Durant els últims quatre anys hem acompanyat en la seva jornada a persones treballadores familiars per Barcelona, L'Hospitalet, Sant Cugat del Vallès i Mollet. Endinsa't en el seu dia a dia a través d'aquest blog per conèixer una mica més la seva feina, imprescindible!
La Laila Bouchateb (Barcelona, 1979) treballa al Servei d’Atenció Domiciliària de Suara des de 2018. Va començar com a auxiliar de la llar al barri de la Zona Franca i, des de 2023, fa de treballadora familiar al barri del Raval, després de fer una formació interna.
Els seus pares són de Tànger, i al 1972 van venir a Barcelona en la primera onada migratòria marroquina. Van aterrar al barri del Carmel, on “no hi havia mesquites ni carnisseries halal. La mare vestia a la manera occidental, no portava hiyab i tenien poca comunicació amb el seu país natal. La immersió era total”, recorda la Laila. “La mare feia feines a cases i el pare era cuiner en un hospital. Tots dos eren molt treballadors i amb una mentalitat oberta i igualitària”, explica. “Al llarg del anys, la comunitat marroquina a Catalunya ha crescut, s’ha assentat, i amb la millora de la tecnologia i el contacte amb la nostra cultura, s’han anat tornant més religiosos”, afegeix.
El seu pare és ara el president del Centre Islàmic del Carmel i la Laila fa anys que va al Centre Cultural Islàmic Català del Clot. “L’islam és ara més permissible i a mi se’m fa més atractiu. Tinc ganes de seguir-lo estudiant perquè és la meva religió. M’ha costat assumir la condició de catalana i magrebí, sentia que no acabava d’encaixar enlloc”, lamenta.
La Laila, de ben petita, es va mudar al barri de Sant Andreu, on hi ha viscut sempre, exceptuant algun parèntesi temporal. Quan va acabar l’escola va fer una FP de turisme i va treballar un parell d’anys en una agència de viatges. Van seguir altres feines diferents, de relacions públiques, comercial, cambrera, neteja de comunitats i monitora de nens. El 2000, va tenir un fill amb seu primer marit i, més tard, n’ha tingut dos més amb la seva parella actual.
Va arribar a Suara a través dels serveis socials de Sant Andreu, on havia anat a demanar orientació laboral. Va començar d’auxiliar de la llar, ocupant-se de les tasques de neteja, però ella hi donava molt més, perquè li agrada el tracte amb les persones. Aviat es va plantejar formar-se com a treballadora familiar perquè volia tenir més responsabilitats per ajudar als seus usuaris. Al 2022, es va fer sòcia de la cooperativa Suara i, l’any següent, va començar de treballadora familiar al Raval. “Ara puc tenir més interacció amb les persones i també em sento més valorada”.
“El Raval és un barri divers però amb moltes necessitats. Hi viu gent molt gran en pisos antics que necessiten rehabilitació. Les situacions d’insalubritat són freqüents a les llars i als edificis”, explica. La Laila ja hi va viure un temps, al carrer Nou de la Rambla, durant els anys 90: “Algunes coses han canviat, ara hi ha més turistes i menys prostitució visible. I també ha augmentat la inseguretat. Però jo ja sé que he de posar una ma a la bossa i no parlar amb el mòbil pel carrer”.
La primera setmana de tornar a treballar al Raval la va abordar un home molt col·locat quan entrava a la porteria d’un del seus usuaris. La va intentar grapejar i va haver d’empentar-lo per defensar-se i tancar la porta. “També vaig rebre una bufetada sense cap motiu d’una dona que anava drogada pel carrer Sant Pau. Vaig decidir no fer res i seguir caminant. Són coses que passen en un barri amb moltes mancances...”, confessa la Laila.
Al barri on viu, Sant Andreu, sempre porta el hiyab, però se’l treu quan va a treballar al Raval. “No tinc valentia per portar-lo, de moment, ho faré quan estigui preparada. Fa anys que ho faig així, pels prejudicis que hi ha, però tots els usuaris que porto són conscients que soc una dona musulmana i no he tingut cap problema de moment”, reflexiona.
“Existeix la xenofòbia i en part la puc entendre. És una combinació dels prejudicis de la població autòctona de tota la vida, que ens engloba a tots en una imatge negativa de radicalitat i masclisme. I també una ignorància d’alguns nouvinguts musulmans que no es volen barrejar”, apunta. La Laila recorda moments molt durs, després del atemptats de La Rambla de 2017 : “Les mirades eren com ganivets aquells dies. Jo vaig anar a la manifestació amb una pancarta que deia no tots els musulmans som terroristes i el meu fill petit a l’esquena”, convé.
La Laila forma part del centre cívic de la Trinitat, on organitza i participa de les moltes activitats que s’hi fan. I també està implicada en l’escola dels seus fills, a la comissió d’inclusió, per millorar la convivència a la comunitat escolar.
“M’agradaria seguir formant-me, m’interessa la integració social i m’estic plantejant de fer-ho en un futur. Encara he de mirar vàries coses, però crec que tinc aptituds per fer-ho”, conclou.
Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les seves usuàries, a qui atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene y les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.
Vídua des de 1998, la Isabel va perdre las filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb l’alcoholisme. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
Vídua des de 1998, la Isabel va perdre las filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb l’alcoholisme. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more"> Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les seves usuàries, a qui atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene y les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.
Vídua des de 1998, la Isabel va perdre las filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb l’alcoholisme. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more"> Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les seves usuàries, a qui atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene y les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.
Vídua des de 1998, la Isabel va perdre las filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb l’alcoholisme. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more"> Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les seves usuàries, a qui atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene y les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.
Vídua des de 1998, la Isabel va perdre las filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb l’alcoholisme. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more"> Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les seves usuàries, a qui atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene y les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.
Vídua des de 1998, la Isabel va perdre las filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb l’alcoholisme. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more"> Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les seves usuàries, a qui atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene y les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.
Vídua des de 1998, la Isabel va perdre las filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb l’alcoholisme. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more"> Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les seves usuàries, a qui atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene y les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.
Vídua des de 1998, la Isabel va perdre las filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb l’alcoholisme. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more"> Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les seves usuàries, a qui atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene y les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.
Vídua des de 1998, la Isabel va perdre las filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb l’alcoholisme. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more"> Fa gairebé mig any que la Laila és treballadora familiar de Suara a la zona del Raval de Barcelona, després de 5 anys de fer d’auxiliar de la llar al barri de La Marina. Avui la seguim amb la Isabel (1941), una de les seves usuàries, a qui atén una estona cada dia de dilluns a divendres. Es tracta de fer un acompanyament psicosocial, parlar de tot, vetllar per la higiene y les tasques de la casa. Avui a demés cal anar fins al banc per a fer unes gestions.
