LAIA CREUS CASANOVAS. Sòcia de Suara Cooperativa
Compromesa amb l’educació social i endinsada en la cooperació internacional, la sòcia de Suara Laia Creus viu la participació, el poder de decisió i la implicació com a eines fonamentals per enfrontar-se al context amb el qual brega la nostra societat. Els seus últims viatges a l’Índia i a Filippiada, on està ubicat un dels camps que avui dia atura la vida de més de 30.000 persones refugiades de la guerra de Síria, han acabat d’impregnar en ella una visió molt més extensa sobre com les petites iniciatives poden convertir-se en grans empentes per canviar el món. La seva filosofia de treball dins el servei d’atenció a les famílies Paidós Sant Adrià del Besòs, on actualment exerceix la seva professió, també s’ha vist reflectida en el seu pas com a membre del Comitè de Recursos de Suara. Voleu conèixer la seva història de vida?
Ets sòcia de Suara des del 2008 i has estat membre del Comitè de Recursos els últims 4 anys.
Sí, vaig estudiar Educació Social, i un cop acabada la carrera, l’any 2006, vaig començar a fer suplències per la cooperativa i per altres empreses. Aquesta experiència em va permetre descobrir el model cooperatiu, que encaixava molt amb la meva manera de ser i de fer. I el 2013 em vaig fer membre del Comitè de Recursos. La veritat és que es tracta d’un òrgan molt poc conegut per la cooperativa, però en part això vol dir que no fem les coses tan malament. El Comitè de Recursos intervé quan un soci fa una petició, demanda o queixa al Consell Rector, i no està d’acord amb la resolució d’aquest. Si es produeix aquesta diferència de parer, la persona sòcia pot presentar un recurs al Comitè de Recursos explicant una mica tot el que ha passat. El Comitè de Recursos, amb la petició de la persona sòcia per una banda i la resposta del Consell Rector per una altra, analitza els Estatuts, el Reglament de Règim Intern i la llei autonòmica i estatal, i comprova si realment la resposta del Consell Rector s’ajusta a la normativa.
Quins són els problemes més freqüents que arriben al Comitè de Recursos?
Normalment s’acostumen a aportar temes de sancions, faltes, resolucions de retorns d’excedències o canvis de contracte. Les persones que ens presentem a aquests càrrecs estem en contacte amb els socis, i crec que és enriquidor perquè aprens molt sobre la teva cooperativa i el funcionament del món cooperatiu. El Comitè està format per tres membres i el càrrec és per dos anys, amb la intenció que tothom es pot tornar a presentar per segona vegada durant dos anys més. Sempre s’intenta que dels tres candidats que es presenten i finalitzen el càrrec almenys un es mantingui per poder donar continuïtat al funcionament d’aquest organisme intern. A l’última assemblea, al juny, va finalitzar el meu càrrec, i altres persones sòcies de la cooperativa van presentar la seva candidatura, entre les que es van escollir els tres membres oficials del Comitè i un suplent.
Parles del model cooperatiu com a propi. Què t’empeny a sentir-lo d’aquesta manera?
La possibilitat de participar i decidir, més enllà del teu lloc de feina. Formar part de la cooperativa permet posar-se barrets diferents, tant en l’àmbit personal com en el col·lectiu i associatiu, i aquesta opció és molt atractiva. A més a més, professionalment les opcions de canvi són àmplies, i això et permet descobrir nous projectes i conèixer molta gent.
Per què vas decidir estudiar Educació Social?
Feia molts anys que formava part del món associatiu de l’esplai, i tot el tema de l’ensenyament sempre m’havia agradat molt. Em va cridar molt l’atenció estudiar una carrera que estigués vinculada a l’educació però que sortís de la formalitat. I la veritat és que va ser una bona decisió, perquè ara gaudeixo molt de la feina que faig i he trobat motivacions suficients per seguir en aquesta línia.
I quines són aquestes motivacions?
Estar en contacte i tractar amb gent diferent, aprenent d’aquest intercanvi i acompanyant el creixement individual de cadascuna d’aquestes persones. L’ajuda és mútua, es produeix un feedback tant amb els usuaris com amb els professionals.
