el vestit protector abans de despertar-lo i fer-li la higiene diària sense aixecar-lo del llit. Està més feble del que és normal, però haurà de passar uns dies aïllat a l’habitació fins que es recuperi. El gos Thai no en sap res de quarantenes i va amunt i avall de la casa com sempre. La Montse s’ha instal·lat en una altra habitació i s’escarrassa per desinfectar-ho tot.Després toca anar a casa l’Araceli a dutxar-la i posar-li crema als peus i a les cames, que li fan mal. Ja ben arreglada, l’Olga la deixa mirant les notícies a la tele, on informen de l’actualitat de la política espanyola.
" class="item-link link-more"> L’Alfonso ha donat positiu de COVID i avui toca posar-se el vestit protector abans de despertar-lo i fer-li la higiene diària sense aixecar-lo del llit. Està més feble del que és normal, però haurà de passar uns dies aïllat a l’habitació fins que es recuperi. El gos Thai no en sap res de quarantenes i va amunt i avall de la casa com sempre. La Montse s’ha instal·lat en una altra habitació i s’escarrassa per desinfectar-ho tot.Després toca anar a casa l’Araceli a dutxar-la i posar-li crema als peus i a les cames, que li fan mal. Ja ben arreglada, l’Olga la deixa mirant les notícies a la tele, on informen de l’actualitat de la política espanyola.
" class="item-link link-more"> L’Alfonso ha donat positiu de COVID i avui toca posar-se el vestit protector abans de despertar-lo i fer-li la higiene diària sense aixecar-lo del llit. Està més feble del que és normal, però haurà de passar uns dies aïllat a l’habitació fins que es recuperi. El gos Thai no en sap res de quarantenes i va amunt i avall de la casa com sempre. La Montse s’ha instal·lat en una altra habitació i s’escarrassa per desinfectar-ho tot.Després toca anar a casa l’Araceli a dutxar-la i posar-li crema als peus i a les cames, que li fan mal. Ja ben arreglada, l’Olga la deixa mirant les notícies a la tele, on informen de l’actualitat de la política espanyola.
" class="item-link link-more">L’Efrem Lopez (Esplugues de Llobregat, 1991) és un dels pocs homes que fa de treballador familiar a Suara. Per a ell, la seva feina consisteix en facilitar el dia a dia de les persones amb necessitats: tenir cura de la higiene, anar a comprar, sortir a passejar, acompanyaments mèdics, tramitar papers... Per als usuaris encara es fa una mica estrany que un home entri als domicilis a fer algunes d’aquestes tasques, però la cosa va canviant. “Algunes dones grans tenen pudor que un treballador familiar les dutxi. Cal fer el doble de feina per trencar el tabú i dins el propi col·lectiu de les cures també cal revertir la mentalitat”, reflexiona.
La història familiar de l’Efrem el va portar fins a aquesta feina. Ell és el penúltim fill d’una família de quatre germans amb els pares separats. No tenia massa clar quin camí seguir i va estudiar una formació professional de ceramista i una altra de veterinària. Quan va morir el seu avi, es va mudar a viure amb l’àvia a Sant Boi, per fer-li companyia i vigilar que estigués bé. I d’aquesta manera se li va despertar l’interès per l’atenció sociosanitària. Va fer diferents cursos i unes pràctiques a Suara i ja s’hi va quedar, cap al 2008.
El que més li agrada és el tracte amb les persones. I sobretot, guanyar-se la seva confiança a poc a poc. L’Efrem se sent orgullós d’algunes intervencions que fins i tot han servit per salvar la vida d’una persona. Com quan fa uns dies ell mateix va detectar a temps un cas d’ictus i el van poder tractar a l’hospital.
L’Efrem forma part de l’equip de Suara a Vilapicina, Barcelona, on al 2018 l’ajuntament va engegar la prova pilot d’un nou model d’atenció domiciliària, basada en la experiència holandesa de Buurtzorg. Sota el lema “humanitat per damunt de burocràcia”, la idea és assolir una atenció més centrada en les persones i les seves necessitats, amb una major autogestió dels treballadors del servei. Aquesta prova va resultar un èxit, i actualment, hi ha més de quaranta nuclis que funcionen de la mateixa manera a la ciutat.
L’Efrem gaudeix de la seva feina, però reconeix que sovint té un desgast físic. Creu que més endavant tirarà cap a la gestió del servei, però no en té cap pressa. Ara, s’ha apuntat a un projecte nou de Suara per fer ceràmica amb els usuaris i està il·lusionat perquè podrà posar en pràctica algunes de les coses que més li agraden i que fins ara no s’havien creuat.
Són les nou del matí. La Maria ja fa una estona que està concentrada a l’ordinador, al menjador. És funcionaria i té la sort que pot treballar a distància. Així, acompanya el seu marit que encara dorm. Ella obre la porta i fa passar a l’Efrem, que deixa la bossa al menjador per posar-se la bata i els guants. Llavors, arranja el bany i aixeca una mica la persiana perquè entri claror al dormitori. “Bon dia Lluís”, diu amb la familiaritat de qui el desperta cada dia.
L’Efrem l’estira, literalment, fora del llit i l’ajuda en la seva higiene abans de preparar el que més li agrada: l’esmorzar. Avui l’Efrem decideix fer un tomàquet amb formatge fresc amanit i oli d’herbes, unes torradetes de pa multicereals i el cafè amb llet reglamentari. El Lluis cantusseja mentre assaboreix el menjar. Després, fan una estona de sopa de lletres per estimular una mica el cap. Acaben escoltant l’Elvis Presley, cosa que sempre il·lumina la cara del Lluís.
L’Ana Campos (Barcelona 1967) és treballadora familiar del SAD de Suara, al barri de Sant Genís dels Agudells, part alta de Barcelona, a la falda de Collserola. Fins fa uns mesos, feia serveis a tota la zona de Vall d’Hebrón, però recentment, han reorganitzat la planificació i l’han assignada aquí. Per a alguns usuaris ha estat un petit trasbals deixar de comptar amb ella, per l’estima que li tenen i perquè a una certa edat, els canvis costen més.
Ella mateixa ha passat per aquesta experiència. L’Ana ha tingut una trajectòria amb imprevistos i s’ha hagut de reinventar diverses vegades. Sempre ha tingut vocació artística, però l'entorn familiar on va créixer no va afavorir a desenvolupar-la, al seu parer. Als 18 anys va acabar una formació professional de jardí d’infància i després, es va matricular a la carrera de Magisteri a Bellaterra. Només hi va aguantar tres mesos. Necessitava fer alguna cosa creativa i llavors, va tirar cap a la cuina i es va formar a l’escola d’hostaleria de Barcelona. Tallers de confitures, cuinera en restaurants, escoles, càterings... Va pencar molt durant gairebé 20 anys i es divertia amb el que feia. A més a més, va voltar per Bèlgica, França i Mallorca.
Fins que als 36 anys, va decidir que volia ser mare. Va deixar l’hostaleria pels seus horaris “infernals”. Feia massa anys que treballava sense poder tenir un Nadal en família, per exemple... Va aterrar a l’Empordà, a Torroella de Montgrí, sense gaire contactes, amb la necessitat de buscar-se la vida i una filla de 2 anys. Entre altres coses va treballar a l’obrador de confitures de la Georgina Regàs a Torrent, i va vendre vi i licors al Wine Palace, fins que va crisi els va obligar a tancar.
Després d’una dècada a l’Empordà, calia tornar a fer un cop de timó i l’Ana va decidir tornar a Barcelona, amb la seva filla. Amb 48 anys comença una formació en promoció d’igualtat de gènere, que tampoc li acaba d’obrir moltes portes professionals. Mentrestant imparteix cursos de cuina de tot tipus a centres cívics i dedica 2 anys a estudiar per les nits, una altra formació professional, ara en integració social, seguida d’un certificat d’atenció sociosanitària de 6 mesos. Aleshores, arriba a Suara per cobrir vacants d’estiu i acaba encadenant contractes. El 2022 es fa sòcia de la cooperativa i actualment treballa a jornada completa.
La feina de treballadora familiar li encanta i la fa amb molt de carinyo. A més a més, pot utilitzar molts dels recursos diversos que ha aprés al llarg de la vida. Però li sap greu que no s’hi pugui viure dignament, d’una feina tan valuosa, si més no, a Barcelona. “Sempre en precari”, lamenta.
Com moltes altres treballadores familiars l’Anna també es veu obligada a buscar altres feines complementàries a la jornada completa que fa. L’Ana fa de cangur dues tardes a la setmana i alguns “bolos” extra que van sortint a Suara. Gaudeix fent tot el que fa, però de vegades va “massa cansada”.
La seva filla, que ara té 20 anys i viu amb ella al Poble Sec, ha descobert la seva passió per la veterinària, els cavalls i la muntanya. L’Ana treballa i participa fent voluntariat en projectes interessantíssims, però li sembla que encara han de venir més corbes. S’imagina fent el que fa, però lluny de la gran ciutat. Es mereix tota la sort del món.
Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more">La Lola Sánchez (Marinaleda, 1962) va néixer al poble de Marinaleda (Sevilla) i es va criar en un caserío amb gallines, ovelles, vaques, cabres i burros. Era la segona de tres germans, però només a ella la van enviar cap a la ciutat quan tenia vuit anys. La Lola va aterrar a l’Hospitalet de Llobregat per viure amb la seva tieta àvia. Mai abans havia vist el mar, un vàter o el metro. La resta de la seva família va venir al cap de cinc anys però no es van acabar d’adaptar. A ella, al principi, li va costar, però finalment va trobar-hi el seu lloc gràcies al seu caràcter i empenta.
A l’Hospitalet, es va escolaritzar i va començar a treballar en la cura d’animals, en botigues de mascotes i clíniques especialitzades. Va fer d’auxiliar veterinària, d’ajudant de quiròfan, d’encarregada de rajos X, d’encarregada de personal, de recepcionista... Als 25 anys, va decidir muntar la seva pròpia botiga i perruqueria canina a la Barceloneta. Tenia molta traça amb les tisores i li va anar molt bé el negoci, però al cap d’una dècada se’n va cansar per com evolucionava el sector. Ella ha estimat sempre als animals, però veia que moltes persones “en feien un gra massa” i molts veterinaris també se n’aprofitaven.
Mentre treballava, la Lola va militar a moviments estudiantils com el Sindicato de Estudiantes. Des d’aleshores, ha tingut sempre un compromís social amb tot allò que fa. Recorda les vagues per la insubmissió i com van haver de córrer davant la policia postfranquista. Mirant enrere, la Lola no és gens pessimista, valora algunes de les coses que s’han aconseguit i se sent orgullosa de totes les lluites en què ha participat. Quan tornava a visitar regularment a la família, a Marinaleda, va conèixer el projecte cooperativista agrari del famós alcalde Sánchez Gordillo, del qual va seguir aprenent com implicar-se socialment.
