NELLY AMARAL. Sòcia de Suara Cooperativa
Fa més de 25 anys que la Nelly, treballadora familiar del Servei d’Atenció Domiciliària de Barcelona, va emprendre l’aventura d’emigrar a Catalunya, deixant enrere el seu país natal, l’Uruguai. Tot i que durant més de 15 anys va viure sota el règim de la dictadura, recorda la seva infància amb molta tendresa i felicitat. Des de petita ha tingut ben clar que les persones tenen una gran capacitat de supervivència, i aquest sentit de superació, juntament amb les seves ganes per compartir i participar, l’han convertit en una persona molt positiva i compromesa. Els valors cooperatius i la bona entesa amb un mateix són aspectes fonamentals per a la Nelly, que entén la vida com un espai en el qual la convivència amb els altres juga un paper essencial a l’hora de canviar i millorar el món. Voleu conèixer la seva història de vida?
Tenies 30 anys quan vas arribar a Barcelona.
Sí, era la primera vegada que sortia del meu país, i ja no hi vaig tornar. En aquella època tenia molts amics i coneguts que havien fet el mateix que jo, i vaig decidir emprendre aquest camí i llençar-me a l’aventura. A l’Uruguai treballava a una fàbrica de condiments i espècies, i després em vaig passar al món de l’hostaleria. També estava molt centrada en una cooperativa d’habitatges que havíem engegat per poder construir la nostra pròpia casa. A l’Uruguai hi ha molta tradició de cooperativisme, i avui dia tinc moltes amistats que viuen als habitatges d’aquesta cooperativa. Nosaltres, però, no vam poder continuar amb aquest projecte, perquè va ser tot just quan vam decidir marxar.
Per què vau prendre aquesta decisió?
Vam ser tot un grup d’amics que vam emigrar. La meva parella en aquella època no tenia feina, així que també es va animar a viatjar, i jo, que en un principi no tenia pensat fer-ho, perquè mai m’ho havia plantejat, al cap d’un parell de mesos vaig decidir sumar-me a l’aventura. Era l’any 1992, i no vaig emigrar amb la necessitat amb la qual ho fan altres persones, perquè tenia una feina estable i no tenia problemes econòmics. Tot i que la situació no era tan complicada com ho és ara per les persones que emigren, em va costar gairebé dos mesos trobar feina, i al principi no va ser gens fàcil. Però la ciutat em va encantar, em va enganxar de seguida, i la veritat és que encara continuo vivint al mateix barri de l’Eixample! Barcelona és el meu lloc, i estimo molt aquesta ciutat.
Sempre havies volgut treballar amb persones?
Sempre m’han agradat les persones i estar envoltada de gent. M’emociona el fet de poder fer i compartir coses amb els altres, veure com les persones s’impliquen per intentar tirar alguna cosa endavant, i crec que per això avui dia conec a tanta gent. És molt difícil que una sola persona pugui canviar les coses, i per això necessitem als altres per poder viure. Vivim en societat i hem de saber conviure entre nosaltres, així com cuidar-nos els uns als altres.
Com es va creuar Suara a la teva vida?
Feia set anys que treballava a una clínica de diàlisi, i em vaig quedar a l’atur. Així que vaig aprofitar aquest període per fer un curs de treballadora familiar, que encaixava molt amb el tipus de feina que volia fer. Amb la bona sort que el curs l’impartia en Miquel Moré, que en aquell moment era el president de Suara, i va ser així com vaig connectar amb la Cooperativa. Tot i que vaig començar treballant al Servei d’Atenció Domiciliària per una altra empresa, poc després, l’any 2013, Suara va guanyar el concurs per gestionar el districte en el qual treballava, al barri del Carmel, i em vaig poder incorporar a la Cooperativa.
Ets una persona molt participativa i compromesa, oi?
Abans de ser sòcia de la Cooperativa havia col·laborat en moltes associacions i activitats de barri, i la veritat és que treballar a Suara m’ha permès poder participar i dir la meva! Sóc part de la Cooperativa, formo un trosset del seu equip, i aquesta condició, que no es repeteix a altres empreses, em dóna l’oportunitat de poder intervenir des del meu lloc de feina per millorar i intentar canviar aquelles coses en les quals crec com a persona. Formar part d’un projecte en el qual puguis participar per a mi és fonamental, sobretot si t’agrada la teva feina, i jo gaudeixo molt de la meva professió.
