[Text in Catalan]
UXUE VIDAÑA. Sòcia de Suara Cooperativa
Des de ben petita, la Uxue ha tingut molt clares quines eres les seves prioritats: ajudar els altres, recórrer món i dedicar la seva vida a fer tot allò que li agrada. Durant la seva època com a cooperant a Hondures va descobrir la importància de saber en quin moment vital estàs, perquè tot allò que facis tingui sentit en el teu dia a dia. Com a Coordinadora del Districte de Nou Barris del Servei d’Atenció Domiciliària de Barcelona, la sòcia de Suara reconeix que, tot i la passió per viatjar que ha heretat dels seus pares, tornar a Barcelona i treballar a la Cooperativa l’ha ajudat a trobar la freqüència justa per gaudir de la vida i estar a prop de les persones que més estima. Voleu conèixer la seva història de vida?
Per què vas decidir ser treballadora social?
Tenia molt clar que volia treballar al món social, però no sabia exactament en què, així que primer vaig fer un Cicle Formatiu de Grau Superior d’Integració Social i després em vaig posar a estudiar la carrera de Treball Social. Des de sempre he tingut molt clar que volia dedicar-me a això. A l’escola em vaig criar mà a mà amb una nena amb Síndrome de Down, era una de les meves millors amigues, érem carn i ungla. Relacionar-me amb la gent i ajudar-la és una cosa que sempre m’ha sortit sola.
Ja de ben petita tenies moltes inquietuds!
Sí, podríem dir que era com una mica la Mare Teresa de Calcuta de la classe. La meva percepció, però, va canviar amb el temps. Durant tots els anys que vaig viure fora treballant a una ONG a Hondures, em vaig adonar que, tot i viure situacions molt dures i impossibles, allà estava en la meva salsa, em sentia molt bé. Després, quan tornava a casa, tothom insistia a dir-me que feia una gran tasca i que era molt bona persona, i aquesta situació m’angoixava, em feia sentir malament. Em vaig adonar que hi ha moltes coses que ens agraden i ens venen innates, però també hi ha una gran part egoista dins de tot això.
A què et refereixes?
Si en lloc d’haver-me agradat aquest món m’hagués agradat ser qualsevol altra cosa, com per exemple informàtica, també m’hi hauria llençat de cap. Hi ha un principi egoista en tot allò que fem, perquè d’alguna manera ens omple i ens agrada. I en el món de la cooperació crec que és molt important saber en cada cas en quin moment de la teva vida estàs, per veure si realment pots ajudar o potser necessites ser tu la persona ajudada; per entendre que és el que realment vas a fer, si ho fas per tu o realment estàs entregat a aquesta causa. No pots marxar trencat a l’altra punta del món per arreglar alguna cosa, per fer-ho has d’estar sencer.
Quan vas marxar per primera vegada a Hondures et senties així?
La veritat és que estava malament. Portava una vida molt idíl·lica per tothom, anava de viatge en viatge, però realment això no em feia feliç, perquè no estava fent allò que m’agradava professionalment parlant. Crec que més que trencada estava perduda, però quan vaig decidir emprendre aquest viatge el que sí que tenia molt clar és que marxava per fer una cosa que m’agradava molt. La primera vegada que vaig viatjar a Hondures hi vaig estar tres mesos, i m’hi va acompanyar la meva mare. Uns coneguts de la meva família havien estat treballant amb una ONG a Hondures que es diu Acoes i que la portava un capellà gens convencional. Cada cop que venia a fer xerrades fèiem el possible per coincidir amb ell, i de seguida vaig tenir molt clar que havia de marxar cap allà.
En quins projectes d’Acoes estaves involucrada?
Dins de la mateixa ONG estava immersa en moltes iniciatives, sobretot d’apadrinament, i també viatjava molt per portar material i visitar algunes escoles. A Tegucigalpa, la capital d’Hondures, es van muntar dues escoles, les més grans que hi ha al país, que garanteixen que els nens tinguin almenys un àpat al dia i puguin disposar de llibres per continuar estudiant. Avui dia continuo participant d’aquest projecte, i ara hem obtingut a Barcelona una subvenció important que ens permetrà construir la tercera escola.
Entre les anades i les tornades, vas estar a Hondures uns 3 o 4 anys. Aquesta experiència et va canviar la vida?
Viure a Hondures ha marcat un abans i un després en mi, m’ha donat molt més del que jo hagi pogut donar. És un país preciós amb gent meravellosa, però la seva realitat és molt dura, ja que viu immers en una guerra civil. Hi ha moltíssima delinqüència i una gran quantitat de famílies desestructurades, i encara li falta molta força i educació per poder tirar endavant. Una de les millors coses que m’emporto d’Hondures és el fet d’haver pogut apadrinar durant tots aquests anys a dues germanes que anaven a l’escola on jo treballava com a voluntària. Sovint ens intercanviem cartes, i encara recordo el dia que em van portar a conèixer la seva mare i vaig veure on vivien, literalment en un quadrat de fusta sense aigua ni electricitat. La segona vegada que vaig viatjar a Hondures vaig ajudar econòmicament la família perquè poguessin tenir una instal·lació de llum decent. La mare de les dues nenes encara em continua veient com un àngel caigut del cel.
