MARIA CARMEN PORTEROS. Sòcia de Suara Cooperativa
La història de la sòcia M. Carmen Porteros és tota una lliçó de vida, que amb els anys ha omplert de passió per la seva feina i amor incondicional per la seva família. Fa uns mesos, després de prejubilar-se, els metges li van detectar un càncer greu. I avui dia lluita per superar una malaltia que, com bé reconeix, pateix d’una gran falta de normalització a la nostra societat. Sense manca d’actitud i amb un gran recorregut com a treballadora familiar, l’avui dia sòcia més antiga de Suara ens convida a conèixer l’essència de la seva història de vida.
Com vas encaminar la teva trajectòria professional a l’àmbit de l’atenció a persones?
Estava treballant a una empresa de televisió, al departament de qualitat. Vaig aconseguir aquesta feina a través d’una companya amb la qual estudiava. Però l’empresa va tenir problemes i va tancar, i em vaig posar a estudiar una altra vegada. Una amiga em va posar al corrent d’un curset sobre Higiene Mental que s’estava fent, i vaig decidir apuntar-me. En aquells moments encara s’estava plantejant el concepte de treballadora familiar.
Actualment ets la sòcia amb més anys dedicada a Suara. Quina valoració fas d’aquest recorregut cooperatiu?
Fa més de 35 anys que treballo al mateix sector, i m’ha agradat molt poder fer aquesta feina, he gaudit moltíssim i sempre m’ha omplert molt. Des de fa un temps sóc la sòcia més antiga de Suara, tinc el número 10. Per poder convertir-me en sòcia de la cooperativa vaig haver de pagar 5.000 de les antigues pessetes! Fa molt temps d’això, però la veritat és que ara mateix em sento molt orgullosa d’haver treballat sota aquest model i en aquesta professió, perquè ha estat una feina plenament vocacional.
Recordes algun cas especial dels teus primers anys com a treballadora familiar?
Molts dels casos que he portat i viscut donarien per escriure un llibre. No acabaria mai, tinc milers d’històries de vida per explicar, perquè sempre m’ha agradat molt escoltar i posar-me al lloc de l’altra persona, comprendre-la i entendre-la dins del seu món, fer que em tinguessin confiança. Recordo un cas que em va cridar molt l’atenció, quan estava treballant a Nou Barris. Era una nena de 40 anys que vivia amb la seva mare, i que sempre estava a terra asseguda sobre una catifa, on menjava i feia les seves necessitats. Anava descalça i mai la movien d’allà. Vaig començar el servei perquè havien d’operar la seva mare, però aquesta es va negar a acceptar qualsevol tipus de canvi a casa. Així que vaig haver de guanyar-me la seva confiança per poder treballar amb la usuària i millorar els seus hàbits diaris. Vaig aconseguir una cadira de rodes per treure-la al carrer, i a poc a poc va començar a fer els primers passos, i finalment a caminar sola i sense cap tipus d’ajuda.
Una professió dura i complicada, però al mateix temps molt gratificant.
Sí, es treballa molt, però es gaudeix amb la mateixa intensitat, perquè pots canviar i millorar molts aspectes de la vida dels teus usuaris. No es tracta de cobrir l’expedient, arribar i fer el que et demanen. La feina de la treballadora familiar és intentar treballar el cas, que és el que a mi em van ensenyar i el que he après durant tots aquests anys de dedicació constant a la feina.
Quan treballaves a la Societat Cooperativa Limitada de Treballadors Familiars vas exercir de presidenta. Què en recordes d’aquesta etapa?
Va ser una època molt dura i complicada. Vaig sortir escollida perquè tothom va pensar en mi. En aquells moments era soltera i no tenia càrregues familiars, així que els meus companys van pensar que era la persona adequada, i em van votar. És cert que sabia molt poca cosa de cooperativisme, però vaig pensar que tenia tot el temps del món per aprendre’n.
Sempre has estat una persona amb molta empenta!
