Durant els últims quatre anys hem acompanyat en la seva jornada a persones treballadores familiars per Barcelona, L'Hospitalet, Sant Cugat del Vallès i Mollet. Endinsa't en el seu dia a dia a través d'aquest blog per conèixer una mica més la seva feina, imprescindible!
L’Ana Campos (Barcelona 1967) és treballadora familiar del SAD de Suara, al barri de Sant Genís dels Agudells, part alta de Barcelona, a la falda de Collserola. Fins fa uns mesos, feia serveis a tota la zona de Vall d’Hebrón, però recentment, han reorganitzat la planificació i l’han assignada aquí. Per a alguns usuaris ha estat un petit trasbals deixar de comptar amb ella, per l’estima que li tenen i perquè a una certa edat, els canvis costen més.
Ella mateixa ha passat per aquesta experiència. L’Ana ha tingut una trajectòria amb imprevistos i s’ha hagut de reinventar diverses vegades. Sempre ha tingut vocació artística, però l'entorn familiar on va créixer no va afavorir a desenvolupar-la, al seu parer. Als 18 anys va acabar una formació professional de jardí d’infància i després, es va matricular a la carrera de Magisteri a Bellaterra. Només hi va aguantar tres mesos. Necessitava fer alguna cosa creativa i llavors, va tirar cap a la cuina i es va formar a l’escola d’hostaleria de Barcelona. Tallers de confitures, cuinera en restaurants, escoles, càterings... Va pencar molt durant gairebé 20 anys i es divertia amb el que feia. A més a més, va voltar per Bèlgica, França i Mallorca.
Fins que als 36 anys, va decidir que volia ser mare. Va deixar l’hostaleria pels seus horaris “infernals”. Feia massa anys que treballava sense poder tenir un Nadal en família, per exemple... Va aterrar a l’Empordà, a Torroella de Montgrí, sense gaire contactes, amb la necessitat de buscar-se la vida i una filla de 2 anys. Entre altres coses va treballar a l’obrador de confitures de la Georgina Regàs a Torrent, i va vendre vi i licors al Wine Palace, fins que va crisi els va obligar a tancar.
Després d’una dècada a l’Empordà, calia tornar a fer un cop de timó i l’Ana va decidir tornar a Barcelona, amb la seva filla. Amb 48 anys comença una formació en promoció d’igualtat de gènere, que tampoc li acaba d’obrir moltes portes professionals. Mentrestant imparteix cursos de cuina de tot tipus a centres cívics i dedica 2 anys a estudiar per les nits, una altra formació professional, ara en integració social, seguida d’un certificat d’atenció sociosanitària de 6 mesos. Aleshores, arriba a Suara per cobrir vacants d’estiu i acaba encadenant contractes. El 2022 es fa sòcia de la cooperativa i actualment treballa a jornada completa.
La feina de treballadora familiar li encanta i la fa amb molt de carinyo. A més a més, pot utilitzar molts dels recursos diversos que ha aprés al llarg de la vida. Però li sap greu que no s’hi pugui viure dignament, d’una feina tan valuosa, si més no, a Barcelona. “Sempre en precari”, lamenta.
Com moltes altres treballadores familiars l’Anna també es veu obligada a buscar altres feines complementàries a la jornada completa que fa. L’Ana fa de cangur dues tardes a la setmana i alguns “bolos” extra que van sortint a Suara. Gaudeix fent tot el que fa, però de vegades va “massa cansada”.
La seva filla, que ara té 20 anys i viu amb ella al Poble Sec, ha descobert la seva passió per la veterinària, els cavalls i la muntanya. L’Ana treballa i participa fent voluntariat en projectes interessantíssims, però li sembla que encara han de venir més corbes. S’imagina fent el que fa, però lluny de la gran ciutat. Es mereix tota la sort del món.
L’accés a casa la Charo (1964) s’assembla a l’entrada d’un submarí. No es pot obrir cap porta, sense haver tancat l’anterior, en un sistema pensat perquè no s’escapi mai el Nico. “En aquesta casa mana el gat”, fa broma l’Ana. Hi ha coixins i estovalles amb gats per tot arreu.