Finalment vas tornar a Barcelona, va ser difícil prendre aquesta decisió?
Quan vaig tornar a Barcelona per última vegada vaig estar a punt d’anar a viure a Hondures de manera definitiva, però aleshores el meu pare em va fer reflexionar sobre la decisió que estava a punt de prendre. Tinc la sort d’haver nascut, crescut i viscut en un lloc lliure, i cap dret a privar-me a mi mateixa i a la meva família d’aquesta llibertat. Viatjar és l’herència més meravellosa que m’han deixat els meus pares, és una de les coses més boniques que tinc a la vida i per la que intento lluitar sempre. Però crec que en aquesta època ho vaig portar tot massa a l’extrem, i havia d’aturar-me per pair tot allò que m’havia passat i totes les coses que havia viscut.
Va ser aleshores que vas conèixer la Cooperativa?
Sí, algunes de les persones del meu entorn ja n’havien sentit a parlar, i la veritat és que em va motivar molt aquest model d’empresa. Ara ja fa gairebé tres anys i mig que hi treballo, i a l’última assemblea de juny em vaig fer sòcia a ple dret. Sóc una persona que, de manera constructiva, sempre intenta donar la seva opinió. No puc quedar-me callada quan hi ha coses que no m’encaixen. I partint d’aquest factor, no crec que pogués treballar en una empresa que fos completament piramidal. Més enllà del lloc de feina, em vaig fer sòcia de Suara perquè crec en el seu model. Tenia moltes ganes de trobar una feina com la que tinc ara, que em fes sentir bé i que funcionés a la freqüència en què jo funciono.
Sembla que va ser una bona opció, quedar-se a Barcelona!
Amb els anys m’he adonat que sí, estic contenta d’haver tornat a casa i quedar-me aquí. El meu marit és d’Uruguai, i visc molt a prop de tot el que significa estar lluny de les persones que més estimes. Ens vam conèixer a Sitges, i ell no tenia papers. Treballava de manera irregular, però tenia molt clar que volia viure aquí, així que feia temps que anàvem a advocats per intentar regularitzar la seva situació, ja que ens angoixava molt aquest tema. Un dia mentre treballava va arribar una inspecció i el van enxampar, i aleshores es va quedar sense feina. Ell ja tenia aquesta situació molt interioritzada, però a mi em preocupava molt el fet que no pogués sortir del país. No podia viatjar ni per plaer ni per necessitat, perquè si marxava ja no podia tornar a entrar. Per mi va ser, un altre cop, una situació que es va convertir en un gran aprenentatge de la vida.
Vau decidir casar-vos per solucionar aquest problema.
No entrava en els nostres plans, però vam voler casar-nos per normalitzar la seva situació, i va acabar convertint-se en una decisió meravellosa. En casar-me amb una persona estrangera, i per tal d’evitar el frau, ens van fer diverses entrevistes per separat. Jo no tenia res a amagar, perquè em volia casar per amor, però en si la situació va ser molt angoixant. Filen molt prim, i fins i tot et pregunten coses tan específiques com el color del raspall de dents, quants electrodomèstics hi ha a la cuina, quin és el seu plat preferit o com es diu el seu cosí. Vaig haver d’estudiar a consciència tot el seu arbre genealògic!
I finalment va arribar el dia del vostre casament.
Després de viure una situació tan complicada com aquesta, sense entendre ben bé perquè havia d’anar justificant el meu amor, la resolució que deia que ens podíem casar va arribar a casa. Estàvem molt a prop d’un dels moments més feliços de la nostra vida, fins i tot els seus pares havien de venir al nostre casament, però un mes abans de la boda la seva mare es va posar molt malalta. No van poder viatjar i la sensació va ser molt agredolça, perquè un altre cop tornàvem a viure la mateixa realitat, en la que ell no podia marxar, perquè si ho feia no podia tornar a Barcelona. Feia gairebé 4 anys que no veia a la seva família, i li vaig proposar que marxés, que ja trobaríem la manera d’arreglar-ho. Finalment en un més ho vam organitzar tot i ens vam casar, però vam haver de demanar un permís extraordinari abans de tenir tots els papers en regla perquè pogués marxar a acomiadar-se de la seva mare. Va morir dos dies després que nosaltres tornéssim d’Uruguai.
Has viscut moments de gran intensitat personal, oi?
Sí, ha sigut una època complicada, però m’ha anat bé saber que, tot i les circumstàncies amb la meva parella, disposàvem d’una cosa que ens podia aportar estabilitat, com és la feina a Suara, i en un futur tinc molt clar que m’agradaria continuar treballant aquí. Per com sóc jo, però, sé que en algun moment voldré un canvi, fer alguna cosa nova, i estic oberta a tot tipus de possibilitats. La meva vida no ha funcionat mai sota pressió pel que fa a les decisions, així que em deixaré portar totalment per allò que pugui passar. Quan acotes molt el cercle, i tanques tant allò que vols, pots fer-te infeliç a tu mateix. Per mi la naturalitat, la proximitat i el treball de tu a tu són aspectes bàsics de la meva vida personal, i crec que tinc la sort de poder tenir tot això també en la meva feina.
