Durant els últims quatre anys hem acompanyat en la seva jornada a persones treballadores familiars per Barcelona, L'Hospitalet, Sant Cugat del Vallès i Mollet. Endinsa't en el seu dia a dia a través d'aquest blog per conèixer una mica més la seva feina, imprescindible!
La Lola Sánchez (Marinaleda, 1962) va néixer al poble de Marinaleda (Sevilla) i es va criar en un caserío amb gallines, ovelles, vaques, cabres i burros. Era la segona de tres germans, però només a ella la van enviar cap a la ciutat quan tenia vuit anys. La Lola va aterrar a l’Hospitalet de Llobregat per viure amb la seva tieta àvia. Mai abans havia vist el mar, un vàter o el metro. La resta de la seva família va venir al cap de cinc anys però no es van acabar d’adaptar. A ella, al principi, li va costar, però finalment va trobar-hi el seu lloc gràcies al seu caràcter i empenta.
A l’Hospitalet, es va escolaritzar i va començar a treballar en la cura d’animals, en botigues de mascotes i clíniques especialitzades. Va fer d’auxiliar veterinària, d’ajudant de quiròfan, d’encarregada de rajos X, d’encarregada de personal, de recepcionista... Als 25 anys, va decidir muntar la seva pròpia botiga i perruqueria canina a la Barceloneta. Tenia molta traça amb les tisores i li va anar molt bé el negoci, però al cap d’una dècada se’n va cansar per com evolucionava el sector. Ella ha estimat sempre als animals, però veia que moltes persones “en feien un gra massa” i molts veterinaris també se n’aprofitaven.
Mentre treballava, la Lola va militar a moviments estudiantils com el Sindicato de Estudiantes. Des d’aleshores, ha tingut sempre un compromís social amb tot allò que fa. Recorda les vagues per la insubmissió i com van haver de córrer davant la policia postfranquista. Mirant enrere, la Lola no és gens pessimista, valora algunes de les coses que s’han aconseguit i se sent orgullosa de totes les lluites en què ha participat. Quan tornava a visitar regularment a la família, a Marinaleda, va conèixer el projecte cooperativista agrari del famós alcalde Sánchez Gordillo, del qual va seguir aprenent com implicar-se socialment.
Així doncs, després de tancar la botiga d’animals, es va instal·lar a Granollers, on es va formar com a auxiliar de medi ambient i també va aconseguir la titulació de vitrallera, amb la que va participar en la restauració de la biblioteca de La Garriga.
La Lola volia provar noves experiències i, motivada per ajudar als seus avis que s’estaven fent grans a Andalusia, va trobar un curs d’atenció sociosanitària al seminari de Vic. Al 2015 va rebre una trucada de Suara per començar a fer suplències de treballadora familiar a Barcelona. Al cap de tres mesos, va sortir una plaça a l’Hospitalet i així va retornar a la seva ciutat d’acollida. Al 2016 es va fer sòcia de la cooperativa i aviat va començar amb el programa de mentoria, on a demés de la feina d’atenció domiciliaria, dedica part de la seva jornada a orientar a noves treballadores que comencen. L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya i Suara hi té un equip d’unes 250 persones, entre treballadores familiars, auxiliars de la llar i coordinadores.
“Aquest és un sector on no deixes mai d’aprendre. Traspassar la porta d’un domicili sempre és un repte i cal adaptar-hi allò que has après abans”, explica la Lola. “No som infermeres, ni metges, ni psicòlegs, ni terapeutes, ni cuineres professionals, però fem una mica de tot. Rebem molt agraïment de les famílies. Al final, el que volem tots és una mica d’atenció”, afegeix. Actualment, està molt interessada en els nous projectes digitals per millorar la vida de les persones amb dependència. Ella segueix amb l’entusiasme de sempre, tot i que s’apropa a la jubilació.
La Lola viu amb el seu gat Fígaro, ara que la seva filla ja s’ha emancipat. Els últims tres anys, també ha tingut cura de la seva mare, de 88 anys, i li ha quedat poc temps per a ella. Recentment, una altra treballadora de Suara Hospitalet ha començat a fer-li atenció domiciliària i la Lola reconeix: “Me n’he adonat que amb la meva mare jo vull fer de filla i no de cuidadora. És molt millor per a tothom”.
Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.
La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more"> Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.
La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more"> Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.
La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more"> Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.
La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more"> Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.
La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more"> Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.
La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more"> Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.
