[Text in Catalan]
INMA PASCUAL. Sòcia de Suara Cooperativa
Lluita, coratge i força de voluntat. Aquestes són les paraules que millor defineixen a la sòcia de Suara Inma Pascual, que en els darrers mesos ha pogut viure en la seva pròpia pell com les persones, tot i les circumstàncies, són capaces d’aprendre a veure la vida d’una altra manera. Després d’haver estat 9 mesos de baixa per la detecció d’un trastorn bipolar greu, reincorporar-se al seu lloc de feina a la Cooperativa ha estat essencial per aprendre a conviure amb la malaltia. Com bé assegura l’Inma, el temps, la paciència i els inputs de caliu, que ha anat rebent durant tots aquests anys a Suara, han estat les millors eines per aconseguir-ho. Voleu conèixer la seva història de vida?
Vas treballar durant més de 15 anys al negoci familiar. Què et va empènyer a deixar-lo?
La meva etapa laboral va començar a la constructora de la família, que gestionava el meu germà. La meva idea era estudiar la carrera de Telecomunicacions, però en començar amb aquesta feina vaig deixar enrere les meves aspiracions professionals. Durant aquesta etapa, un total de 17 anys, vaig patir l’assetjament del meu cap. Volia que marxés de la constructora, i finalment va teixir tota una estratègia perquè acabés treballant a un altre lloc. Em van oferir feina a un òrgan de gestió de l’administració pública com a directora financera, i com que ho estava passant tan malament, i el projecte m’agradava, vaig acceptar l’oferta.
La teva trajectòria laboral, però, va tornar a estar marcada per l’assetjament.
Desgraciadament sí. En un canvi de gerència de l’empresa vaig tornar a patir mòbing durant dos anys sencers, i finalment em van acomiadar. Vaig denunciar a aquesta persona i vaig guanyar el judici, però així i tot, la situació em va minar molt, perquè vaig acabar creient que no servia per res. A més a més, el mòbing que vaig patir durant l’últim període de feina a l’empresa pública, l’any 2009, va estar niat amb el segrest del meu germà per Al-Qaeda.
El van capturar durant 9 mesos a Mauritània.
Sí, juntament amb dos cooperants catalans més. El meu germà hi viatjava un cop l’any com a voluntari de La Caravana Solidària a l’Àfrica Occidental. Implantaven projectes i portaven material d’ajuda humanitària, com màquines per bombejar l’aigua o camions de bombers antics, i els ensenyaven com fer-los servir. El dia que el van segrestar hi havia derbi, jugava el Barça amb el Madrid, i just en aquell precís instant va marcar l’equip blaugrana. Amb la celebració del gol ningú va sentir com en Roque, el meu germà, cridava per l’emissora que els estaven detenint.
Va ser un període complicat, oi?
Va ser una època de molta incertesa, jo era la portaveu de la família i l’enllaç amb el govern. Cada nit em trucaven des del ministeri o la vicepresidenta o la secretaria d’estat de Cooperació Internacional, i quan penjava em posava en contacte primer de tot amb la meva cunyada i després amb la resta de la família per informar-los de la situació. La meva responsabilitat era brutal, perquè no podia expressar els meus sentiments ni transmetre l’angoixa que sentia, i intentava donar tota la informació que rebia de la manera més positiva possible. La bona comunicació era el pal de paller dels nostres sentiments. Van ser 9 mesos de molta intensitat.
L’any 2012, però, Suara es va creuar al teu camí. Com vas viure aquest canvi?
La veritat és que, després d’estar un any a l’atur, quan vaig arribar a Suara, com a administrativa del Servei d’Atenció Domiciliària, em vaig trobar un factor humà tan gran que al minut zero ja em sentia fantàstica. La Cooperativa em va fer ressorgir. Al cap de pocs mesos va canviar l’estructura i es va crear l’Àrea de Control de Gestió, i vaig començar a treballar-hi. El canvi de l’empresa pública al model cooperatiu va ser brutal, sobretot per les persones que em vaig trobar. Va arribar el Nadal i entre els companys de feina es feia l’elecció de l’hereu i la pubilla de Suara, i em van escollir a mi!
Quina sensació més gratificant!