És aquesta la filosofia de treball del projecte Paidós?
Sí, amb el projecte Paidós acompanyem durant un període de dos anys els processos de famílies que estan en situació de risc. Un dels requisits per poder participar en el projecte és tenir un fill menor de 6 anys, per tal de poder treballar temes de capacitats parentals i ajudar a solucionar altres situacions que ells detecten com a dificultats a la seva vida. Pel moment històric que vivim, els àmbits laborals i econòmics formen part de les principals preocupacions de les famílies que atenem. I en molts casos també s’han de tractar temes d’habitatge, ja que molts d’ells viuen en pisos en condicions bastant precàries. Sempre partim del pilar de les capacitats parentals, i des d’aquest punt treballem temes que amb la família es detecten com a malestars o possibles millores. Treballem molt quin és el paper que tenen com a pares i quines coses els agradaria millorar, canviar o conèixer.
Com s’aconsegueixen aquests canvis en l’àmbit socioeducatiu?
Sempre diem que cada família té un moment Paidós, on estan especialment receptius i còmodes amb l’equip per treballar coses. Resulta molt fàcil fer-ho quan estan en aquest moment, perquè treballem molt des de la reflexió conjunta i des del que ells volen modificar. Si la família no presenta aquesta predisposició, posem en marxa una primera part de vinculació al projecte, perquè ells coneguin quina és la seva pròpia manera de funcionar i puguin conscienciar-se del fet que hi ha altres formes de treballar. Nosaltres no imposem mai res, és a partir de la reflexió i del que ells visualitzen en altres famílies que a poc a poc comencen a fer canvis. L’espai Paidós permet a les famílies construir el seu propi pla de treball, descobrir les seves necessitats i veure altres possibilitats. Per nosaltres és important que puguin donar la seva opinió i decidir què volen per ells i pels seus fills. Al final, la dinàmica del servei funciona amb l’objectiu que trobin un espai on estar bé amb ells, i creiem que és important que despertin una mica aquest esperit crític, de reflexió i decisió.
Un model de participació que reflecteix els valors de Suara, les seves dinàmiques de treball.
I tant! A Paidós la idea és també la d’oferir aquests espais de participació i construcció conjunta. Decidim-ho entre tots, i si no funciona, ja parlarem del perquè. Però com a mínim hem de poder donar l’opció que es decideixi. És molt utòpic, perquè a vegades costa molt trobar aquest punt, i moltes famílies no estan acostumades a aquest tipus de participació. Però també creiem que són processos cíclics, on cada persona passa per diferents graus d’implicació.
Fa un parell d’anys vas viatjar a l’Índia amb un camp de solidaritat. Per què vas decidir implicar-te en el món de la cooperació?
Volia conèixer altres realitats, i aquesta experiència em permetia descobrir projectes comunitaris molt potents que avui dia s’estan duent a terme al país. Vaig marxar amb un grup de set persones, al sud-oest de l’Índia, a la zona de Maharashtra, i la veritat és que va ser una experiència molt interessant. Un dels projectes que vam visitar l’estava posant en marxa un noi que durant molt temps havia estat vivint al carrer, a estacions de tren. Volia muntar una cafeteria-llibreria, i quan nosaltres el vam conèixer just acabava d’adquirir el local. La seva idea era oferir feina a joves adolescents que, com ell, vivien al carrer o en orfenats, per tal d’ajudar-los a sortir d’aquesta situació de pobresa. Va tenir la sort de trobar diferents persones que el van voler ajudar, però la realitat és que a l’Índia hi ha moltes dificultats a l’hora d’obtenir subvencions per esdevenir emprenedor social, i moltes persones acaben marxant.
Creus que els moviments migratoris poden ajudar a impulsar aquests micro projectes?
En certa manera sí, perquè la gent que torna al seu país d’origen per començar nous projectes aconsegueix millorar el seu context social, el seu entorn. És difícil que, des de l’òptica europea, puguin implantar-se projectes colonitzadors que encaixin amb la realitat del país. Crec que les persones que marxen del seu país per fugir d’una realitat, perquè l’han viscuda i l’han patida en primera persona, però després tornen per millorar-la, poden comprendre millor quines són les dificultats reals. El projecte d’aquest noi indi reflecteix una miqueta això, perquè des d’una visió reduïda i amb els seus propis recursos pot donar suport real a aquests nens, ell és molt conscient de quines són les seves necessitats. No obstant això, aquests micro projectes s’enfronten a un país enorme i amb una cultura de castes que, tot i estar abolida legalment, continua existint, i crec que encara falten generacions i generacions perquè això canviï.
