Fa uns dies m’arribava un tuit d’una col·laboradora amb una fotografia: s’hi veien una sèrie d’objectes propis de l’any 1993 (un ordinador, una agenda electrònica, un rellotge, una càmera de vídeo i una de fotos, un telèfon de sobretaula, un walkman) i els comparava amb un objecte del 2013 (un smartphone). S’intuïa de la fotografia que havíem substituït tots aquells estris d’ús habitual al 1993 per un de sol que portem a la butxaca.
La foto em va fer pensar en dues línies. D’una banda, vaig reflexionar què faltava a la foto i que també portem ara al nostre smartphone, partint de la idea de que tot es pot millorar, i per tant la fotografia del tuit també; de seguida vaig ampliar la llista: la llibreta, el llapis per anotar, la brúixola, el nivell, la llanterna, la guia urbana, el mapa quan anem de vacances, el temps que farà, la TV, la radio… D’altra banda, si al 1993 algú m’hagués dit que portaria tot això a la butxaca i que la majoria de persones no el separarien a més d’un metre durant 365 dies a l’any 24 hores no m’ho hauria cregut. Cada cop sento més la definició d’ebody (part electrònica del nostre cos) per definir el nostre smartphone. I si m’aturo a imaginar l’esdevenir i la potencialitat d’aquest element tecnològic (i de molts altres que segurament ara ni ens imaginem) em costa entendre perquè els mirem amb recel. Recordo frases com “jo mai portaré telèfon mòbil”, “jo, màquina d’escriure”, “a mi la informàtica m’atabala”, “jo prefereixo l’agenda de paper”, etc. i, tot i el recel, la majoria de les persones que deien això ara tenen un telèfon d’última generació (o dos: un per la feina i un d’ús particular) escriuen en un portàtil que duen a tot arreu i utilitzen l’Evernote per a apuntar-se que han de comprar.
Tomàs Llompàrt. Director Àrea Desenvolupament de Servei de Suara