Sí, els inputs que he rebut tots aquests anys treballant a la Cooperativa han sigut fantàstics, i avui dia, després d’haver estat 9 mesos de baixa per la detecció d’un trastorn bipolar, els continuo rebent de la mateixa manera. Tot va començar un mes després que li detectessin el càncer al meu marit, l’octubre del 2016. En aquell moment jo no em trobava gens bé, o em sentia molt deprimida o estava molt eufòrica, i em pensava que tot era per culpa de la menopausa. Estava desesperada, perquè anava d’un metge a l’altre i ningú em deia el que realment tenia. Havia demanat ajuda mèdica i psicològica a Suanity arran del càncer del meu marit, i allà les magnífiques professionals que hi treballen em van fer comprendre que el què em passava no tenia res a veure amb un tema físic, que se m’havia d’analitzar d’una altra manera.
Què va passar aleshores?
A principis de desembre vaig haver de trucar el meu germà perquè em portés a urgències, ja que jo mateixa sentia que havia empitjorat. Allà em van duplicar la dosis d’antidepressius que prenia, i allò em va fer girar el cap definitivament. El febrer del 2017, em van ingressar un mes al psiquiàtric, perquè els metges van detectar i diagnosticar que se m’havia activat el trastorn bipolar greu de grau 1. Els canvis emocionals i els alts i baixos que estava patint venien provocats per la depressió fictícia que genera la malaltia. Un dia el meu psiquiatre em va posar un exemple molt clar per explicar-me el que m’havia passat: em va fer entendre que el meu cervell havia sofert un tsunami, i que, com succeeix amb les ciutats que també l’han patit, trigaria molt temps a refer-se i reconstruir-se. Donar-se temps i tenir paciència és la millor clau per aconseguir-ho.
Ara ja fa dos mesos que t’has reincorporat al teu lloc de feina.
Sí, des del primer moment vaig voler que la meva vida fos el més normal possible. Venir a la feina, compartir el dia a dia i estar amb la resta de companys. Les malalties cerebrals són molt difícils de valorar mèdicament, però el doctor que em porta sí que em va dir que treballar m’aniria molt millor que no fer-ho, i aquesta és també la meva voluntat. El trastorn bipolar que m’han diagnosticat és una malaltia per tota la vida, hi ha persones que no tornen a treballar mai més. Amb la medicació pertinent pots fer vida normal, però pot passar que el teu cos s’acostumi i torni a aparèixer el trastorn. O que el metge decideixi baixar la dosi i tornis un altre cop a estar en la mateixa situació. Hi ha gent que amb menys discapacitat que la meva deixa de treballar, però aquest no és el meu objectiu.
Ets una dona molt lluitadora.
Sempre ho he estat, m’he enfrontat a tot tipus de situacions. Ara prenc molta medicació, però ja fa tres mesos que estic estabilitzada i em sento bé. Tornar a treballar era molt important per a mi, i la gent que m’envolta ha de saber què és el que em passa, perquè haig d’aprendre a conviure amb això. Sé que no podré estar al ritme dels meus companys, perquè sóc conscient que el meu cap no pot donar de si com ho feia abans. Però penso que a la Cooperativa es pot adaptar molt el lloc de feina a la persona que s’incorpora amb una discapacitat, i en el meu cas, gràcies al suport dels meus companys, s’està fent així. A Suara sempre trobes el niu d’amor que necessites en cada moment, i aquesta situació m’ha fet conèixer moltes persones i establir amistats fortíssimes, que s’han preocupat per mi durant tot aquest temps d’una forma increïble. Crec que el factor humà és el tresor més important que posseeix aquesta cooperativa.
La teva vida deu haver canviat molt, arran de la malaltia.
Moltíssim. Gràcies a la malaltia he pogut veure la vida d’una altra manera, acceptant-la tal com és. Després del que m’acaba de passar, si faig l’exercici de posar tota la meva vida sobre un paper, m’adono que he viscut situacions d’assetjament molt complicades, incloent-hi la violència de gènere, i que jo no les percebia així. Quan t’adones que ets lliure de fer el que vulguis i quan vulguis és quan et pares a pensar quina és la vida que has estat vivint. No tinc un nou camí, sinó una nova manera de caminar, i tot i que sóc la mateixa de sempre, ja no sóc la d’abans. Ara sóc feliç, i cada dia estic més contenta. La vida m’ha canviat molt, simplement en poder decidir el que vull fer en tot moment.
