MIGUEL SÁNCHEZ. Soci de Suara Cooperativa
Entusiasta, casolà, dinàmic i apassionat per la seva professió: l’Educació Social. En Miquel, que des de l’any 2013 treballa com a educador al Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) L’Albera, no podria definir-se a si mateix de cap altra manera. Des de ben petit ja tenia molt clar a què volia dedicar-se, i ara, acompanyat de la maduresa emocional i del suport de la seva família, creu fermament que l’apoderament de la persona és la clau de l’èxit. Ell mateix reconeix que, en la seva pròpia trajectòria personal i professional, hi ha hagut un abans i un després del CRAE l’Albera. Un espai en el qual ha pogut créixer i refermar que la base educativa, la quotidianitat i la normalització d’altres realitats són essencials per a l’acompanyament d’aquests joves. Voleu conèixer la seva història de vida?
Vas començar la carrera d’Empresarials, però et vas adonar que no era el teu àmbit.
M’havia format en administració i finances abans d’iniciar aquests estudis, i quan vaig veure que era exactament el mateix em vaig plantejar si realment era això el que volia. No acabava de veure’m assegut a un banc o portant la comptabilitat d’una empresa. Així que vaig deixar la carrera d’Empresarials i em vaig posar a estudiar Educació Social, descobrint un món apassionant. Jo sempre havia volgut ser professor, tenia aquesta inquietud de poder ensenyar i transmetre valors als altres. De petit m’agradava jugar amb una antiga agenda dels meus pares, que feia servir com si fos un carnet de notes dels professors, i anava aprovant i suspenent als meus alumnes.
Com vas arribar a la Cooperativa?
Un cop acabada la carrera vaig estar dos anys sense trobar feina. Havia de costejar les meves despeses, així que durant aquest període em vaig dedicar a netejar cases. Fins que al cap d’un temps em va arribar l’oportunitat que havia estat esperant. Mai havia treballat amb nens o adolescents, però la primera feina que vaig tenir com educador social va ser una substitució de quinze dies al CRAE L’Albera. I des d’aleshores, ara ja fa 6 anys, que estic treballant allà. Actualment faig la suplència de direcció, però el meu lloc de feina natural és el de coordinador del CRAE. Arribar fins aquí no ha estat fàcil, però crec que d’una manera positiva he estat ambiciós, i ara tinc la gran sort de poder treballar en allò que m’agrada i amb un gran equip al costat.
Ets soci de Suara des del 2016, què et va fer creure en el model cooperatiu?
Vaig apostar per Suara bàsicament perquè em va ajudar a trobar el meu lloc, i em va oferir molta estabilitat econòmica i laboral. Em vaig fer soci perquè Suara havia confiat en mi, i jo tenia una gran responsabilitat amb la Cooperativa. L’experiència a Suara està essent molt positiva, perquè m’estic realitzant com a persona i com a professional. I no sé què serà de la meva vida d’aquí a uns anys, però estic molt satisfet d’haver pres aquesta decisió.
Com és la feina d’un educador a dins d’un CRAE?
Un CRAE és un Centre Residencial d’Acció Educativa, una casa d’acompanyament educatiu de nens i nenes que, per diferents circumstàncies, no han pogut tenir aquest suport en la seva família d’origen. Solen entrar al centre quan ni la família extensa ni les famílies alienes se’n poden fer càrrec, i sobretot el que intentem com a educadors és treballar amb ells aspectes de la vida quotidiana: que assisteixin a l’escola, que vagin a totes les visites mèdiques programades o, per exemple, que puguin ser autònoms amb els hàbits higiènics. L’objectiu final és que portin una vida més normalitzada de la que tenien abans d’entrar al centre, en la qual no hi havia ni límits ni cap mena de treball educatiu. El CRAE esdevé la darrera eina, quan la resta de recursos cauen, però en cap cas es qüestiona o jutja les famílies. Quan et llegeixes la història de vida de cadascuna d’elles entens el perquè. Moltes vegades es repeteixen patrons, i famílies que ja han estat a centres institucionalitzats es troben que els seus fills també hi acaben vivint. I aquesta dinàmica és la que volem trencar.
De quina manera?
Apoderant molt els nens i les nenes a través de la base educativa. Per això treballem amb ells en totes les àrees possibles, com la familiar. Per a nosaltres és molt important poder incidir en els motius que els han dut a viure al centre, connectar amb el problema i aconseguir que entenguin el perquè de tot plegat. Ens convertim en figures substitutives però sense deixar de validar els pares. Sempre que es pugui és fonamental que el vincle amb la família continuï. Al centre, però, també es treballa amb famílies col·laboradores, que acullen als nens i les nenes perquè aquests vegin un altre tipus de realitat. En aquest moment, per exemple, treballem amb una família col·laboradora que des de fa 4 anys acull a dues nenes a casa seva els caps de setmana. La dóna que les acull s’ha convertit pràcticament en el seu referent, la consideren com la seva àvia, i hem aconseguit crear aquest vincle familiar tan positiu.
Quina relació tens amb la teva família?
La veritat és que a casa formem una pinya molt forta. Quan treballes a un lloc en el qual veus que t’envolten famílies tan desestructurades valores moltíssim el que tens a casa. I jo em sento molt afortunat per això. Tota la meva família és andalusa, de Huércal-Overa, a Almeria. Els meus pares van arribar a Catalunya als anys 70, quan eren molt joves, amb la idea de buscar-se la vida i formar una família. Tinc dues germanes que també viuen aquí, i tres nebodes per les quals sento una gran passió: l’Helena, l’Aura i la Gala. Les meves nebodes han estat com una guia, m’han fet canviar la forma de pensar i de plantejar-me la vida. La meva família ho és tot per a mi, sobretot perquè van convertir-se en un gran suport quan amb 19 anys vaig decidir compartir amb ells que era homosexual.
Va ser una època complicada?
L’adolescència va ser molt dura perquè quan una persona no s’accepta a si mateixa entra en conflicte amb tot, tant en l’àmbit escolar com en el familiar. Vaig descobrir la meva realitat i la meva naturalesa de ben petit, i això em va fer tenir molts prejudicis cap a mi mateix, contra el que sóc. Quan tens 14 anys i els teus companys de classe t’insulten et sents molt malament, però amb 31 anys ho vius tot d’una altra manera, sense dramatisme, amb normalitat i amb maduresa. En aquest sentit, els educadors tenim la sort de poder treballar amb la nostra pròpia motxilla, i això ens permet transmetre un munt de coses, en clau de present i de futur. Com a educador és una sort poder traspassar aquests valors, aprofitar tot el positiu que tenim com a persona per traslladar-ho als joves amb els quals treballem, i el nostre objectiu és sempre generar normalitat i respecte a través de la pedagogia, per tal que vegin aquestes realitats com altres aspectes de la vida.
Penses molt en el futur?
El dia a dia m’agrada, però és veritat que tinc una edat en la qual m’agradaria tenir més estabilitat. Encara no he arribat a cap conclusió concreta, però el que sí que tinc clar és que m’agradaria arribar a ser pare algun dia, i que hi ha un abans i un després del CRAE L’Albera. Amb aquesta feina les he vist de tots els colors, situacions que mai m’havia arribat a plantejar. Jo pensava que pel meu caràcter no seria capaç d’assumir-ho, però he pogut demostrar-me a mi mateix que sóc més fort del que em pensava. No he perdut el jo, ara continuo sent el Miguel, però compto amb molts més recursos i amb més apoderament com a persona.
