L’Ana Morente (1967, Barcelona) viu i fa de treballadora familiar a Mollet del Vallés. Li encanta el seu poble i conèixer-lo a fons, però també gaudeix escapant-se sola amb els gossos pels paisatges propers de Gallecs.

És la quarta de cinc germans, fills d’immigrants de Porcuna (Jaén). Una família que va venir a Barcelona el 1958, a mirar de tirar endavant, i que es va instal·lar al barri del Carmel, on hi havia una bona comunitat d’andalusos. Quan l’Ana va acabar l’escola, va fer una FP de puericultura, però de seguida va començar a treballar despatxant pa en una fleca prop de la plaça Kennedy.

Als 22 anys, es va casar. I al cap de cinc anys, va néixer el seu primer fill, el Josep. Aleshores, van comprar-se un pis i es van mudar a Parets del Vallès, on al 1996 van tenir la seva segona filla, la Marta, que inesperadament, va néixer amb Síndrome de Down. Aquest fet els va canviar definitivament la vida.

L’Ana se’n va adonar que per tenir cura de la seva filla no podia seguir treballant i es va abocar completament a cuidar-la. De molt petita, la nena patia problemes respiratoris, així que els primers anys van ser de màxima dedicació, a més de comportar moltes despeses en logopedes i especialistes de tot tipus. “Vam haver d’ensenyar-li a fer tot”, recorda.

L’educació de la Marta la van combinar entre una escola inclusiva i una d’educació especial, fins que va arribar a sisè de primària, al 2007, moment en què van canviar algunes coses: la Marta va deixar l’escola tradicional i l’Ana es va reincorporar a la vida laboral convençuda que el que volia era cuidar persones, perquè es veia amb vocació. “La meva filla m’ha fet més humana i menys egoista” explica. Aleshores, comença a netejar cases, s’apunta a classes per treure’s el carnet de conduir i a estudiar per a auxiliar de geriatria, en uns cursos del servei d’ocupació de Mollet. El matrimoni se separa.

Al 2008, treballa en una residència de gent gran amb Alzheimer: “Va ser una feina dura, els pacients anaven morint, treballava moltes hores i estava mal pagada...”. Moment en què se n’assabenta que l’ajuntament de Mollet busca gent pel servei d’atenció domiciliària (SAD) i s’hi apunta decidida. Al 2009, hi entra i, des de llavors, fa aquesta feina, primer amb una altra empresa i després, amb Suara, que es fa adjudicatària del servei.

Amb 15 anys d’experiència, sent que ha trobat el seu lloc al món. L’Ana treballa amb 11 usuaris setmanalment i gaudeix molt amb la seva feina. “Cal molta humanitat per fer això que fem. Hi ha molta gent derrotada i necessitada que aconsegueix tirar endavant gràcies al nostre suport. Persones que aconsegueixen sortir del pou per la constància i l’afecte que reben. Els metges no poden tractar aquests problemes...”, reflexiona l’Ana. I és que l’Ana és una dona enèrgica, alegre, apassionada per la vida i amb una gran família que es cuida.

Actualment, la seva filla Marta fa un taller ocupacional de pastisseria que li encanta. Segueix vivint amb la seva mare, però té una vida força independent. L’Ana va demanar un crèdit l’any passat per comprar el local de sota de casa seva. Tenen el projecte de fer-hi obres i que la filla s’hi pugui instal·lar per fer la seva pròpia vida, potser amb el seu nòvio, company del taller i també amb Síndrome de Down. Però ja es veurà. Aquest nadal, la Marta va demanar que no li fessin regals perquè preferia els diners pel seu projecte i segueix estalviant.