Tota la vida he estat una dona molt independent, m’ha importat molt poc el que pensessin els altres. Amb 20 anys vaig guanyar el meu primer sou, i des d’aleshores em vaig convertir en una persona completament lliure, sobretot a l’hora de viatjar. Em vaig casar als 36 anys amb el meu marit, que és camerunès. El vaig conèixer a París, quan estava de vacances visitant al meu tiet. I als meus fills els vaig portar al món quan ja era gran, així que he pogut gaudir molt de la vida.
Fa uns mesos, durant una visita rutinària al metge, et van detectar un càncer. Com et vas enfrontar a una notícia així?
Em van detectar el carcinoma després de fer-me una mamografia, i quan em van donar els resultats em van explicar que es tractava d’una situació greu, ja que el fetge també estava afectat i era l’origen del càncer. Aquell dia la meva filla no em va poder acompanyar a la visita, i quan el metge em va veure entrar i em va preguntar si venia sola, vaig témer el pitjor. Quan em va donar la notícia la meva reacció va ser tan normal que el doctor em va haver de repetir més d’una vegada que es tractava d’una situació greu. Però jo en aquells moments l’únic que podia fer era posar-me a les seves mans, ja no depenia de mi.
El teu dia a dia deu haver canviat molt des d’aleshores.
Ara porto tres sessions de quimioteràpia, però em trobo bé, i això és importantíssim. Surto cada dia i no vull descansar. Com que no sé què passarà en un futur, perquè és incert, visc el present. I vull continuar fent la meva vida i gaudint dels meus fills fins que pugui. De moment no tinc limitacions, només m’ha començat a caure el cabell. Però no tinc cap problema en tallar-me’l i posar-me perruca. He treballat durant molts anys amb persones que han estat malaltes de càncer i el primer és el primer, això jo m’ho he plantejat des del principi.
És el teu coneixement sobre la malaltia el que et fa tenir aquesta enteresa?
Tinc 63 anys i sóc conscient de la meva situació, he viscut de tot, fins i tot la mort per càncer d’alguna de les persones que he atès en els serveis d’atenció domiciliària. I també he viscut aquesta malaltia a la meva família. Fa tres anys el meu marit es va quedar cec després de patir un tumor cerebral, i quatre dels meus germans han mort de càncer de pulmó. La meva actitud davant la malaltia prové en certa mesura d’aquesta experiència, però també de la meva feina, perquè he escollit una professió que al mateix temps m’ha donat molta vida.
El càncer ha estat molt present a la teva família, deu ser difícil conviure de nou amb aquesta situació.
Els meus fills tenen molta força, els he preparat molt bé. I els he demanat que, si arriba el moment en què no puc caminar, vull que em treguin a passejar en cadira de rodes. Que em toqui el sol, no m’agradaria quedar-me tancada a casa. El que jo he treballat amb les persones que he atès també ho vull per a mi: és benestar.
No és fàcil el paper de la persona que cuida, però tampoc el de la persona malalta.
És cert, però sóc sincera amb mi mateixa. No estic abatuda, sé que tinc un càncer. Quan vaig a la consulta veig moltes dones esperant amb la seva perruca, perquè qualsevol de nosaltres pot estar exposada a aquest tipus de càncer. Per això és tan important la prevenció i la detecció precoç. Però ni vull sentir pena ni em vull queixar de res, perquè hi ha molta gent que està patint. I l’únic que em plantejo avui dia és que tinc una malaltia i que m’estic curant.
Parles del càncer amb molta naturalitat, creus que fa falta més normalització de la malaltia?
Crec que malalties com el càncer o l’Alzheimer haurien d’estar molt més normalitzades. El càncer és avui dia un tabú, i s’hauria de poder parlar de la seva realitat. És una malaltia greu però avui dia es pot curar. La gent que em coneix sap quina és la meva situació, i jo sóc conscient de la meva gravetat, perquè m’ho han dit els metges, però també hi ha possibilitats que em curi. Si no arribo, almenys hauré fet tot el possible. He gaudit molt de la meva vida i ja no em queda res pendent, més enllà de viure la vida dels meus fills.