Així doncs, després de tancar la botiga d’animals, es va instal·lar a Granollers, on es va formar com a auxiliar de medi ambient i també va aconseguir la titulació de vitrallera, amb la que va participar en la restauració de la biblioteca de La Garriga.
La Lola volia provar noves experiències i, motivada per ajudar als seus avis que s’estaven fent grans a Andalusia, va trobar un curs d’atenció sociosanitària al seminari de Vic. Al 2015 va rebre una trucada de Suara per començar a fer suplències de treballadora familiar a Barcelona. Al cap de tres mesos, va sortir una plaça a l’Hospitalet i així va retornar a la seva ciutat d’acollida. Al 2016 es va fer sòcia de la cooperativa i aviat va començar amb el programa de mentoria, on a demés de la feina d’atenció domiciliaria, dedica part de la seva jornada a orientar a noves treballadores que comencen. L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya i Suara hi té un equip d’unes 250 persones, entre treballadores familiars, auxiliars de la llar i coordinadores.
“Aquest és un sector on no deixes mai d’aprendre. Traspassar la porta d’un domicili sempre és un repte i cal adaptar-hi allò que has après abans”, explica la Lola. “No som infermeres, ni metges, ni psicòlegs, ni terapeutes, ni cuineres professionals, però fem una mica de tot. Rebem molt agraïment de les famílies. Al final, el que volem tots és una mica d’atenció”, afegeix. Actualment, està molt interessada en els nous projectes digitals per millorar la vida de les persones amb dependència. Ella segueix amb l’entusiasme de sempre, tot i que s’apropa a la jubilació.
La Lola viu amb el seu gat Fígaro, ara que la seva filla ja s’ha emancipat. Els últims tres anys, també ha tingut cura de la seva mare, de 88 anys, i li ha quedat poc temps per a ella. Recentment, una altra treballadora de Suara Hospitalet ha començat a fer-li atenció domiciliària i la Lola reconeix: “Me n’he adonat que amb la meva mare jo vull fer de filla i no de cuidadora. És molt millor per a tothom”.
En plena segona onada de la pandèmia de COVID-19, la Lola fa teletreball des de casa seva a l’Hospitalet per ajudar les treballadores familiars de Suara que ho necessiten. Avui, toca sessió de mentoria i la Lola segueix diferents casos per correu electrònic i trucades. Intenta donar suport i aportar solucions a les diferents situacions en que es troben vàries companyes. Han estat uns mesos molt difícils per a tothom i la feina de les treballadores familiars ha estat valorada com a imprescindible. Al menjador de casa, presidit per un petit arbre de Nadal, el gat Fígaro s’enfila pel sofà, reclamant les seves moixaines que no li costen gaire d’aconseguir.
La Lola Sánchez (Marinaleda, 1962) va néixer al poble de Marinaleda (Sevilla) i es va criar en un caserío amb gallines, ovelles, vaques, cabres i burros. Era la segona de tres germans, però només a ella la van enviar cap a la ciutat quan tenia vuit anys. La Lola va aterrar a l’Hospitalet de Llobregat per viure amb la seva tieta àvia. Mai abans havia vist el mar, un vàter o el metro. La resta de la seva família va venir al cap de cinc anys però no es van acabar d’adaptar. A ella, al principi, li va costar, però finalment va trobar-hi el seu lloc gràcies al seu caràcter i empenta.
A l’Hospitalet, es va escolaritzar i va començar a treballar en la cura d’animals, en botigues de mascotes i clíniques especialitzades. Va fer d’auxiliar veterinària, d’ajudant de quiròfan, d’encarregada de rajos X, d’encarregada de personal, de recepcionista... Als 25 anys, va decidir muntar la seva pròpia botiga i perruqueria canina a la Barceloneta. Tenia molta traça amb les tisores i li va anar molt bé el negoci, però al cap d’una dècada se’n va cansar per com evolucionava el sector. Ella ha estimat sempre als animals, però veia que moltes persones “en feien un gra massa” i molts veterinaris també se n’aprofitaven.
Mentre treballava, la Lola va militar a moviments estudiantils com el Sindicato de Estudiantes. Des d’aleshores, ha tingut sempre un compromís social amb tot allò que fa. Recorda les vagues per la insubmissió i com van haver de córrer davant la policia postfranquista. Mirant enrere, la Lola no és gens pessimista, valora algunes de les coses que s’han aconseguit i se sent orgullosa de totes les lluites en què ha participat. Quan tornava a visitar regularment a la família, a Marinaleda, va conèixer el projecte cooperativista agrari del famós alcalde Sánchez Gordillo, del qual va seguir aprenent com implicar-se socialment.
Així doncs, després de tancar la botiga d’animals, es va instal·lar a Granollers, on es va formar com a auxiliar de medi ambient i també va aconseguir la titulació de vitrallera, amb la que va participar en la restauració de la biblioteca de La Garriga.
La Lola volia provar noves experiències i, motivada per ajudar als seus avis que s’estaven fent grans a Andalusia, va trobar un curs d’atenció sociosanitària al seminari de Vic. Al 2015 va rebre una trucada de Suara per començar a fer suplències de treballadora familiar a Barcelona. Al cap de tres mesos, va sortir una plaça a l’Hospitalet i així va retornar a la seva ciutat d’acollida. Al 2016 es va fer sòcia de la cooperativa i aviat va començar amb el programa de mentoria, on a demés de la feina d’atenció domiciliaria, dedica part de la seva jornada a orientar a noves treballadores que comencen. L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya i Suara hi té un equip d’unes 250 persones, entre treballadores familiars, auxiliars de la llar i coordinadores.
“Aquest és un sector on no deixes mai d’aprendre. Traspassar la porta d’un domicili sempre és un repte i cal adaptar-hi allò que has après abans”, explica la Lola. “No som infermeres, ni metges, ni psicòlegs, ni terapeutes, ni cuineres professionals, però fem una mica de tot. Rebem molt agraïment de les famílies. Al final, el que volem tots és una mica d’atenció”, afegeix. Actualment, està molt interessada en els nous projectes digitals per millorar la vida de les persones amb dependència. Ella segueix amb l’entusiasme de sempre, tot i que s’apropa a la jubilació.
La Lola viu amb el seu gat Fígaro, ara que la seva filla ja s’ha emancipat. Els últims tres anys, també ha tingut cura de la seva mare, de 88 anys, i li ha quedat poc temps per a ella. Recentment, una altra treballadora de Suara Hospitalet ha començat a fer-li atenció domiciliària i la Lola reconeix: “Me n’he adonat que amb la meva mare jo vull fer de filla i no de cuidadora. És molt millor per a tothom”.
Un dia a la setmana, la Lola fa la feina de mentoria des de les oficines de Suara a l’Hospitalet. Des de la seva experiència i mirada global, aconsella a les companyes que comencen o tenen algun cas complicat pel motiu que sigui. Compagina trobades presencials i trucades de seguiment amb alguna de les vora 250 companyes i companys, la segona ciutat de Catalunya en nombre de persones. “Qui cuida al cuidador?”, es pregunta la Lola. “Hem de fer-ho nosaltres com a organització i és vital”, conclou. A l’hora d’esmorzar, la teràpia continua ben viva mentre segueixen parlant de feina i comentant la jugada amb unes companyes. En aquell moment, escriu una companya que s’ha lesionat fent una manipulació a una persona atesa i està a la mútua de salut laboral. La Lola escura el cafè i va cap allà a veure com està.
La Lola Sánchez (Marinaleda, 1962) va néixer al poble de Marinaleda (Sevilla) i es va criar en un caserío amb gallines, ovelles, vaques, cabres i burros. Era la segona de tres germans, però només a ella la van enviar cap a la ciutat quan tenia vuit anys. La Lola va aterrar a l’Hospitalet de Llobregat per viure amb la seva tieta àvia. Mai abans havia vist el mar, un vàter o el metro. La resta de la seva família va venir al cap de cinc anys però no es van acabar d’adaptar. A ella, al principi, li va costar, però finalment va trobar-hi el seu lloc gràcies al seu caràcter i empenta.
A l’Hospitalet, es va escolaritzar i va començar a treballar en la cura d’animals, en botigues de mascotes i clíniques especialitzades. Va fer d’auxiliar veterinària, d’ajudant de quiròfan, d’encarregada de rajos X, d’encarregada de personal, de recepcionista... Als 25 anys, va decidir muntar la seva pròpia botiga i perruqueria canina a la Barceloneta. Tenia molta traça amb les tisores i li va anar molt bé el negoci, però al cap d’una dècada se’n va cansar per com evolucionava el sector. Ella ha estimat sempre als animals, però veia que moltes persones “en feien un gra massa” i molts veterinaris també se n’aprofitaven.
Mentre treballava, la Lola va militar a moviments estudiantils com el Sindicato de Estudiantes. Des d’aleshores, ha tingut sempre un compromís social amb tot allò que fa. Recorda les vagues per la insubmissió i com van haver de córrer davant la policia postfranquista. Mirant enrere, la Lola no és gens pessimista, valora algunes de les coses que s’han aconseguit i se sent orgullosa de totes les lluites en què ha participat. Quan tornava a visitar regularment a la família, a Marinaleda, va conèixer el projecte cooperativista agrari del famós alcalde Sánchez Gordillo, del qual va seguir aprenent com implicar-se socialment.
Així doncs, després de tancar la botiga d’animals, es va instal·lar a Granollers, on es va formar com a auxiliar de medi ambient i també va aconseguir la titulació de vitrallera, amb la que va participar en la restauració de la biblioteca de La Garriga.
La Lola volia provar noves experiències i, motivada per ajudar als seus avis que s’estaven fent grans a Andalusia, va trobar un curs d’atenció sociosanitària al seminari de Vic. Al 2015 va rebre una trucada de Suara per començar a fer suplències de treballadora familiar a Barcelona. Al cap de tres mesos, va sortir una plaça a l’Hospitalet i així va retornar a la seva ciutat d’acollida. Al 2016 es va fer sòcia de la cooperativa i aviat va començar amb el programa de mentoria, on a demés de la feina d’atenció domiciliaria, dedica part de la seva jornada a orientar a noves treballadores que comencen. L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya i Suara hi té un equip d’unes 250 persones, entre treballadores familiars, auxiliars de la llar i coordinadores.
“Aquest és un sector on no deixes mai d’aprendre. Traspassar la porta d’un domicili sempre és un repte i cal adaptar-hi allò que has après abans”, explica la Lola. “No som infermeres, ni metges, ni psicòlegs, ni terapeutes, ni cuineres professionals, però fem una mica de tot. Rebem molt agraïment de les famílies. Al final, el que volem tots és una mica d’atenció”, afegeix. Actualment, està molt interessada en els nous projectes digitals per millorar la vida de les persones amb dependència. Ella segueix amb l’entusiasme de sempre, tot i que s’apropa a la jubilació.
