En un emotiu acte, cinc persones que viuen en aquest recurs o hi han residit asseguren que passar per aquest centre, que ofereix un servei de llarga estada, els ha transformat la vida
El Sara ha celebrat avui que fa 30 anys va obrir les portes per acompanyar persones que es troben en situació de sensellarisme i tenen VIH. Ubicat en la rectoria d’una església, que el cura va cedir per omplir-la de vida enlloc que romangués buida, en aquestes tres dècades tant la situació del servei com de la malaltia han canviat molt. Ara bé, el que sempre s’ha mantingut estable és la seva raó de ser: transformar la vida de les persones ateses.
“És un lloc on no hi ha límit de temps i, per tant, és un espai segur, en el qual tenen un tutor i poden fer el seu camí per reconstruir les seves vides al seu propi ritme”, assegura Mar Díeguez, directora del Sara, un servei de Càritas Terrassa, gestionat per Suara Cooperativa.
Per això, argumenta que la tasca principal del dia a dia és intentar que la persona atesa tingui una vida tan normalitzada com sigui possible i, per tant, pugui desenvolupar accions tan quotidianes com conviure amb altres persones, fer les tasques de casa, anar a comprar, gestionar les visites amb el metge, prendre la medicació o seguir una teràpia. “Es tracta de reconstruir uns hàbits que s’han perdut. Pot semblar poc, però és molt perquè partim de vides molt desestructurades”, ha argumentat Díeguez.
El Sara és llar
Coincidint en la setmana que s'ha celebrat el Dia Mundial del VIH, avui ha tingut lloc un acte per commemorar l’aniversari del Sara, que ha comptat amb el testimoni de cinc persones ateses en aquest centre, les quals ha coincidit en el fet que el servei els ha transformat la vida cap a millor.
La Marisa, qui ja no viu al Sara, actualment, és voluntària al Càritas, ja que volia retornar a la societat tota l’ajuda que ella ha rebut. Quan va arribar-hi, ha reconegut que estava molt malament i no era feliç, però en aquest espai va trobar l’acompanyament que necessitava. “Per a mi és un miracle que estiguéssiu aquí per cuidar-nos. Gràcies a les persones que treballen aquí soc feliç perquè l’única família que he conegut a la meva vida són les educadores del Sara”, ha manifestat visiblement emocionada.
En Jordi és una de les persones que, des de fa un any i mig, resideix en aquest servei. Va arribar-hi procedent d’un recurs de l’Empordà, on no va acabar de quallar perquè es discutia constantment amb les persones que vivien o treballaven en aquell centre. En un primer moment, no volia traslladar-se cap a Sabadell, ja que estava lluny de la seva mare, però ara confessa que ha estat un encert: “Al Sara he après molt. He après a treure’m de sobre els enuigs, allargar el temps d’estar bé i a gestionar moltes coses que em passen pel cap o les meves emocions”.
Una de les persones amb qui conviu és en Jonathan, que assegura que en els sis mesos que porta en aquest servei que considera casa ha aconseguit “recuperar-se molt” i omplir-se de vitalitat arran del suport que ha trobat tant de persones ateses com treballadores. “L’experiència a la casa és molt positiva perquè em sento molt acompanyat per les persones que hi treballen i molt ben acollit pels meus companys”, ha recalcat.
També, forma part de la família actual del Sara en Nelson, qui ha valorat que en aquest recurs ha trobat un lloc segur. “Us estic molt agraït a totes les persones que esteu aquí perquè el Sara és casa, és refugi”, ha remarcat.
Actualment, la Juani treballa en una empresa de neteja, un lloc de feina que ha pogut arribar després de viure sis anys al Sara on va trobar un “gran suport” tant de les persones educadores com de les residents. “Segueixo venint aquí quan puc perquè per mi és un pilar”, ha defensat la Juani, que desitja que aquest servei “no s’acabi mai”.
Els inicis del Sara
Els primers passos d’aquest recurs, però, no van ser gens fàcils, ja que va trobar molta oposició veïnal perquè en aquell moment el VIH era una malaltia molt desconeguda alhora que estava molt estigmatitzada, han recordat Alfons Gea, Eduardo Ocio i Josep Escartín, que van veure el seu naixement, en una taula rodona que han fet conjuntament durant la celebració sobre els inicis del Sara.
Una idea que també ha recollit el bisbe de Terrassa, monsenyor Salvador Cristau en el seu discurs d’obertura de l’acte: “La situació del VIH no és la mateixa ara que 30 anys enrere i la decisió d’ubicar aquí el centre va provocar moltes tensions”:
Gràcies als retrovirals, que han cronificat la malaltia, la realitat de les persones que tenen VIH ha canviat molt en 30 anys, però cal seguir treballant amb elles, ja que l’aparició del virus els transforma la vida, ha defensat la regidora de salut de Sabadell, Sílvia Garcia Peláez. “Per a nosaltres és realment un orgull i un plaer la celebració d'aquests 30 anys i perquè en siguin molts més”, ha manifestat.
Recordant els que ja no hi són
L’esdeveniment s’ha encentat amb un emotiu recordatori a les persones que el VIH els ha llevat la vida. Per això, des de la direcció del centre han demanat a les persones assistents que pengessin en una corda el nom d’algú que haguessin perdut arran d’aquesta malaltia. Entorn d’una seixantena de noms han presenciat cada un dels parlaments.
“Avui recordem les persones que, malauradament, ens han deixat, però també donem suport a les que continuen aquí, que són fortes i continuen creient que tenen noves oportunitats”, ha argumentat Mònica Martinet, directora Càritas Diocesana de Terrassa
Sens dubte per Mar Díeguez, entre els reptes més complicats del servei es troba acompanyar les persones en els seus darrers dies de vida i gestionar el dol. Ara bé, també, reconeix que li ha reportat moltes coses positives com créixer tant en l’àmbit professional i personal, ja que ha après molt de cada una de les persones ateses. “No seria qui soc si no hagués passat pel Sara”, ha sentenciat Díeguez.
