[Text in Catalan]
CARLOS PRIETO. Soci de Suara Cooperativa
Reflexiu, polifacètic, músic i, com ell mateix explica, després del seu pas per molts pobles i ciutats, una mica nòmada. Quan només era un adolescent, el soci de Suara Carlos Prieto va intuir que la preocupació que sentia pels altres, especialment per les persones que vivien al carrer, es convertiria en la gran vocació de la seva trajectòria professional. Endinsat en el treball d’atenció a l’exclusió residencial i l’estudi del sensellarisme, en Carlos ha tingut l’oportunitat de treballar a l’Equipament Integral de Zona Franca, gestionat per la Cooperativa, i desenvolupar el projecte Llavors: un hort urbà comunitari per apropar a persones sense llar al món de la natura, generant un espai d’horitzontalitat lluny de la mercantilització de les grans ciutats. Voleu conèixer la seva història de vida?
Ets educador social i antropòleg. Què et va empènyer a decantar-te pel món social?
Sempre he sigut una persona amb molta inquietud per l’altre, per saber què li passa, per apropar-me. Sempre he tingut aquesta necessitat a dins. En un principi, anava molt canalitzat a estudiar ciències. Vaig començar la carrera de Geologia i després em vaig passar a Empresarials. Però finalment em vaig adonar de quina era realment la meva vocació, i un cop enllestida la carrera d’Educació Social, em vaig traslladar a Granada per cursar Antropologia.
Vas néixer a Madrid, però part dels teus estudis els vas fer fora de casa.
Sóc una persona que m’he mogut molt. De ben petit, el meu pare havia d’anar canviant de destinació per poder exercir la seva feina, i es traslladava amb tota la família. Érem una mica nòmades! Finalment vam aconseguir assentar-nos, però crec que alguna cosa de tot plegat em va quedar, perquè des dels 18 anys he continuat recorrent diferents ciutats: he viscut a Cantàbria, a Granada, a Castella i Lleó i fins i tot a Holanda. Vaig viure gairebé tres anys en aquest país, i vaig tenir la gran oportunitat de treballar al projecte Migrante amb el Pare Teo, que ha estat el meu referent durant tot el meu recorregut en els serveis socials i l’atenció a les persones.
Un recorregut que et va portar a viure a Barcelona.
Sí, vaig arribar l’any 2010 perquè tenia uns companys que estaven treballant a la ciutat. Em van animar a venir perquè a Barcelona hi havia un gran volum d’entitats i polítiques socials. Vaig començar fent algunes suplències a altres empreses, i de forma fortuïta vaig arribar al CRAE La Llar Collserola, que va ser el primer servei de Suara en el qual vaig treballar. I des d’aleshores el recorregut a la Cooperativa ha anat in crescendo. En aquella època combinava la feina amb algunes suplències a l’Equipament Integral de Zona Franca, on vaig descobrir la meva veritable vocació, que són les persones en situació de pobresa i exclusió residencial.
Què és el que sempre t’ha fet sentir tan atret per aquest àmbit?
Crec que des de la meva adolescència sempre m’he preocupat i m’he apropat a persones que estaven al carrer, he estat involucrat a molts programes com a voluntari i fins i tot a Holanda el projecte en el qual treballava també estava emmarcat en situacions de sensellarisme en totes les seves versions. Va ser el meu primer apropament, una experiència molt potent, però com que estava a l’estranger i tant l’idioma com la cultura eren diferents no vaig acabar de fer una immersió real fins que vaig arribar a Zona Franca. Treballant per aquest servei he pogut desenvolupar tant la meva faceta professional com la personal, i també ha estat la meva immersió en l’àmbit cooperatiu. Vaig arribar a Suara fa aproximadament vuit anys, i ara ja en fa sis que sóc soci.
Com és treballar en un servei d’atenció a l’exclusió residencial com el de Zona Franca?
És realment dur, perquè cada dia t’enfrontes a situacions molt complexes de desestructura, carències emocionals i socials i problemàtiques de salut mental. És enfrontar-te a cadascun dels derivats de la desigualtat, generada en tot moment per situacions de precarietat econòmica. Al final, el model social està basat i emmarcat en un àmbit en el qual mana l’economia, i això es converteix en un factor primordial a l’hora de derivar en altres múltiples carències. Són serveis que estan desbordats davant la situació que estem vivint, perquè juguen amb eines molt limitades per l’escassetat de recursos i amb perfils de persones cada cop més diversos. Per a mi són recursos que impliquen involucrar-se molt i intentar construir una realitat conjunta que també sigui d’oportunitat.
Tenint en compte el context actual, deu ser complicat garantir això.
Sí, ens queda molt camí per recórrer en l’àmbit de la intervenció i els recursos. Com a ciutat i com a país. Tot aquest sistema, també dins dels nuclis acadèmics, està tendint a la provisió d’habitatge com a principal resposta a la carència de les persones sense llar. Però si ens n’adonem, es tracta de persones que no tenen llar i que automàticament passen a ser categoritzades per la seva mancança. Etiquetar-les com a persones sense llar podria ser un primer error de concepte, perquè les estem categoritzant per alguna cosa que no tenen fruit d’una situació estructural. Crec que per a treballar en aquest tipus de recursos és molt important que siguem conscients que qualsevol de nosaltres pot trobar-se en aquesta situació el dia de demà. I també crec que ens queda un camí per recórrer en el fet de transferir a les persones les capacitats d’escollir sobre els seus propis processos.
