ANTONELLA RAMOS. Sòcia de Suara Cooperativa
Quan la sòcia de Suara Antonella Ramos va decidir tornar al món laboral, després d’haver sigut mare de tres fills, no s’imaginava que la feina de treballadora familiar s’acabaria convertint en una de les experiències que més feliç l’han fet a la vida. L’altra, la seva passió per viatjar, que l’ha empès a descobrir tresors tan màgics com el silenci i la pau que envolten el curs del riu de l’Okavango, a Namíbia. Ara que ja fa tres anys que treballa a la Casa d’Acollida de Dones de Marialar de Càritas Barcelona, l’Antonella és conscient que només una bona base cultural, educativa i tolerant pot aconseguir que la xacra de la violència de gènere deixi de passar de generació en generació en el si de la nostra societat. Voleu conèixer la seva història de vida?
Com vas arribar a Suara?
Jo era administrativa i treballava en una fàbrica de secretària. Vaig tenir els meus tres fills i, com que no era viable, vaig haver de deixar la feina. Quan els meus fills es van fer més grans vaig decidir que volia tornar a treballar, en tenia moltes ganes, però no em venia de gust continuar fent de secretària. Una amiga em va parlar del Curs de Treballadora Familiar, i em vaig animar a fer-lo. La professora que ens donava classe havia estat de les primeres treballadores de CTF, i em va proposar treballar amb ella. Jo no tenia gaire clar si estava preparada, però quan vaig començar la feina de treballadora familiar em va enamorar.
Tot i els dubtes inicials, has exercit la professió durant molts anys, oi?
Sí, he estat treballadora familiar durant 7 anys, i gairebé totes les persones ateses que em derivaven durant aquella època eren casos educatius, de drogodependències, salut mental, infantils o famílies amb problemàtiques diverses. Després em van proposar treballar com a Coordinadora de Gestió, donant suport a les altres coordinadores, però al cap d’11 mesos vaig tornar al carrer com a treballadora familiar. Més tard em vaig tornar a incorporar com a Coordinadora de Gestió, al barri del Poble Sec i a Terrassa, i hi vaig treballar durant 9 anys. Els anys que he exercit com a treballadora familiar han estat els anys més feliços de la meva vida!
Per què t’ha agradat tant aquesta feina?
Sempre m’han cridat molt l’atenció les persones amb problemes, la pobresa, la immigració, les famílies que no tenen llar; sempre he sigut molt empàtica amb aquestes situacions, fins i tot quan anava a l’escola. A Suara vaig tenir la sensació que, tot i tenir un sou i cobrar diners, estava realitzant una feina que m’agradava molt fer, i em sentia molt important. Ser treballadora familiar em va pujar molt l’autoestima, i estar a Suara m’ha donat personalitat, m’ha fet més persona i m’ha fet conèixer grans companyes que avui dia formen part de la meva vida. M’ha ajudat a valorar tot allò que tenia a casa, i a ser més feliç. Sempre he parlat molt bé de la meva feina, he lluitat molt perquè es valori la gran tasca que fan les treballadores familiars, i això no hauria estat possible fora del model cooperatiu, primer de CTF i posteriorment de Suara.
Ja eres sòcia de CTF quan es va produir la fusió de les tres cooperatives, com recordes aquest moment?
La fusió va ser un moment difícil, perquè teníem molta por, però realment des de CTF començava a ser complicat assumir el pes d’alguns concursos públics de l’Ajuntament de Barcelona. Com a sòcies de CTF, al final vam veure clar que ens havíem de fusionar. Vam haver de treballar moltíssim per introduir les tres cooperatives que es fusionaven en el que avui dia és Suara. I ara que ja fa 10 anys d’allò, valoro molt positivament la decisió que vam prendre. Ens hem fet molt grans i hem aconseguit ajudar a moltes persones, i això em fa sentir molt feliç, estic molt contenta de ser cooperativista.
Sempre has defensat el model cooperatiu.
Sí, perquè aquest model m’ha permès posar sobre la taula les coses que m’agraden i les que no, lluitar per allò que defenso i poder fer canvis dins la Cooperativa, una oportunitat que no existeix a l’intern de l’empresa a l’ús. Per a mi ha estat molt important poder treballar sota el paraigua del model cooperatiu, perquè he pogut implicar-me en molts aspectes. He sigut interventora de comptes, he format part del Comitè de Recursos i he participat en grups d’innovació, entre altres iniciatives.
També ets sòcia de Suport Ara.
Ho sóc des del principi! Quan es va plantejar la creació de Suport Ara, es va acordar que les persones que en volguessin formar part com a sòcies havien d’aportar una quantitat de 50 €. Amb aquests diners i una altra part que va facilitar la Cooperativa, es volia ajudar econòmicament a persones amb diverses problemàtiques o casos de necessitat puntual: pagar uns bitllets d’avió, comprar unes ulleres, matricular-se per uns estudis, etc. Posteriorment, es va plantejar la necessitat de poder ajudar a aquestes persones implicant-se més en la seva vida, ja no tant des de la vessant del suport econòmic, sinó des de l’acompanyament i la recerca d’altres recursos. I en aquest sentit, l’any passat es va plantejar la posada en marxa del projecte Suport Ara Acompanya, per poder ajudar a algunes companyes que es trobaven en situacions força vulnerables.
I tu n’has format part com a voluntària!
