RENÉ RODRÍGUEZ. Soci de Suara Cooperativa
Des de ben petit en René ja tenia ben clar que, algun dia o altre, faria el pas més important de la seva vida: somiava amb la idea d’anar a viure a un altre lloc del món. Al seu país natal, a Bolívia, va fer tot el possible per accedir a la universitat i estudiar una carrera que l’apropés al seu desig d’ajudar els altres. I amb només 26 anys, i dos fills petits, va deixar enrere els seus orígens per anar a Espanya, amb el propòsit d’algun dia poder emportar-se la seva família amb ell. Ara que ja en té 38, en René ha volgut compartir amb nosaltres el seu viatge. Una experiència de vida que l’ha fet entendre que, més enllà de les circumstàncies de cadascú, el que ens fa iguals als altres és la necessitat, perquè, al cap i a la fi, tots som éssers humans. Voleu conèixer la seva història de vida?
Ets fisioterapeuta, però de petit tenies molt clar que volies ser metge.
Volia anar a la universitat i estudiar Medicina, n’estava molt convençut! Amb només 8 anys vaig presenciar un accident que em va afectar molt. Van atropellar una persona just al meu costat, que es va quedar estirada a terra, i ningú s’acostava a ajudar-la. Suposo que, com també em passava a mi, no sabien ben bé què fer. Jo vaig veure patir tant aquella persona, i em sentia tan impotent per no poder fer res, que suposo que se’m va quedar clavada aquella sensació, i des d’aleshores sempre m’han acompanyat les ganes d’ajudar els altres. La nota no em va arribar per estudiar Medicina, així que em vaig decantar pels estudis de Fisioteràpia, i amb els anys he entès que aquesta professió et permet estar més a prop de les persones, veient com evolucionen des de l’inici fins al final. M’agrada molt aquest grau d’esperança que aporta la fisioteràpia, i em sento molt orgullós perquè crec que he fet el que realment volia.
Vas néixer a Sucre, la capital constitucional de Bolívia.
Sí, però aleshores vivia a un poble molt petit, de no més de 4.000 habitants, a unes tres hores de Sucre. Vinc d’una família molt humil, i sóc el gran de sis germans. Econòmicament, els meus pares no arribaven a tot, i encara que treballaven els dos, a l’escola m’ajudaven amb els llibres que no podíem comprar. Jo era molt bon estudiant i aprofitava al màxim qualsevol possibilitat! Des de molt petit ja estava convençut que en algun moment de la meva vida faria un salt increïble, que no em trobava a gust al lloc on vivia. M’agradava molt veure pel·lícules i imaginar que algun dia marxaria a una ciutat del primer món.
I aquest salt va començar quan només tenies 14 anys.
Amb aquesta edat vaig decidir anar-me’n a viure a Sucre. Era l’única manera d’assegurar-me possibilitats per anar a la universitat. Els meus pares van decidir portar-me a viure amb una família que tenia una fusteria, així que no només vivia amb ells sinó que també hi treballava. Ja gairebé amb 16 anys, vaig decidir que havia d’independitzar-me. En aquell moment no era conscient dels riscos que podies patir vivint sol, i tot i que per l’edat que tenia era una persona molt madura de pensament, emocionalment parlant no deixava de ser un nen. Recordo molt bé la primera nit que vaig dormir a l’habitació, aquell vespre no parava de ploure i vaig passar molta por. En aquell període treballava durant el dia i estudiava al vespre, però al torn de nit les opcions d’aconseguir una plaça a la universitat eren molt reduïdes. Així que amb 17 anys vaig decidir demanar ajuda als meus pares, per poder treballar al migdia i estudiar a les tardes. Si estudiava en alguna d’aquestes escoles de dia, tenia moltes més possibilitats d’accedir a una carrera, i ells van decidir fer aquest esforç per mi i van venir a viure a Sucre amb tots els meus germans.
La vida però, et va canviar força en poc temps.
La veritat és que en aquella època ja no tenia tanta autonomia per continuar estudiant amb la mateixa intensitat, perquè amb 18 anys la meva parella es va quedar embarassada, i les meves prioritats i responsabilitats van canviar cap al meu fill. Ara tenia una família i un motiu més per lluitar. Quan ja estava estudiant a la universitat va néixer el nostre segon fill. Jo tenia 22 anys, i vam decidir casar-nos. Veia molt clar que era feliç així i que tenia ganes de formar una família. Desgraciadament el nostre segon fill va morir amb només 1 any i tres mesos de vida, a causa d’una hepatitis. No van poder fer res per salvar-lo, i la veritat és que aquesta situació em va enfonsar.
Ha de ser molt dura, la mort d’un fill.