L’Ana es posa la bata al menjador mentre pregunta a la Charo què tal ha passat la nit. Es veuen quatre cops per setmana i tenen una relació molt familiar. La conversa va saltant d’un tema a l’altre. L’Ana comença a plegar la roba seca de l’estenedor, revisa la nevera per veure si hi ha aliments pels àpats llestos i, aviat, arriben al dormitori. La Charo li explica que li agradaria vendre o regalar la seva col·lecció de DVDs; pensen que potser al casal hi estarien interessats. Pot ser que el reproductor el posi a Wallapop. Mentrestant ,l’Ana allisa els llençols, disposa el cobrellit amb la vora esbiaixada i col·loca 5 coixins acolorits en ordre descendent. Ja ho tenen tot llest, així que agafen les jaquetes per baixar a fer una volta.
La Charo avança a poc a poc i li costa caminar. Pateix distonia muscular mioclònica, un trastorn d’origen neuronal que li genera unes contraccions musculars sobtades que li dificulten el moviment. Tot i així, surten sempre a passejar agafades del braç. Avui no cal comprar res. La conversa no davalla i la Charo explica que aquesta nit se celebra la festa de Castaween al Centre Cívic Casa Groga. A quarts de deu tornen cap a casa i l’Ana enfila un carrer costerut de Sant Genís, cap a casa de la següent persona que atén, que l’espera.
L’Ana es posa la bata al menjador mentre pregunta a la Charo què tal ha passat la nit. Es veuen quatre cops per setmana i tenen una relació molt familiar. La conversa va saltant d’un tema a l’altre. L’Ana comença a plegar la roba seca de l’estenedor, revisa la nevera per veure si hi ha aliments pels àpats llestos i, aviat, arriben al dormitori. La Charo li explica que li agradaria vendre o regalar la seva col·lecció de DVDs; pensen que potser al casal hi estarien interessats. Pot ser que el reproductor el posi a Wallapop. Mentrestant ,l’Ana allisa els llençols, disposa el cobrellit amb la vora esbiaixada i col·loca 5 coixins acolorits en ordre descendent. Ja ho tenen tot llest, així que agafen les jaquetes per baixar a fer una volta.
La Charo avança a poc a poc i li costa caminar. Pateix distonia muscular mioclònica, un trastorn d’origen neuronal que li genera unes contraccions musculars sobtades que li dificulten el moviment. Tot i així, surten sempre a passejar agafades del braç. Avui no cal comprar res. La conversa no davalla i la Charo explica que aquesta nit se celebra la festa de Castaween al Centre Cívic Casa Groga. A quarts de deu tornen cap a casa i l’Ana enfila un carrer costerut de Sant Genís, cap a casa de la següent persona que atén, que l’espera.
" class="item-link link-more"> L’accés a casa la Charo (1964) s’assembla a l’entrada d’un submarí. No es pot obrir cap porta, sense haver tancat l’anterior, en un sistema pensat perquè no s’escapi mai el Nico. “En aquesta casa mana el gat”, fa broma l’Ana. Hi ha coixins i estovalles amb gats per tot arreu.
L’Ana es posa la bata al menjador mentre pregunta a la Charo què tal ha passat la nit. Es veuen quatre cops per setmana i tenen una relació molt familiar. La conversa va saltant d’un tema a l’altre. L’Ana comença a plegar la roba seca de l’estenedor, revisa la nevera per veure si hi ha aliments pels àpats llestos i, aviat, arriben al dormitori. La Charo li explica que li agradaria vendre o regalar la seva col·lecció de DVDs; pensen que potser al casal hi estarien interessats. Pot ser que el reproductor el posi a Wallapop. Mentrestant ,l’Ana allisa els llençols, disposa el cobrellit amb la vora esbiaixada i col·loca 5 coixins acolorits en ordre descendent. Ja ho tenen tot llest, així que agafen les jaquetes per baixar a fer una volta.