Vídua des de 1998, la Isabel va perdre las filla per suïcidi fa uns anys i té una salut delicada. Ara s’està recuperant d’un càncer de còlon i té problemes amb l’alcoholisme. Ha tingut una altra cuidadora de Suara durant 16 anys però l’estiu passat es va jubilar. Ara la Laila se n’ocupa del servei i en aquests mesos han fet un vincle bonic. La Isabel necessita que li recordin sovint les coses però a la Laila no li fa res fer-ho.
La Isabel és una dona del Raval nascuda al Poble Sec, orgullosa dels seus barris perquè és on ha viscut tota la vida. Va fer de xarcutera al mercat de Sant Antoni i després al Raval. El pis on viu se’l van poder comprar amb el seu marit quan els hi va tocar una Quiniela. Ella rememora l’època en que el paral·lel era un far de llibertat i ens explica de quan La Manya actuava al teatre Talia o la Mary Santpere ho feia en un tablao al mig de carrer, on només pagaven els que seien a les cadires. La Isabel va néixer al mateix carrer que el Serrat i se l’estima molt. A vegades el noi del Poble Sec la convidava als seus concerts i li enviava un cotxe a recollir-la.
" class="item-link link-more">
La Laila Bouchateb (Barcelona, 1979) treballa al Servei d’Atenció Domiciliària de Suara des de 2018. Va començar com a auxiliar de la llar al barri de la Zona Franca i, des de 2023, fa de treballadora familiar al barri del Raval, després de fer una formació interna.
Els seus pares són de Tànger, i al 1972 van venir a Barcelona en la primera onada migratòria marroquina. Van aterrar al barri del Carmel, on “no hi havia mesquites ni carnisseries halal. La mare vestia a la manera occidental, no portava hiyab i tenien poca comunicació amb el seu país natal. La immersió era total”, recorda la Laila. “La mare feia feines a cases i el pare era cuiner en un hospital. Tots dos eren molt treballadors i amb una mentalitat oberta i igualitària”, explica. “Al llarg del anys, la comunitat marroquina a Catalunya ha crescut, s’ha assentat, i amb la millora de la tecnologia i el contacte amb la nostra cultura, s’han anat tornant més religiosos”, afegeix.
El seu pare és ara el president del Centre Islàmic del Carmel i la Laila fa anys que va al Centre Cultural Islàmic Català del Clot. “L’islam és ara més permissible i a mi se’m fa més atractiu. Tinc ganes de seguir-lo estudiant perquè és la meva religió. M’ha costat assumir la condició de catalana i magrebí, sentia que no acabava d’encaixar enlloc”, lamenta.
La Laila, de ben petita, es va mudar al barri de Sant Andreu, on hi ha viscut sempre, exceptuant algun parèntesi temporal. Quan va acabar l’escola va fer una FP de turisme i va treballar un parell d’anys en una agència de viatges. Van seguir altres feines diferents, de relacions públiques, comercial, cambrera, neteja de comunitats i monitora de nens. El 2000, va tenir un fill amb seu primer marit i, més tard, n’ha tingut dos més amb la seva parella actual.
Va arribar a Suara a través dels serveis socials de Sant Andreu, on havia anat a demanar orientació laboral. Va començar d’auxiliar de la llar, ocupant-se de les tasques de neteja, però ella hi donava molt més, perquè li agrada el tracte amb les persones. Aviat es va plantejar formar-se com a treballadora familiar perquè volia tenir més responsabilitats per ajudar als seus usuaris. Al 2022, es va fer sòcia de la cooperativa Suara i, l’any següent, va començar de treballadora familiar al Raval. “Ara puc tenir més interacció amb les persones i també em sento més valorada”.
“El Raval és un barri divers però amb moltes necessitats. Hi viu gent molt gran en pisos antics que necessiten rehabilitació. Les situacions d’insalubritat són freqüents a les llars i als edificis”, explica. La Laila ja hi va viure un temps, al carrer Nou de la Rambla, durant els anys 90: “Algunes coses han canviat, ara hi ha més turistes i menys prostitució visible. I també ha augmentat la inseguretat. Però jo ja sé que he de posar una ma a la bossa i no parlar amb el mòbil pel carrer”.
La primera setmana de tornar a treballar al Raval la va abordar un home molt col·locat quan entrava a la porteria d’un del seus usuaris. La va intentar grapejar i va haver d’empentar-lo per defensar-se i tancar la porta. “També vaig rebre una bufetada sense cap motiu d’una dona que anava drogada pel carrer Sant Pau. Vaig decidir no fer res i seguir caminant. Són coses que passen en un barri amb moltes mancances...”, confessa la Laila.
Al barri on viu, Sant Andreu, sempre porta el hiyab, però se’l treu quan va a treballar al Raval. “No tinc valentia per portar-lo, de moment, ho faré quan estigui preparada. Fa anys que ho faig així, pels prejudicis que hi ha, però tots els usuaris que porto són conscients que soc una dona musulmana i no he tingut cap problema de moment”, reflexiona.
“Existeix la xenofòbia i en part la puc entendre. És una combinació dels prejudicis de la població autòctona de tota la vida, que ens engloba a tots en una imatge negativa de radicalitat i masclisme. I també una ignorància d’alguns nouvinguts musulmans que no es volen barrejar”, apunta. La Laila recorda moments molt durs, després del atemptats de La Rambla de 2017 : “Les mirades eren com ganivets aquells dies. Jo vaig anar a la manifestació amb una pancarta que deia no tots els musulmans som terroristes i el meu fill petit a l’esquena”, convé.
La Laila forma part del centre cívic de la Trinitat, on organitza i participa de les moltes activitats que s’hi fan. I també està implicada en l’escola dels seus fills, a la comissió d’inclusió, per millorar la convivència a la comunitat escolar.
“M’agradaria seguir formant-me, m’interessa la integració social i m’estic plantejant de fer-ho en un futur. Encara he de mirar vàries coses, però crec que tinc aptituds per fer-ho”, conclou.
