Penses en l’acolliment d’infants? Llegeix l’experiència de l’Antònia Santos com a família d’acollida.
Feia molts anys que ja m’havia interessat per l’acolliment familiar, fins i tot abans d’haver tingut el meu fill biològic. Com a professional del sector social, era conscient de la importància de l’acolliment familiar, com una alternativa per proporcionar un entorn adequat a infants que han viscut situacions socials difícils. Tot i aquell interès, sempre el meu cap em deia que encara no era el moment…
Amb el temps, vaig tornar a pensar en la idea de ser família d’acollida. Alhora, era conscient que fer aquell pas requeriria no sols de la meva voluntat i implicació, sinó de tota la família. Durant les converses sobre el tema, tant el meu fill biològic de dotze anys, com la meva parella mostraven curiositat i empatia quan els parlava sobre el gest altruista de ser una d’aquelles famílies que decidien compartir el seu dia a dia amb infants i joves que ho necessiten. Arran d'aquelles converses, la idea va calar a l’imaginari familiar i va agafar consistència, evolucionant cap a un projecte il·lusionant.
Un cop vam prendre la decisió, vaig contactar amb l’ICIF Terres de l’Ebre —Institució Col·laboradora d’Integració Familiar— per oferir el nostre interès. Durant les primeres sessions, vam rebre informació sobre el procés i després vam començar les jornades formatives.
Les quals, ens van semblar imprescindibles per comprendre que no n’hi ha prou amb ganes d’estimar, compartir i donar seguretat i tendresa. S’ha de poder ajudar als fills i filles d’acollida a comprendre la seva pròpia història personal, a construir la seva identitat i fer un acompanyament fins que puguin retornar amb la seva família d’origen, ser derivats a un altre recurs més adient o fins a la majoria d’edat. En aquest sentit, hi ha dos conceptes bàsics que s’han d’assimilar si vols ser família d’acollida: que es tracta d’una situació temporal mentre la família d’origen no se’n pot fer càrrec i que hi ha establert un contacte entre l’infant i la seva família d’origen.
Per la meva formació i experiència professional, juntament amb la dedicació que en l’àmbit familiar podíem oferir, ens van valorar favorablement com família acollidora UCAE, que vol dir «Unitat Convivencial d’Acció Educativa». Un dels trets més distintius d’un acolliment en règim d’UCAE és que s’adreça a infants i adolescents que, a causa de les seves circumstàncies o característiques especials, tenen dificultats per accedir a l'acolliment ordinari, ja que requereixen una atenció més especialitzada.
Qualsevol infant que ha passat per una situació de desemparament després d’una situació familiar complicada requereix tot el suport institucional i assistencial per tenir una alternativa que els permeti la inclusió social i un desenvolupament personal adequat. Aquest objectiu és molt més dificultós quan es tracta d’infants amb diversitat funcional o necessitats educatives especials. D’aquí la importància de poder disposar de famílies amb les característiques adequades per poder constituir una UCAE.
Un matí vaig rebre una trucada del nostre referent de l’ICIF «Institucions Col·laboradores d'Integració Familiar». Em van parlar sobre dos germans, de 7 i 9 anys, un d’ells amb necessitats educatives especials (NEE). Tots dos es trobaven en un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) on feia anys que estaven institucionalitzats, d’ençà que eren molt petits, i eren candidats a ser acollits per una família d’acollida d’UCAE. En explicar-nos la seva història no ens ho vam pensar dues vegades, i va ser quan vam iniciar la cursa i es va ampliar la família. Vam posar en marxa un acoblament d’uns quants mesos. Primer van ser unes tardes amb supervisió del tècnic de l’ICIF, que sempre ens ha acompanyat i donat suport. Després vam passar a alguns dissabtes, caps de setmana sencers i finalment, un cop acabat el curs escolar, els vam donar la benvinguda a la nostra família.
Els inicis van ser idíl·lics, “estàvem a la lluna de mel” però al cap d’un temps, hi havia dies que pensava que fèiem un pas endavant i dos enrere. L’adaptació no va resultar fàcil i, tot i que n’eren sabedors, les necessitats dels infants representaven unes dificultats molt elevades. Van sorgir els dubtes sobre la nostra capacitat d’ajudar-los com es mereixien. Ells tampoc ho van tenir gens senzill, amb les seves inseguretats, havien començat una vida amb una nova família, un nou entorn, noves normes i costums, així com una nova escola, amb companys que els preguntaven qui eren i d’on venien. Però, res que valgui la pena és fàcil.
El nostre viatge amb l’acolliment ens ha revelat que la xarxa de recursos, la comunitat i els vincles socials són essencials de cara a l’adaptació i desenvolupament d’aquests infants. En el nostre cas, la meva formació professional i l’experiència laboral adquirida durant anys, ens va ajudar a anar més enllà de la família d’acollida i construir una xarxa d’implicació: entitats com l’Institut Col·laborador Integració Familiar (ICIF), Centre de Salut Mental i Juvenil (CSMIJ), Equip d’Atenció Psicopedagògica (EAP), escola de primària, institut de secundària, casals d’esbarjo d’estiu…
Pel que fa a les persones de l’entorn, els avis i resta de la nostra família, ha facilitat la convivència i la vinculació, protegint els afectes. Donant-nos suport en moments de necessitat o quan ha estat necessari un cap de setmana de descans. També volem fer valdre la importància de les amistats, que ens van regalar moments meravellosos de socialització amb els infants. Tot i que, malauradament, hem comprovat que encara tenim molt de camí a recórrer per esdevenir una veritable societat humana, inclusiva i diversa. Tristament, hem pogut descobrir a persones del nostre entorn amb uns prejudicis lamentables.
Gràcies a l’acolliment, ara fa una mica més de cinc anys que som família nombrosa. Hem recorregut junts una cursa que ha valgut molt la pena, estic molt satisfeta amb els meus fills d’acollida i amb els vincles que hi hem construït plegats. Estem en el millor moment de la cursa.
Avui comencem a entreveure nous reptes. Deixem enrere la infantesa i ens endinsem en la no sempre fàcil adolescència. Esperem poder arribar a la meta de l’acolliment, però no al final del vincle, i veure com aquests joves construeixen el seu futur com adults.
Antonia Santos
Treballadora social de l’equip tècnic i dels equips de valoració de maltractaments infantils (EVAMI)