La Charo avança a poc a poc i li costa caminar. Pateix distonia muscular mioclònica, un trastorn d’origen neuronal que li genera unes contraccions musculars sobtades que li dificulten el moviment. Tot i així, surten sempre a passejar agafades del braç. Avui no cal comprar res. La conversa no davalla i la Charo explica que aquesta nit se celebra la festa de Castaween al Centre Cívic Casa Groga. A quarts de deu tornen cap a casa i l’Ana enfila un carrer costerut de Sant Genís, cap a casa de la següent persona que atén, que l’espera.
" class="item-link link-more"> L’accés a casa la Charo (1964) s’assembla a l’entrada d’un submarí. No es pot obrir cap porta, sense haver tancat l’anterior, en un sistema pensat perquè no s’escapi mai el Nico. “En aquesta casa mana el gat”, fa broma l’Ana. Hi ha coixins i estovalles amb gats per tot arreu.
L’Ana es posa la bata al menjador mentre pregunta a la Charo què tal ha passat la nit. Es veuen quatre cops per setmana i tenen una relació molt familiar. La conversa va saltant d’un tema a l’altre. L’Ana comença a plegar la roba seca de l’estenedor, revisa la nevera per veure si hi ha aliments pels àpats llestos i, aviat, arriben al dormitori. La Charo li explica que li agradaria vendre o regalar la seva col·lecció de DVDs; pensen que potser al casal hi estarien interessats. Pot ser que el reproductor el posi a Wallapop. Mentrestant ,l’Ana allisa els llençols, disposa el cobrellit amb la vora esbiaixada i col·loca 5 coixins acolorits en ordre descendent. Ja ho tenen tot llest, així que agafen les jaquetes per baixar a fer una volta.
La Charo avança a poc a poc i li costa caminar. Pateix distonia muscular mioclònica, un trastorn d’origen neuronal que li genera unes contraccions musculars sobtades que li dificulten el moviment. Tot i així, surten sempre a passejar agafades del braç. Avui no cal comprar res. La conversa no davalla i la Charo explica que aquesta nit se celebra la festa de Castaween al Centre Cívic Casa Groga. A quarts de deu tornen cap a casa i l’Ana enfila un carrer costerut de Sant Genís, cap a casa de la següent persona que atén, que l’espera.
" class="item-link link-more"> L’accés a casa la Charo (1964) s’assembla a l’entrada d’un submarí. No es pot obrir cap porta, sense haver tancat l’anterior, en un sistema pensat perquè no s’escapi mai el Nico. “En aquesta casa mana el gat”, fa broma l’Ana. Hi ha coixins i estovalles amb gats per tot arreu.
L’Ana es posa la bata al menjador mentre pregunta a la Charo què tal ha passat la nit. Es veuen quatre cops per setmana i tenen una relació molt familiar. La conversa va saltant d’un tema a l’altre. L’Ana comença a plegar la roba seca de l’estenedor, revisa la nevera per veure si hi ha aliments pels àpats llestos i, aviat, arriben al dormitori. La Charo li explica que li agradaria vendre o regalar la seva col·lecció de DVDs; pensen que potser al casal hi estarien interessats. Pot ser que el reproductor el posi a Wallapop. Mentrestant ,l’Ana allisa els llençols, disposa el cobrellit amb la vora esbiaixada i col·loca 5 coixins acolorits en ordre descendent. Ja ho tenen tot llest, així que agafen les jaquetes per baixar a fer una volta.
La Charo avança a poc a poc i li costa caminar. Pateix distonia muscular mioclònica, un trastorn d’origen neuronal que li genera unes contraccions musculars sobtades que li dificulten el moviment. Tot i així, surten sempre a passejar agafades del braç. Avui no cal comprar res. La conversa no davalla i la Charo explica que aquesta nit se celebra la festa de Castaween al Centre Cívic Casa Groga. A quarts de deu tornen cap a casa i l’Ana enfila un carrer costerut de Sant Genís, cap a casa de la següent persona que atén, que l’espera.
" class="item-link link-more"> L’accés a casa la Charo (1964) s’assembla a l’entrada d’un submarí. No es pot obrir cap porta, sense haver tancat l’anterior, en un sistema pensat perquè no s’escapi mai el Nico. “En aquesta casa mana el gat”, fa broma l’Ana. Hi ha coixins i estovalles amb gats per tot arreu.