L’estiu passat vas viatjar a Grècia, al camp de refugiats de Filippiada.
Sí, vaig conèixer un grup de voluntaris independents que anaven a un camp molt poc conegut i molt petit del nord-oest de Grècia, obert des del mes de maig del 2016, i vaig decidir marxar amb ells. Era un camp militar i força apartat de la resta, i la nostra idea era anar allà per obrir un baby hammam, un espai que garanteix la cura dels més petits del camp. Quan vam arribar a Filippiada vam descobrir que els voluntaris que hi havien anat abans havien posat en marxa un projecte de fruites i verdures per millorar l’alimentació de les persones que vivien al camp, i vam decidir combinar ambdues iniciatives. A l’estiu l’ambient del camp tenia un punt una mica més festiu. Feia calor, hi havia bastants voluntaris i s’organitzaven moltes activitats. Però amb l’arribada del fred i de les pluges l’ambient canvia molt.
Quin és el context que envolta a aquests camps de refugiats?
La situació és la que es veu, les infraestructures i les instal·lacions són molt bàsiques, i els recursos molt escassos. Les persones que viuen als camps de refugiats es troben en una situació de desesperació i d’espera eterna. Els ànims comencen a pesar, i es barregen els sentiments de tristor i d’estancament amb les ganes de començar una vida nova fora d’allà. Sense saber ni quan ni on ni com. La meitat de les persones d’aquest camp de refugiats eren nens, i molts dels adults pertanyien a famílies de classe mitjana, gent treballadora amb carreres universitàries i bones feines que estaven destinant els seus estalvis a fer aquest viatge, pagant molts diners a les màfies per arribar a Grècia.
Creus que existeixen possibilitats reals de recol·locació?
A l’estiu, quan jo hi vaig estar, els hi donaven cita pel mes de gener per la reunió d’assessorament en temes d’asil. Però la realitat és que no hi ha molta opció de moviment. Molts dels refugiats que vivien al camp de Filippiada tenien familiars a Alemanya, a Suïssa i a França. Alguns dels homes ja havien viatjat anys abans i estaven ubicats a altres països europeus, i el camp estava ple de dones i fills que esperaven poder reunir-se amb ells. A més a més, moltes d’aquestes persones continuaven tenint familiars a Síria, i contínuament tenien informació del que estava passant allà. La seva il·lusió és marxar d’allà, però la veritat és que no ho tenen gens fàcil. Els ànims estan molt contaminats per tota la història que porten a les espatlles, perquè són molts anys de guerra.
Quines altres iniciatives es poden fer a escala comunitària per pal·liar aquesta situació d’estancament que pateixen?
Crec que la pressió política hi ha de ser, perquè al final són aquestes persones les que tenen poder de decisió. Però també s’han de continuar organitzant actes com la manifestació del passat 18 de febrer en favor de les persones refugiades, donant visibilitat al problema i a un poble que és receptiu a l’acollida. En una escala més individual, el grup de fruites i verdures que vam consolidar al camp de refugiats de Filippiada s’ha constituït com a associació, i es diu col·lectiu VIO (Voluntaris Independents Organitzats). Un noi refugiat del camp, que es diu Ali, ens va demanar que continuéssim amb el projecte, i l’objectiu del mateix és garantir que sempre hi hagi voluntaris allà. La fruita i la verdura la comprem a Grècia, tenim diferents contactes de proximitat que ens proporcionen el menjar a bon preu i ens garanteixen la producció que necessitem per abastir el camp. Els voluntaris reparteixen el menjar durant quatre dies de la setmana i també aprofiten per preparar activitats, convivint amb aquestes famílies i coneixent la seva realitat. El voluntariat és una bona manera d’aconseguir que les històries de les persones refugiades traspassin fronteres.