La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more"> Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.
La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more"> Dia d’encàrrecs. Fa bon dia, l’Alicia té ganes de passejar i, a més a més, necessita algunes coses. La Lola la recull al centre mèdic de Collblanc, d’on en marxen contentes i fent broma. Passegen pel carrer de Progrés i entren a vàries botigues de roba i sabates. L’Alicia també vol renovar-se les ulleres i estan una estona remenant a l’aparador de l’òptica. No acaben de trobar res que les convenci i ho deixen per a un altre dia. Al carrer, es creuen amb una altra treballadora familiar i s’aturen a xerrar una estona, a l’ombra d’un arbre escarransit. Encara cal passar per la carnisseria a comprar viandes.
La Lola carrega el menjar a la seva bossa perquè l’Alicia no pot fer grans esforços. A la plaça Espanyola, troben un banc per seure i descansen una mica abans de fer cap a casa, per acabar de preparar el dinar per l’Alicia. Arriben acalorades i l’Alicia serveix un refresc de fruita tropical que ha preparat de bon matí. La Lola li recorda que no ha de prendre gaire sucre perquè s’ha de controlar el pes, que és vital per a la seva insuficiència coronària. La Lola s’acomiada fins al cap d’un parell de dies, acaricia el gat que miola i marxa cap a casa de la propera persona atesa.
" class="item-link link-more">
La Lola Sánchez (Marinaleda, 1962) va néixer al poble de Marinaleda (Sevilla) i es va criar en un caserío amb gallines, ovelles, vaques, cabres i burros. Era la segona de tres germans, però només a ella la van enviar cap a la ciutat quan tenia vuit anys. La Lola va aterrar a l’Hospitalet de Llobregat per viure amb la seva tieta àvia. Mai abans havia vist el mar, un vàter o el metro. La resta de la seva família va venir al cap de cinc anys però no es van acabar d’adaptar. A ella, al principi, li va costar, però finalment va trobar-hi el seu lloc gràcies al seu caràcter i empenta.
A l’Hospitalet, es va escolaritzar i va començar a treballar en la cura d’animals, en botigues de mascotes i clíniques especialitzades. Va fer d’auxiliar veterinària, d’ajudant de quiròfan, d’encarregada de rajos X, d’encarregada de personal, de recepcionista... Als 25 anys, va decidir muntar la seva pròpia botiga i perruqueria canina a la Barceloneta. Tenia molta traça amb les tisores i li va anar molt bé el negoci, però al cap d’una dècada se’n va cansar per com evolucionava el sector. Ella ha estimat sempre als animals, però veia que moltes persones “en feien un gra massa” i molts veterinaris també se n’aprofitaven.
Mentre treballava, la Lola va militar a moviments estudiantils com el Sindicato de Estudiantes. Des d’aleshores, ha tingut sempre un compromís social amb tot allò que fa. Recorda les vagues per la insubmissió i com van haver de córrer davant la policia postfranquista. Mirant enrere, la Lola no és gens pessimista, valora algunes de les coses que s’han aconseguit i se sent orgullosa de totes les lluites en què ha participat. Quan tornava a visitar regularment a la família, a Marinaleda, va conèixer el projecte cooperativista agrari del famós alcalde Sánchez Gordillo, del qual va seguir aprenent com implicar-se socialment.
Així doncs, després de tancar la botiga d’animals, es va instal·lar a Granollers, on es va formar com a auxiliar de medi ambient i també va aconseguir la titulació de vitrallera, amb la que va participar en la restauració de la biblioteca de La Garriga.
La Lola volia provar noves experiències i, motivada per ajudar als seus avis que s’estaven fent grans a Andalusia, va trobar un curs d’atenció sociosanitària al seminari de Vic. Al 2015 va rebre una trucada de Suara per començar a fer suplències de treballadora familiar a Barcelona. Al cap de tres mesos, va sortir una plaça a l’Hospitalet i així va retornar a la seva ciutat d’acollida. Al 2016 es va fer sòcia de la cooperativa i aviat va començar amb el programa de mentoria, on a demés de la feina d’atenció domiciliaria, dedica part de la seva jornada a orientar a noves treballadores que comencen. L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya i Suara hi té un equip d’unes 250 persones, entre treballadores familiars, auxiliars de la llar i coordinadores.