Avui la Carme està molt endormiscada. La seva malaltia ha avançat i passa bona part del dia dormint al sofà. La Laila la saluda amb l’entusiasme de sempre i li fa algunes moixaines. A la ràdio, sona música clàssica mentre la Laila va netejant habitació per habitació. Treu la pols, frega els terres i el lavabo, i, fins i tot, passa el drap pel llum de sostre del menjador. Com cada setmana, va dues i hores i mitja a casa la Carme per deixar-ho tot com una patena i, després, segueix amb la següent persona a atendre.
La Laila Bouchateb (Barcelona, 1979) treballa al Servei d’Atenció Domiciliària de Suara des de 2018. Va començar com a auxiliar de la llar al barri de la Zona Franca i, des de 2023, fa de treballadora familiar al barri del Raval, després de fer una formació interna.
Els seus pares són de Tànger, i al 1972 van venir a Barcelona en la primera onada migratòria marroquina. Van aterrar al barri del Carmel, on “no hi havia mesquites ni carnisseries halal. La mare vestia a la manera occidental, no portava hiyab i tenien poca comunicació amb el seu país natal. La immersió era total”, recorda la Laila. “La mare feia feines a cases i el pare era cuiner en un hospital. Tots dos eren molt treballadors i amb una mentalitat oberta i igualitària”, explica. “Al llarg del anys, la comunitat marroquina a Catalunya ha crescut, s’ha assentat, i amb la millora de la tecnologia i el contacte amb la nostra cultura, s’han anat tornant més religiosos”, afegeix.
El seu pare és ara el president del Centre Islàmic del Carmel i la Laila fa anys que va al Centre Cultural Islàmic Català del Clot. “L’islam és ara més permissible i a mi se’m fa més atractiu. Tinc ganes de seguir-lo estudiant perquè és la meva religió. M’ha costat assumir la condició de catalana i magrebí, sentia que no acabava d’encaixar enlloc”, lamenta.
La Laila, de ben petita, es va mudar al barri de Sant Andreu, on hi ha viscut sempre, exceptuant algun parèntesi temporal. Quan va acabar l’escola va fer una FP de turisme i va treballar un parell d’anys en una agència de viatges. Van seguir altres feines diferents, de relacions públiques, comercial, cambrera, neteja de comunitats i monitora de nens. El 2000, va tenir un fill amb seu primer marit i, més tard, n’ha tingut dos més amb la seva parella actual.
Va arribar a Suara a través dels serveis socials de Sant Andreu, on havia anat a demanar orientació laboral. Va començar d’auxiliar de la llar, ocupant-se de les tasques de neteja, però ella hi donava molt més, perquè li agrada el tracte amb les persones. Aviat es va plantejar formar-se com a treballadora familiar perquè volia tenir més responsabilitats per ajudar als seus usuaris. Al 2022, es va fer sòcia de la cooperativa Suara i, l’any següent, va començar de treballadora familiar al Raval. “Ara puc tenir més interacció amb les persones i també em sento més valorada”.
“El Raval és un barri divers però amb moltes necessitats. Hi viu gent molt gran en pisos antics que necessiten rehabilitació. Les situacions d’insalubritat són freqüents a les llars i als edificis”, explica. La Laila ja hi va viure un temps, al carrer Nou de la Rambla, durant els anys 90: “Algunes coses han canviat, ara hi ha més turistes i menys prostitució visible. I també ha augmentat la inseguretat. Però jo ja sé que he de posar una ma a la bossa i no parlar amb el mòbil pel carrer”.
La primera setmana de tornar a treballar al Raval la va abordar un home molt col·locat quan entrava a la porteria d’un del seus usuaris. La va intentar grapejar i va haver d’empentar-lo per defensar-se i tancar la porta. “També vaig rebre una bufetada sense cap motiu d’una dona que anava drogada pel carrer Sant Pau. Vaig decidir no fer res i seguir caminant. Són coses que passen en un barri amb moltes mancances...”, confessa la Laila.
Al barri on viu, Sant Andreu, sempre porta el hiyab, però se’l treu quan va a treballar al Raval. “No tinc valentia per portar-lo, de moment, ho faré quan estigui preparada. Fa anys que ho faig així, pels prejudicis que hi ha, però tots els usuaris que porto són conscients que soc una dona musulmana i no he tingut cap problema de moment”, reflexiona.
“Existeix la xenofòbia i en part la puc entendre. És una combinació dels prejudicis de la població autòctona de tota la vida, que ens engloba a tots en una imatge negativa de radicalitat i masclisme. I també una ignorància d’alguns nouvinguts musulmans que no es volen barrejar”, apunta. La Laila recorda moments molt durs, després del atemptats de La Rambla de 2017 : “Les mirades eren com ganivets aquells dies. Jo vaig anar a la manifestació amb una pancarta que deia no tots els musulmans som terroristes i el meu fill petit a l’esquena”, convé.
La Laila forma part del centre cívic de la Trinitat, on organitza i participa de les moltes activitats que s’hi fan. I també està implicada en l’escola dels seus fills, a la comissió d’inclusió, per millorar la convivència a la comunitat escolar.
“M’agradaria seguir formant-me, m’interessa la integració social i m’estic plantejant de fer-ho en un futur. Encara he de mirar vàries coses, però crec que tinc aptituds per fer-ho”, conclou.
La Carme viu al barri de la Seat, una zona de grans blocs de pisos entorn de l’antiga fàbrica de cotxes de la Zona Franca, on entre els anys 50 i 70 es van construir fins a 1.734 habitatges. El complex tenia moltíssims serveis i estava destinat a ubicar a les persones treballadores de l’empresa. El marit de la Carme hi treballava i així és com van arribar a l’edifici.
La Carme li ha explicat a la Laila moltes històries d’aquella època, de quan el barri tenia una identitat pròpia. Ja fa un temps que la Carme ha patit una pèrdua de memòria provocada per l’Alzheimer i ara, ja no parlen tant, però es tenen molt d’afecte. Avui, toca la neteja setmanal i també hi és la Nana, la cuidadora romanesa que viu amb ella.
La Carme li ha explicat a la Laila moltes històries d’aquella època, de quan el barri tenia una identitat pròpia. Ja fa un temps que la Carme ha patit una pèrdua de memòria provocada per l’Alzheimer i ara, ja no parlen tant, però es tenen molt d’afecte. Avui, toca la neteja setmanal i també hi és la Nana, la cuidadora romanesa que viu amb ella.
" class="item-link link-more"> La Carme viu al barri de la Seat, una zona de grans blocs de pisos entorn de l’antiga fàbrica de cotxes de la Zona Franca, on entre els anys 50 i 70 es van construir fins a 1.734 habitatges. El complex tenia moltíssims serveis i estava destinat a ubicar a les persones treballadores de l’empresa. El marit de la Carme hi treballava i així és com van arribar a l’edifici.
