[Text in Catalan]
CONSOL MONTESINOS GONZÁLEZ. Sòcia de Suara Cooperativa
La sòcia de Suara Consol Montesinos, que l’any que ve farà 30 anys que treballa a la Cooperativa, s’ha adonat amb el temps que la seva dedicació pels altres li ha permès tenir una vida plena. La Consol, que va arribar a la Cooperativa com a treballadora familiar, ha volgut compartir amb nosaltres com els entrebancs de la seva història l’han convertida en una persona que ha gaudit fent en cada moment el que volia fer. Com a recepcionista de la Cooperativa, la Consol s’ha convertit en tot un referent pels seus companys i companyes, i del seu tarannà senzill, tímid i amable, se’n deriva una persona amb gran estima per la seva família i un sentiment molt especial per la natura. Voleu conèixer la seva història de vida?
Ets recepcionista des de fa més de 15 anys. A què et dedicaves abans?
He tingut feines molt diverses! Quan vaig acabar el Batxillerat vaig decidir que no volia continuar amb els estudis, i la meva mare em va posar a treballar com a auxiliar administrativa a una fàbrica de làmpades, on també treballava la meva germana. Només vaig durar sis mesos, perquè era incapaç d’estar allà tancada. Em picaven les mans i m’agafaven tots els mals del món!
I vas decidir que havies de continuar estudiant.
Aquesta experiència em va servir per donar-me compte que ho havia de fer, així que em vaig apuntar a un curs per ser puericultora i en acabar vaig començar a treballar a una Escola Bressol, a Les Corts. Em vaig casar amb 21 anys i amb 22 va néixer la meva filla, i com que en aquella època treballava a l’escola ella també hi va començar a anar. Quan la meva filla tenia tres anys l’escola va tancar i em vaig quedar a l’atur, i aleshores vaig decidir fer una formació d’auxiliar de la llar i després de treballadora familiar.
Va ser així com vas conèixer la Cooperativa?
Sí, i des del 1990 que hi treballo! Vaig començar a CTF com a treballadora familiar, al barri de Les Corts, i després a la zona de la Vall d’Hebron. El treball m’agradava molt, perquè em permetia rebre molt agraïment de la gent a la qual atenia. M’omplia molt la sensació de saber que anava a fer un servei a gent que realment ho necessitava. Em vaig fer sòcia de CTF l’any 2000, i el 2008 ens vam fusionar per formar Suara.
Com recordes aquell moment?
En aquella època el canvi ens feia una mica de por, perquè tot i que érem una Cooperativa gran, ens sentíem petites. Així i tot, la solució implicava créixer d’aquesta manera, ja que probablement si no ho haguéssim fet, hauríem desaparegut. El dia de la fusió jo vaig ser allà, i la veritat és que ho recordo com un moment molt emocionant. El model cooperativista suposa una manera diferent de treballar, perquè et permet dir la teva, l’opinió de cadascú es té en compte i es valora.
Què et va empènyer a fer el canvi per començar a treballar a la recepció?
Vaig ser treballadora familiar fins a l’any 2005, i aleshores va ser quan em van oferir aquesta nova oportunitat. Una de les companyes que treballava a la recepció marxava, i això em va permetre quedar-me amb el lloc de feina. En aquella època la relació amb les treballadores a la recepció era molt directe, i amb el temps m’he adonat que necessito estar en contacte amb la gent, crec que sempre ha estat així. Sóc molt tímida, em fa molta vergonya tot, però quan estic envoltada de persones em supero, és com un repte per a mi. I aquí a la recepció m’he sentit molt estimada. L’any 2002, quan encara era treballadora familiar, em vaig quedar vídua. L’equip, a qui considerava com una família, també va viure la malaltia del meu marit, i per això, passat el temps, vaig considerar que necessitava aquest canvi laboral, tornar a buscar un al·licient.
Va ser un cop molt dur, oi?
Portàvem tota la vida junts, des dels 14 anys, i va morir de càncer amb només 46 anys, quan jo en tenia 44. Quan millor estàvem és quan se’ns va tallar la vida. A casa, però, ens agrada continuar parlant d’ell, no s’ha pas convertit en un tema tabú. I el mateix fem amb la meva mare, que va morir fa un any. Crec sincerament que la part bona de tot plegat és que siguem capaços de poder compartir en vida tot allò que vulguem amb les persones que més estimem. A casa, en aquest sentit, tenim la consciència molt tranquil·la.
Aquest any, amb altres companys i companyes de la feina, has acabat l’última etapa del Camí de Santiago!
Ha estat una experiència que per a mi ha sigut molt maca i especial, tant per la companyia que he tingut com pels paisatges que ens han envoltat durant totes les etapes que hem anat fent al llarg dels anys. Vam començar el 2014 des de Montserrat, i en un principi vam planificar-ho tot per acabar el recorregut en set anys, però hem corregut tant que ho hem fet un any abans. Al principi el grup era més gran, però amb el temps algunes persones van decidir no continuar i des d’aleshores ja vam configurar el grup definitiu. I la veritat és que amb els anys hem fet una gran pinya! Sempre que estic amb ells els hi dic el mateix, perquè sóc conscient que gràcies a ells he pogut fer-ho. Aquest any vam arribar fins a Santiago, i ara el que ens plantegem és fer un altre tram o començar a caminar des d’una altra banda.
Què és el que més t’agrada d’estar a la natura?
Em relaxa, m’hi trobo molt a gust. Amb la família tenim una casa al Bruc, al mig de la muntanya, i anar allà és estar a un altre món. La casa la van comprar els meus sogres quan la meva filla només tenia un any. Per a mi és un lloc molt especial, perquè amb el meu marit hi anàvem moltíssim! A l’estiu solíem agafar un apartament a Cambrils, perquè al meu marit li agradava molt pescar i a mi sempre m’ha agradat el mar i anar a la platja.
Ets una persona molt familiar!
La veritat és que sí! La meva germana té casa allà, a Cambrils, així que a l’estiu hi continuo anant amb la meva filla Berta i el meu nét Jose, que ara ja té 11 anys. Carregues piles sense gairebé fer res. Ara tinc 61 anys, i penso que en algun moment o altre m’hauré de jubilar. A més a més, tota la meva colla d’amigues ja ho està, així que sóc l’última del grup encara en actiu! Una d’elles té un fill que viu a Filipines, i ara ens estem plantejant anar-lo a veure l’any que ve, perquè serà pare al gener. Em frena una mica l’avió, perquè són moltes hores de viatge i mai he fet un viatge tan llarg, però jo li he dit que tiri endavant amb el pla. La meva vida ha sigut molt senzilla, però sé que he fet en cada moment el que he volgut fer, i em quedo amb això.