“Aquest és un sector on no deixes mai d’aprendre. Traspassar la porta d’un domicili sempre és un repte i cal adaptar-hi allò que has après abans”, explica la Lola. “No som infermeres, ni metges, ni psicòlegs, ni terapeutes, ni cuineres professionals, però fem una mica de tot. Rebem molt agraïment de les famílies. Al final, el que volem tots és una mica d’atenció”, afegeix. Actualment, està molt interessada en els nous projectes digitals per millorar la vida de les persones amb dependència. Ella segueix amb l’entusiasme de sempre, tot i que s’apropa a la jubilació.
La Lola viu amb el seu gat Fígaro, ara que la seva filla ja s’ha emancipat. Els últims tres anys, també ha tingut cura de la seva mare, de 88 anys, i li ha quedat poc temps per a ella. Recentment, una altra treballadora de Suara Hospitalet ha començat a fer-li atenció domiciliària i la Lola reconeix: “Me n’he adonat que amb la meva mare jo vull fer de filla i no de cuidadora. És molt millor per a tothom”.
En plena segona onada de la pandèmia de COVID-19, la Lola fa teletreball des de casa seva a l’Hospitalet per ajudar les treballadores familiars de Suara que ho necessiten. Avui, toca sessió de mentoria i la Lola segueix diferents casos per correu electrònic i trucades. Intenta donar suport i aportar solucions a les diferents situacions en que es troben vàries companyes. Han estat uns mesos molt difícils per a tothom i la feina de les treballadores familiars ha estat valorada com a imprescindible. Al menjador de casa, presidit per un petit arbre de Nadal, el gat Fígaro s’enfila pel sofà, reclamant les seves moixaines que no li costen gaire d’aconseguir.
La Lola Sánchez (Marinaleda, 1962) va néixer al poble de Marinaleda (Sevilla) i es va criar en un caserío amb gallines, ovelles, vaques, cabres i burros. Era la segona de tres germans, però només a ella la van enviar cap a la ciutat quan tenia vuit anys. La Lola va aterrar a l’Hospitalet de Llobregat per viure amb la seva tieta àvia. Mai abans havia vist el mar, un vàter o el metro. La resta de la seva família va venir al cap de cinc anys però no es van acabar d’adaptar. A ella, al principi, li va costar, però finalment va trobar-hi el seu lloc gràcies al seu caràcter i empenta.
A l’Hospitalet, es va escolaritzar i va començar a treballar en la cura d’animals, en botigues de mascotes i clíniques especialitzades. Va fer d’auxiliar veterinària, d’ajudant de quiròfan, d’encarregada de rajos X, d’encarregada de personal, de recepcionista... Als 25 anys, va decidir muntar la seva pròpia botiga i perruqueria canina a la Barceloneta. Tenia molta traça amb les tisores i li va anar molt bé el negoci, però al cap d’una dècada se’n va cansar per com evolucionava el sector. Ella ha estimat sempre als animals, però veia que moltes persones “en feien un gra massa” i molts veterinaris també se n’aprofitaven.
Mentre treballava, la Lola va militar a moviments estudiantils com el Sindicato de Estudiantes. Des d’aleshores, ha tingut sempre un compromís social amb tot allò que fa. Recorda les vagues per la insubmissió i com van haver de córrer davant la policia postfranquista. Mirant enrere, la Lola no és gens pessimista, valora algunes de les coses que s’han aconseguit i se sent orgullosa de totes les lluites en què ha participat. Quan tornava a visitar regularment a la família, a Marinaleda, va conèixer el projecte cooperativista agrari del famós alcalde Sánchez Gordillo, del qual va seguir aprenent com implicar-se socialment.
Així doncs, després de tancar la botiga d’animals, es va instal·lar a Granollers, on es va formar com a auxiliar de medi ambient i també va aconseguir la titulació de vitrallera, amb la que va participar en la restauració de la biblioteca de La Garriga.
La Lola volia provar noves experiències i, motivada per ajudar als seus avis que s’estaven fent grans a Andalusia, va trobar un curs d’atenció sociosanitària al seminari de Vic. Al 2015 va rebre una trucada de Suara per començar a fer suplències de treballadora familiar a Barcelona. Al cap de tres mesos, va sortir una plaça a l’Hospitalet i així va retornar a la seva ciutat d’acollida. Al 2016 es va fer sòcia de la cooperativa i aviat va començar amb el programa de mentoria, on a demés de la feina d’atenció domiciliaria, dedica part de la seva jornada a orientar a noves treballadores que comencen. L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya i Suara hi té un equip d’unes 250 persones, entre treballadores familiars, auxiliars de la llar i coordinadores.
