Sovint, potser massa sovint, ens estranyem quan veiem projectes cooperatius en què el nombre de socis/es supera un determinat nombre. Mirat objectivament, cadascú ho fixa en funció de la seva realitat, moltes vegades única, que ha viscut.
Sents afirmacions molt o poc fonamentades que assenyalen que amb molta gent no es pot participar, que els projectes cooperatius han de ser petits, locals, propers. Sents que a partir d’un tamany tot perd sentit.
L’atractiu d’aquesta fórmula jurídica, de cooperativa, és la flexibilitat i adaptabilitat a diferents realitats. Què és l’important? Crec que la clau d’aquest model radica en el fet que cada empresa cooperativa s’acaba dibuixant com els seus socis/es ho volen. Hi ha d’haver un imaginari col·lectiu de l’empresa volen els seus socis/es.
Aquest imaginari col·lectiu, construït de forma conjunta i majoritàriament compartit, ha d’estar present en els diferents espais i moments de la cooperativa. S’ha de respirar.
Cada cooperativa ha de saber adaptar-se a aquest imaginari col·lectiu. La cooperativa que en l’imaginari es dibuixa com a petita, d’àmbit local i/o molt especialitzat ho ha de poder ser. La que opta per ser més gran, donar més serveis, també ha de poder triar el seu espai.
Fent un símil amb el futbol, hi ha d’haver equips de barri, equips de poble, equips de ciutat, equips de país i equips del món, així com les diferents lligues que juguen (en les nostres cooperatives, els mercats on són presents).
La dificultat radica quan el petit vol ser gran, o el gran vol ser petit. El F.C. Martinenc no pot aspirar a vendre samarretes a les Rambles o als voltants de la Sagrada Familia, ni el Barça pot aspirar a que els seus jugadors/es vagin pel carrer sense aixecar una alta expectació, però ningú dubta que tant el F.C. Martinenc com el F.C. Barcelona són dos grans clubs de Futbol amb més de 100 anys d’història.
Tomàs Llompart. Director Àrea de Persones de Suara Cooperativa