Em vaig oferir i de seguida em van trucar per donar suport a una treballadora familiar que estava tenint molts problemes. La seva situació era complicada, perquè no podia pagar el lloguer del pis i tenia quatre fills a càrrec seu. Des de Suport Ara vam intentar donar-li tota aquella ajuda que necessitava per tirar endavant. Penso que, tenint en compte el gran col·lectiu que forma Suara, amb més de 3.000 persones, seria molt nefast que la Cooperativa no disposés d’una plataforma com aquesta a través de la qual poder donar suport a les companyes que més ho necessiten, ja que tots podem necessitar aquesta ajuda en un moment donat de la nostra vida.
Ara ja fa tres anys que treballes a la Casa d’Acollida de dones Marialar.
I n’estic molt contenta! Sóc conscient que el canvi de feina ha estat molt gran, sobretot perquè treballo en horari de nit, però he sigut valenta en aquest sentit i ara estic molt satisfeta d’haver tingut aquesta empenta. Em venia molt de gust estar en primera línia un altre cop, i l’oportunitat de poder treballar amb dones i ajudar-les ha sigut molt gratificant.
Com funciona aquest servei?
La casa de Marialar està dividida en dues parts: la part d’urgències i la part de llarga estada. A la part d’urgències, on jo treballo, les dones que arriben s’hi poden quedar un màxim de dos mesos, mentre que a la part de llarga estada poden arribar a estar fins a un màxim de dos anys. La major part de les persones que arriben a Marialar són dones que han patit maltractament o que es troben en una situació de risc d’exclusió social. Poden arribar al centre provinents de Serveis Socials, de Càritas o del SARA, que és un Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida que ofereix atenció ambulatòria específica a persones víctimes de situacions de violència masclista. Quan aquestes persones arriben a la casa de Marialar disposen de menjar, d’estris d’higiene i d’un lloc on viure, també amb els seus fills. El servei d’urgències és un pas previ a la recerca d’una casa d’acollida de llarga estada, una aturada perquè tinguin temps de reflexionar fora de la situació de perill que les ha portat al centre. Durant els primers dies d’adaptació, s’intenta que es trobin millor, es relaxin i puguin veure amb una mica més de tranquil·litat quin és el següent pas a fer.
La violència de gènere és un dels grans problemes de la nostra societat?
És una xacra, i en aquests moments el sistema està col·lapsat perquè ja no es disposen de places als centres. És una realitat que les dones continuen morint a mans de la violència de gènere, i també és una realitat que les autoritats i el govern no estan fent més per aturar-ho, i no es disposen dels suficients recursos perquè estiguin ben ateses. Les dones que es veuen immerses en una situació de violència de gènere passen del maltractament per part de les seves parelles al maltractament institucional, perquè no se les pot cuidar com es mereixen. I algunes d’aquestes dones, moltes d’elles amb fills, han de sortir del centre sense saber ben bé on aniran després. Crec sincerament que només es podrà aturar el masclisme i la violència de gènere si aquest problema es treballa des de l’educació i la infància.
De quina manera?
Potser no ens n’adonem, però durant tota la nostra vida, sobretot en el si de la família, ens exposem a petites situacions que avui dia estan fent que aquestes conductes es reprodueixin. Els rols, les joguines, els colors establerts a cada gènere, els contes de prínceps i princeses. Seria molt interessant poder treballar això des de l’àmbit de l’educació, per tal d’aconseguir la màxima igualtat de gènere entre les dones i els homes. La major part de les persones maltractadores han crescut en una societat patriarcal que ha tolerat la conducta masclista, i això ha de canviar a les escoles i també a les famílies, des de sota. La societat continua permetent amb normalitat que els homes tinguin sous més alts que les dones, que puguin manar sobre les dones, i sempre que això es mantingui serà molt difícil poder revertir la situació, perquè els nens creixin sota una altra forma de viure.
Ets mare de dos fills i una filla, això ha estat fàcil a casa?
A casa meva sempre he sigut una persona molt defensora dels drets de les dones, sempre he criat als meus fills en igualtat, sense fer diferències pel seu gènere. He sigut i sóc una persona molt viatgera, m’encanta recórrer món! I per això he volgut inculcar-los que viatjar és, al cap i a la fi, aprendre; t’ajuda a conèixer moltes persones d’arreu del món i a adquirir molta cultura; et fa ser una persona molt més tolerant i oberta de ment.
A quins indrets del món has viatjat?
He estat a llocs molt llunyans, com per exemple Namíbia, Botswana, Zimbàbue, Argentina, Birmània, el Japó i l’Índia. Fa molts anys que vaig començar, i ara és el meu hobby favorit, la meva passió, i estalvio tot el que puc per poder gaudir d’aquest plaer de la vida. Sóc feliç quan viatjo! Tinc molts bons records de tots els viatges que he fet, però tinc especial estima al viatge que vaig fer per l’Àfrica. A Namíbia vam navegar pel riu Okavango amb un mokoro, que és una canoa tradicional de fusta, feta a mà, que es fa servir a la zona, fins a arribar a una illa en la qual vam dormir amb tendes de campanya i una enorme foguera al mig perquè no s’acostessin els animals. Va ser una experiència màgica, travessar el riu en complet silenci, perquè allà no hi ha cap tipus de so, ni cables ni cotxes ni avions. No hi ha res més enllà de l’aigua, els nenúfars i la impressionant llum del sol de l’Àfrica.