L’Ana es posa la bata al menjador mentre pregunta a la Charo què tal ha passat la nit. Es veuen quatre cops per setmana i tenen una relació molt familiar. La conversa va saltant d’un tema a l’altre. L’Ana comença a plegar la roba seca de l’estenedor, revisa la nevera per veure si hi ha aliments pels àpats llestos i, aviat, arriben al dormitori. La Charo li explica que li agradaria vendre o regalar la seva col·lecció de DVDs; pensen que potser al casal hi estarien interessats. Pot ser que el reproductor el posi a Wallapop. Mentrestant ,l’Ana allisa els llençols, disposa el cobrellit amb la vora esbiaixada i col·loca 5 coixins acolorits en ordre descendent. Ja ho tenen tot llest, així que agafen les jaquetes per baixar a fer una volta.
La Charo avança a poc a poc i li costa caminar. Pateix distonia muscular mioclònica, un trastorn d’origen neuronal que li genera unes contraccions musculars sobtades que li dificulten el moviment. Tot i així, surten sempre a passejar agafades del braç. Avui no cal comprar res. La conversa no davalla i la Charo explica que aquesta nit se celebra la festa de Castaween al Centre Cívic Casa Groga. A quarts de deu tornen cap a casa i l’Ana enfila un carrer costerut de Sant Genís, cap a casa de la següent persona que atén, que l’espera.
" class="item-link link-more"> L’accés a casa la Charo (1964) s’assembla a l’entrada d’un submarí. No es pot obrir cap porta, sense haver tancat l’anterior, en un sistema pensat perquè no s’escapi mai el Nico. “En aquesta casa mana el gat”, fa broma l’Ana. Hi ha coixins i estovalles amb gats per tot arreu.
L’Ana es posa la bata al menjador mentre pregunta a la Charo què tal ha passat la nit. Es veuen quatre cops per setmana i tenen una relació molt familiar. La conversa va saltant d’un tema a l’altre. L’Ana comença a plegar la roba seca de l’estenedor, revisa la nevera per veure si hi ha aliments pels àpats llestos i, aviat, arriben al dormitori. La Charo li explica que li agradaria vendre o regalar la seva col·lecció de DVDs; pensen que potser al casal hi estarien interessats. Pot ser que el reproductor el posi a Wallapop. Mentrestant ,l’Ana allisa els llençols, disposa el cobrellit amb la vora esbiaixada i col·loca 5 coixins acolorits en ordre descendent. Ja ho tenen tot llest, així que agafen les jaquetes per baixar a fer una volta.
La Charo avança a poc a poc i li costa caminar. Pateix distonia muscular mioclònica, un trastorn d’origen neuronal que li genera unes contraccions musculars sobtades que li dificulten el moviment. Tot i així, surten sempre a passejar agafades del braç. Avui no cal comprar res. La conversa no davalla i la Charo explica que aquesta nit se celebra la festa de Castaween al Centre Cívic Casa Groga. A quarts de deu tornen cap a casa i l’Ana enfila un carrer costerut de Sant Genís, cap a casa de la següent persona que atén, que l’espera.
" class="item-link link-more"> L’accés a casa la Charo (1964) s’assembla a l’entrada d’un submarí. No es pot obrir cap porta, sense haver tancat l’anterior, en un sistema pensat perquè no s’escapi mai el Nico. “En aquesta casa mana el gat”, fa broma l’Ana. Hi ha coixins i estovalles amb gats per tot arreu.
L’Ana es posa la bata al menjador mentre pregunta a la Charo què tal ha passat la nit. Es veuen quatre cops per setmana i tenen una relació molt familiar. La conversa va saltant d’un tema a l’altre. L’Ana comença a plegar la roba seca de l’estenedor, revisa la nevera per veure si hi ha aliments pels àpats llestos i, aviat, arriben al dormitori. La Charo li explica que li agradaria vendre o regalar la seva col·lecció de DVDs; pensen que potser al casal hi estarien interessats. Pot ser que el reproductor el posi a Wallapop. Mentrestant ,l’Ana allisa els llençols, disposa el cobrellit amb la vora esbiaixada i col·loca 5 coixins acolorits en ordre descendent. Ja ho tenen tot llest, així que agafen les jaquetes per baixar a fer una volta.
