L’economia social sempre ha estat present en la nostra societat, més o menys visible, amb més o menys força. I és així independentment de la bonança econòmica o de la crisi o complexitat que ens envolti. Existeix més enllà de les turbulències econòmiques. És una manera de fer, d’organitzar i entendre el treball, el valor del treball de les persones i la gestió dels recursos. És una manera d’entendre i construir la societat on vivim. Parteix de posar els valors en la manera de fer, en les persones, per davant dels diners que podem obtenir amb l’activitat.
Quan mirem enrere podem comprovar que en els darrers anys del segle passat i principis d’aquest hi va haver una regressió de l’economia social, sobretot en altres indrets d’Espanya on el model d’empresa mercantil van copar gairebé tota l’activitat. Afortunadament en els darrers anys tornem a veure-hi un creixement, sobretot de l’economia cooperativa, punta de llança d’aquest economia.
L’economia social és un model absolutament vàlid per a qualsevol sector d’activitat. Moltes vegades discursos interessats releguen aquesta economia al sector serveis i/o a sectors on la producció del treball es pugui fer a petita escala o a sector feminitzats. Quan es parla de sectors de més complexitat, on cal major inversió econòmica o es requereix una mida més gran per fer-ho viable, aleshores apareixen veus interessades que aconsellen anar a l’economia “de veritat”. Això implica automàticament que deixem el camp obert a les grans corporacions i multinacionals, a organitzacions on allò que preval és el capital. I quan parlem de serveis públics el model de l’economia social no és només que sigui absolutament vàlid, sinó que és l’aliat natural pel desplegament de polítiques públiques.
La gestió de l’aigua, un dels grans bens públics, requereix d’infraestructura i processos complexes per garantir la salubritat i la distribució. En aquest sector hi trobem múltiples formats de gestió, i l’economia social hi té només una presència simbòlica: la cooperativa Comunitat Minera Olesana ho ha fet durant més de 100 anys amb èxit en els vectors econòmic, social i mediambiental.
Quan parlem de recollida d’escombraries o gestió de residus hi trobem també empreses d’economia social i molt especialment empreses d’inserció. Empreses que no tenen per objecte pròpiament la gestió de residus sinó que posen el focus en l’ocupació de col·lectius en risc. Trobem models com Trinijove o Fundació Formació i Treball. Són empreses d’inserció solvents, amb trajectòria, que disposen de les infraestructures necessàries per donar resposta a les necessitats de la societat i a les administracions que han de proveir d’aquests serveis als ciutadans.
Quan parlem de gestió de zones d’aparcament, neteja edificis, gestió dels jardins públics, etc. són espais de treball idonis per als centres especials de treball o les empreses d’inserció o cooperatives. Tenim grans exemples com el grup cooperatiu TEB, la cooperativa Nou Verd o Garbet Cooperativa d’Inserció.
Quan parlem de serveis d’atenció i cura de persones (infants i joves en risc d’exclusió social, persones grans, famílies…) és un espai idoni per a les cooperatives de treball associat, que agrupen a professionals del sector: educadors, psicòlegs, infermers, treballadors familiars, fisioterapeutes… Es tracta de cooperatives que en molts casos van néixer als anys 80 de la mà de les administracions com a eina per a la prestació de serveis públics de qualitat. Cooperatives com Drecera, Delta o Suara porten dècades treballant per millorar el benestar de les persones.
Les polítiques públiques, el benestar i l’economia social són tres conceptes indissolubles.
Àngels Cobo. Directora general de Suara Cooperativa
