El títol amb què començo aquest article no pretén ser una provocació. Ara bé, si ens sincerem totes i tots tenim una necessitat innata de trencar les distàncies. Em refereixo a les distàncies de seguretat i físiques, que en aquests moments són indispensables per a preservar la nostra salut i la de les altres persones. Per tant, abans de prosseguir, mantinguem-nos en les recomanacions: distància, mascareta i rentat de mans!
M’agradaria reflexionar sobre aquesta necessitat vital de relacionar-nos entre persones. No és quelcom que hàgim descobert ara arran de la pandèmia. El que ha passat és que s’ha fet més intens aquest desig d’abraçar, besar, acariciar i tocar, tenir contacte físic sobretot amb les mans, sense guants.
D’on neix aquest impuls de mantenir contacte, del que ara estem un xic orfes? Hem de recórrer a la filosofia i l’antropologia. El filòsof Aristòtil (segle IV a. C.) va fer explícit que els éssers humans som éssers socials, que ens necessitem uns als altres per viure i que ho fem a través de les relacions que establim amb altres persones. És a dir, que som interdependents els uns dels altres. Per això vivim en família, en comunitat, en societat. I per aquest motiu creem vincles amb les amistats, amb els equips de treball. Per aquest fet ens sentim part de Suara, del nostre poble, de la nostra ciutat, del nostre país.
Imagino que avui el filòsof Aristòtil també diria que som ecodependents i que també forma part de la nostra naturalesa humana, que som part de la terra, del medi natural, i malauradament no l’estem cuidant gaire, tot i ser el món la nostra casa comuna.
Per altra banda la nostra cultura tribal ens porta a entendre i interpretar gestos, signes, estats emocionals, representacions simbòliques, etc. tenint en compte que el nostre llenguatge no verbal suposa gairebé un 70% de la nostra comunicació.
Posem com exemple l’ús de la mascareta: Us heu fixat, aquests dies, si la gent somriu? Com sabem si algú fa un gest de menyspreu o d’insinuació amb la boca? Us és fàcil veure l’expressió facial de l’altre? Enteneu de forma nítida el contingut, el to, la vocalització quan s’adrecen a vosaltres? Estareu d’acord amb mi, amb un tant per cent molt elevat, que la resposta és no. Algunes persones s’hi han dibuixat un somriure!
Hem desenvolupat molt més el llenguatge de les mans per poder-nos expressar, com si fos un llenguatge alternatiu per expressar: un t’estimo posant-nos les mans al cor, un petó posant-nos les mans a la boca, unes mans juntes per donar les gràcies, per desitjar-nos ànims i sort.
El que vull dir és que hem quedat limitades com a persones en la nostra comunicació habitual, la que teníem i configurava la nostra forma de relacionar-nos. És cert que han augmentat i hem après a navegar per altres canals de comunicació, ens hem pogut veure, reunir-nos, parlar entre nosaltres. Però també, de tant en tant, ens ha sortit un “buff!” com si comencéssim a estar cansats i cansades de tantes pantalles, de tanta virtualitat.
És lògic, perquè mai les noves tecnologies podran substituir el clima que es crea quan estem al costat de les persones, amb la presència física, perquè el cos parla, emet i rep contínuament informació (inputs i outputs) i molt més quan ens referim al llenguatge de les emocions.
És cert que podem innovar amb comunicacions telemàtiques (segur que són molt eficients) però atenció: sempre que aquestes es complementin amb la part de presència física. Si no, anireu veient que hi ha persones i equips que comencen a refredar-se, distanciar-se com si es tractés d’ un virus de desafecció. La connexió on-line els fa perdre l’essencial: el vincle, l’emoció, les actituds comunicatives s’afebleixen.
Quin és el repte? Cuidar molt la comunicació:
- Tenir molt present que la nostra diferència amb altres éssers vius és la paraula: com és el nostre llenguatge verbal, el que diem connecta realment amb les altres persones?
- Quin tipus de paraules utilitzem? Obren portes al diàleg o aixequen murs?
- L’escolta empàtica és essencial per una bona comunicació: com escoltem? De vegades ho fem des dels judicis, les creences, la pròpia moral… Això provoca en les persones sentiments d’incomprensió i fins i tot de rebuig. De vegades no escoltem, ens escoltem a nosaltres, l’ego és qui parla i respon.
- És la nostra escolta una escolta fina, delicada, atenta, pausada? Escoltem des de la comprensió i el reconeixement?
- Estar presents físicament i al costat de les persones avui és una necessitat, volem desconfinar-nos ja! Necessitem tenir alguna persona a prop.
- La posició del nostre cos parla de les nostres actituds internes. El nostre cos emet missatges com: estic aquí amb tu, soc aquí, em faig present, et dedico temps exclusiu. O tot al contrari: tinc pressa, a veure si ja acabes, no em ve de gust estar aquí, poso distància.
- De què parlen les nostres mans? Acullen, acaricien o refusen i ens allunyen. Els gestos que fem amb les mans són un llenguatge nou, de vegades molt present en altres cultures i són gestos profunds que arriben al cor de les persones perquè van més enllà, transcendeixen. Penseu en algú malalt quan té la necessitat de sentir a prop la nostra mà, o en un nadó quan només amb l’escalf de la ma es tranquil·litza i s’adorm.
- Com mirem? Us hi heu fixat? A vegades amb mascareta i ulleres de sol és més que un repte, és una superació de petits obstacles. Els ulls són el mirall de l’ànima, com diu la frase feta castellana.
- Com és la nostra mirada? Seductora, còmplice, d’acceptació, humil, de fer present l’altre, d’admiració…
Ha arribat l’estiu. Totes i tots ens mereixem uns dies per desconnectar del dia a dia, de la duresa d’aquests mesos i refer-nos. Segur que ens relacionarem amb altres persones que fa temps que no hem vist. Desitjo que siguem capaços de trencar les distàncies cuidant molt la nostra comunicació. Només així serem capaços de nodrir les nostres necessitats més innates: interdependència i ecodependència.
Miquel Moré. Soci de Suara i coach a Suara Cooperativa