La Carme li ha explicat a la Laila moltes històries d’aquella època, de quan el barri tenia una identitat pròpia. Ja fa un temps que la Carme ha patit una pèrdua de memòria provocada per l’Alzheimer i ara, ja no parlen tant, però es tenen molt d’afecte. Avui, toca la neteja setmanal i també hi és la Nana, la cuidadora romanesa que viu amb ella.
" class="item-link link-more"> La Carme viu al barri de la Seat, una zona de grans blocs de pisos entorn de l’antiga fàbrica de cotxes de la Zona Franca, on entre els anys 50 i 70 es van construir fins a 1.734 habitatges. El complex tenia moltíssims serveis i estava destinat a ubicar a les persones treballadores de l’empresa. El marit de la Carme hi treballava i així és com van arribar a l’edifici.
La Carme li ha explicat a la Laila moltes històries d’aquella època, de quan el barri tenia una identitat pròpia. Ja fa un temps que la Carme ha patit una pèrdua de memòria provocada per l’Alzheimer i ara, ja no parlen tant, però es tenen molt d’afecte. Avui, toca la neteja setmanal i també hi és la Nana, la cuidadora romanesa que viu amb ella.
" class="item-link link-more"> La Carme viu al barri de la Seat, una zona de grans blocs de pisos entorn de l’antiga fàbrica de cotxes de la Zona Franca, on entre els anys 50 i 70 es van construir fins a 1.734 habitatges. El complex tenia moltíssims serveis i estava destinat a ubicar a les persones treballadores de l’empresa. El marit de la Carme hi treballava i així és com van arribar a l’edifici.
La Carme li ha explicat a la Laila moltes històries d’aquella època, de quan el barri tenia una identitat pròpia. Ja fa un temps que la Carme ha patit una pèrdua de memòria provocada per l’Alzheimer i ara, ja no parlen tant, però es tenen molt d’afecte. Avui, toca la neteja setmanal i també hi és la Nana, la cuidadora romanesa que viu amb ella.
" class="item-link link-more"> La Carme viu al barri de la Seat, una zona de grans blocs de pisos entorn de l’antiga fàbrica de cotxes de la Zona Franca, on entre els anys 50 i 70 es van construir fins a 1.734 habitatges. El complex tenia moltíssims serveis i estava destinat a ubicar a les persones treballadores de l’empresa. El marit de la Carme hi treballava i així és com van arribar a l’edifici.
La Carme li ha explicat a la Laila moltes històries d’aquella època, de quan el barri tenia una identitat pròpia. Ja fa un temps que la Carme ha patit una pèrdua de memòria provocada per l’Alzheimer i ara, ja no parlen tant, però es tenen molt d’afecte. Avui, toca la neteja setmanal i també hi és la Nana, la cuidadora romanesa que viu amb ella.
" class="item-link link-more"> La Carme viu al barri de la Seat, una zona de grans blocs de pisos entorn de l’antiga fàbrica de cotxes de la Zona Franca, on entre els anys 50 i 70 es van construir fins a 1.734 habitatges. El complex tenia moltíssims serveis i estava destinat a ubicar a les persones treballadores de l’empresa. El marit de la Carme hi treballava i així és com van arribar a l’edifici.
La Carme li ha explicat a la Laila moltes històries d’aquella època, de quan el barri tenia una identitat pròpia. Ja fa un temps que la Carme ha patit una pèrdua de memòria provocada per l’Alzheimer i ara, ja no parlen tant, però es tenen molt d’afecte. Avui, toca la neteja setmanal i també hi és la Nana, la cuidadora romanesa que viu amb ella.
" class="item-link link-more">
La Laila Bouchateb (Barcelona, 1979) treballa al Servei d’Atenció Domiciliària de Suara des de 2018. Va començar com a auxiliar de la llar al barri de la Zona Franca i, des de 2023, fa de treballadora familiar al barri del Raval, després de fer una formació interna.
Els seus pares són de Tànger, i al 1972 van venir a Barcelona en la primera onada migratòria marroquina. Van aterrar al barri del Carmel, on “no hi havia mesquites ni carnisseries halal. La mare vestia a la manera occidental, no portava hiyab i tenien poca comunicació amb el seu país natal. La immersió era total”, recorda la Laila. “La mare feia feines a cases i el pare era cuiner en un hospital. Tots dos eren molt treballadors i amb una mentalitat oberta i igualitària”, explica. “Al llarg del anys, la comunitat marroquina a Catalunya ha crescut, s’ha assentat, i amb la millora de la tecnologia i el contacte amb la nostra cultura, s’han anat tornant més religiosos”, afegeix.
El seu pare és ara el president del Centre Islàmic del Carmel i la Laila fa anys que va al Centre Cultural Islàmic Català del Clot. “L’islam és ara més permissible i a mi se’m fa més atractiu. Tinc ganes de seguir-lo estudiant perquè és la meva religió. M’ha costat assumir la condició de catalana i magrebí, sentia que no acabava d’encaixar enlloc”, lamenta.
La Laila, de ben petita, es va mudar al barri de Sant Andreu, on hi ha viscut sempre, exceptuant algun parèntesi temporal. Quan va acabar l’escola va fer una FP de turisme i va treballar un parell d’anys en una agència de viatges. Van seguir altres feines diferents, de relacions públiques, comercial, cambrera, neteja de comunitats i monitora de nens. El 2000, va tenir un fill amb seu primer marit i, més tard, n’ha tingut dos més amb la seva parella actual.
Va arribar a Suara a través dels serveis socials de Sant Andreu, on havia anat a demanar orientació laboral. Va començar d’auxiliar de la llar, ocupant-se de les tasques de neteja, però ella hi donava molt més, perquè li agrada el tracte amb les persones. Aviat es va plantejar formar-se com a treballadora familiar perquè volia tenir més responsabilitats per ajudar als seus usuaris. Al 2022, es va fer sòcia de la cooperativa Suara i, l’any següent, va començar de treballadora familiar al Raval. “Ara puc tenir més interacció amb les persones i també em sento més valorada”.
“El Raval és un barri divers però amb moltes necessitats. Hi viu gent molt gran en pisos antics que necessiten rehabilitació. Les situacions d’insalubritat són freqüents a les llars i als edificis”, explica. La Laila ja hi va viure un temps, al carrer Nou de la Rambla, durant els anys 90: “Algunes coses han canviat, ara hi ha més turistes i menys prostitució visible. I també ha augmentat la inseguretat. Però jo ja sé que he de posar una ma a la bossa i no parlar amb el mòbil pel carrer”.