La Charo avança a poc a poc i li costa caminar. Pateix distonia muscular mioclònica, un trastorn d’origen neuronal que li genera unes contraccions musculars sobtades que li dificulten el moviment. Tot i així, surten sempre a passejar agafades del braç. Avui no cal comprar res. La conversa no davalla i la Charo explica que aquesta nit se celebra la festa de Castaween al Centre Cívic Casa Groga. A quarts de deu tornen cap a casa i l’Ana enfila un carrer costerut de Sant Genís, cap a casa de la següent persona que atén, que l’espera.
" class="item-link link-more">
L’Ana Campos (Barcelona 1967) és treballadora familiar del SAD de Suara, al barri de Sant Genís dels Agudells, part alta de Barcelona, a la falda de Collserola. Fins fa uns mesos, feia serveis a tota la zona de Vall d’Hebrón, però recentment, han reorganitzat la planificació i l’han assignada aquí. Per a alguns usuaris ha estat un petit trasbals deixar de comptar amb ella, per l’estima que li tenen i perquè a una certa edat, els canvis costen més.
Ella mateixa ha passat per aquesta experiència. L’Ana ha tingut una trajectòria amb imprevistos i s’ha hagut de reinventar diverses vegades. Sempre ha tingut vocació artística, però l'entorn familiar on va créixer no va afavorir a desenvolupar-la, al seu parer. Als 18 anys va acabar una formació professional de jardí d’infància i després, es va matricular a la carrera de Magisteri a Bellaterra. Només hi va aguantar tres mesos. Necessitava fer alguna cosa creativa i llavors, va tirar cap a la cuina i es va formar a l’escola d’hostaleria de Barcelona. Tallers de confitures, cuinera en restaurants, escoles, càterings... Va pencar molt durant gairebé 20 anys i es divertia amb el que feia. A més a més, va voltar per Bèlgica, França i Mallorca.
Fins que als 36 anys, va decidir que volia ser mare. Va deixar l’hostaleria pels seus horaris “infernals”. Feia massa anys que treballava sense poder tenir un Nadal en família, per exemple... Va aterrar a l’Empordà, a Torroella de Montgrí, sense gaire contactes, amb la necessitat de buscar-se la vida i una filla de 2 anys. Entre altres coses va treballar a l’obrador de confitures de la Georgina Regàs a Torrent, i va vendre vi i licors al Wine Palace, fins que va crisi els va obligar a tancar.
Després d’una dècada a l’Empordà, calia tornar a fer un cop de timó i l’Ana va decidir tornar a Barcelona, amb la seva filla. Amb 48 anys comença una formació en promoció d’igualtat de gènere, que tampoc li acaba d’obrir moltes portes professionals. Mentrestant imparteix cursos de cuina de tot tipus a centres cívics i dedica 2 anys a estudiar per les nits, una altra formació professional, ara en integració social, seguida d’un certificat d’atenció sociosanitària de 6 mesos. Aleshores, arriba a Suara per cobrir vacants d’estiu i acaba encadenant contractes. El 2022 es fa sòcia de la cooperativa i actualment treballa a jornada completa.
La feina de treballadora familiar li encanta i la fa amb molt de carinyo. A més a més, pot utilitzar molts dels recursos diversos que ha aprés al llarg de la vida. Però li sap greu que no s’hi pugui viure dignament, d’una feina tan valuosa, si més no, a Barcelona. “Sempre en precari”, lamenta.
Com moltes altres treballadores familiars l’Anna també es veu obligada a buscar altres feines complementàries a la jornada completa que fa. L’Ana fa de cangur dues tardes a la setmana i alguns “bolos” extra que van sortint a Suara. Gaudeix fent tot el que fa, però de vegades va “massa cansada”.
La seva filla, que ara té 20 anys i viu amb ella al Poble Sec, ha descobert la seva passió per la veterinària, els cavalls i la muntanya. L’Ana treballa i participa fent voluntariat en projectes interessantíssims, però li sembla que encara han de venir més corbes. S’imagina fent el que fa, però lluny de la gran ciutat. Es mereix tota la sort del món.