“Aquest és un sector on no deixes mai d’aprendre. Traspassar la porta d’un domicili sempre és un repte i cal adaptar-hi allò que has après abans”, explica la Lola. “No som infermeres, ni metges, ni psicòlegs, ni terapeutes, ni cuineres professionals, però fem una mica de tot. Rebem molt agraïment de les famílies. Al final, el que volem tots és una mica d’atenció”, afegeix. Actualment, està molt interessada en els nous projectes digitals per millorar la vida de les persones amb dependència. Ella segueix amb l’entusiasme de sempre, tot i que s’apropa a la jubilació.
La Lola viu amb el seu gat Fígaro, ara que la seva filla ja s’ha emancipat. Els últims tres anys, també ha tingut cura de la seva mare, de 88 anys, i li ha quedat poc temps per a ella. Recentment, una altra treballadora de Suara Hospitalet ha començat a fer-li atenció domiciliària i la Lola reconeix: “Me n’he adonat que amb la meva mare jo vull fer de filla i no de cuidadora. És molt millor per a tothom”.
Un dia a la setmana, la Lola fa la feina de mentoria des de les oficines de Suara a l’Hospitalet. Des de la seva experiència i mirada global, aconsella a les companyes que comencen o tenen algun cas complicat pel motiu que sigui. Compagina trobades presencials i trucades de seguiment amb alguna de les vora 250 companyes i companys, la segona ciutat de Catalunya en nombre de persones. “Qui cuida al cuidador?”, es pregunta la Lola. “Hem de fer-ho nosaltres com a organització i és vital”, conclou. A l’hora d’esmorzar, la teràpia continua ben viva mentre segueixen parlant de feina i comentant la jugada amb unes companyes. En aquell moment, escriu una companya que s’ha lesionat fent una manipulació a una persona atesa i està a la mútua de salut laboral. La Lola escura el cafè i va cap allà a veure com està.
La Lola Sánchez (Marinaleda, 1962) va néixer al poble de Marinaleda (Sevilla) i es va criar en un caserío amb gallines, ovelles, vaques, cabres i burros. Era la segona de tres germans, però només a ella la van enviar cap a la ciutat quan tenia vuit anys. La Lola va aterrar a l’Hospitalet de Llobregat per viure amb la seva tieta àvia. Mai abans havia vist el mar, un vàter o el metro. La resta de la seva família va venir al cap de cinc anys però no es van acabar d’adaptar. A ella, al principi, li va costar, però finalment va trobar-hi el seu lloc gràcies al seu caràcter i empenta.
A l’Hospitalet, es va escolaritzar i va començar a treballar en la cura d’animals, en botigues de mascotes i clíniques especialitzades. Va fer d’auxiliar veterinària, d’ajudant de quiròfan, d’encarregada de rajos X, d’encarregada de personal, de recepcionista... Als 25 anys, va decidir muntar la seva pròpia botiga i perruqueria canina a la Barceloneta. Tenia molta traça amb les tisores i li va anar molt bé el negoci, però al cap d’una dècada se’n va cansar per com evolucionava el sector. Ella ha estimat sempre als animals, però veia que moltes persones “en feien un gra massa” i molts veterinaris també se n’aprofitaven.
Mentre treballava, la Lola va militar a moviments estudiantils com el Sindicato de Estudiantes. Des d’aleshores, ha tingut sempre un compromís social amb tot allò que fa. Recorda les vagues per la insubmissió i com van haver de córrer davant la policia postfranquista. Mirant enrere, la Lola no és gens pessimista, valora algunes de les coses que s’han aconseguit i se sent orgullosa de totes les lluites en què ha participat. Quan tornava a visitar regularment a la família, a Marinaleda, va conèixer el projecte cooperativista agrari del famós alcalde Sánchez Gordillo, del qual va seguir aprenent com implicar-se socialment.
Així doncs, després de tancar la botiga d’animals, es va instal·lar a Granollers, on es va formar com a auxiliar de medi ambient i també va aconseguir la titulació de vitrallera, amb la que va participar en la restauració de la biblioteca de La Garriga.