Aquest últim any has entomat un encàrrec sobre habitatge i sensellarisme. Com va sorgir aquesta oportunitat?
L’oferta de feina va sortir fa nou mesos. L’Àrea de Desenvolupament de Servei cercava un Coordinador per a un estudi d’habitatge i sensellarisme en l’àmbit internacional, i de seguida vaig pensar que l’oferta estava feta a mida per a mi! Treballar a l’Àrea de Desenvolupament de Servei ha sigut una experiència meravellosa, perquè he conegut una forma molt diferent de treballar a la de la intervenció directa. Ara que ja ha conclòs el projecte, delego en la Cooperativa tot un treball de contextualització i analítica de projectes i serveis a Europa i als Estats Units. Estic molt feliç i content que aquests encàrrecs es puguin encomanar a persones que estem als serveis. Primer perquè així coneixem quin és el treball de l’estructura, i segon perquè l’estructura i la Cooperativa es poden nodrir de tot el teu nivell experiencial, de tot allò que has fet i has detectat treballant des de primera línia.
Creus que aquest és un dels valors diferencials del model cooperatiu?
Sí, el capital humà i la força de treball compartida i horitzontal són els valors essencials del moviment cooperatiu. I a dins de Suara, si tens una inquietud o un valor sempre trobaràs la manera de potenciar-lo. En aquest sentit, el projecte Llavors és una altra oportunitat més que m’ha donat la Cooperativa, emmarcada en els Projectes de Transformació de l’Entorn de Suara que donen als treballadors la capacitat de poder fer realitat el seu somni o el seu propi projecte.
Com va sorgir la idea del projecte Llavors?
A través de la meva experiència amb l’agricultura ecològica i el treball amb les persones, quan va sortir la convocatòria ràpidament vaig connectar idees. L’hort urbà del projecte Llavors està ubicat a la Zona Franca, a la Marina del Port, un barri especialment vulnerable en el qual hi ha una gran diversitat, multiculturalitat i dinamització comunitària. L’Objectiu de Desenvolupament Sostenible de l’ONU sobre el qual havien de centrar-se els projectes era la Fi de la pobresa, i vaig pensar que podia ser molt interessant connectar aquesta temàtica amb tot el moviment d’apropament a l’agricultura ecològica. Crec que una de les grans problemàtiques socials que estan ocultes a les estructures econòmiques de les grans ciutats és l’agroalimentària. D’aquest tema parla precisament l’ecofeminista Vandana Shiva, que explica com l’agricultura extensiva s’ha convertit en una de les grans xacres del que ella anomena el caos climàtic. Segons les seves teories, el canvi climàtic prové de l’agricultura extensiva i de la necessitat de transportar tota aquesta alimentació, generant grans cicles de co2. Per a mi l’emergència de l’agricultura ecològica ja no té fre.
L’alimentació és un altre dels grans factors d’exclusió social.
Les economies de necessitat estan vinculades a la precarietat alimentària, i poder accedir a aquest tipus d’alimentació més saludable i equilibrada és un luxe per a aquestes persones. La persona vulnerable cultiva, s’alimenta i pren consciència de la riquesa d’allò que té al davant, i traslladar tots aquests valors a persones que n’estan limitades és una de les grans riqueses del projecte Llavors. Aquest espai permet treballar teràpies alternatives fora de la mercantilització de l’oci, generant un entorn comunitari, intergeneracional i intercultural en el qual es comparteix l’apropament al món de la natura en l’espai urbà. Quan tothom està a l’hort, treballant amb les plantes i amb la natura, es genera un espai de màxima igualtat i horitzontalitat, perquè tot deixa de dependre de la posició econòmica, cultural o social de la persona.
La natura és també una de les teves grans passions.
Sí, necessito trepitjar verd molt sovint! A conseqüència del nomadisme de la meva família, he viscut a pobles molt petits, però el desenvolupament professional m’ha portat a viure a grans ciutats, així que sempre he intentat no perdre això. Penso que, en menor o major mesura, tots tenim la necessitat d’estar connectats amb la natura. I el mateix passa amb la música, que és una altra de les meves grans passions. Vaig començar estudiant guitarra clàssica, després em vaig passar al piano i més tard vaig començar amb la percussió i la flauta travessera. Sóc un apassionat de la música en directe, i toco i actuo amb diversos grups des de fa temps.
La teva connexió amb la música és molt forta.
Jo sempre explico que la música ha estat la meva esquizofrènia, ha sigut la meva devoció i la meva teràpia, però per un altre costat també ha estat el meu patiment, perquè la música té un cost vivencial molt elevat. Crec que totes les persones, a diferents nivells, tenim una passió artística, desenvolupem algun tipus de llenguatge artístic, en diferents graus i consciències. La connexió amb l’art o amb la natura és una necessitat vital i genètica de la persona, i també hem de tenir-la en compte més enllà de les clàssiques necessitats, com l’alimentació, la feina o els diners. Són aquests els paràmetres que al final componen la integritat humana, que ha d’anar més enllà d’allò que la societat o la cultura t’imposi.