La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more"> La Marisol i la seva gosseta Linda reben a l’Ana al menjador. Escolten el matinal a la televisió, mentre la Marisol fa ganxet i atén els whatsapps que li arriben de la família. Fa un matí radiant i l’aire entra pels finestrals oberts del dotzè pis d’aquest edifici del barri de Sant Genís, a Barcelona. Les vistes són magnífiques.
L’Ana es posa la bata i comença a endreçar la casa, fa els llits, gestiona la brossa i repassa els temes del dia. Mentre doblega tovalloles, parlen de com es troben i com avança la setmana. Fa un parell de dies van fer bacallà amb samfaina i la Marisol comenta com els va agradar, a la família, que viuen uns pisos més avall, al mateix edifici. Les dues són excel·lents cuineres i fan moltes coses, però a la Marisol li costa estar estona dreta i li va molt bé que l’Ana l’ajudi.
Passada l’hora llarga de rigor, l’Ana s’acomiada i segueix cap a casa la Charo, com de costum. Avui, li porta una planteta i unes llavors per fer créixer l’herba que tant agrada al seu gat. En deu minuts, recull la roba estesa, fa el llit i es preparen per sortir. La Charo està entusiasmada per preparar unes postres pel cap de setmana, que vindrà la seva família, i necessita comprar un motlle. Surten al carrer, poc a poc. Primer, miren a la ferreteria del barri, però decideixen passar pel basar xinès, on acaben trobant el que buscaven. En mig de la botiga, a la Charo li agafa un bloqueig nerviós i no pot moure cap part del cos mentre tremola. L’Ana l’aguanta amb delicadesa perquè sap que en uns segons li passarà i podran continuar. “Vinga, tranquil·la, respira”, li diu.
" class="item-link link-more">
L’Ana Campos (Barcelona 1967) és treballadora familiar del SAD de Suara, al barri de Sant Genís dels Agudells, part alta de Barcelona, a la falda de Collserola. Fins fa uns mesos, feia serveis a tota la zona de Vall d’Hebrón, però recentment, han reorganitzat la planificació i l’han assignada aquí. Per a alguns usuaris ha estat un petit trasbals deixar de comptar amb ella, per l’estima que li tenen i perquè a una certa edat, els canvis costen més.
Ella mateixa ha passat per aquesta experiència. L’Ana ha tingut una trajectòria amb imprevistos i s’ha hagut de reinventar diverses vegades. Sempre ha tingut vocació artística, però l'entorn familiar on va créixer no va afavorir a desenvolupar-la, al seu parer. Als 18 anys va acabar una formació professional de jardí d’infància i després, es va matricular a la carrera de Magisteri a Bellaterra. Només hi va aguantar tres mesos. Necessitava fer alguna cosa creativa i llavors, va tirar cap a la cuina i es va formar a l’escola d’hostaleria de Barcelona. Tallers de confitures, cuinera en restaurants, escoles, càterings... Va pencar molt durant gairebé 20 anys i es divertia amb el que feia. A més a més, va voltar per Bèlgica, França i Mallorca.
Fins que als 36 anys, va decidir que volia ser mare. Va deixar l’hostaleria pels seus horaris “infernals”. Feia massa anys que treballava sense poder tenir un Nadal en família, per exemple... Va aterrar a l’Empordà, a Torroella de Montgrí, sense gaire contactes, amb la necessitat de buscar-se la vida i una filla de 2 anys. Entre altres coses va treballar a l’obrador de confitures de la Georgina Regàs a Torrent, i va vendre vi i licors al Wine Palace, fins que va crisi els va obligar a tancar.
Després d’una dècada a l’Empordà, calia tornar a fer un cop de timó i l’Ana va decidir tornar a Barcelona, amb la seva filla. Amb 48 anys comença una formació en promoció d’igualtat de gènere, que tampoc li acaba d’obrir moltes portes professionals. Mentrestant imparteix cursos de cuina de tot tipus a centres cívics i dedica 2 anys a estudiar per les nits, una altra formació professional, ara en integració social, seguida d’un certificat d’atenció sociosanitària de 6 mesos. Aleshores, arriba a Suara per cobrir vacants d’estiu i acaba encadenant contractes. El 2022 es fa sòcia de la cooperativa i actualment treballa a jornada completa.