La Lola viu amb el seu gat Fígaro, ara que la seva filla ja s’ha emancipat. Els últims tres anys, també ha tingut cura de la seva mare, de 88 anys, i li ha quedat poc temps per a ella. Recentment, una altra treballadora de Suara Hospitalet ha començat a fer-li atenció domiciliària i la Lola reconeix: “Me n’he adonat que amb la meva mare jo vull fer de filla i no de cuidadora. És molt millor per a tothom”.
Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.
El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more">L’Efrem Lopez (Esplugues de Llobregat, 1991) és un dels pocs homes que fa de treballador familiar a Suara. Per a ell, la seva feina consisteix en facilitar el dia a dia de les persones amb necessitats: tenir cura de la higiene, anar a comprar, sortir a passejar, acompanyaments mèdics, tramitar papers... Per als usuaris encara es fa una mica estrany que un home entri als domicilis a fer algunes d’aquestes tasques, però la cosa va canviant. “Algunes dones grans tenen pudor que un treballador familiar les dutxi. Cal fer el doble de feina per trencar el tabú i dins el propi col·lectiu de les cures també cal revertir la mentalitat”, reflexiona.
La història familiar de l’Efrem el va portar fins a aquesta feina. Ell és el penúltim fill d’una família de quatre germans amb els pares separats. No tenia massa clar quin camí seguir i va estudiar una formació professional de ceramista i una altra de veterinària. Quan va morir el seu avi, es va mudar a viure amb l’àvia a Sant Boi, per fer-li companyia i vigilar que estigués bé. I d’aquesta manera se li va despertar l’interès per l’atenció sociosanitària. Va fer diferents cursos i unes pràctiques a Suara i ja s’hi va quedar, cap al 2008.
El que més li agrada és el tracte amb les persones. I sobretot, guanyar-se la seva confiança a poc a poc. L’Efrem se sent orgullós d’algunes intervencions que fins i tot han servit per salvar la vida d’una persona. Com quan fa uns dies ell mateix va detectar a temps un cas d’ictus i el van poder tractar a l’hospital.
L’Efrem forma part de l’equip de Suara a Vilapicina, Barcelona, on al 2018 l’ajuntament va engegar la prova pilot d’un nou model d’atenció domiciliària, basada en la experiència holandesa de Buurtzorg. Sota el lema “humanitat per damunt de burocràcia”, la idea és assolir una atenció més centrada en les persones i les seves necessitats, amb una major autogestió dels treballadors del servei. Aquesta prova va resultar un èxit, i actualment, hi ha més de quaranta nuclis que funcionen de la mateixa manera a la ciutat.
L’Efrem gaudeix de la seva feina, però reconeix que sovint té un desgast físic. Creu que més endavant tirarà cap a la gestió del servei, però no en té cap pressa. Ara, s’ha apuntat a un projecte nou de Suara per fer ceràmica amb els usuaris i està il·lusionat perquè podrà posar en pràctica algunes de les coses que més li agraden i que fins ara no s’havien creuat.
El Lluís (1943) va patir un ictus quan era més jove i li van quedar moltes seqüeles físiques, a banda d’un cert deteriorament cognitiu que va avançant poc a poc. L’Efrem hi va cada dia per fer-hi un servei totalment assistencial: aixecar-lo del llit, dutxa, higiene, i, sobretot, crear-li unes rutines que li van molt bé.
El Lluís treballava en una empresa de viatges i havia voltat molt. La casa està plena d’objectes de tot arreu i, sovint, recorda històries d’aquells viatges. Un dia li va explicar a l’Efrem que havia tingut una banda de música, es deia Los Extranyos. El va advertir que no en trobaria cap gravació. L’Efrem, igualment, va fer una cerca. El dia següent, li va posar una de les seves cançons i el Lluís gairebé es posa dret i comença ballar d’alegria. Un moment increïble, que l’Efrem sempre recordarà.
La Laila Bouchateb (Barcelona, 1979) treballa al Servei d’Atenció Domiciliària de Suara des de 2018. Va començar com a auxiliar de la llar al barri de la Zona Franca i, des de 2023, fa de treballadora familiar al barri del Raval, després de fer una formació interna.
Els seus pares són de Tànger, i al 1972 van venir a Barcelona en la primera onada migratòria marroquina. Van aterrar al barri del Carmel, on “no hi havia mesquites ni carnisseries halal. La mare vestia a la manera occidental, no portava hiyab i tenien poca comunicació amb el seu país natal. La immersió era total”, recorda la Laila. “La mare feia feines a cases i el pare era cuiner en un hospital. Tots dos eren molt treballadors i amb una mentalitat oberta i igualitària”, explica. “Al llarg del anys, la comunitat marroquina a Catalunya ha crescut, s’ha assentat, i amb la millora de la tecnologia i el contacte amb la nostra cultura, s’han anat tornant més religiosos”, afegeix.
El seu pare és ara el president del Centre Islàmic del Carmel i la Laila fa anys que va al Centre Cultural Islàmic Català del Clot. “L’islam és ara més permissible i a mi se’m fa més atractiu. Tinc ganes de seguir-lo estudiant perquè és la meva religió. M’ha costat assumir la condició de catalana i magrebí, sentia que no acabava d’encaixar enlloc”, lamenta.
La Laila, de ben petita, es va mudar al barri de Sant Andreu, on hi ha viscut sempre, exceptuant algun parèntesi temporal. Quan va acabar l’escola va fer una FP de turisme i va treballar un parell d’anys en una agència de viatges. Van seguir altres feines diferents, de relacions públiques, comercial, cambrera, neteja de comunitats i monitora de nens. El 2000, va tenir un fill amb seu primer marit i, més tard, n’ha tingut dos més amb la seva parella actual.
Va arribar a Suara a través dels serveis socials de Sant Andreu, on havia anat a demanar orientació laboral. Va començar d’auxiliar de la llar, ocupant-se de les tasques de neteja, però ella hi donava molt més, perquè li agrada el tracte amb les persones. Aviat es va plantejar formar-se com a treballadora familiar perquè volia tenir més responsabilitats per ajudar als seus usuaris. Al 2022, es va fer sòcia de la cooperativa Suara i, l’any següent, va començar de treballadora familiar al Raval. “Ara puc tenir més interacció amb les persones i també em sento més valorada”.
“El Raval és un barri divers però amb moltes necessitats. Hi viu gent molt gran en pisos antics que necessiten rehabilitació. Les situacions d’insalubritat són freqüents a les llars i als edificis”, explica. La Laila ja hi va viure un temps, al carrer Nou de la Rambla, durant els anys 90: “Algunes coses han canviat, ara hi ha més turistes i menys prostitució visible. I també ha augmentat la inseguretat. Però jo ja sé que he de posar una ma a la bossa i no parlar amb el mòbil pel carrer”.
La primera setmana de tornar a treballar al Raval la va abordar un home molt col·locat quan entrava a la porteria d’un del seus usuaris. La va intentar grapejar i va haver d’empentar-lo per defensar-se i tancar la porta. “També vaig rebre una bufetada sense cap motiu d’una dona que anava drogada pel carrer Sant Pau. Vaig decidir no fer res i seguir caminant. Són coses que passen en un barri amb moltes mancances...”, confessa la Laila.
Al barri on viu, Sant Andreu, sempre porta el hiyab, però se’l treu quan va a treballar al Raval. “No tinc valentia per portar-lo, de moment, ho faré quan estigui preparada. Fa anys que ho faig així, pels prejudicis que hi ha, però tots els usuaris que porto són conscients que soc una dona musulmana i no he tingut cap problema de moment”, reflexiona.
“Existeix la xenofòbia i en part la puc entendre. És una combinació dels prejudicis de la població autòctona de tota la vida, que ens engloba a tots en una imatge negativa de radicalitat i masclisme. I també una ignorància d’alguns nouvinguts musulmans que no es volen barrejar”, apunta. La Laila recorda moments molt durs, després del atemptats de La Rambla de 2017 : “Les mirades eren com ganivets aquells dies. Jo vaig anar a la manifestació amb una pancarta que deia no tots els musulmans som terroristes i el meu fill petit a l’esquena”, convé.
La Laila forma part del centre cívic de la Trinitat, on organitza i participa de les moltes activitats que s’hi fan. I també està implicada en l’escola dels seus fills, a la comissió d’inclusió, per millorar la convivència a la comunitat escolar.
“M’agradaria seguir formant-me, m’interessa la integració social i m’estic plantejant de fer-ho en un futur. Encara he de mirar vàries coses, però crec que tinc aptituds per fer-ho”, conclou.
La Carme viu al barri de la Seat, una zona de grans blocs de pisos entorn de l’antiga fàbrica de cotxes de la Zona Franca, on entre els anys 50 i 70 es van construir fins a 1.734 habitatges. El complex tenia moltíssims serveis i estava destinat a ubicar a les persones treballadores de l’empresa. El marit de la Carme hi treballava i així és com van arribar a l’edifici.
La Carme li ha explicat a la Laila moltes històries d’aquella època, de quan el barri tenia una identitat pròpia. Ja fa un temps que la Carme ha patit una pèrdua de memòria provocada per l’Alzheimer i ara, ja no parlen tant, però es tenen molt d’afecte. Avui, toca la neteja setmanal i també hi és la Nana, la cuidadora que viu amb ella.
La Carme li ha explicat a la Laila moltes històries d’aquella època, de quan el barri tenia una identitat pròpia. Ja fa un temps que la Carme ha patit una pèrdua de memòria provocada per l’Alzheimer i ara, ja no parlen tant, però es tenen molt d’afecte. Avui, toca la neteja setmanal i també hi és la Nana, la cuidadora que viu amb ella.
" class="item-link link-more"> La Carme viu al barri de la Seat, una zona de grans blocs de pisos entorn de l’antiga fàbrica de cotxes de la Zona Franca, on entre els anys 50 i 70 es van construir fins a 1.734 habitatges. El complex tenia moltíssims serveis i estava destinat a ubicar a les persones treballadores de l’empresa. El marit de la Carme hi treballava i així és com van arribar a l’edifici.La Carme li ha explicat a la Laila moltes històries d’aquella època, de quan el barri tenia una identitat pròpia. Ja fa un temps que la Carme ha patit una pèrdua de memòria provocada per l’Alzheimer i ara, ja no parlen tant, però es tenen molt d’afecte. Avui, toca la neteja setmanal i també hi és la Nana, la cuidadora que viu amb ella.
" class="item-link link-more"> La Carme viu al barri de la Seat, una zona de grans blocs de pisos entorn de l’antiga fàbrica de cotxes de la Zona Franca, on entre els anys 50 i 70 es van construir fins a 1.734 habitatges. El complex tenia moltíssims serveis i estava destinat a ubicar a les persones treballadores de l’empresa. El marit de la Carme hi treballava i així és com van arribar a l’edifici.La Carme li ha explicat a la Laila moltes històries d’aquella època, de quan el barri tenia una identitat pròpia. Ja fa un temps que la Carme ha patit una pèrdua de memòria provocada per l’Alzheimer i ara, ja no parlen tant, però es tenen molt d’afecte. Avui, toca la neteja setmanal i també hi és la Nana, la cuidadora que viu amb ella.