La Lola volia provar noves experiències i, motivada per ajudar als seus avis que s’estaven fent grans a Andalusia, va trobar un curs d’atenció sociosanitària al seminari de Vic. Al 2015 va rebre una trucada de Suara per començar a fer suplències de treballadora familiar a Barcelona. Al cap de tres mesos, va sortir una plaça a l’Hospitalet i així va retornar a la seva ciutat d’acollida. Al 2016 es va fer sòcia de la cooperativa i aviat va començar amb el programa de mentoria, on a demés de la feina d’atenció domiciliaria, dedica part de la seva jornada a orientar a noves treballadores que comencen. L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya i Suara hi té un equip d’unes 250 persones, entre treballadores familiars, auxiliars de la llar i coordinadores.
“Aquest és un sector on no deixes mai d’aprendre. Traspassar la porta d’un domicili sempre és un repte i cal adaptar-hi allò que has après abans”, explica la Lola. “No som infermeres, ni metges, ni psicòlegs, ni terapeutes, ni cuineres professionals, però fem una mica de tot. Rebem molt agraïment de les famílies. Al final, el que volem tots és una mica d’atenció”, afegeix. Actualment, està molt interessada en els nous projectes digitals per millorar la vida de les persones amb dependència. Ella segueix amb l’entusiasme de sempre, tot i que s’apropa a la jubilació.
La Lola viu amb el seu gat Fígaro, ara que la seva filla ja s’ha emancipat. Els últims tres anys, també ha tingut cura de la seva mare, de 88 anys, i li ha quedat poc temps per a ella. Recentment, una altra treballadora de Suara Hospitalet ha començat a fer-li atenció domiciliària i la Lola reconeix: “Me n’he adonat que amb la meva mare jo vull fer de filla i no de cuidadora. És molt millor per a tothom”.
Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.
El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.
El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.
El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.
El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.
El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.
El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.
El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.
El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.
El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more"> Avui, toca dia de cures a l’hospital de Bellvitge. L’Alicia està unida a una màquina que li fa funcionar el cor i necessita fer-se cures d’infermeria periòdicament. La Lola la recull a casa seva a mig matí i les dues fan cap a l’hospital animadament. Ha plogut, però sembla que el sol vol sortir. Creuen el barri de Collblanc fins a la parada de La Florida i agafen el metro fins a Bellvitge.
El primer que fa la infermera, és pesar-la i prendre les constants vitals a l’Alicia. Comenten que s’ha engreixat una mica i que hauria d’intentar perdre pes. Estan una estona parlant dels àpats que hauria de fer i dels que no. Llavors, li fa les cures de les ferides, que són les incisions per on entren els tubs que li bombegen la sang. La Lola es desinfecta les mans i fa d’assistenta experimentada de la infermera. Poc a poc, va obrint l’instrumental estèril i els productes necessaris que li va donant quan toca. Totes tres estan tranquil·les i fan broma. Acaben i s’acomiaden fins al cap d’uns dies. Agafen el metro i un últim tram en autobús per evitar la pujada. Arriben a casa, canvien l'aparell de bateries de la màquina i s’asseuen al sofà a descansar. A la paret, damunt d’elles, hi ha pintat un cor ben gran, que recorda la humanitat d’aquestes dones que s’ajuden per tirar endavant, a pesar de les dificultats.
" class="item-link link-more">
La Lola Sánchez (Marinaleda, 1962) va néixer al poble de Marinaleda (Sevilla) i es va criar en un caserío amb gallines, ovelles, vaques, cabres i burros. Era la segona de tres germans, però només a ella la van enviar cap a la ciutat quan tenia vuit anys. La Lola va aterrar a l’Hospitalet de Llobregat per viure amb la seva tieta àvia. Mai abans havia vist el mar, un vàter o el metro. La resta de la seva família va venir al cap de cinc anys però no es van acabar d’adaptar. A ella, al principi, li va costar, però finalment va trobar-hi el seu lloc gràcies al seu caràcter i empenta.
A l’Hospitalet, es va escolaritzar i va començar a treballar en la cura d’animals, en botigues de mascotes i clíniques especialitzades. Va fer d’auxiliar veterinària, d’ajudant de quiròfan, d’encarregada de rajos X, d’encarregada de personal, de recepcionista... Als 25 anys, va decidir muntar la seva pròpia botiga i perruqueria canina a la Barceloneta. Tenia molta traça amb les tisores i li va anar molt bé el negoci, però al cap d’una dècada se’n va cansar per com evolucionava el sector. Ella ha estimat sempre als animals, però veia que moltes persones “en feien un gra massa” i molts veterinaris també se n’aprofitaven.