Potser la mort d’un pare o d’una persona gran, encara que sigui dolorosa, s’accepta una mica millor perquè ja ha viscut tota la seva vida. Però acceptar la mort d’un nen tan petit és molt difícil. El nostre fill gran va ser el que ens va posar a lloc, ens va fer entendre que havíem de tirar endavant de la manera més positiva possible. I al cap de tres anys va néixer la meva filla, que va fer que la ferida per la pèrdua del meu fill es curés una mica. No es poden substituir a les persones, aquesta és una cosa que tinc molt clara, i per aquest motiu el meu fill sempre té un espai entre nosaltres. Quan arriba la data del seu aniversari encenc una espelma, no perquè hi hagi al darrere cap mena de creença, sinó perquè em fa sentir que, d’alguna manera, encara viu dins meu. Quan una persona es mor, el bonic record d’ella és com una petita espelma que crema al teu cor, i aquesta flama continuarà cremant mentre el record estigui viu.
Havies acabat la carrera de Fisioteràpia, però les ganes d’anar a viure a un altre país no havien marxat, oi?
La veritat és que no. Al setembre de l’any 2006, quan ja m’havia graduat, vaig decidir parlar amb la mare dels meus fills per exposar-li la meva intenció de marxar a Espanya, de fer realitat el somni que tenia des de ben petit. Estava molt a gust amb la meva família, però una part de mi necessitava fer aquest pas. Recordo que ella em va dir que “moltes vegades, quan vols aconseguir coses, has de sacrificar-te per alguna banda”. I aquesta frase se’m va quedar gravada al cap. Ella em va entendre i em va donar el seu suport, perquè sabia que jo tenia clar que tenia una família i que la meva intenció no era en cap cas abandonar-la. I el desembre del 2006, després de les festes de Nadal, vaig marxar cap a Espanya.
Recordes com va ser el viatge?
El recordo amb molta vivesa! Vaig marxar la nit de Cap d’Any, el 31 de desembre i, per la diferència horària, vaig arribar a Madrid al vespre, el primer dia de l’any. Crec que va ser la nit més llarga de la meva vida. A dins l’avió la gent tenia molta por, era impressionant, la veia als ulls de les persones que estaven assegudes al meu costat, perquè es pensaven que no els deixarien entrar al país. Almenys aquesta era la informació que rebies abans de marxar. A Bolívia tothom et ficava la por al cos i insistia en el fet que durant el viatge no havies de parlar amb ningú perquè era molt fàcil ser deportat sense arribar a sortir de l’aeroport. Però jo estava molt tranquil, perquè en cap moment em vaig arribar a plantejar l’opció de no poder passar a Espanya. Aquella mateixa nit van sortir dos vols des de Bolívia cap a Madrid, i en un d’ells, en el qual jo no viatjava, van deportar a molta gent.
Però tu vas aconseguir passar.
En el meu cas tot va anar com havia planejat, i vaig poder passar la duana sense problemes. Des dels 5 anys que no veia un tren, perquè a Bolívia ja no és un mitjà de transport que es faci servir, només el trobes a les zones frontereres. Així que el viatge en metro fins a l’hotel va ser al·lucinant. Per a mi tot era completament nou, i estava molt espantat. Però la sensació que vaig tenir quan vaig sortir del metro i vaig trepitjar la Gran Via va ser molt emocionant, perquè sabia que per fi era al lloc on volia estar. Em vaig posar a plorar perquè no podia creure que el meu somni s’hagués fet realitat. En aquell moment vaig entendre que havia de quedar-me a viure a Espanya.
Vas estar uns dies a Madrid i després vas marxar a Barcelona.
Sí, allà hi vivia la meva tieta i ella es va encarregar de buscar-me una habitació. Al principi no sabia com trobar feina, i la veritat és que va ser molt complicat començar des de zero. Jo em pensava que arribaria a la ciutat i de seguida treballaria com a fisioterapeuta, però al cap de pocs dies ja vaig descobrir que, per poder fer-ho, necessitava un permís de residència. A més a més em vaig assabentar que a Barcelona es parlava una llengua diferent, i jo no en tenia ni idea.
Et va costar molt trobar feina?
Durant el primer any no vaig aconseguir-ho, perquè com que no tenia documentació no podia ni homologar els meus estudis ni treballar d’una forma legal. Així que em vaig dedicar a col·laborar amb algunes ONG, i les ajudava a repartir roba i menjar. En cap moment em vaig plantejar marxar, i sabia que si m’integrava, coneixia la cultura i mantenia aquests contactes aconseguiria, d’una manera o altra, trobar feina. Primer vaig treballar a un locutori els caps de setmana, i després vaig estar un mes i mig treballant a una obra. Més tard vaig aconseguir feina a una empresa de neteja, i aquí m’hi vaig quedar quatre mesos, però altra vegada sense contracte. Per poder fer-me’l em deien que havia de tornar a Bolívia, que m’enviarien un contracte en origen, però jo tenia molt clar que no podia marxar, perquè hi havia moltes possibilitats que no pogués tornar.