" class="item-link link-more"> La Carme viu al barri de la Seat, una zona de grans blocs de pisos entorn de l’antiga fàbrica de cotxes de la Zona Franca, on entre els anys 50 i 70 es van construir fins a 1.734 habitatges. El complex tenia moltíssims serveis i estava destinat a ubicar a les persones treballadores de l’empresa. El marit de la Carme hi treballava i així és com van arribar a l’edifici.La Carme li ha explicat a la Laila moltes històries d’aquella època, de quan el barri tenia una identitat pròpia. Ja fa un temps que la Carme ha patit una pèrdua de memòria provocada per l’Alzheimer i ara, ja no parlen tant, però es tenen molt d’afecte. Avui, toca la neteja setmanal i també hi és la Nana, la cuidadora que viu amb ella.
" class="item-link link-more">La Laila Bouchateb (Barcelona, 1979) treballa al Servei d’Atenció Domiciliària de Suara des de 2018. Va començar com a auxiliar de la llar al barri de la Zona Franca i, des de 2023, fa de treballadora familiar al barri del Raval, després de fer una formació interna.
Els seus pares són de Tànger, i al 1972 van venir a Barcelona en la primera onada migratòria marroquina. Van aterrar al barri del Carmel, on “no hi havia mesquites ni carnisseries halal. La mare vestia a la manera occidental, no portava hiyab i tenien poca comunicació amb el seu país natal. La immersió era total”, recorda la Laila. “La mare feia feines a cases i el pare era cuiner en un hospital. Tots dos eren molt treballadors i amb una mentalitat oberta i igualitària”, explica. “Al llarg del anys, la comunitat marroquina a Catalunya ha crescut, s’ha assentat, i amb la millora de la tecnologia i el contacte amb la nostra cultura, s’han anat tornant més religiosos”, afegeix.
El seu pare és ara el president del Centre Islàmic del Carmel i la Laila fa anys que va al Centre Cultural Islàmic Català del Clot. “L’islam és ara més permissible i a mi se’m fa més atractiu. Tinc ganes de seguir-lo estudiant perquè és la meva religió. M’ha costat assumir la condició de catalana i magrebí, sentia que no acabava d’encaixar enlloc”, lamenta.
La Laila, de ben petita, es va mudar al barri de Sant Andreu, on hi ha viscut sempre, exceptuant algun parèntesi temporal. Quan va acabar l’escola va fer una FP de turisme i va treballar un parell d’anys en una agència de viatges. Van seguir altres feines diferents, de relacions públiques, comercial, cambrera, neteja de comunitats i monitora de nens. El 2000, va tenir un fill amb seu primer marit i, més tard, n’ha tingut dos més amb la seva parella actual.
Va arribar a Suara a través dels serveis socials de Sant Andreu, on havia anat a demanar orientació laboral. Va començar d’auxiliar de la llar, ocupant-se de les tasques de neteja, però ella hi donava molt més, perquè li agrada el tracte amb les persones. Aviat es va plantejar formar-se com a treballadora familiar perquè volia tenir més responsabilitats per ajudar als seus usuaris. Al 2022, es va fer sòcia de la cooperativa Suara i, l’any següent, va començar de treballadora familiar al Raval. “Ara puc tenir més interacció amb les persones i també em sento més valorada”.
“El Raval és un barri divers però amb moltes necessitats. Hi viu gent molt gran en pisos antics que necessiten rehabilitació. Les situacions d’insalubritat són freqüents a les llars i als edificis”, explica. La Laila ja hi va viure un temps, al carrer Nou de la Rambla, durant els anys 90: “Algunes coses han canviat, ara hi ha més turistes i menys prostitució visible. I també ha augmentat la inseguretat. Però jo ja sé que he de posar una ma a la bossa i no parlar amb el mòbil pel carrer”.
La primera setmana de tornar a treballar al Raval la va abordar un home molt col·locat quan entrava a la porteria d’un del seus usuaris. La va intentar grapejar i va haver d’empentar-lo per defensar-se i tancar la porta. “També vaig rebre una bufetada sense cap motiu d’una dona que anava drogada pel carrer Sant Pau. Vaig decidir no fer res i seguir caminant. Són coses que passen en un barri amb moltes mancances...”, confessa la Laila.
Al barri on viu, Sant Andreu, sempre porta el hiyab, però se’l treu quan va a treballar al Raval. “No tinc valentia per portar-lo, de moment, ho faré quan estigui preparada. Fa anys que ho faig així, pels prejudicis que hi ha, però tots els usuaris que porto són conscients que soc una dona musulmana i no he tingut cap problema de moment”, reflexiona.
“Existeix la xenofòbia i en part la puc entendre. És una combinació dels prejudicis de la població autòctona de tota la vida, que ens engloba a tots en una imatge negativa de radicalitat i masclisme. I també una ignorància d’alguns nouvinguts musulmans que no es volen barrejar”, apunta. La Laila recorda moments molt durs, després del atemptats de La Rambla de 2017 : “Les mirades eren com ganivets aquells dies. Jo vaig anar a la manifestació amb una pancarta que deia no tots els musulmans som terroristes i el meu fill petit a l’esquena”, convé.
La Laila forma part del centre cívic de la Trinitat, on organitza i participa de les moltes activitats que s’hi fan. I també està implicada en l’escola dels seus fills, a la comissió d’inclusió, per millorar la convivència a la comunitat escolar.
“M’agradaria seguir formant-me, m’interessa la integració social i m’estic plantejant de fer-ho en un futur. Encara he de mirar vàries coses, però crec que tinc aptituds per fer-ho”, conclou.
La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.
La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more">La Laila Bouchateb (Barcelona, 1979) treballa al Servei d’Atenció Domiciliària de Suara des de 2018. Va començar com a auxiliar de la llar al barri de la Zona Franca i, des de 2023, fa de treballadora familiar al barri del Raval, després de fer una formació interna.
Els seus pares són de Tànger, i al 1972 van venir a Barcelona en la primera onada migratòria marroquina. Van aterrar al barri del Carmel, on “no hi havia mesquites ni carnisseries halal. La mare vestia a la manera occidental, no portava hiyab i tenien poca comunicació amb el seu país natal. La immersió era total”, recorda la Laila. “La mare feia feines a cases i el pare era cuiner en un hospital. Tots dos eren molt treballadors i amb una mentalitat oberta i igualitària”, explica. “Al llarg del anys, la comunitat marroquina a Catalunya ha crescut, s’ha assentat, i amb la millora de la tecnologia i el contacte amb la nostra cultura, s’han anat tornant més religiosos”, afegeix.
El seu pare és ara el president del Centre Islàmic del Carmel i la Laila fa anys que va al Centre Cultural Islàmic Català del Clot. “L’islam és ara més permissible i a mi se’m fa més atractiu. Tinc ganes de seguir-lo estudiant perquè és la meva religió. M’ha costat assumir la condició de catalana i magrebí, sentia que no acabava d’encaixar enlloc”, lamenta.
La Laila, de ben petita, es va mudar al barri de Sant Andreu, on hi ha viscut sempre, exceptuant algun parèntesi temporal. Quan va acabar l’escola va fer una FP de turisme i va treballar un parell d’anys en una agència de viatges. Van seguir altres feines diferents, de relacions públiques, comercial, cambrera, neteja de comunitats i monitora de nens. El 2000, va tenir un fill amb seu primer marit i, més tard, n’ha tingut dos més amb la seva parella actual.
Va arribar a Suara a través dels serveis socials de Sant Andreu, on havia anat a demanar orientació laboral. Va començar d’auxiliar de la llar, ocupant-se de les tasques de neteja, però ella hi donava molt més, perquè li agrada el tracte amb les persones. Aviat es va plantejar formar-se com a treballadora familiar perquè volia tenir més responsabilitats per ajudar als seus usuaris. Al 2022, es va fer sòcia de la cooperativa Suara i, l’any següent, va començar de treballadora familiar al Raval. “Ara puc tenir més interacció amb les persones i també em sento més valorada”.
“El Raval és un barri divers però amb moltes necessitats. Hi viu gent molt gran en pisos antics que necessiten rehabilitació. Les situacions d’insalubritat són freqüents a les llars i als edificis”, explica. La Laila ja hi va viure un temps, al carrer Nou de la Rambla, durant els anys 90: “Algunes coses han canviat, ara hi ha més turistes i menys prostitució visible. I també ha augmentat la inseguretat. Però jo ja sé que he de posar una ma a la bossa i no parlar amb el mòbil pel carrer”.
La primera setmana de tornar a treballar al Raval la va abordar un home molt col·locat quan entrava a la porteria d’un del seus usuaris. La va intentar grapejar i va haver d’empentar-lo per defensar-se i tancar la porta. “També vaig rebre una bufetada sense cap motiu d’una dona que anava drogada pel carrer Sant Pau. Vaig decidir no fer res i seguir caminant. Són coses que passen en un barri amb moltes mancances...”, confessa la Laila.
Al barri on viu, Sant Andreu, sempre porta el hiyab, però se’l treu quan va a treballar al Raval. “No tinc valentia per portar-lo, de moment, ho faré quan estigui preparada. Fa anys que ho faig així, pels prejudicis que hi ha, però tots els usuaris que porto són conscients que soc una dona musulmana i no he tingut cap problema de moment”, reflexiona.
“Existeix la xenofòbia i en part la puc entendre. És una combinació dels prejudicis de la població autòctona de tota la vida, que ens engloba a tots en una imatge negativa de radicalitat i masclisme. I també una ignorància d’alguns nouvinguts musulmans que no es volen barrejar”, apunta. La Laila recorda moments molt durs, després del atemptats de La Rambla de 2017 : “Les mirades eren com ganivets aquells dies. Jo vaig anar a la manifestació amb una pancarta que deia no tots els musulmans som terroristes i el meu fill petit a l’esquena”, convé.
La Laila forma part del centre cívic de la Trinitat, on organitza i participa de les moltes activitats que s’hi fan. I també està implicada en l’escola dels seus fills, a la comissió d’inclusió, per millorar la convivència a la comunitat escolar.
“M’agradaria seguir formant-me, m’interessa la integració social i m’estic plantejant de fer-ho en un futur. Encara he de mirar vàries coses, però crec que tinc aptituds per fer-ho”, conclou.
“Bon dia Esperança, com estàs avui?”, diu la Laila deixant la bossa i posant-se la bata de Suara. Ve un cop a la setmana, els divendres, per netejar, com està escrit en un recordatori enganxat a la nevera.
El pis fa olor de menjar perquè és l’hora de dinar i hi ha una cassoleta al foc amb mandonguilles. La Laila s’acosta a la cuina i remena amb el cullerot. L’Esperança rep el menjar del servei d'àpats a domicili de l’Ajuntament de Barcelona. La treballadora familiar de Suara ha marxat fa poc i li ha deixat el menjar llest per escalfar-lo.