Mentre treballava, la Lola va militar a moviments estudiantils com el Sindicato de Estudiantes. Des d’aleshores, ha tingut sempre un compromís social amb tot allò que fa. Recorda les vagues per la insubmissió i com van haver de córrer davant la policia postfranquista. Mirant enrere, la Lola no és gens pessimista, valora algunes de les coses que s’han aconseguit i se sent orgullosa de totes les lluites en què ha participat. Quan tornava a visitar regularment a la família, a Marinaleda, va conèixer el projecte cooperativista agrari del famós alcalde Sánchez Gordillo, del qual va seguir aprenent com implicar-se socialment.
Així doncs, després de tancar la botiga d’animals, es va instal·lar a Granollers, on es va formar com a auxiliar de medi ambient i també va aconseguir la titulació de vitrallera, amb la que va participar en la restauració de la biblioteca de La Garriga.
La Lola volia provar noves experiències i, motivada per ajudar als seus avis que s’estaven fent grans a Andalusia, va trobar un curs d’atenció sociosanitària al seminari de Vic. Al 2015 va rebre una trucada de Suara per començar a fer suplències de treballadora familiar a Barcelona. Al cap de tres mesos, va sortir una plaça a l’Hospitalet i així va retornar a la seva ciutat d’acollida. Al 2016 es va fer sòcia de la cooperativa i aviat va començar amb el programa de mentoria, on a demés de la feina d’atenció domiciliaria, dedica part de la seva jornada a orientar a noves treballadores que comencen. L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya i Suara hi té un equip d’unes 250 persones, entre treballadores familiars, auxiliars de la llar i coordinadores.
“Aquest és un sector on no deixes mai d’aprendre. Traspassar la porta d’un domicili sempre és un repte i cal adaptar-hi allò que has après abans”, explica la Lola. “No som infermeres, ni metges, ni psicòlegs, ni terapeutes, ni cuineres professionals, però fem una mica de tot. Rebem molt agraïment de les famílies. Al final, el que volem tots és una mica d’atenció”, afegeix. Actualment, està molt interessada en els nous projectes digitals per millorar la vida de les persones amb dependència. Ella segueix amb l’entusiasme de sempre, tot i que s’apropa a la jubilació.
La Lola viu amb el seu gat Fígaro, ara que la seva filla ja s’ha emancipat. Els últims tres anys, també ha tingut cura de la seva mare, de 88 anys, i li ha quedat poc temps per a ella. Recentment, una altra treballadora de Suara Hospitalet ha començat a fer-li atenció domiciliària i la Lola reconeix: “Me n’he adonat que amb la meva mare jo vull fer de filla i no de cuidadora. És molt millor per a tothom”.
L’Alicia (1967) va néixer a Bolívia i va venir a Barcelona quan tenia 15 anys. Va ser treballadora familiar molts anys, tenint cura de persones amb dependència per a una empresa del sector. Fa uns vuit anys va caure un dia al metro mentre estava treballant i se la va haver d’endur una ambulància. A l’hospital li van detectar un problema al cor i li van dir que no podia treballar més. El seu cor s’havia anat debilitant i necessitava un aparell per bombejar-li la sang les 24 hores del dia. Si la màquina que porta a la motxilla es desconnecta, el seu cor trigaria dos minuts en deixar de funcionar. D’un dia per l’altre va passar de persona cuidadora a dependent i un dels seus cinc fills que vivia a Bolívia va haver de tornar per fer-se’n càrrec.
L’Alicia viu al barri de La Florida de l’Hospitalet i fa quatre anys que la Lola és la treballadora familiar de Suara que l'acompanya. L'Alicia no pot fer gaires esforços i la Lola l'acompanya en vàries tasques com la compra, en les visites mèdiques i sortir a passejar de tant en tant. La Lola l’ajuda amb totes les feines de la casa i s’assegura que les bateries i els aparells mèdics estiguin sempre en bon estat. Gaudeixen passejant pel carrer Progrés fins al mercat de Collblanc i el dia que toca cures a l’hospital agafen el metro fins a Bellvitge.