La feina de treballadora familiar li encanta i la fa amb molt de carinyo. A més a més, pot utilitzar molts dels recursos diversos que ha aprés al llarg de la vida. Però li sap greu que no s’hi pugui viure dignament, d’una feina tan valuosa, si més no, a Barcelona. “Sempre en precari”, lamenta.
Com moltes altres treballadores familiars l’Anna també es veu obligada a buscar altres feines complementàries a la jornada completa que fa. L’Ana fa de cangur dues tardes a la setmana i alguns “bolos” extra que van sortint a Suara. Gaudeix fent tot el que fa, però de vegades va “massa cansada”.
La seva filla, que ara té 20 anys i viu amb ella al Poble Sec, ha descobert la seva passió per la veterinària, els cavalls i la muntanya. L’Ana treballa i participa fent voluntariat en projectes interessantíssims, però li sembla que encara han de venir més corbes. S’imagina fent el que fa, però lluny de la gran ciutat. Es mereix tota la sort del món.
L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.
A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more"> L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.
A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more"> L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.
A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more"> L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.
A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more"> L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.
A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more"> L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.
A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more"> L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.
A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more"> L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.
A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more"> L’Estrella (1951, Minas de Riotinto) està força desanimada, és pessimista i bastant hipocondríaca. Ve d’una família desestructurada, amb problemes de maltractaments i addicions. Fa poc ha perdut el seu marit i sent enyorança. L’Ana intenta ajudar-la a sortir del pou i que no passi gaire temps tancada a casa.
A l’Estrella li encanta anar al supermercat a comprar, però avui l’acompanya a caminar pels carrers de La Teixonera (Barcelona), a recollir la medicació a la farmàcia i a prendre cafè a una terrassa perquè veu que necessita airejar-se. Conversen molt, i quan tornen al domicili, s’asseuen a fer uns quants exercicis d’estimulació cognitiva que l’Ana ha portat fotocopiats. Mica en mica, l’Estrella va fent petites passes. Recentment, s’ha fet un grup d’amigues del barri i aconsegueixen sortir de tant en tant.
" class="item-link link-more">
L’Ana Campos (Barcelona 1967) és treballadora familiar del SAD de Suara, al barri de Sant Genís dels Agudells, part alta de Barcelona, a la falda de Collserola. Fins fa uns mesos, feia serveis a tota la zona de Vall d’Hebrón, però recentment, han reorganitzat la planificació i l’han assignada aquí. Per a alguns usuaris ha estat un petit trasbals deixar de comptar amb ella, per l’estima que li tenen i perquè a una certa edat, els canvis costen més.
Ella mateixa ha passat per aquesta experiència. L’Ana ha tingut una trajectòria amb imprevistos i s’ha hagut de reinventar diverses vegades. Sempre ha tingut vocació artística, però l'entorn familiar on va créixer no va afavorir a desenvolupar-la, al seu parer. Als 18 anys va acabar una formació professional de jardí d’infància i després, es va matricular a la carrera de Magisteri a Bellaterra. Només hi va aguantar tres mesos. Necessitava fer alguna cosa creativa i llavors, va tirar cap a la cuina i es va formar a l’escola d’hostaleria de Barcelona. Tallers de confitures, cuinera en restaurants, escoles, càterings... Va pencar molt durant gairebé 20 anys i es divertia amb el que feia. A més a més, va voltar per Bèlgica, França i Mallorca.
Fins que als 36 anys, va decidir que volia ser mare. Va deixar l’hostaleria pels seus horaris “infernals”. Feia massa anys que treballava sense poder tenir un Nadal en família, per exemple... Va aterrar a l’Empordà, a Torroella de Montgrí, sense gaire contactes, amb la necessitat de buscar-se la vida i una filla de 2 anys. Entre altres coses va treballar a l’obrador de confitures de la Georgina Regàs a Torrent, i va vendre vi i licors al Wine Palace, fins que va crisi els va obligar a tancar.