Mentre va netejant, la Laila repassa el rebost, on hi troba alguns productes caducats que llença a les escombraries. L’Esperança no hi veu molt bé i se li passen aquestes coses.
El pis fa olor de menjar perquè és l’hora de dinar i hi ha una cassoleta al foc amb mandonguilles. La Laila s’acosta a la cuina i remena amb el cullerot. L’Esperança rep el menjar del servei d'àpats a domicili de l’Ajuntament de Barcelona. La treballadora familiar de Suara ha marxat fa poc i li ha deixat el menjar llest per escalfar-lo.
Mentre va netejant, la Laila repassa el rebost, on hi troba alguns productes caducats que llença a les escombraries. L’Esperança no hi veu molt bé i se li passen aquestes coses.
" class="item-link link-more"> “Bon dia Esperança, com estàs avui?”, diu la Laila deixant la bossa i posant-se la bata de Suara. Ve un cop a la setmana, els divendres, per netejar, com està escrit en un recordatori enganxat a la nevera.El pis fa olor de menjar perquè és l’hora de dinar i hi ha una cassoleta al foc amb mandonguilles. La Laila s’acosta a la cuina i remena amb el cullerot. L’Esperança rep el menjar del servei d'àpats a domicili de l’Ajuntament de Barcelona. La treballadora familiar de Suara ha marxat fa poc i li ha deixat el menjar llest per escalfar-lo.
Mentre va netejant, la Laila repassa el rebost, on hi troba alguns productes caducats que llença a les escombraries. L’Esperança no hi veu molt bé i se li passen aquestes coses.
" class="item-link link-more"> “Bon dia Esperança, com estàs avui?”, diu la Laila deixant la bossa i posant-se la bata de Suara. Ve un cop a la setmana, els divendres, per netejar, com està escrit en un recordatori enganxat a la nevera.El pis fa olor de menjar perquè és l’hora de dinar i hi ha una cassoleta al foc amb mandonguilles. La Laila s’acosta a la cuina i remena amb el cullerot. L’Esperança rep el menjar del servei d'àpats a domicili de l’Ajuntament de Barcelona. La treballadora familiar de Suara ha marxat fa poc i li ha deixat el menjar llest per escalfar-lo.
Mentre va netejant, la Laila repassa el rebost, on hi troba alguns productes caducats que llença a les escombraries. L’Esperança no hi veu molt bé i se li passen aquestes coses.
" class="item-link link-more"> “Bon dia Esperança, com estàs avui?”, diu la Laila deixant la bossa i posant-se la bata de Suara. Ve un cop a la setmana, els divendres, per netejar, com està escrit en un recordatori enganxat a la nevera.El pis fa olor de menjar perquè és l’hora de dinar i hi ha una cassoleta al foc amb mandonguilles. La Laila s’acosta a la cuina i remena amb el cullerot. L’Esperança rep el menjar del servei d'àpats a domicili de l’Ajuntament de Barcelona. La treballadora familiar de Suara ha marxat fa poc i li ha deixat el menjar llest per escalfar-lo.
Mentre va netejant, la Laila repassa el rebost, on hi troba alguns productes caducats que llença a les escombraries. L’Esperança no hi veu molt bé i se li passen aquestes coses.
" class="item-link link-more"> “Bon dia Esperança, com estàs avui?”, diu la Laila deixant la bossa i posant-se la bata de Suara. Ve un cop a la setmana, els divendres, per netejar, com està escrit en un recordatori enganxat a la nevera.El pis fa olor de menjar perquè és l’hora de dinar i hi ha una cassoleta al foc amb mandonguilles. La Laila s’acosta a la cuina i remena amb el cullerot. L’Esperança rep el menjar del servei d'àpats a domicili de l’Ajuntament de Barcelona. La treballadora familiar de Suara ha marxat fa poc i li ha deixat el menjar llest per escalfar-lo.
Mentre va netejant, la Laila repassa el rebost, on hi troba alguns productes caducats que llença a les escombraries. L’Esperança no hi veu molt bé i se li passen aquestes coses.
" class="item-link link-more"> “Bon dia Esperança, com estàs avui?”, diu la Laila deixant la bossa i posant-se la bata de Suara. Ve un cop a la setmana, els divendres, per netejar, com està escrit en un recordatori enganxat a la nevera.El pis fa olor de menjar perquè és l’hora de dinar i hi ha una cassoleta al foc amb mandonguilles. La Laila s’acosta a la cuina i remena amb el cullerot. L’Esperança rep el menjar del servei d'àpats a domicili de l’Ajuntament de Barcelona. La treballadora familiar de Suara ha marxat fa poc i li ha deixat el menjar llest per escalfar-lo.
Mentre va netejant, la Laila repassa el rebost, on hi troba alguns productes caducats que llença a les escombraries. L’Esperança no hi veu molt bé i se li passen aquestes coses.
" class="item-link link-more">La Laila Bouchateb (Barcelona, 1979) treballa al Servei d’Atenció Domiciliària de Suara des de 2018. Va començar com a auxiliar de la llar al barri de la Zona Franca i, des de 2023, fa de treballadora familiar al barri del Raval, després de fer una formació interna.
Els seus pares són de Tànger, i al 1972 van venir a Barcelona en la primera onada migratòria marroquina. Van aterrar al barri del Carmel, on “no hi havia mesquites ni carnisseries halal. La mare vestia a la manera occidental, no portava hiyab i tenien poca comunicació amb el seu país natal. La immersió era total”, recorda la Laila. “La mare feia feines a cases i el pare era cuiner en un hospital. Tots dos eren molt treballadors i amb una mentalitat oberta i igualitària”, explica. “Al llarg del anys, la comunitat marroquina a Catalunya ha crescut, s’ha assentat, i amb la millora de la tecnologia i el contacte amb la nostra cultura, s’han anat tornant més religiosos”, afegeix.
El seu pare és ara el president del Centre Islàmic del Carmel i la Laila fa anys que va al Centre Cultural Islàmic Català del Clot. “L’islam és ara més permissible i a mi se’m fa més atractiu. Tinc ganes de seguir-lo estudiant perquè és la meva religió. M’ha costat assumir la condició de catalana i magrebí, sentia que no acabava d’encaixar enlloc”, lamenta.
La Laila, de ben petita, es va mudar al barri de Sant Andreu, on hi ha viscut sempre, exceptuant algun parèntesi temporal. Quan va acabar l’escola va fer una FP de turisme i va treballar un parell d’anys en una agència de viatges. Van seguir altres feines diferents, de relacions públiques, comercial, cambrera, neteja de comunitats i monitora de nens. El 2000, va tenir un fill amb seu primer marit i, més tard, n’ha tingut dos més amb la seva parella actual.
Va arribar a Suara a través dels serveis socials de Sant Andreu, on havia anat a demanar orientació laboral. Va començar d’auxiliar de la llar, ocupant-se de les tasques de neteja, però ella hi donava molt més, perquè li agrada el tracte amb les persones. Aviat es va plantejar formar-se com a treballadora familiar perquè volia tenir més responsabilitats per ajudar als seus usuaris. Al 2022, es va fer sòcia de la cooperativa Suara i, l’any següent, va començar de treballadora familiar al Raval. “Ara puc tenir més interacció amb les persones i també em sento més valorada”.
“El Raval és un barri divers però amb moltes necessitats. Hi viu gent molt gran en pisos antics que necessiten rehabilitació. Les situacions d’insalubritat són freqüents a les llars i als edificis”, explica. La Laila ja hi va viure un temps, al carrer Nou de la Rambla, durant els anys 90: “Algunes coses han canviat, ara hi ha més turistes i menys prostitució visible. I també ha augmentat la inseguretat. Però jo ja sé que he de posar una ma a la bossa i no parlar amb el mòbil pel carrer”.
La primera setmana de tornar a treballar al Raval la va abordar un home molt col·locat quan entrava a la porteria d’un del seus usuaris. La va intentar grapejar i va haver d’empentar-lo per defensar-se i tancar la porta. “També vaig rebre una bufetada sense cap motiu d’una dona que anava drogada pel carrer Sant Pau. Vaig decidir no fer res i seguir caminant. Són coses que passen en un barri amb moltes mancances...”, confessa la Laila.
Al barri on viu, Sant Andreu, sempre porta el hiyab, però se’l treu quan va a treballar al Raval. “No tinc valentia per portar-lo, de moment, ho faré quan estigui preparada. Fa anys que ho faig així, pels prejudicis que hi ha, però tots els usuaris que porto són conscients que soc una dona musulmana i no he tingut cap problema de moment”, reflexiona.
“Existeix la xenofòbia i en part la puc entendre. És una combinació dels prejudicis de la població autòctona de tota la vida, que ens engloba a tots en una imatge negativa de radicalitat i masclisme. I també una ignorància d’alguns nouvinguts musulmans que no es volen barrejar”, apunta. La Laila recorda moments molt durs, després del atemptats de La Rambla de 2017 : “Les mirades eren com ganivets aquells dies. Jo vaig anar a la manifestació amb una pancarta que deia no tots els musulmans som terroristes i el meu fill petit a l’esquena”, convé.
La Laila forma part del centre cívic de la Trinitat, on organitza i participa de les moltes activitats que s’hi fan. I també està implicada en l’escola dels seus fills, a la comissió d’inclusió, per millorar la convivència a la comunitat escolar.
“M’agradaria seguir formant-me, m’interessa la integració social i m’estic plantejant de fer-ho en un futur. Encara he de mirar vàries coses, però crec que tinc aptituds per fer-ho”, conclou.
La Laila va a netejar a casa la Rosa, que viu a un bloc de pisos per gent gran del patronat de l’habitatge al barri de la Marina del Port de Barcelona. Avui coincideix una estona amb la seva filla que està de visita. Com a auxiliar de la llar, la tasca principal de la Laila és la de neteja però també fa molt reforç psicosocial. Dues hores i mitja donen per netejar a fons la cuina i el lavabo, fer el llit, escombrar i fregar-ho tot. Però també per a una conversa animada amb la Rosa, que està fent repòs per recuperar la cama, i té moltes ganes d’explicar coses.
Parlen força de cuina i repassen els ingredients per fer un bon brou de carn. Cadascuna dona la seva versió. La Laila no hi posa porc i la Rosa, que ha treballat de cuinera tota la vida, recorda la seva recepta per fer-ne 30 litres. Un dels seus secrets és posar-hi un quart de gallina, si pot ser amb els ous millor.
Mentrestant la Laila va netejant i endreçant el piset de la Rosa, que sempre tendeix a tenir coses escampades. El matí passa volant, es fan una abraçada i la Laila s’acomiada per anar cap a la següent persona atesa.
Parlen força de cuina i repassen els ingredients per fer un bon brou de carn. Cadascuna dona la seva versió. La Laila no hi posa porc i la Rosa, que ha treballat de cuinera tota la vida, recorda la seva recepta per fer-ne 30 litres. Un dels seus secrets és posar-hi un quart de gallina, si pot ser amb els ous millor.