L’Alicia viu al barri de La Florida de l’Hospitalet i fa quatre anys que la Lola és la treballadora familiar de Suara que l'acompanya. L'Alicia no pot fer gaires esforços i la Lola l'acompanya en vàries tasques com la compra, en les visites mèdiques i sortir a passejar de tant en tant. La Lola l’ajuda amb totes les feines de la casa i s’assegura que les bateries i els aparells mèdics estiguin sempre en bon estat. Gaudeixen passejant pel carrer Progrés fins al mercat de Collblanc i el dia que toca cures a l’hospital agafen el metro fins a Bellvitge.
" class="item-link link-more"> L’Alicia (1967) va néixer a Bolívia i va venir a Barcelona quan tenia 15 anys. Va ser treballadora familiar molts anys, tenint cura de persones amb dependència per a una empresa del sector. Fa uns vuit anys va caure un dia al metro mentre estava treballant i se la va haver d’endur una ambulància. A l’hospital li van detectar un problema al cor i li van dir que no podia treballar més. El seu cor s’havia anat debilitant i necessitava un aparell per bombejar-li la sang les 24 hores del dia. Si la màquina que porta a la motxilla es desconnecta, el seu cor trigaria dos minuts en deixar de funcionar. D’un dia per l’altre va passar de persona cuidadora a dependent i un dels seus cinc fills que vivia a Bolívia va haver de tornar per fer-se’n càrrec.
L’Alicia viu al barri de La Florida de l’Hospitalet i fa quatre anys que la Lola és la treballadora familiar de Suara que l'acompanya. L'Alicia no pot fer gaires esforços i la Lola l'acompanya en vàries tasques com la compra, en les visites mèdiques i sortir a passejar de tant en tant. La Lola l’ajuda amb totes les feines de la casa i s’assegura que les bateries i els aparells mèdics estiguin sempre en bon estat. Gaudeixen passejant pel carrer Progrés fins al mercat de Collblanc i el dia que toca cures a l’hospital agafen el metro fins a Bellvitge.
" class="item-link link-more"> L’Alicia (1967) va néixer a Bolívia i va venir a Barcelona quan tenia 15 anys. Va ser treballadora familiar molts anys, tenint cura de persones amb dependència per a una empresa del sector. Fa uns vuit anys va caure un dia al metro mentre estava treballant i se la va haver d’endur una ambulància. A l’hospital li van detectar un problema al cor i li van dir que no podia treballar més. El seu cor s’havia anat debilitant i necessitava un aparell per bombejar-li la sang les 24 hores del dia. Si la màquina que porta a la motxilla es desconnecta, el seu cor trigaria dos minuts en deixar de funcionar. D’un dia per l’altre va passar de persona cuidadora a dependent i un dels seus cinc fills que vivia a Bolívia va haver de tornar per fer-se’n càrrec.
L’Alicia viu al barri de La Florida de l’Hospitalet i fa quatre anys que la Lola és la treballadora familiar de Suara que l'acompanya. L'Alicia no pot fer gaires esforços i la Lola l'acompanya en vàries tasques com la compra, en les visites mèdiques i sortir a passejar de tant en tant. La Lola l’ajuda amb totes les feines de la casa i s’assegura que les bateries i els aparells mèdics estiguin sempre en bon estat. Gaudeixen passejant pel carrer Progrés fins al mercat de Collblanc i el dia que toca cures a l’hospital agafen el metro fins a Bellvitge.
" class="item-link link-more"> L’Alicia (1967) va néixer a Bolívia i va venir a Barcelona quan tenia 15 anys. Va ser treballadora familiar molts anys, tenint cura de persones amb dependència per a una empresa del sector. Fa uns vuit anys va caure un dia al metro mentre estava treballant i se la va haver d’endur una ambulància. A l’hospital li van detectar un problema al cor i li van dir que no podia treballar més. El seu cor s’havia anat debilitant i necessitava un aparell per bombejar-li la sang les 24 hores del dia. Si la màquina que porta a la motxilla es desconnecta, el seu cor trigaria dos minuts en deixar de funcionar. D’un dia per l’altre va passar de persona cuidadora a dependent i un dels seus cinc fills que vivia a Bolívia va haver de tornar per fer-se’n càrrec.
L’Alicia viu al barri de La Florida de l’Hospitalet i fa quatre anys que la Lola és la treballadora familiar de Suara que l'acompanya. L'Alicia no pot fer gaires esforços i la Lola l'acompanya en vàries tasques com la compra, en les visites mèdiques i sortir a passejar de tant en tant. La Lola l’ajuda amb totes les feines de la casa i s’assegura que les bateries i els aparells mèdics estiguin sempre en bon estat. Gaudeixen passejant pel carrer Progrés fins al mercat de Collblanc i el dia que toca cures a l’hospital agafen el metro fins a Bellvitge.
