Aquest dilluns s’ha celebrat els 20 anys de l’assassinat de la Rosario Endrinal, en un moment que hi ha un repunt de l’aporofòbia; un delicte que sovint ha estat invisibilitzat i cal fer-hi front implicant tots els agents de la nostra societat.
En una matinada freda com la d’aquest dilluns, el 15 de desembre de 2005, tres joves —un d’ells menor d’edat— van assassinar Maria Rosario Endrinal, coneguda com la Charo en el seu entorn proper. La dona, que vivia en situació de sensellarisme, dormia en un caixer automàtic quan els seus botxins la van ruixar amb dissolvent i, posteriorment, un d’ells va llençar una cigarreta que va atiar el foc. Endrinal, de 51 anys, va morir dos dies després a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on havia ingressat amb cremades de segon i tercer grau al 70% del cos.
Ara que commemorem els vint anys de la seva mort, ens agradaria poder dir a Rosario Endrinal que el seu assassinat va servir per erradicar l’aporofòbia. Malauradament, però, aquesta forma d’odi continua més viva que mai. Ho evidencien fets recents com els ocorreguts a Benacazón (Sevilla), on dos joves menors d’edat van gravar com cremaven els cabells d’un home que vivia al carrer perquè no els agradava el seu pentinat.
En bona part, aquest augment de l’aporofòbia està estretament vinculat a l’ascens dels discursos d’odi, que han irromput tant als parlaments autonòmics com al de l’Estat espanyol de la mà de forces d’ultradreta.
Són discursos que cal confrontar i combatre amb dades i amb fets. I la realitat és clara: una successió de males circumstàncies pot portar qualsevol persona a viure al carrer o a una situació d’exclusió social. Així li va passar a Rosario Endrinal, que havia treballat com a secretària de direcció en una important cadena de supermercats. En només un any, però, ho va perdre tot: la feina i la parella. Un procés vital que la va conduir, finalment, a viure al carrer.
Les dades ho corroboren. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, el 2022 hi havia a l’Estat espanyol 28.552 persones en situació de sensellarisme, un 24,5% més que deu anys enrere. D’aquestes, el 51,1% tenien nacionalitat espanyola i més d’una quarta part, el 26,8%, van acabar vivint al carrer després de perdre la feina.
Infradenúncia: un repte pendent
Un altre dels grans desafiaments és la infradenúncia d’atacs, agressions o discriminacions aporofòbiques. Per poder visibilitzar-ne l’abast real, és imprescindible que aquests fets es registrin i es comptabilitzin.
Un dels motius principals d’aquesta manca de denúncies és la invisibilització històrica de les persones en situació de sensellarisme. No és casual que termes com homofòbia (encunyat el 1967) o xenofòbia (del 1880) fa dècades que formen part del llenguatge comú, mentre que no va ser fins al 1995 que la filòsofa Adela Cortina va crear el concepte aporofòbia, que literalment significa odi envers les persones pobres.
Encara van passar més de vint anys fins que la Reial Acadèmia Espanyola va incorporar aquest terme al seu diccionari, el 2017, i fins al 2021 perquè fos inclòs a l’article 510 del Codi Penal, relatiu als delictes d’odi. A Catalunya, però, continua sent un repte pendent, ja que l’Institut d’Estudis Catalans encara no l’ha incorporat al Gran Diccionari de la Llengua Catalana.
Des de la seva inclusió al Codi Penal, les denúncies per aporofòbia han augmentat tímidament: 17 casos el 2022, 18 el 2023 i 24 el 2024, segons l’informe anual del Ministeri de l’Interior. Tot i això, les xifres continuen sent clarament insuficients.
Aquest baix nombre de denúncies sovint s’explica perquè moltes persones en situació de sensellarisme desconeixen els seus drets. Vivim en societats que valoren les persones en funció de la seva capacitat de consum o dels seus béns materials, un marc que dificulta que aquelles que viuen situacions d’exclusió social puguin identificar i defensar els seus drets fonamentals.
Equiparar drets per combatre l’aporofòbia
Sens dubte, el gran repte per fer front al sensellarisme és garantir la igualtat en l’accés als drets bàsics, especialment al dret a un habitatge digne, tal com recullen la Constitució espanyola i la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides.
L’accés a l’habitatge no és un privilegi, sinó un dret fonamental. Tanmateix, des de la crisi del 2008 vivim una situació sense precedents que ha convertit aquest dret en un bé de luxe inassolible per a moltes persones i famílies, a causa de l’encariment del lloguer i de la compra d’habitatge.
Per combatre l’aporofòbia cal, també, garantir la igualtat de drets i condicions. Les persones en situació de sensellarisme han de poder accedir a un sostre segur i estable des d’on reconstruir les seves vides.
Amb aquesta filosofia neix als anys noranta, a Nova York, el model Housing First , impulsat pel psiquiatre i psicòleg Sam Tsemberis, que parteix d’una idea clau: el primer que necessita una persona que viu al carrer és un habitatge estable i segur.
A Barcelona, aquest model es va implantar fa deu anys amb el projecte Primer la Llar, impulsat per l’Institut Municipal de Serveis Socials i gestionat per la UTE formada per Suara Cooperativa i Pere Claver Grup, així com Sant Joan de Déu Serveis Socials. Un projecte pioner a l’Estat espanyol que ha estat possible gràcies a la col·laboració entre l’Ajuntament i les entitats socials.
En aquesta mateixa línia, destaca també el projecte Sara, de Càritas Terrassa, gestionat per Suara Cooperativa, que fa trenta anys que ofereix un recurs de llarga estada i sense límit temporal per a persones en situació de sensellarisme i VIH a Catalunya.
Les càmeres del banc on dormia Rosario Endrinal van posar rostre a l’aporofòbia. Un crim que massa sovint ha caigut en l’oblit. Vint anys després del seu assassinat, seguirem lluitant perquè no hi hagi més Rosarios Endrinals.
Ara bé, les entitats socials no ho podem fer soles. Cal la implicació de la ciutadania perquè no miri cap a una altra banda davant d’una agressió i doni suport a la víctima; així com la de les administracions que és imprescindible que dotin els serveis socials dels recursos necessaris perquè totes les persones —també les que viuen en situació de sensellarisme— puguin accedir a un dret tan bàsic com és un habitatge digne i estable.
Fa vint anys, qui dormia al carrer era Rosario Endrinal. Demà, podria ser qualsevol de nosaltres.
Anna Domingo
Directora operativa de Suara Cooperativa i especialista en sensellarisme