Mentrestant la Laila va netejant i endreçant el piset de la Rosa, que sempre tendeix a tenir coses escampades. El matí passa volant, es fan una abraçada i la Laila s’acomiada per anar cap a la següent persona atesa.
" class="item-link link-more"> La Laila va a netejar a casa la Rosa, que viu a un bloc de pisos per gent gran del patronat de l’habitatge al barri de la Marina del Port de Barcelona. Avui coincideix una estona amb la seva filla que està de visita. Com a auxiliar de la llar, la tasca principal de la Laila és la de neteja però també fa molt reforç psicosocial. Dues hores i mitja donen per netejar a fons la cuina i el lavabo, fer el llit, escombrar i fregar-ho tot. Però també per a una conversa animada amb la Rosa, que està fent repòs per recuperar la cama, i té moltes ganes d’explicar coses.Parlen força de cuina i repassen els ingredients per fer un bon brou de carn. Cadascuna dona la seva versió. La Laila no hi posa porc i la Rosa, que ha treballat de cuinera tota la vida, recorda la seva recepta per fer-ne 30 litres. Un dels seus secrets és posar-hi un quart de gallina, si pot ser amb els ous millor.
Mentrestant la Laila va netejant i endreçant el piset de la Rosa, que sempre tendeix a tenir coses escampades. El matí passa volant, es fan una abraçada i la Laila s’acomiada per anar cap a la següent persona atesa.
" class="item-link link-more"> La Laila va a netejar a casa la Rosa, que viu a un bloc de pisos per gent gran del patronat de l’habitatge al barri de la Marina del Port de Barcelona. Avui coincideix una estona amb la seva filla que està de visita. Com a auxiliar de la llar, la tasca principal de la Laila és la de neteja però també fa molt reforç psicosocial. Dues hores i mitja donen per netejar a fons la cuina i el lavabo, fer el llit, escombrar i fregar-ho tot. Però també per a una conversa animada amb la Rosa, que està fent repòs per recuperar la cama, i té moltes ganes d’explicar coses.Parlen força de cuina i repassen els ingredients per fer un bon brou de carn. Cadascuna dona la seva versió. La Laila no hi posa porc i la Rosa, que ha treballat de cuinera tota la vida, recorda la seva recepta per fer-ne 30 litres. Un dels seus secrets és posar-hi un quart de gallina, si pot ser amb els ous millor.
Mentrestant la Laila va netejant i endreçant el piset de la Rosa, que sempre tendeix a tenir coses escampades. El matí passa volant, es fan una abraçada i la Laila s’acomiada per anar cap a la següent persona atesa.
" class="item-link link-more"> La Laila va a netejar a casa la Rosa, que viu a un bloc de pisos per gent gran del patronat de l’habitatge al barri de la Marina del Port de Barcelona. Avui coincideix una estona amb la seva filla que està de visita. Com a auxiliar de la llar, la tasca principal de la Laila és la de neteja però també fa molt reforç psicosocial. Dues hores i mitja donen per netejar a fons la cuina i el lavabo, fer el llit, escombrar i fregar-ho tot. Però també per a una conversa animada amb la Rosa, que està fent repòs per recuperar la cama, i té moltes ganes d’explicar coses.Parlen força de cuina i repassen els ingredients per fer un bon brou de carn. Cadascuna dona la seva versió. La Laila no hi posa porc i la Rosa, que ha treballat de cuinera tota la vida, recorda la seva recepta per fer-ne 30 litres. Un dels seus secrets és posar-hi un quart de gallina, si pot ser amb els ous millor.
Mentrestant la Laila va netejant i endreçant el piset de la Rosa, que sempre tendeix a tenir coses escampades. El matí passa volant, es fan una abraçada i la Laila s’acomiada per anar cap a la següent persona atesa.
" class="item-link link-more"> La Laila va a netejar a casa la Rosa, que viu a un bloc de pisos per gent gran del patronat de l’habitatge al barri de la Marina del Port de Barcelona. Avui coincideix una estona amb la seva filla que està de visita. Com a auxiliar de la llar, la tasca principal de la Laila és la de neteja però també fa molt reforç psicosocial. Dues hores i mitja donen per netejar a fons la cuina i el lavabo, fer el llit, escombrar i fregar-ho tot. Però també per a una conversa animada amb la Rosa, que està fent repòs per recuperar la cama, i té moltes ganes d’explicar coses.Parlen força de cuina i repassen els ingredients per fer un bon brou de carn. Cadascuna dona la seva versió. La Laila no hi posa porc i la Rosa, que ha treballat de cuinera tota la vida, recorda la seva recepta per fer-ne 30 litres. Un dels seus secrets és posar-hi un quart de gallina, si pot ser amb els ous millor.
Mentrestant la Laila va netejant i endreçant el piset de la Rosa, que sempre tendeix a tenir coses escampades. El matí passa volant, es fan una abraçada i la Laila s’acomiada per anar cap a la següent persona atesa.
" class="item-link link-more"> La Laila va a netejar a casa la Rosa, que viu a un bloc de pisos per gent gran del patronat de l’habitatge al barri de la Marina del Port de Barcelona. Avui coincideix una estona amb la seva filla que està de visita. Com a auxiliar de la llar, la tasca principal de la Laila és la de neteja però també fa molt reforç psicosocial. Dues hores i mitja donen per netejar a fons la cuina i el lavabo, fer el llit, escombrar i fregar-ho tot. Però també per a una conversa animada amb la Rosa, que està fent repòs per recuperar la cama, i té moltes ganes d’explicar coses.Parlen força de cuina i repassen els ingredients per fer un bon brou de carn. Cadascuna dona la seva versió. La Laila no hi posa porc i la Rosa, que ha treballat de cuinera tota la vida, recorda la seva recepta per fer-ne 30 litres. Un dels seus secrets és posar-hi un quart de gallina, si pot ser amb els ous millor.
Mentrestant la Laila va netejant i endreçant el piset de la Rosa, que sempre tendeix a tenir coses escampades. El matí passa volant, es fan una abraçada i la Laila s’acomiada per anar cap a la següent persona atesa.
" class="item-link link-more">L’Efrem Lopez (Esplugues de Llobregat, 1991) és un dels pocs homes que fa de treballador familiar a Suara. Per a ell, la seva feina consisteix en facilitar el dia a dia de les persones amb necessitats: tenir cura de la higiene, anar a comprar, sortir a passejar, acompanyaments mèdics, tramitar papers... Per als usuaris encara es fa una mica estrany que un home entri als domicilis a fer algunes d’aquestes tasques, però la cosa va canviant. “Algunes dones grans tenen pudor que un treballador familiar les dutxi. Cal fer el doble de feina per trencar el tabú i dins el propi col·lectiu de les cures també cal revertir la mentalitat”, reflexiona.
La història familiar de l’Efrem el va portar fins a aquesta feina. Ell és el penúltim fill d’una família de quatre germans amb els pares separats. No tenia massa clar quin camí seguir i va estudiar una formació professional de ceramista i una altra de veterinària. Quan va morir el seu avi, es va mudar a viure amb l’àvia a Sant Boi, per fer-li companyia i vigilar que estigués bé. I d’aquesta manera se li va despertar l’interès per l’atenció sociosanitària. Va fer diferents cursos i unes pràctiques a Suara i ja s’hi va quedar, cap al 2008.
El que més li agrada és el tracte amb les persones. I sobretot, guanyar-se la seva confiança a poc a poc. L’Efrem se sent orgullós d’algunes intervencions que fins i tot han servit per salvar la vida d’una persona. Com quan fa uns dies ell mateix va detectar a temps un cas d’ictus i el van poder tractar a l’hospital.
L’Efrem forma part de l’equip de Suara a Vilapicina, Barcelona, on al 2018 l’ajuntament va engegar la prova pilot d’un nou model d’atenció domiciliària, basada en la experiència holandesa de Buurtzorg. Sota el lema “humanitat per damunt de burocràcia”, la idea és assolir una atenció més centrada en les persones i les seves necessitats, amb una major autogestió dels treballadors del servei. Aquesta prova va resultar un èxit, i actualment, hi ha més de quaranta nuclis que funcionen de la mateixa manera a la ciutat.
L’Efrem gaudeix de la seva feina, però reconeix que sovint té un desgast físic. Creu que més endavant tirarà cap a la gestió del servei, però no en té cap pressa. Ara, s’ha apuntat a un projecte nou de Suara per fer ceràmica amb els usuaris i està il·lusionat perquè podrà posar en pràctica algunes de les coses que més li agraden i que fins ara no s’havien creuat.
L’Efrem ajusta la mascareta de l’Andrea i surten a llençar les escombraries i a fer una mica de compra. Mentre avancen del bracet, van parlant de quines coses cuinarà per dinar i què ha menjat ella aquesta setmana. Després, fan cap a la plaça can Xirigoi per asseure’s una estona. Allà troben la Victòria, una altra de les persones ateses de Suara que també porta l’Efrem. Expliquen, entre riures, que sempre es troben al mateix lloc, al banc que més li toca el sol de tota la plaça: ells s’hi refereixen sempre com el banco de España.
L’Andrea té alguns problemes de salut a l’estómac, però es cuida moltíssim i encara és bastant independent. Després de perdre al seu fill i al seu marit de càncer, ara viu sola i agraeix molt l’ajuda i la companyia de l’Efrem, que la visita cada setmana per vigilar que mengi bé, anar a comprar, a la perruqueria o a fer un passeig.
L’Efrem Lopez (Esplugues de Llobregat, 1991) és un dels pocs homes que fa de treballador familiar a Suara. Per a ell, la seva feina consisteix en facilitar el dia a dia de les persones amb necessitats: tenir cura de la higiene, anar a comprar, sortir a passejar, acompanyaments mèdics, tramitar papers... Per als usuaris encara es fa una mica estrany que un home entri als domicilis a fer algunes d’aquestes tasques, però la cosa va canviant. “Algunes dones grans tenen pudor que un treballador familiar les dutxi. Cal fer el doble de feina per trencar el tabú i dins el propi col·lectiu de les cures també cal revertir la mentalitat”, reflexiona.
La història familiar de l’Efrem el va portar fins a aquesta feina. Ell és el penúltim fill d’una família de quatre germans amb els pares separats. No tenia massa clar quin camí seguir i va estudiar una formació professional de ceramista i una altra de veterinària. Quan va morir el seu avi, es va mudar a viure amb l’àvia a Sant Boi, per fer-li companyia i vigilar que estigués bé. I d’aquesta manera se li va despertar l’interès per l’atenció sociosanitària. Va fer diferents cursos i unes pràctiques a Suara i ja s’hi va quedar, cap al 2008.
El que més li agrada és el tracte amb les persones. I sobretot, guanyar-se la seva confiança a poc a poc. L’Efrem se sent orgullós d’algunes intervencions que fins i tot han servit per salvar la vida d’una persona. Com quan fa uns dies ell mateix va detectar a temps un cas d’ictus i el van poder tractar a l’hospital.
