Una de les preocupacions existents tant en l’administració pública com entitats del tercer sector és com poder implementar una perspectiva LGTBI+ en els serveis i recursos de la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA), que pertanyen al Departament de Drets Socials.
Precisament, amb aquest objectiu de fons, neix la guia “Com podem incorporar la perspectiva LGBTI+ als serveis i recursos de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència”, impulsada per la Secretaria d’Infància, Adolescència i Joventut, així com la Secretaria d’Igualtats, a través de la Direcció General de Polítiques Públiques LGBTI+ del Departament d’Igualtat i Feminismes.
En el marc d’aquesta guia, Suara Cooperativa ha pogut presentar dues vivències que han tingut lloc en el Pis Assistit 16-18 Illa de l’Ebre i el Pis Assistit 16-18 La Ràpita, que vam compartir el dia que es va presentar aquest document, el passat 4 d’octubre a la delegació de la Generalitat de Catalunya a Tortosa.
Arran de la nostra experiència, hem pogut determinar que a l’hora de treballar les realitats LGTBI+ als nostres serveis, no hi ha una única resposta com tampoc hi ha una única manera de fer. Cada servei residencial (Centres d’acollida, SPAAI, CRAE, Pisos assistits) té la seua pròpia idiosincràsia; així com la seua pròpia cultura interna en l’àmbit general, d’equip educatiu i, evidentment, d’usuaris.
En aquest sentit, cal emfatitzar que no és el mateix un grup d’adolescents de 16 a 18 anys nascuts a Catalunya; que un altre d’infants de 5-6 anys convivint amb pre-adolescents; o un de joves migrants. La manera de treballar el dia a dia amb cadascun d’aquests col·lectius serà diferent perquè la pròpia cultura de cada grup (que implica l’edat, el nivell acadèmic, les creences religioses, la procedència social, entre altres) que els defineixen són diferents. Per tant, sens dubte, treballar la perspectiva de gènere també ho serà.
La diversitat LGTBI als nostres serveis residencials (centres d’acollida, SPAAI, CRAE, pisos assistits)
Si poguéssim definir amb una sola paraula com tractem la diversitat LGTBI+ als nostres serveis, la resposta seria NORMALITAT. I és que la sexualitat de cada individu no ha de ser un tret diferencial, condicionant de res ni excloent. O almenys, no hauria de ser-ho. És el que precisament plantegem nosaltres. No donar importància a allò que no l’hauria de tenir.
Partint d’esta premissa, com a equip educatiu, ens plantegem que el que sí que hem de fer, que estem obligats a fer, ja no com a professionals, sinó com a persones és no prejutjar, saber detectar possibles perills i conductes de risc i sobretot, ESCOLTAR. I és que potser un dels pitjors mals d’esta societat nostra és que, de vegades, tenim la mania de no escoltar-nos gaire.
A partir d’aquí, com a professionals, hem de ser capaços d’individualitzar la nostra tasca a cada cas en concret, ja que cada persona LGTBI+ viu la seua sexualitat d’una manera molt diferent de la resta. En el nostre cas, per a més inri, estem parlant d’adolescents que estan en procés de descoberta sexual que, de vegades, els costa entendre i que procedeixen, en la majoria de casos, d’entorns conservadors, inhàbils i repressors que no els han acompanyat en cap moment en este procés de descoberta. Una pedra més afegida a la motxilla que ja arrosseguen per tota la història familiar que els envolta.
A continuació, us presentem la història de l’Anís i el Nico i el seu punt de vista envers el treball d’inclusió LGTBI+ que es fa als serveis que es gestionen des de Suara Cooperativa.
Anís: l’èxode imposat
“De petit m’encantava jugar amb les nines de les meues cosines. Les pentinava, els canviava els vestits i les maquillava. Fins que venia la meua mare amb cara de pomes agres. M’estirava el braç de males maneres i m’apartava d’allò que m’agradava tant fer, però que segons ella, era perillós per a mi. I feia temor”, relata l’Anís, d’origen algerià.
Des de ben petit, es va adonar que no encaixava en aquella terra, ja que els nens i les nenes es mofaven d’ell perquè semblava una noia. Mai va entendre per què els seus pares no el defensaven. Els 12 anys se li va despertar el desig sexual cap als homes i va comprendre que això era un problema a Algèria. El seu pare, fins i tot, el va dur al psicòleg per veure si el podia curar. “Segons el meu pare i tots els pares d’Algèria, al nostre país no existeixen les persones homosexuals”, narra Anís, que afegeix que en aquesta regió és un delicte que es condemna amb presó.