La primera setmana de tornar a treballar al Raval la va abordar un home molt col·locat quan entrava a la porteria d’un del seus usuaris. La va intentar grapejar i va haver d’empentar-lo per defensar-se i tancar la porta. “També vaig rebre una bufetada sense cap motiu d’una dona que anava drogada pel carrer Sant Pau. Vaig decidir no fer res i seguir caminant. Són coses que passen en un barri amb moltes mancances...”, confessa la Laila.
Al barri on viu, Sant Andreu, sempre porta el hiyab, però se’l treu quan va a treballar al Raval. “No tinc valentia per portar-lo, de moment, ho faré quan estigui preparada. Fa anys que ho faig així, pels prejudicis que hi ha, però tots els usuaris que porto són conscients que soc una dona musulmana i no he tingut cap problema de moment”, reflexiona.
“Existeix la xenofòbia i en part la puc entendre. És una combinació dels prejudicis de la població autòctona de tota la vida, que ens engloba a tots en una imatge negativa de radicalitat i masclisme. I també una ignorància d’alguns nouvinguts musulmans que no es volen barrejar”, apunta. La Laila recorda moments molt durs, després del atemptats de La Rambla de 2017 : “Les mirades eren com ganivets aquells dies. Jo vaig anar a la manifestació amb una pancarta que deia no tots els musulmans som terroristes i el meu fill petit a l’esquena”, convé.
La Laila forma part del centre cívic de la Trinitat, on organitza i participa de les moltes activitats que s’hi fan. I també està implicada en l’escola dels seus fills, a la comissió d’inclusió, per millorar la convivència a la comunitat escolar.
“M’agradaria seguir formant-me, m’interessa la integració social i m’estic plantejant de fer-ho en un futur. Encara he de mirar vàries coses, però crec que tinc aptituds per fer-ho”, conclou.
La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.
La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.
La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.
La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.
La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.
La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.
La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.
La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.
La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.
La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more"> La Laila arriba i es troba a la senyora Esperança asseguda al balcó, on s’hi passa moltes hores observant el carrer. Està indignada perquè fa una estona ha vist com la seva veïna Carmen deixava les escombraries fora del contenidor i quan ha tornat l’ha escridassat des de dalt dient-li que allò no podia ser. Ella li ha respost que li feia mal el braç i no podia obrir la tapa però l’Esperança no s’ha acabat de quedar tranquil·la. També explica que no li agrada gens el barri i que en dues setmanes marxarà amb la seva filla a viure, a la plaça Maragall.
La Laila vol que s’animi i decideix posar música que sap que li agrada. Revisa les cintes de cassette i escull un disc de boleros del Moncho que de cop omple el menjador i canvia l’ambient. En aquell moment pica la Carmen, que ve a veure a l’Esperança per fer-li una abraçada i dir-li que no s’enfadi.
Avui toca neteja general: habitació, lavabo, cuina i menjador. La Laila s’ha oblidat la bossa amb l’esmorzar i la bata, però de seguida enllesteix la feina. Les portes estan obertes perquè el terra s’assequi i els boleros del Moncho s’escampen pel pati interior de l’edifici. Al replà dues veïnes comenten la jugada davant del pis de l’Esperança.
" class="item-link link-more">
La Laila Bouchateb (Barcelona, 1979) treballa al Servei d’Atenció Domiciliària de Suara des de 2018. Va començar com a auxiliar de la llar al barri de la Zona Franca i, des de 2023, fa de treballadora familiar al barri del Raval, després de fer una formació interna.
Els seus pares són de Tànger, i al 1972 van venir a Barcelona en la primera onada migratòria marroquina. Van aterrar al barri del Carmel, on “no hi havia mesquites ni carnisseries halal. La mare vestia a la manera occidental, no portava hiyab i tenien poca comunicació amb el seu país natal. La immersió era total”, recorda la Laila. “La mare feia feines a cases i el pare era cuiner en un hospital. Tots dos eren molt treballadors i amb una mentalitat oberta i igualitària”, explica. “Al llarg del anys, la comunitat marroquina a Catalunya ha crescut, s’ha assentat, i amb la millora de la tecnologia i el contacte amb la nostra cultura, s’han anat tornant més religiosos”, afegeix.
El seu pare és ara el president del Centre Islàmic del Carmel i la Laila fa anys que va al Centre Cultural Islàmic Català del Clot. “L’islam és ara més permissible i a mi se’m fa més atractiu. Tinc ganes de seguir-lo estudiant perquè és la meva religió. M’ha costat assumir la condició de catalana i magrebí, sentia que no acabava d’encaixar enlloc”, lamenta.
La Laila, de ben petita, es va mudar al barri de Sant Andreu, on hi ha viscut sempre, exceptuant algun parèntesi temporal. Quan va acabar l’escola va fer una FP de turisme i va treballar un parell d’anys en una agència de viatges. Van seguir altres feines diferents, de relacions públiques, comercial, cambrera, neteja de comunitats i monitora de nens. El 2000, va tenir un fill amb seu primer marit i, més tard, n’ha tingut dos més amb la seva parella actual.
Va arribar a Suara a través dels serveis socials de Sant Andreu, on havia anat a demanar orientació laboral. Va començar d’auxiliar de la llar, ocupant-se de les tasques de neteja, però ella hi donava molt més, perquè li agrada el tracte amb les persones. Aviat es va plantejar formar-se com a treballadora familiar perquè volia tenir més responsabilitats per ajudar als seus usuaris. Al 2022, es va fer sòcia de la cooperativa Suara i, l’any següent, va començar de treballadora familiar al Raval. “Ara puc tenir més interacció amb les persones i també em sento més valorada”.
“El Raval és un barri divers però amb moltes necessitats. Hi viu gent molt gran en pisos antics que necessiten rehabilitació. Les situacions d’insalubritat són freqüents a les llars i als edificis”, explica. La Laila ja hi va viure un temps, al carrer Nou de la Rambla, durant els anys 90: “Algunes coses han canviat, ara hi ha més turistes i menys prostitució visible. I també ha augmentat la inseguretat. Però jo ja sé que he de posar una ma a la bossa i no parlar amb el mòbil pel carrer”.