L’Efrem forma part de l’equip de Suara a Vilapicina, Barcelona, on al 2018 l’ajuntament va engegar la prova pilot d’un nou model d’atenció domiciliària, basada en la experiència holandesa de Buurtzorg. Sota el lema “humanitat per damunt de burocràcia”, la idea és assolir una atenció més centrada en les persones i les seves necessitats, amb una major autogestió dels treballadors del servei. Aquesta prova va resultar un èxit, i actualment, hi ha més de quaranta nuclis que funcionen de la mateixa manera a la ciutat.
L’Efrem gaudeix de la seva feina, però reconeix que sovint té un desgast físic. Creu que més endavant tirarà cap a la gestió del servei, però no en té cap pressa. Ara, s’ha apuntat a un projecte nou de Suara per fer ceràmica amb els usuaris i està il·lusionat perquè podrà posar en pràctica algunes de les coses que més li agraden i que fins ara no s’havien creuat.
La Victoria (1933) es una dona forta que ha sobreviscut a dos càncers, de colon i de pulmó. “Mala herba mai no mor”, sempre diu ella.
També explica que un dia tenia un refredat que no se li curava i el metge, en fer-li les radiografies, li va dir que tenia els pulmons negres i que havia de deixar de fumar. Llavors ella es va posar a plorar i quan es va refer li va poder explicar que ella mai no havia fumat cap cigarreta, que havia estat víctima passiva dels tres o quatre paquets diaris que fumava el seu difunt marit. Ell sempre fumava, al sofà, al llit, a la taula...
Fa uns quatre anys que l’Efrem ve diversos cops per setmana per fer passejos, compres i una mica de companyia. A més de les dificultats respiratòries, la Victoria també té problemes de visió i cal ajudar-la a revisar les dates de caducitat dels productes.
També explica que un dia tenia un refredat que no se li curava i el metge, en fer-li les radiografies, li va dir que tenia els pulmons negres i que havia de deixar de fumar. Llavors ella es va posar a plorar i quan es va refer li va poder explicar que ella mai no havia fumat cap cigarreta, que havia estat víctima passiva dels tres o quatre paquets diaris que fumava el seu difunt marit. Ell sempre fumava, al sofà, al llit, a la taula...
Fa uns quatre anys que l’Efrem ve diversos cops per setmana per fer passejos, compres i una mica de companyia. A més de les dificultats respiratòries, la Victoria també té problemes de visió i cal ajudar-la a revisar les dates de caducitat dels productes.
" class="item-link link-more"> La Victoria (1933) es una dona forta que ha sobreviscut a dos càncers, de colon i de pulmó. “Mala herba mai no mor”, sempre diu ella.També explica que un dia tenia un refredat que no se li curava i el metge, en fer-li les radiografies, li va dir que tenia els pulmons negres i que havia de deixar de fumar. Llavors ella es va posar a plorar i quan es va refer li va poder explicar que ella mai no havia fumat cap cigarreta, que havia estat víctima passiva dels tres o quatre paquets diaris que fumava el seu difunt marit. Ell sempre fumava, al sofà, al llit, a la taula...
Fa uns quatre anys que l’Efrem ve diversos cops per setmana per fer passejos, compres i una mica de companyia. A més de les dificultats respiratòries, la Victoria també té problemes de visió i cal ajudar-la a revisar les dates de caducitat dels productes.
" class="item-link link-more"> La Victoria (1933) es una dona forta que ha sobreviscut a dos càncers, de colon i de pulmó. “Mala herba mai no mor”, sempre diu ella.També explica que un dia tenia un refredat que no se li curava i el metge, en fer-li les radiografies, li va dir que tenia els pulmons negres i que havia de deixar de fumar. Llavors ella es va posar a plorar i quan es va refer li va poder explicar que ella mai no havia fumat cap cigarreta, que havia estat víctima passiva dels tres o quatre paquets diaris que fumava el seu difunt marit. Ell sempre fumava, al sofà, al llit, a la taula...
Fa uns quatre anys que l’Efrem ve diversos cops per setmana per fer passejos, compres i una mica de companyia. A més de les dificultats respiratòries, la Victoria també té problemes de visió i cal ajudar-la a revisar les dates de caducitat dels productes.
" class="item-link link-more"> La Victoria (1933) es una dona forta que ha sobreviscut a dos càncers, de colon i de pulmó. “Mala herba mai no mor”, sempre diu ella.També explica que un dia tenia un refredat que no se li curava i el metge, en fer-li les radiografies, li va dir que tenia els pulmons negres i que havia de deixar de fumar. Llavors ella es va posar a plorar i quan es va refer li va poder explicar que ella mai no havia fumat cap cigarreta, que havia estat víctima passiva dels tres o quatre paquets diaris que fumava el seu difunt marit. Ell sempre fumava, al sofà, al llit, a la taula...
Fa uns quatre anys que l’Efrem ve diversos cops per setmana per fer passejos, compres i una mica de companyia. A més de les dificultats respiratòries, la Victoria també té problemes de visió i cal ajudar-la a revisar les dates de caducitat dels productes.
" class="item-link link-more"> La Victoria (1933) es una dona forta que ha sobreviscut a dos càncers, de colon i de pulmó. “Mala herba mai no mor”, sempre diu ella.També explica que un dia tenia un refredat que no se li curava i el metge, en fer-li les radiografies, li va dir que tenia els pulmons negres i que havia de deixar de fumar. Llavors ella es va posar a plorar i quan es va refer li va poder explicar que ella mai no havia fumat cap cigarreta, que havia estat víctima passiva dels tres o quatre paquets diaris que fumava el seu difunt marit. Ell sempre fumava, al sofà, al llit, a la taula...
Fa uns quatre anys que l’Efrem ve diversos cops per setmana per fer passejos, compres i una mica de companyia. A més de les dificultats respiratòries, la Victoria també té problemes de visió i cal ajudar-la a revisar les dates de caducitat dels productes.
" class="item-link link-more"> La Victoria (1933) es una dona forta que ha sobreviscut a dos càncers, de colon i de pulmó. “Mala herba mai no mor”, sempre diu ella.També explica que un dia tenia un refredat que no se li curava i el metge, en fer-li les radiografies, li va dir que tenia els pulmons negres i que havia de deixar de fumar. Llavors ella es va posar a plorar i quan es va refer li va poder explicar que ella mai no havia fumat cap cigarreta, que havia estat víctima passiva dels tres o quatre paquets diaris que fumava el seu difunt marit. Ell sempre fumava, al sofà, al llit, a la taula...
Fa uns quatre anys que l’Efrem ve diversos cops per setmana per fer passejos, compres i una mica de companyia. A més de les dificultats respiratòries, la Victoria també té problemes de visió i cal ajudar-la a revisar les dates de caducitat dels productes.
" class="item-link link-more"> La Victoria (1933) es una dona forta que ha sobreviscut a dos càncers, de colon i de pulmó. “Mala herba mai no mor”, sempre diu ella.També explica que un dia tenia un refredat que no se li curava i el metge, en fer-li les radiografies, li va dir que tenia els pulmons negres i que havia de deixar de fumar. Llavors ella es va posar a plorar i quan es va refer li va poder explicar que ella mai no havia fumat cap cigarreta, que havia estat víctima passiva dels tres o quatre paquets diaris que fumava el seu difunt marit. Ell sempre fumava, al sofà, al llit, a la taula...
Fa uns quatre anys que l’Efrem ve diversos cops per setmana per fer passejos, compres i una mica de companyia. A més de les dificultats respiratòries, la Victoria també té problemes de visió i cal ajudar-la a revisar les dates de caducitat dels productes.
" class="item-link link-more">La Lola Sánchez (Marinaleda, 1962) va néixer al poble de Marinaleda (Sevilla) i es va criar en un caserío amb gallines, ovelles, vaques, cabres i burros. Era la segona de tres germans, però només a ella la van enviar cap a la ciutat quan tenia vuit anys. La Lola va aterrar a l’Hospitalet de Llobregat per viure amb la seva tieta àvia. Mai abans havia vist el mar, un vàter o el metro. La resta de la seva família va venir al cap de cinc anys però no es van acabar d’adaptar. A ella, al principi, li va costar, però finalment va trobar-hi el seu lloc gràcies al seu caràcter i empenta.
A l’Hospitalet, es va escolaritzar i va començar a treballar en la cura d’animals, en botigues de mascotes i clíniques especialitzades. Va fer d’auxiliar veterinària, d’ajudant de quiròfan, d’encarregada de rajos X, d’encarregada de personal, de recepcionista... Als 25 anys, va decidir muntar la seva pròpia botiga i perruqueria canina a la Barceloneta. Tenia molta traça amb les tisores i li va anar molt bé el negoci, però al cap d’una dècada se’n va cansar per com evolucionava el sector. Ella ha estimat sempre als animals, però veia que moltes persones “en feien un gra massa” i molts veterinaris també se n’aprofitaven.
Mentre treballava, la Lola va militar a moviments estudiantils com el Sindicato de Estudiantes. Des d’aleshores, ha tingut sempre un compromís social amb tot allò que fa. Recorda les vagues per la insubmissió i com van haver de córrer davant la policia postfranquista. Mirant enrere, la Lola no és gens pessimista, valora algunes de les coses que s’han aconseguit i se sent orgullosa de totes les lluites en què ha participat. Quan tornava a visitar regularment a la família, a Marinaleda, va conèixer el projecte cooperativista agrari del famós alcalde Sánchez Gordillo, del qual va seguir aprenent com implicar-se socialment.
Així doncs, després de tancar la botiga d’animals, es va instal·lar a Granollers, on es va formar com a auxiliar de medi ambient i també va aconseguir la titulació de vitrallera, amb la que va participar en la restauració de la biblioteca de La Garriga.
La Lola volia provar noves experiències i, motivada per ajudar als seus avis que s’estaven fent grans a Andalusia, va trobar un curs d’atenció sociosanitària al seminari de Vic. Al 2015 va rebre una trucada de Suara per començar a fer suplències de treballadora familiar a Barcelona. Al cap de tres mesos, va sortir una plaça a l’Hospitalet i així va retornar a la seva ciutat d’acollida. Al 2016 es va fer sòcia de la cooperativa i aviat va començar amb el programa de mentoria, on a demés de la feina d’atenció domiciliaria, dedica part de la seva jornada a orientar a noves treballadores que comencen. L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya i Suara hi té un equip d’unes 250 persones, entre treballadores familiars, auxiliars de la llar i coordinadores.
“Aquest és un sector on no deixes mai d’aprendre. Traspassar la porta d’un domicili sempre és un repte i cal adaptar-hi allò que has après abans”, explica la Lola. “No som infermeres, ni metges, ni psicòlegs, ni terapeutes, ni cuineres professionals, però fem una mica de tot. Rebem molt agraïment de les famílies. Al final, el que volem tots és una mica d’atenció”, afegeix. Actualment, està molt interessada en els nous projectes digitals per millorar la vida de les persones amb dependència. Ella segueix amb l’entusiasme de sempre, tot i que s’apropa a la jubilació.