Per què t’agrada tant la teva feina?
Pel contacte que estableixes amb les persones i pel fet de poder donar suport en els diferents àmbits que les envolten, intentant sempre buscar la millor qualitat de vida en la seva quotidianitat i respectant al màxim la seva autonomia. Amb la gent gran aprens a valorar les coses d’una altra manera, i aquesta feina m’ha portat a comprendre la gran capacitat de la gent per aconseguir fites a la vida, per pensar que no hi ha res que no puguis fer si així ho vols. Sempre he estat una persona molt positiva, està als meus gens. Els meus avis sempre reien, encara que estiguessin enfadats, i crec he heretat aquesta característica!
Desprens molta força i empenta!
Sempre he estat una persona que ha tirat endavant, sense importar les circumstàncies, i penso que això va molt lligat al caràcter de cadascú. La meva infància no va ser fàcil, però tant jo com els meus germans vam ser nens molt feliços. Jo penso que a la vida tothom té la capacitat de poder viure i sobreviure, però a vegades hi ha persones que no troben la manera de fer-ho, que no són capaces de veure-ho i tirar endavant. Amb la meva filla sempre insisteixo en el fet que sigui autònoma, que no depengui de ningú, i que faci allò que li agradi per ser feliç. Que sigui bona persona amb els altres però que també es porti bé amb si mateixa, perquè si un no està bé amb si mateix és molt difícil que ho estigui amb els altres. Per a mi això és el més important.
Com va ser la teva infància a l’Uruguai?
Jo vaig néixer a un poble del nord de l’Uruguai, molt a prop del Brasil. Els meus pares vivien a una casa feta amb fang i maons, i treballaven al camp. La casa més propera a la nostra es trobava a gairebé cinc quilòmetres. La veritat és que no teníem gairebé res, ni aigua corrent ni electricitat. Amb cinc anys ens vam mudar a prop de Montevideo, on els meus pares van comprar un terreny per construir la seva casa, feta ja amb materials més resistents. Com que tampoc hi havia electricitat, ens il·luminàvem amb llums d’oli. Crec que fins que vaig fer 18 anys no en vam tenir! Però així i tot, recordo que la meva infància va ser molt bona. M’agradava molt la música, i de petita estudiava acordió. El primer instrument me’l vaig comprar venent un dels animals que els meus avis tenien com a bestiar.
Allà vas viure 15 anys de dictadura, una època difícil.
Jo tenia 12 anys quan va començar, tot just acabava d’entrar a l’institut, i va ser un període horrible. Durant la dictadura els hospitals es van quedar completament derruïts. El sistema educatiu es va veure afectat per la sortida i la desaparició de professors, i tots els programes escolars estaven controlats pel règim. Va costar la vida de molta gent, i s’ho van carregar tot. Ara cal fer-ho bé per recuperar-ho. Fins al dia d’avui no s’ha jutjat a gairebé cap de les persones responsables d’aquesta dictadura, i això em sembla horrible, perquè molts d’ells continuen en llibertat, cobrant una jubilació i vivint a prop de les persones que van veure torturar, desaparèixer o morir els seus familiars. Per sort l’Uruguai ha millorat molt en els últims anys, i ja fa tres legislatures que el grup Frente Amplio, una coalició conformada per tots els partits d’esquerra, està al govern. Penso que ha estat una gran salvació per al país.
La vida a l’Uruguai i a Barcelona deu ser molt diferent.
Els ritmes de vida entre el meu país natal i Barcelona no tenen res a veure, allà tot és molt tranquil. La majoria de la gent que conec que ha emigrat és molt nostàlgica i sempre té al cap la idea de tornar allà, però diuen que jo sóc una uruguaiana atípica, i crec que he trobat el meu racó a Barcelona. Penso que quan emigres i tornes al teu lloc d’origen la vida t’ha regirat tant que potser ja no veus les coses de la mateixa manera. I no és que el lloc hagi canviat, sinó que el que has canviat ets tu. La vida pot transformar-se en qualsevol moment, i per això és important saber què vols i què és el que et fa feliç, ser conscient de les eines que tens per tirar endavant. La por ens ataca sempre a tots, però crec que tenim la capacitat de vèncer-la.
