La Lola Sánchez (Marinaleda, 1962) va néixer al poble de Marinaleda (Sevilla) i es va criar en un caserío amb gallines, ovelles, vaques, cabres i burros. Era la segona de tres germans, però només a ella la van enviar cap a la ciutat quan tenia vuit anys. La Lola va aterrar a l’Hospitalet de Llobregat per viure amb la seva tieta àvia. Mai abans havia vist el mar, un vàter o el metro. La resta de la seva família va venir al cap de cinc anys però no es van acabar d’adaptar. A ella, al principi, li va costar, però finalment va trobar-hi el seu lloc gràcies al seu caràcter i empenta.

A l’Hospitalet, es va escolaritzar i va començar a treballar en la cura d’animals, en botigues de mascotes i clíniques especialitzades. Va fer d’auxiliar veterinària, d’ajudant de quiròfan, d’encarregada de rajos X, d’encarregada de personal, de recepcionista... Als 25 anys, va decidir muntar la seva pròpia botiga i perruqueria canina a la Barceloneta. Tenia molta traça amb les tisores i li va anar molt bé el negoci, però al cap d’una dècada se’n va cansar per com evolucionava el sector. Ella ha estimat sempre als animals, però veia que moltes persones “en feien un gra massa” i molts veterinaris també se n’aprofitaven. 

Mentre treballava, la Lola va militar a moviments estudiantils com el Sindicato de Estudiantes. Des d’aleshores, ha tingut sempre un compromís social amb tot allò que fa. Recorda les vagues per la insubmissió i com van haver de córrer davant la policia postfranquista. Mirant enrere, la Lola no és gens pessimista, valora algunes de les coses que s’han aconseguit i se sent orgullosa de totes les lluites en què ha participat. Quan tornava a visitar regularment a la família, a Marinaleda, va conèixer el projecte cooperativista agrari del famós alcalde Sánchez Gordillo, del qual va seguir aprenent com implicar-se socialment.

Així doncs, després de tancar la botiga d’animals, es va instal·lar a Granollers, on es va formar com a auxiliar de medi ambient i també va aconseguir la titulació de vitrallera, amb la que va participar en la restauració de la biblioteca de La Garriga. 

La Lola volia provar noves experiències i, motivada per ajudar als seus avis que s’estaven fent grans a Andalusia, va trobar un curs d’atenció sociosanitària al seminari de Vic. Al 2015 va rebre una trucada de Suara per començar a fer suplències de treballadora familiar a Barcelona. Al cap de tres mesos, va sortir una plaça a l’Hospitalet i així va retornar a la seva ciutat d’acollida. Al 2016 es va fer sòcia de la cooperativa i aviat va començar amb el programa de mentoria, on a demés de la feina d’atenció domiciliaria, dedica part de la seva jornada a orientar a noves treballadores que comencen. L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya i Suara hi té un equip d’unes 250 persones, entre treballadores familiars, auxiliars de la llar i coordinadores.

“Aquest és un sector on no deixes mai d’aprendre. Traspassar la porta d’un domicili sempre és un repte i cal adaptar-hi allò que has après abans”, explica la Lola. “No som infermeres, ni metges, ni psicòlegs, ni terapeutes, ni cuineres professionals, però fem una mica de tot. Rebem molt agraïment de les famílies. Al final, el que volem tots és una mica d’atenció”, afegeix. Actualment, està molt interessada en els nous projectes digitals per millorar la vida de les persones amb dependència. Ella segueix amb l’entusiasme de sempre, tot i que s’apropa a la jubilació.

La Lola viu amb el seu gat Fígaro, ara que la seva filla ja s’ha emancipat. Els últims tres anys, també ha tingut cura de la seva mare, de 88 anys, i li ha quedat poc temps per a ella. Recentment, una altra treballadora de Suara Hospitalet ha començat a fer-li atenció domiciliària i la Lola reconeix: “Me n’he adonat que amb la meva mare jo vull fer de filla i no de cuidadora. És molt millor per a tothom”.