La Lola viu amb el seu gat Fígaro, ara que la seva filla ja s’ha emancipat. Els últims tres anys, també ha tingut cura de la seva mare, de 88 anys, i li ha quedat poc temps per a ella. Recentment, una altra treballadora de Suara Hospitalet ha començat a fer-li atenció domiciliària i la Lola reconeix: “Me n’he adonat que amb la meva mare jo vull fer de filla i no de cuidadora. És molt millor per a tothom”.
L’Alicia (1967) va néixer a Bolívia i va venir a Barcelona quan tenia 15 anys. Va ser treballadora familiar molts anys, tenint cura de persones amb dependència per a una empresa del sector. Fa uns vuit anys va caure un dia al metro mentre estava treballant i se la va haver d’endur una ambulància. A l’hospital li van detectar un problema al cor i li van dir que no podia treballar més. El seu cor s’havia anat debilitant i necessitava un aparell per bombejar-li la sang les 24 hores del dia. Si la màquina que porta a la motxilla es desconnecta, el seu cor trigaria dos minuts en deixar de funcionar. D’un dia per l’altre va passar de persona cuidadora a dependent i un dels seus cinc fills que vivia a Bolívia va haver de tornar per fer-se’n càrrec.
L’Alicia viu al barri de La Florida de l’Hospitalet i fa quatre anys que la Lola és la treballadora familiar de Suara que l'acompanya. L'Alicia no pot fer gaires esforços i la Lola l'acompanya en vàries tasques com la compra, en les visites mèdiques i sortir a passejar de tant en tant. La Lola l’ajuda amb totes les feines de la casa i s’assegura que les bateries i els aparells mèdics estiguin sempre en bon estat. Gaudeixen passejant pel carrer Progrés fins al mercat de Collblanc i el dia que toca cures a l’hospital agafen el metro fins a Bellvitge.
L’Alicia viu al barri de La Florida de l’Hospitalet i fa quatre anys que la Lola és la treballadora familiar de Suara que l'acompanya. L'Alicia no pot fer gaires esforços i la Lola l'acompanya en vàries tasques com la compra, en les visites mèdiques i sortir a passejar de tant en tant. La Lola l’ajuda amb totes les feines de la casa i s’assegura que les bateries i els aparells mèdics estiguin sempre en bon estat. Gaudeixen passejant pel carrer Progrés fins al mercat de Collblanc i el dia que toca cures a l’hospital agafen el metro fins a Bellvitge.
" class="item-link link-more"> L’Alicia (1967) va néixer a Bolívia i va venir a Barcelona quan tenia 15 anys. Va ser treballadora familiar molts anys, tenint cura de persones amb dependència per a una empresa del sector. Fa uns vuit anys va caure un dia al metro mentre estava treballant i se la va haver d’endur una ambulància. A l’hospital li van detectar un problema al cor i li van dir que no podia treballar més. El seu cor s’havia anat debilitant i necessitava un aparell per bombejar-li la sang les 24 hores del dia. Si la màquina que porta a la motxilla es desconnecta, el seu cor trigaria dos minuts en deixar de funcionar. D’un dia per l’altre va passar de persona cuidadora a dependent i un dels seus cinc fills que vivia a Bolívia va haver de tornar per fer-se’n càrrec.L’Alicia viu al barri de La Florida de l’Hospitalet i fa quatre anys que la Lola és la treballadora familiar de Suara que l'acompanya. L'Alicia no pot fer gaires esforços i la Lola l'acompanya en vàries tasques com la compra, en les visites mèdiques i sortir a passejar de tant en tant. La Lola l’ajuda amb totes les feines de la casa i s’assegura que les bateries i els aparells mèdics estiguin sempre en bon estat. Gaudeixen passejant pel carrer Progrés fins al mercat de Collblanc i el dia que toca cures a l’hospital agafen el metro fins a Bellvitge.
" class="item-link link-more"> L’Alicia (1967) va néixer a Bolívia i va venir a Barcelona quan tenia 15 anys. Va ser treballadora familiar molts anys, tenint cura de persones amb dependència per a una empresa del sector. Fa uns vuit anys va caure un dia al metro mentre estava treballant i se la va haver d’endur una ambulància. A l’hospital li van detectar un problema al cor i li van dir que no podia treballar més. El seu cor s’havia anat debilitant i necessitava un aparell per bombejar-li la sang les 24 hores del dia. Si la màquina que porta a la motxilla es desconnecta, el seu cor trigaria dos minuts en deixar de funcionar. D’un dia per l’altre va passar de persona cuidadora a dependent i un dels seus cinc fills que vivia a Bolívia va haver de tornar per fer-se’n càrrec.L’Alicia viu al barri de La Florida de l’Hospitalet i fa quatre anys que la Lola és la treballadora familiar de Suara que l'acompanya. L'Alicia no pot fer gaires esforços i la Lola l'acompanya en vàries tasques com la compra, en les visites mèdiques i sortir a passejar de tant en tant. La Lola l’ajuda amb totes les feines de la casa i s’assegura que les bateries i els aparells mèdics estiguin sempre en bon estat. Gaudeixen passejant pel carrer Progrés fins al mercat de Collblanc i el dia que toca cures a l’hospital agafen el metro fins a Bellvitge.
" class="item-link link-more"> L’Alicia (1967) va néixer a Bolívia i va venir a Barcelona quan tenia 15 anys. Va ser treballadora familiar molts anys, tenint cura de persones amb dependència per a una empresa del sector. Fa uns vuit anys va caure un dia al metro mentre estava treballant i se la va haver d’endur una ambulància. A l’hospital li van detectar un problema al cor i li van dir que no podia treballar més. El seu cor s’havia anat debilitant i necessitava un aparell per bombejar-li la sang les 24 hores del dia. Si la màquina que porta a la motxilla es desconnecta, el seu cor trigaria dos minuts en deixar de funcionar. D’un dia per l’altre va passar de persona cuidadora a dependent i un dels seus cinc fills que vivia a Bolívia va haver de tornar per fer-se’n càrrec.L’Alicia viu al barri de La Florida de l’Hospitalet i fa quatre anys que la Lola és la treballadora familiar de Suara que l'acompanya. L'Alicia no pot fer gaires esforços i la Lola l'acompanya en vàries tasques com la compra, en les visites mèdiques i sortir a passejar de tant en tant. La Lola l’ajuda amb totes les feines de la casa i s’assegura que les bateries i els aparells mèdics estiguin sempre en bon estat. Gaudeixen passejant pel carrer Progrés fins al mercat de Collblanc i el dia que toca cures a l’hospital agafen el metro fins a Bellvitge.
" class="item-link link-more"> L’Alicia (1967) va néixer a Bolívia i va venir a Barcelona quan tenia 15 anys. Va ser treballadora familiar molts anys, tenint cura de persones amb dependència per a una empresa del sector. Fa uns vuit anys va caure un dia al metro mentre estava treballant i se la va haver d’endur una ambulància. A l’hospital li van detectar un problema al cor i li van dir que no podia treballar més. El seu cor s’havia anat debilitant i necessitava un aparell per bombejar-li la sang les 24 hores del dia. Si la màquina que porta a la motxilla es desconnecta, el seu cor trigaria dos minuts en deixar de funcionar. D’un dia per l’altre va passar de persona cuidadora a dependent i un dels seus cinc fills que vivia a Bolívia va haver de tornar per fer-se’n càrrec.L’Alicia viu al barri de La Florida de l’Hospitalet i fa quatre anys que la Lola és la treballadora familiar de Suara que l'acompanya. L'Alicia no pot fer gaires esforços i la Lola l'acompanya en vàries tasques com la compra, en les visites mèdiques i sortir a passejar de tant en tant. La Lola l’ajuda amb totes les feines de la casa i s’assegura que les bateries i els aparells mèdics estiguin sempre en bon estat. Gaudeixen passejant pel carrer Progrés fins al mercat de Collblanc i el dia que toca cures a l’hospital agafen el metro fins a Bellvitge.
" class="item-link link-more"> L’Alicia (1967) va néixer a Bolívia i va venir a Barcelona quan tenia 15 anys. Va ser treballadora familiar molts anys, tenint cura de persones amb dependència per a una empresa del sector. Fa uns vuit anys va caure un dia al metro mentre estava treballant i se la va haver d’endur una ambulància. A l’hospital li van detectar un problema al cor i li van dir que no podia treballar més. El seu cor s’havia anat debilitant i necessitava un aparell per bombejar-li la sang les 24 hores del dia. Si la màquina que porta a la motxilla es desconnecta, el seu cor trigaria dos minuts en deixar de funcionar. D’un dia per l’altre va passar de persona cuidadora a dependent i un dels seus cinc fills que vivia a Bolívia va haver de tornar per fer-se’n càrrec.L’Alicia viu al barri de La Florida de l’Hospitalet i fa quatre anys que la Lola és la treballadora familiar de Suara que l'acompanya. L'Alicia no pot fer gaires esforços i la Lola l'acompanya en vàries tasques com la compra, en les visites mèdiques i sortir a passejar de tant en tant. La Lola l’ajuda amb totes les feines de la casa i s’assegura que les bateries i els aparells mèdics estiguin sempre en bon estat. Gaudeixen passejant pel carrer Progrés fins al mercat de Collblanc i el dia que toca cures a l’hospital agafen el metro fins a Bellvitge.
" class="item-link link-more"> L’Alicia (1967) va néixer a Bolívia i va venir a Barcelona quan tenia 15 anys. Va ser treballadora familiar molts anys, tenint cura de persones amb dependència per a una empresa del sector. Fa uns vuit anys va caure un dia al metro mentre estava treballant i se la va haver d’endur una ambulància. A l’hospital li van detectar un problema al cor i li van dir que no podia treballar més. El seu cor s’havia anat debilitant i necessitava un aparell per bombejar-li la sang les 24 hores del dia. Si la màquina que porta a la motxilla es desconnecta, el seu cor trigaria dos minuts en deixar de funcionar. D’un dia per l’altre va passar de persona cuidadora a dependent i un dels seus cinc fills que vivia a Bolívia va haver de tornar per fer-se’n càrrec.L’Alicia viu al barri de La Florida de l’Hospitalet i fa quatre anys que la Lola és la treballadora familiar de Suara que l'acompanya. L'Alicia no pot fer gaires esforços i la Lola l'acompanya en vàries tasques com la compra, en les visites mèdiques i sortir a passejar de tant en tant. La Lola l’ajuda amb totes les feines de la casa i s’assegura que les bateries i els aparells mèdics estiguin sempre en bon estat. Gaudeixen passejant pel carrer Progrés fins al mercat de Collblanc i el dia que toca cures a l’hospital agafen el metro fins a Bellvitge.
" class="item-link link-more">