Després d’una dècada a l’Empordà, calia tornar a fer un cop de timó i l’Ana va decidir tornar a Barcelona, amb la seva filla. Amb 48 anys comença una formació en promoció d’igualtat de gènere, que tampoc li acaba d’obrir moltes portes professionals. Mentrestant imparteix cursos de cuina de tot tipus a centres cívics i dedica 2 anys a estudiar per les nits, una altra formació professional, ara en integració social, seguida d’un certificat d’atenció sociosanitària de 6 mesos. Aleshores, arriba a Suara per cobrir vacants d’estiu i acaba encadenant contractes. El 2022 es fa sòcia de la cooperativa i actualment treballa a jornada completa.
La feina de treballadora familiar li encanta i la fa amb molt de carinyo. A més a més, pot utilitzar molts dels recursos diversos que ha aprés al llarg de la vida. Però li sap greu que no s’hi pugui viure dignament, d’una feina tan valuosa, si més no, a Barcelona. “Sempre en precari”, lamenta.
Com moltes altres treballadores familiars l’Anna també es veu obligada a buscar altres feines complementàries a la jornada completa que fa. L’Ana fa de cangur dues tardes a la setmana i alguns “bolos” extra que van sortint a Suara. Gaudeix fent tot el que fa, però de vegades va “massa cansada”.
La seva filla, que ara té 20 anys i viu amb ella al Poble Sec, ha descobert la seva passió per la veterinària, els cavalls i la muntanya. L’Ana treballa i participa fent voluntariat en projectes interessantíssims, però li sembla que encara han de venir més corbes. S’imagina fent el que fa, però lluny de la gran ciutat. Es mereix tota la sort del món.
Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more"> Avui, l’Ana segueix la seva planificació matinal per domicilis de Nou Barris, a Barcelona. “Aquesta zona de la ciutat té un microclima que sempre està un parell de graus per sota de la resta”, explica l’Ana. A demés, és un dels anomenats barris de muntanya, amb carrers costeruts, a la falda del Tibidabo.
“Bon dia Marisol, avui vinc amb el fotògraf. Te’n recordes?”. “I tant! Passeu, passeu, que estic acabant una cosa”, ens diu sense aixecar la mirada de l’ordinador, on està acabant de fer la compra online al supermercat.
L’olor de caldo surt de la cuina i s’escampa per tot el pis mentre la gosseta Linda dormisqueja al seu jaç. La Marisol (Verdú, 1937) pateix obesitat mòrbida i li costa estar dreta. Tot i que és una dona molt dinàmica i viu sola, agraeix l’ajuda de l’Ana, que ve tres cops per setmana des de fa quatre anys. És una dona forta que ha sobreviscut a una leucèmia i vàries recaigudes. Està al dia amb les tecnologies i domina molts aparells com el mòbil, l’ordinador o l’assistent digital per veu Alexa. També li encanta fer ganxet i fa de tot amb les agulles. Amb l’Ana han fet molt vincle i gaudeixen cuinant juntes o visitant mercats el dia que se sent forta per sortir.
Després anem a casa de la Charo (Barcelona, 1964), que no ha passat molt bona nit. L’Ana ventila el menjador i revisa el menjar que té preparat a la nevera. A la Charo li agrada cuinar, però li fa por fer servir els fogons per les tremolors que li produeix la seva malaltia, la distonia muscular, i per això compra molt de menjar preparat. També té una olla elèctrica Masterchef que sempre que poden fan servir per cuinar. L’Ana intenta que no mengi gaire aliments processats. Avui, després d’ajudar-la a arreglar la casa, surten a passejar una estona i a prendre el sol a la plaça del Centre Cívic Casa Groga, on la Charo va sovint a fer classes de memòria. “Últimament, no s’atreveix a sortir sola. Necessita tenir-ho tot controlat i li ha anat agafant por. La por que té li agreuja els tremolors i entra en un bucle. Però s’esforça per anar-se mantenint”, explica l’Ana.
" class="item-link link-more">