La primera setmana de tornar a treballar al Raval la va abordar un home molt col·locat quan entrava a la porteria d’un del seus usuaris. La va intentar grapejar i va haver d’empentar-lo per defensar-se i tancar la porta. “També vaig rebre una bufetada sense cap motiu d’una dona que anava drogada pel carrer Sant Pau. Vaig decidir no fer res i seguir caminant. Són coses que passen en un barri amb moltes mancances...”, confessa la Laila.
Al barri on viu, Sant Andreu, sempre porta el hiyab, però se’l treu quan va a treballar al Raval. “No tinc valentia per portar-lo, de moment, ho faré quan estigui preparada. Fa anys que ho faig així, pels prejudicis que hi ha, però tots els usuaris que porto són conscients que soc una dona musulmana i no he tingut cap problema de moment”, reflexiona.
“Existeix la xenofòbia i en part la puc entendre. És una combinació dels prejudicis de la població autòctona de tota la vida, que ens engloba a tots en una imatge negativa de radicalitat i masclisme. I també una ignorància d’alguns nouvinguts musulmans que no es volen barrejar”, apunta. La Laila recorda moments molt durs, després del atemptats de La Rambla de 2017 : “Les mirades eren com ganivets aquells dies. Jo vaig anar a la manifestació amb una pancarta que deia no tots els musulmans som terroristes i el meu fill petit a l’esquena”, convé.
La Laila forma part del centre cívic de la Trinitat, on organitza i participa de les moltes activitats que s’hi fan. I també està implicada en l’escola dels seus fills, a la comissió d’inclusió, per millorar la convivència a la comunitat escolar.
“M’agradaria seguir formant-me, m’interessa la integració social i m’estic plantejant de fer-ho en un futur. Encara he de mirar vàries coses, però crec que tinc aptituds per fer-ho”, conclou.
“Bon dia Esperança, com estàs avui?”, diu la Laila deixant la bossa i posant-se la bata de Suara. Ve un cop a la setmana, els divendres, per netejar, com està escrit en un recordatori enganxat a la nevera.
El pis fa olor de menjar perquè és l’hora de dinar i hi ha una cassoleta al foc amb mandonguilles. La Laila s’acosta a la cuina i remena amb el cullerot. L’Esperança rep el menjar del servei d'àpats a domicili de l’Ajuntament de Barcelona. La treballadora familiar de Suara ha marxat fa poc i li ha deixat el menjar llest per escalfar-lo.
Mentre va netejant, la Laila repassa el rebost, on hi troba alguns productes caducats que llença a les escombraries. L’Esperança no hi veu molt bé i se li passen aquestes coses.
El pis fa olor de menjar perquè és l’hora de dinar i hi ha una cassoleta al foc amb mandonguilles. La Laila s’acosta a la cuina i remena amb el cullerot. L’Esperança rep el menjar del servei d'àpats a domicili de l’Ajuntament de Barcelona. La treballadora familiar de Suara ha marxat fa poc i li ha deixat el menjar llest per escalfar-lo.
Mentre va netejant, la Laila repassa el rebost, on hi troba alguns productes caducats que llença a les escombraries. L’Esperança no hi veu molt bé i se li passen aquestes coses.
" class="item-link link-more"> “Bon dia Esperança, com estàs avui?”, diu la Laila deixant la bossa i posant-se la bata de Suara. Ve un cop a la setmana, els divendres, per netejar, com està escrit en un recordatori enganxat a la nevera.
El pis fa olor de menjar perquè és l’hora de dinar i hi ha una cassoleta al foc amb mandonguilles. La Laila s’acosta a la cuina i remena amb el cullerot. L’Esperança rep el menjar del servei d'àpats a domicili de l’Ajuntament de Barcelona. La treballadora familiar de Suara ha marxat fa poc i li ha deixat el menjar llest per escalfar-lo.
Mentre va netejant, la Laila repassa el rebost, on hi troba alguns productes caducats que llença a les escombraries. L’Esperança no hi veu molt bé i se li passen aquestes coses.
" class="item-link link-more"> “Bon dia Esperança, com estàs avui?”, diu la Laila deixant la bossa i posant-se la bata de Suara. Ve un cop a la setmana, els divendres, per netejar, com està escrit en un recordatori enganxat a la nevera.
El pis fa olor de menjar perquè és l’hora de dinar i hi ha una cassoleta al foc amb mandonguilles. La Laila s’acosta a la cuina i remena amb el cullerot. L’Esperança rep el menjar del servei d'àpats a domicili de l’Ajuntament de Barcelona. La treballadora familiar de Suara ha marxat fa poc i li ha deixat el menjar llest per escalfar-lo.
Mentre va netejant, la Laila repassa el rebost, on hi troba alguns productes caducats que llença a les escombraries. L’Esperança no hi veu molt bé i se li passen aquestes coses.
" class="item-link link-more"> “Bon dia Esperança, com estàs avui?”, diu la Laila deixant la bossa i posant-se la bata de Suara. Ve un cop a la setmana, els divendres, per netejar, com està escrit en un recordatori enganxat a la nevera.
El pis fa olor de menjar perquè és l’hora de dinar i hi ha una cassoleta al foc amb mandonguilles. La Laila s’acosta a la cuina i remena amb el cullerot. L’Esperança rep el menjar del servei d'àpats a domicili de l’Ajuntament de Barcelona. La treballadora familiar de Suara ha marxat fa poc i li ha deixat el menjar llest per escalfar-lo.
Mentre va netejant, la Laila repassa el rebost, on hi troba alguns productes caducats que llença a les escombraries. L’Esperança no hi veu molt bé i se li passen aquestes coses.
" class="item-link link-more"> “Bon dia Esperança, com estàs avui?”, diu la Laila deixant la bossa i posant-se la bata de Suara. Ve un cop a la setmana, els divendres, per netejar, com està escrit en un recordatori enganxat a la nevera.
El pis fa olor de menjar perquè és l’hora de dinar i hi ha una cassoleta al foc amb mandonguilles. La Laila s’acosta a la cuina i remena amb el cullerot. L’Esperança rep el menjar del servei d'àpats a domicili de l’Ajuntament de Barcelona. La treballadora familiar de Suara ha marxat fa poc i li ha deixat el menjar llest per escalfar-lo.
Mentre va netejant, la Laila repassa el rebost, on hi troba alguns productes caducats que llença a les escombraries. L’Esperança no hi veu molt bé i se li passen aquestes coses.
" class="item-link link-more"> “Bon dia Esperança, com estàs avui?”, diu la Laila deixant la bossa i posant-se la bata de Suara. Ve un cop a la setmana, els divendres, per netejar, com està escrit en un recordatori enganxat a la nevera.