" class="item-link link-more"> L’Alicia (1967) va néixer a Bolívia i va venir a Barcelona quan tenia 15 anys. Va ser treballadora familiar molts anys, tenint cura de persones amb dependència per a una empresa del sector. Fa uns vuit anys va caure un dia al metro mentre estava treballant i se la va haver d’endur una ambulància. A l’hospital li van detectar un problema al cor i li van dir que no podia treballar més. El seu cor s’havia anat debilitant i necessitava un aparell per bombejar-li la sang les 24 hores del dia. Si la màquina que porta a la motxilla es desconnecta, el seu cor trigaria dos minuts en deixar de funcionar. D’un dia per l’altre va passar de persona cuidadora a dependent i un dels seus cinc fills que vivia a Bolívia va haver de tornar per fer-se’n càrrec.
L’Alicia viu al barri de La Florida de l’Hospitalet i fa quatre anys que la Lola és la treballadora familiar de Suara que l'acompanya. L'Alicia no pot fer gaires esforços i la Lola l'acompanya en vàries tasques com la compra, en les visites mèdiques i sortir a passejar de tant en tant. La Lola l’ajuda amb totes les feines de la casa i s’assegura que les bateries i els aparells mèdics estiguin sempre en bon estat. Gaudeixen passejant pel carrer Progrés fins al mercat de Collblanc i el dia que toca cures a l’hospital agafen el metro fins a Bellvitge.
" class="item-link link-more"> L’Alicia (1967) va néixer a Bolívia i va venir a Barcelona quan tenia 15 anys. Va ser treballadora familiar molts anys, tenint cura de persones amb dependència per a una empresa del sector. Fa uns vuit anys va caure un dia al metro mentre estava treballant i se la va haver d’endur una ambulància. A l’hospital li van detectar un problema al cor i li van dir que no podia treballar més. El seu cor s’havia anat debilitant i necessitava un aparell per bombejar-li la sang les 24 hores del dia. Si la màquina que porta a la motxilla es desconnecta, el seu cor trigaria dos minuts en deixar de funcionar. D’un dia per l’altre va passar de persona cuidadora a dependent i un dels seus cinc fills que vivia a Bolívia va haver de tornar per fer-se’n càrrec.
L’Alicia viu al barri de La Florida de l’Hospitalet i fa quatre anys que la Lola és la treballadora familiar de Suara que l'acompanya. L'Alicia no pot fer gaires esforços i la Lola l'acompanya en vàries tasques com la compra, en les visites mèdiques i sortir a passejar de tant en tant. La Lola l’ajuda amb totes les feines de la casa i s’assegura que les bateries i els aparells mèdics estiguin sempre en bon estat. Gaudeixen passejant pel carrer Progrés fins al mercat de Collblanc i el dia que toca cures a l’hospital agafen el metro fins a Bellvitge.
" class="item-link link-more"> L’Alicia (1967) va néixer a Bolívia i va venir a Barcelona quan tenia 15 anys. Va ser treballadora familiar molts anys, tenint cura de persones amb dependència per a una empresa del sector. Fa uns vuit anys va caure un dia al metro mentre estava treballant i se la va haver d’endur una ambulància. A l’hospital li van detectar un problema al cor i li van dir que no podia treballar més. El seu cor s’havia anat debilitant i necessitava un aparell per bombejar-li la sang les 24 hores del dia. Si la màquina que porta a la motxilla es desconnecta, el seu cor trigaria dos minuts en deixar de funcionar. D’un dia per l’altre va passar de persona cuidadora a dependent i un dels seus cinc fills que vivia a Bolívia va haver de tornar per fer-se’n càrrec.
L’Alicia viu al barri de La Florida de l’Hospitalet i fa quatre anys que la Lola és la treballadora familiar de Suara que l'acompanya. L'Alicia no pot fer gaires esforços i la Lola l'acompanya en vàries tasques com la compra, en les visites mèdiques i sortir a passejar de tant en tant. La Lola l’ajuda amb totes les feines de la casa i s’assegura que les bateries i els aparells mèdics estiguin sempre en bon estat. Gaudeixen passejant pel carrer Progrés fins al mercat de Collblanc i el dia que toca cures a l’hospital agafen el metro fins a Bellvitge.
" class="item-link link-more">