I quina era la solució per legalitzar la teva situació?
Si vivia durant tres anys de manera il·legal a Barcelona i ho podia justificar, per exemple, amb un empadronament, passat aquest temps aconseguiria viure de forma legal. Així que vaig decidir aguantar, sense poder tornar a casa i sense veure els meus fills. Sabia que havia d’esforçar-me molt per mantenir la il·lusió. Però sempre amb la por de no saber si la policia t’enxamparia en algun moment. Em van fer fora de l’empresa de neteja i em vaig tornar a quedar sense feina. Però uns mesos després em va sortir una altra feina cuidant a una persona que s’havia quedat tetraplègica després de patir un accident. Buscaven algú amb coneixements de salut, i com a condició em demanaven que me n’anés a viure amb ells, primer a Barcelona i després a Cervera, un poble de Lleida. El sou era molt bo però no podien fer-me contracte, així que em van empadronar a casa seva. La persona a qui cuidava era artista, es dedicava a la pintura, i la veritat és que amb el temps es va convertir en algú molt important per a mi. Avui dia puc dir que ha influït molt en la meva manera de veure les coses i de pensar, en el sentit d’entendre quines coses depenen d’un mateix, quines coses pot aconseguir una persona, i sobretot com enfrontar-se al pitjor que et pugui passar a la vida.
Quant temps vas viure amb aquesta família?
Vaig arribar a viure amb ells 6 anys, des del 2008 fins al 2013, i al cap de tres anys de treballar-hi ja em van poder fer el precontracte i vaig aconseguir la documentació per viure legalment a Espanya. La meva il·lusió era portar-hi la meva família. Jo sabia que no tornaria a Bolívia, però si volia que els meus fills vinguessin a Barcelona. I vaig aconseguir-ho el 2013. Van venir amb la seva mare, tot i que per aquella època ja no estàvem junts, la relació ja s’havia acabat. El meu fill ara ja té 18 anys, i la meva filla en farà 13 al mes d’agost. Al principi els va costar adaptar-se, però ara estan molt contents amb el canvi. Primer van venir a viure a Cervera, però després vaig acordar amb la seva mare que el més adient era que anessin a viure a la ciutat.
I així és com vas conèixer la Cooperativa!
Em vaig apuntar a una formació de treballador familiar, i així va ser com em vaig trobar Suara. Vaig començar a fer suplències el setembre del 2014 i l’any 2015 va sortir una oferta de feina de fisioterapeuta al Centre de Dia El Mil·lenari i al Centre de Dia Santa Perpètua, i no m’ho vaig pensar. Em van comunicar que em contractaven tot just després d’acabar l’entrevista! Quan vaig conèixer la Cooperativa vaig saber de seguida que formava part de mi, que em permetria realitzar-me com a persona i com a professional. Ara ja fa quatre anys que sóc soci de Suara, i vaig decidir fer el pas perquè comparteixo al màxim la filosofia de la Cooperativa, la manera d’atendre a les persones. Crec que les persones, indistintament de la seva condició social, econòmica o racial, són simplement éssers humans, que tenen necessitats però que, per circumstàncies alienes a la seva voluntat, viuen en realitats completament diferents. Són diversos els factors que et poden fer viure a nivells exageradament irregulars. I jo crec més aviat que totes les persones tenen necessitats, en tots els sentits.
Això ens fa iguals als altres?
Sí, i les persones que tenim aquesta visió som les que podem ajudar i aportar el nostre granet de sorra. Em sento molt realitzat a Suara, i crec que la Cooperativa m’ha permès explorar i explotar capacitats que tenia a dins, sobretot ara que sóc coordinador de la Casa de Germanetes de l’Assumpció, a Barcelona. A la vida tot són graons. Si aconsegueixes pujar-ne un, obtens una gran sensació de felicitat. Ho gaudeixes al màxim, però passat un temps necessites tornar a pujar-ne un altre. I per mi sempre és així. He aconseguit el meu somni de treballar com a fisioterapeuta, i avui dia puc dir que no hi ha coses per les quals em senti frustrat, he aconseguit tot allò que volia en el seu temps. Els anys viscuts a Cervera han estat un parèntesi en la meva vida, perquè em van permetre aprendre l’idioma, homologar el meu títol i, el més important, integrar-me en una nova cultura. Ha canviat la meva manera de ser, les meves creences, la meva concepció de la vida. I jo crec que a Suara he aconseguit plasmar l’essència de la meva vida, que es basa principalment a ajudar els altres.