El pis fa olor de menjar perquè és l’hora de dinar i hi ha una cassoleta al foc amb mandonguilles. La Laila s’acosta a la cuina i remena amb el cullerot. L’Esperança rep el menjar del servei d'àpats a domicili de l’Ajuntament de Barcelona. La treballadora familiar de Suara ha marxat fa poc i li ha deixat el menjar llest per escalfar-lo.
Mentre va netejant, la Laila repassa el rebost, on hi troba alguns productes caducats que llença a les escombraries. L’Esperança no hi veu molt bé i se li passen aquestes coses.
" class="item-link link-more">
La Laila Bouchateb (Barcelona, 1979) treballa al Servei d’Atenció Domiciliària de Suara des de 2018. Va començar com a auxiliar de la llar al barri de la Zona Franca i, des de 2023, fa de treballadora familiar al barri del Raval, després de fer una formació interna.
Els seus pares són de Tànger, i al 1972 van venir a Barcelona en la primera onada migratòria marroquina. Van aterrar al barri del Carmel, on “no hi havia mesquites ni carnisseries halal. La mare vestia a la manera occidental, no portava hiyab i tenien poca comunicació amb el seu país natal. La immersió era total”, recorda la Laila. “La mare feia feines a cases i el pare era cuiner en un hospital. Tots dos eren molt treballadors i amb una mentalitat oberta i igualitària”, explica. “Al llarg del anys, la comunitat marroquina a Catalunya ha crescut, s’ha assentat, i amb la millora de la tecnologia i el contacte amb la nostra cultura, s’han anat tornant més religiosos”, afegeix.
El seu pare és ara el president del Centre Islàmic del Carmel i la Laila fa anys que va al Centre Cultural Islàmic Català del Clot. “L’islam és ara més permissible i a mi se’m fa més atractiu. Tinc ganes de seguir-lo estudiant perquè és la meva religió. M’ha costat assumir la condició de catalana i magrebí, sentia que no acabava d’encaixar enlloc”, lamenta.
La Laila, de ben petita, es va mudar al barri de Sant Andreu, on hi ha viscut sempre, exceptuant algun parèntesi temporal. Quan va acabar l’escola va fer una FP de turisme i va treballar un parell d’anys en una agència de viatges. Van seguir altres feines diferents, de relacions públiques, comercial, cambrera, neteja de comunitats i monitora de nens. El 2000, va tenir un fill amb seu primer marit i, més tard, n’ha tingut dos més amb la seva parella actual.
Va arribar a Suara a través dels serveis socials de Sant Andreu, on havia anat a demanar orientació laboral. Va començar d’auxiliar de la llar, ocupant-se de les tasques de neteja, però ella hi donava molt més, perquè li agrada el tracte amb les persones. Aviat es va plantejar formar-se com a treballadora familiar perquè volia tenir més responsabilitats per ajudar als seus usuaris. Al 2022, es va fer sòcia de la cooperativa Suara i, l’any següent, va començar de treballadora familiar al Raval. “Ara puc tenir més interacció amb les persones i també em sento més valorada”.
“El Raval és un barri divers però amb moltes necessitats. Hi viu gent molt gran en pisos antics que necessiten rehabilitació. Les situacions d’insalubritat són freqüents a les llars i als edificis”, explica. La Laila ja hi va viure un temps, al carrer Nou de la Rambla, durant els anys 90: “Algunes coses han canviat, ara hi ha més turistes i menys prostitució visible. I també ha augmentat la inseguretat. Però jo ja sé que he de posar una ma a la bossa i no parlar amb el mòbil pel carrer”.
La primera setmana de tornar a treballar al Raval la va abordar un home molt col·locat quan entrava a la porteria d’un del seus usuaris. La va intentar grapejar i va haver d’empentar-lo per defensar-se i tancar la porta. “També vaig rebre una bufetada sense cap motiu d’una dona que anava drogada pel carrer Sant Pau. Vaig decidir no fer res i seguir caminant. Són coses que passen en un barri amb moltes mancances...”, confessa la Laila.
Al barri on viu, Sant Andreu, sempre porta el hiyab, però se’l treu quan va a treballar al Raval. “No tinc valentia per portar-lo, de moment, ho faré quan estigui preparada. Fa anys que ho faig així, pels prejudicis que hi ha, però tots els usuaris que porto són conscients que soc una dona musulmana i no he tingut cap problema de moment”, reflexiona.
“Existeix la xenofòbia i en part la puc entendre. És una combinació dels prejudicis de la població autòctona de tota la vida, que ens engloba a tots en una imatge negativa de radicalitat i masclisme. I també una ignorància d’alguns nouvinguts musulmans que no es volen barrejar”, apunta. La Laila recorda moments molt durs, després del atemptats de La Rambla de 2017 : “Les mirades eren com ganivets aquells dies. Jo vaig anar a la manifestació amb una pancarta que deia no tots els musulmans som terroristes i el meu fill petit a l’esquena”, convé.
La Laila forma part del centre cívic de la Trinitat, on organitza i participa de les moltes activitats que s’hi fan. I també està implicada en l’escola dels seus fills, a la comissió d’inclusió, per millorar la convivència a la comunitat escolar.
“M’agradaria seguir formant-me, m’interessa la integració social i m’estic plantejant de fer-ho en un futur. Encara he de mirar vàries coses, però crec que tinc aptituds per fer-ho”, conclou.
La Laila va a netejar a casa la Rosa, que viu a un bloc de pisos per gent gran del patronat de l’habitatge al barri de la Marina del Port de Barcelona. Avui coincideix una estona amb la seva filla que està de visita. Com a auxiliar de la llar, la tasca principal de la Laila és la de neteja però també fa molt reforç psicosocial. Dues hores i mitja donen per netejar a fons la cuina i el lavabo, fer el llit, escombrar i fregar-ho tot. Però també per a una conversa animada amb la Rosa, que està fent repòs per recuperar la cama, i té moltes ganes d’explicar coses.
Parlen força de cuina i repassen els ingredients per fer un bon brou de carn. Cadascuna dona la seva versió. La Laila no hi posa porc i la Rosa, que ha treballat de cuinera tota la vida, recorda la seva recepta per fer-ne 30 litres. Un dels seus secrets és posar-hi un quart de gallina, si pot ser amb els ous millor.
Mentrestant la Laila va netejant i endreçant el piset de la Rosa, que sempre tendeix a tenir coses escampades. El matí passa volant, es fan una abraçada i la Laila s’acomiada per anar cap a la següent persona atesa.