Tot va esclatar el dia que va conèixer un noi. Els seus pares van anar d’acampada i ell va dir que es quedava a casa perquè no es trobava bé. La mare no s’ho va creure. “Quan estava sol a casa, aquell noi guapíssim que havia conegut va venir per estar amb mi. Ens vam besar i vam acabar al llit. I va ser llavors quan els meus pares van tornar d’imprevist”, recorda.
Després d’això, va estar una setmana tancat a casa. Els seus pares tenien el dilema de si denunciar-lo o no. Finalment, la família va decidir que marxés a Europa i el seu pare el va acompanyar a Barcelona on van dormir una setmana en un hostal. Cap conegut es va voler fer càrrec d’ell i, per això, el pare li va donar cent euros i li va dir que anés a la policia. “Abans era creient. Ara ja no. Un Déu no les fa estes coses”, emfatitza l’Anís.
De la comissaria el van dur a un centre a l’Ametlla de Mar per a joves migrants. “Jo que em pensava que ja havia passat el pitjor i podria ser realment lliure, de sobte em trobo envoltat de la mateixa gent i la mateixa cultura que em va fer fora del meu país”, explica Anís, que afirma que es va tornar a reprimir. Ara bé, les educadores socials del centre van percebre la seva orientació sexual i van moure els fils pertinents perquè pogués anar a un pis a La Ràpita: “I allí se’m va obrir el cel”.
Es mostra molt agraït amb les persones que s’ha trobat en aquest espai: “No em fa res dir que els educadors i educadores del Pis La Ràpita són millors que la meva família. És el que sento. Sempre estan pendents de mi. Em pregunten com em sento i si necessito ajuda, saben com buscar-la. M’escolten. M’escolten molt. Els puc explicar tot el que em passa sense haver de reprimir-me”.
Nico: la papallona
En un demolidor relat, en Nico confessa que durant molts anys la seua pròpia vida li feia mal als ulls i l’odiava, per la qual cosa s’havia acostumat a viure entre la foscor. “Com els cucs de seda, que la primera vegada que els veus només et fan fàstic”, expressa el jove. La seva mare va morir quan ell era petit i el seu pare mai el va comprendre.
“Sempre he sigut Nico. Però abans no em deia així. Es veu que quan vaig néixer, algú va decidir que m’estava millor el nom d’Anna. I des que tinc memòria, recordo que sempre em vestien amb roba de xiqueta”, relata. També, li regalaven nines, li feien dur els cabells llargs o es reien d’ell perquè jugava amb nens. El pitjor, però, estava per arribar. “El meu cos va començar a canviar. I se’m van inflar els pits com dues pilotes i el meu cos escopia sang. I jo només volia morir-me i marxar amb la meua mare”, rememora.
Se sentia com si l’haguessin posat en un cos al qual no li pertocava, cosa que va decidir explicar-li al seu pare. “Va començar a odiar-me. I sempre estava enfadat amb mi i no volia de cap de les maneres deixar-me ser el que era”, ressalta. Arran d’això, va començar a automutilar perquè volia desaparèixer. Un d’aquests cops, però, se li en va anar de les mans i va haver d’anar al metge. Arran d’això, es va activar un protocol, va trobar persones que l’escoltaven i, el més important, que l’entenien. “Em van explicar que tothom té dret a ser qui vol ser i que ningú té cap dret sobre ningú, en estes coses. Ni els pares”, explica. En aquell moment, li van oferir al seu pare que el deixessin marxar i va acceptar. Així és com va acabar en el Pis Illa de l’Ebre.
En aquest espai, des del primer moment, el van tractar com el noi que és. A més, no només l’han respectat, sinó que també s’ha sentit acompanyat i que l’estimem tant els i les educadores socials com la resta de companys i companyes. “Ara ens enfrontem al meu procés de trànsit. I també ho fem junts. M’escolten i m’aconsellen dels pros i dels contres. No em pressionen en res. Sento que prengui la decisió que prengui, em donaran suport incondicional”, afirma Nico, que conclou: “Passarà molt de temps fins que ens tornem a reconciliar, la vida i jo. Però sento que a poc a poc vaig desfent-me de l’embolcall que m’oprimia, del capoll del qual era ostatge. Sento que a poc a poc, deixo de ser un cuc de seda per convertir-me en papallona”.
Marc Bolet Benito
Director del Pis Assistit 16-18 La Ràpita