Parlen força de cuina i repassen els ingredients per fer un bon brou de carn. Cadascuna dona la seva versió. La Laila no hi posa porc i la Rosa, que ha treballat de cuinera tota la vida, recorda la seva recepta per fer-ne 30 litres. Un dels seus secrets és posar-hi un quart de gallina, si pot ser amb els ous millor.
Mentrestant la Laila va netejant i endreçant el piset de la Rosa, que sempre tendeix a tenir coses escampades. El matí passa volant, es fan una abraçada i la Laila s’acomiada per anar cap a la següent persona atesa.
" class="item-link link-more"> La Laila va a netejar a casa la Rosa, que viu a un bloc de pisos per gent gran del patronat de l’habitatge al barri de la Marina del Port de Barcelona. Avui coincideix una estona amb la seva filla que està de visita. Com a auxiliar de la llar, la tasca principal de la Laila és la de neteja però també fa molt reforç psicosocial. Dues hores i mitja donen per netejar a fons la cuina i el lavabo, fer el llit, escombrar i fregar-ho tot. Però també per a una conversa animada amb la Rosa, que està fent repòs per recuperar la cama, i té moltes ganes d’explicar coses.
Parlen força de cuina i repassen els ingredients per fer un bon brou de carn. Cadascuna dona la seva versió. La Laila no hi posa porc i la Rosa, que ha treballat de cuinera tota la vida, recorda la seva recepta per fer-ne 30 litres. Un dels seus secrets és posar-hi un quart de gallina, si pot ser amb els ous millor.
Mentrestant la Laila va netejant i endreçant el piset de la Rosa, que sempre tendeix a tenir coses escampades. El matí passa volant, es fan una abraçada i la Laila s’acomiada per anar cap a la següent persona atesa.
" class="item-link link-more"> La Laila va a netejar a casa la Rosa, que viu a un bloc de pisos per gent gran del patronat de l’habitatge al barri de la Marina del Port de Barcelona. Avui coincideix una estona amb la seva filla que està de visita. Com a auxiliar de la llar, la tasca principal de la Laila és la de neteja però també fa molt reforç psicosocial. Dues hores i mitja donen per netejar a fons la cuina i el lavabo, fer el llit, escombrar i fregar-ho tot. Però també per a una conversa animada amb la Rosa, que està fent repòs per recuperar la cama, i té moltes ganes d’explicar coses.
Parlen força de cuina i repassen els ingredients per fer un bon brou de carn. Cadascuna dona la seva versió. La Laila no hi posa porc i la Rosa, que ha treballat de cuinera tota la vida, recorda la seva recepta per fer-ne 30 litres. Un dels seus secrets és posar-hi un quart de gallina, si pot ser amb els ous millor.
Mentrestant la Laila va netejant i endreçant el piset de la Rosa, que sempre tendeix a tenir coses escampades. El matí passa volant, es fan una abraçada i la Laila s’acomiada per anar cap a la següent persona atesa.
" class="item-link link-more"> La Laila va a netejar a casa la Rosa, que viu a un bloc de pisos per gent gran del patronat de l’habitatge al barri de la Marina del Port de Barcelona. Avui coincideix una estona amb la seva filla que està de visita. Com a auxiliar de la llar, la tasca principal de la Laila és la de neteja però també fa molt reforç psicosocial. Dues hores i mitja donen per netejar a fons la cuina i el lavabo, fer el llit, escombrar i fregar-ho tot. Però també per a una conversa animada amb la Rosa, que està fent repòs per recuperar la cama, i té moltes ganes d’explicar coses.
Parlen força de cuina i repassen els ingredients per fer un bon brou de carn. Cadascuna dona la seva versió. La Laila no hi posa porc i la Rosa, que ha treballat de cuinera tota la vida, recorda la seva recepta per fer-ne 30 litres. Un dels seus secrets és posar-hi un quart de gallina, si pot ser amb els ous millor.
Mentrestant la Laila va netejant i endreçant el piset de la Rosa, que sempre tendeix a tenir coses escampades. El matí passa volant, es fan una abraçada i la Laila s’acomiada per anar cap a la següent persona atesa.
" class="item-link link-more"> La Laila va a netejar a casa la Rosa, que viu a un bloc de pisos per gent gran del patronat de l’habitatge al barri de la Marina del Port de Barcelona. Avui coincideix una estona amb la seva filla que està de visita. Com a auxiliar de la llar, la tasca principal de la Laila és la de neteja però també fa molt reforç psicosocial. Dues hores i mitja donen per netejar a fons la cuina i el lavabo, fer el llit, escombrar i fregar-ho tot. Però també per a una conversa animada amb la Rosa, que està fent repòs per recuperar la cama, i té moltes ganes d’explicar coses.
Parlen força de cuina i repassen els ingredients per fer un bon brou de carn. Cadascuna dona la seva versió. La Laila no hi posa porc i la Rosa, que ha treballat de cuinera tota la vida, recorda la seva recepta per fer-ne 30 litres. Un dels seus secrets és posar-hi un quart de gallina, si pot ser amb els ous millor.
Mentrestant la Laila va netejant i endreçant el piset de la Rosa, que sempre tendeix a tenir coses escampades. El matí passa volant, es fan una abraçada i la Laila s’acomiada per anar cap a la següent persona atesa.
" class="item-link link-more"> La Laila va a netejar a casa la Rosa, que viu a un bloc de pisos per gent gran del patronat de l’habitatge al barri de la Marina del Port de Barcelona. Avui coincideix una estona amb la seva filla que està de visita. Com a auxiliar de la llar, la tasca principal de la Laila és la de neteja però també fa molt reforç psicosocial. Dues hores i mitja donen per netejar a fons la cuina i el lavabo, fer el llit, escombrar i fregar-ho tot. Però també per a una conversa animada amb la Rosa, que està fent repòs per recuperar la cama, i té moltes ganes d’explicar coses.
Parlen força de cuina i repassen els ingredients per fer un bon brou de carn. Cadascuna dona la seva versió. La Laila no hi posa porc i la Rosa, que ha treballat de cuinera tota la vida, recorda la seva recepta per fer-ne 30 litres. Un dels seus secrets és posar-hi un quart de gallina, si pot ser amb els ous millor.
Mentrestant la Laila va netejant i endreçant el piset de la Rosa, que sempre tendeix a tenir coses escampades. El matí passa volant, es fan una abraçada i la Laila s’acomiada per anar cap a la següent persona atesa.
" class="item-link link-more">
