Durant els últims quatre anys hem acompanyat en la seva jornada a persones treballadores familiars per Barcelona, L'Hospitalet, Sant Cugat del Vallès i Mollet. Endinsa't en el seu dia a dia a través d'aquest blog per conèixer una mica més la seva feina, imprescindible!
L’Efrem Lopez (Esplugues de Llobregat, 1991) és un dels pocs homes que fa de treballador familiar a Suara. Per a ell, la seva feina consisteix en facilitar el dia a dia de les persones amb necessitats: tenir cura de la higiene, anar a comprar, sortir a passejar, acompanyaments mèdics, tramitar papers... Per als usuaris encara es fa una mica estrany que un home entri als domicilis a fer algunes d’aquestes tasques, però la cosa va canviant. “Algunes dones grans tenen pudor que un treballador familiar les dutxi. Cal fer el doble de feina per trencar el tabú i dins el propi col·lectiu de les cures també cal revertir la mentalitat”, reflexiona.
La història familiar de l’Efrem el va portar fins a aquesta feina. Ell és el penúltim fill d’una família de quatre germans amb els pares separats. No tenia massa clar quin camí seguir i va estudiar una formació professional de ceramista i una altra de veterinària. Quan va morir el seu avi, es va mudar a viure amb l’àvia a Sant Boi, per fer-li companyia i vigilar que estigués bé. I d’aquesta manera se li va despertar l’interès per l’atenció sociosanitària. Va fer diferents cursos i unes pràctiques a Suara i ja s’hi va quedar, cap al 2008.
El que més li agrada és el tracte amb les persones. I sobretot, guanyar-se la seva confiança a poc a poc. L’Efrem se sent orgullós d’algunes intervencions que fins i tot han servit per salvar la vida d’una persona. Com quan fa uns dies ell mateix va detectar a temps un cas d’ictus i el van poder tractar a l’hospital.
L’Efrem forma part de l’equip de Suara a Vilapicina, Barcelona, on al 2018 l’ajuntament va engegar la prova pilot d’un nou model d’atenció domiciliària, basada en la experiència holandesa de Buurtzorg. Sota el lema “humanitat per damunt de burocràcia”, la idea és assolir una atenció més centrada en les persones i les seves necessitats, amb una major autogestió dels treballadors del servei. Aquesta prova va resultar un èxit, i actualment, hi ha més de quaranta nuclis que funcionen de la mateixa manera a la ciutat.
L’Efrem gaudeix de la seva feina, però reconeix que sovint té un desgast físic. Creu que més endavant tirarà cap a la gestió del servei, però no en té cap pressa. Ara, s’ha apuntat a un projecte nou de Suara per fer ceràmica amb els usuaris i està il·lusionat perquè podrà posar en pràctica algunes de les coses que més li agraden i que fins ara no s’havien creuat.
A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.
Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.
Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.
Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.
Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.
Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.
Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.
Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.
Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.
Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more"> A casa de la Dolores (1935) i el Gabriel (1930) surt una mica el sol cada dia que l’Efrem ve a veure’ls, quatre cops per setmana. Només arribar els hi prepara l’esmorzar i la casa sembla entrar en moviment. Fa mig any que se n’ocupa però han fet un vincle bonic i els hi fa moltíssima companyia. La filla del matrimoni va morir de càncer just quan s’acabava de jubilar de la feina, menys de dos anys enrere. “Hem perdut la il·lusió per tot. Això nostre ja no és vida. Al ser tan grans i perdre la filla, ens hem quedat sense ganes de fer res...” es lamenten la Dolores i el Gabriel, originaris de Alloza, un poblet de Terol, dedicat a la mineria i l’agricultura. El Gabriel té la salut delicada i pateix les seqüeles d’haver treballat de miner al seu poble. Tot i així cada dia intenten sortir a caminar, ni que sigui una volta al seu edifici.
Avui fan una passejadeta pel barri fins als bancs de la plaça Santa Eulàlia. Fa calor i observen el jovent en una terrassa mentre fan el descans d’alguna escola propera. El Gabriel recorda quan ells eren joves i jugaven al remigio al poble. Es veu que la gent s’hi jugava molts calers, però diu que ara la majoria juguen al guinyote sense apostar-hi res. Així passen una estona distreta fins que és l’hora de tornar cap a casa perquè tenen sessió de rehabilitació física amb un terapeuta. De tornada comenten que potser a l’estiu aniran a Alloza unes setmanes per veure el seu poble i al seu net que viu allà. Només esperen que els veïns no els atabalin massa amb les visites...
" class="item-link link-more">
L’Efrem Lopez (Esplugues de Llobregat, 1991) és un dels pocs homes que fa de treballador familiar a Suara. Per a ell, la seva feina consisteix en facilitar el dia a dia de les persones amb necessitats: tenir cura de la higiene, anar a comprar, sortir a passejar, acompanyaments mèdics, tramitar papers... Per als usuaris encara es fa una mica estrany que un home entri als domicilis a fer algunes d’aquestes tasques, però la cosa va canviant. “Algunes dones grans tenen pudor que un treballador familiar les dutxi. Cal fer el doble de feina per trencar el tabú i dins el propi col·lectiu de les cures també cal revertir la mentalitat”, reflexiona.
La història familiar de l’Efrem el va portar fins a aquesta feina. Ell és el penúltim fill d’una família de quatre germans amb els pares separats. No tenia massa clar quin camí seguir i va estudiar una formació professional de ceramista i una altra de veterinària. Quan va morir el seu avi, es va mudar a viure amb l’àvia a Sant Boi, per fer-li companyia i vigilar que estigués bé. I d’aquesta manera se li va despertar l’interès per l’atenció sociosanitària. Va fer diferents cursos i unes pràctiques a Suara i ja s’hi va quedar, cap al 2008.
El que més li agrada és el tracte amb les persones. I sobretot, guanyar-se la seva confiança a poc a poc. L’Efrem se sent orgullós d’algunes intervencions que fins i tot han servit per salvar la vida d’una persona. Com quan fa uns dies ell mateix va detectar a temps un cas d’ictus i el van poder tractar a l’hospital.
L’Efrem forma part de l’equip de Suara a Vilapicina, Barcelona, on al 2018 l’ajuntament va engegar la prova pilot d’un nou model d’atenció domiciliària, basada en la experiència holandesa de Buurtzorg. Sota el lema “humanitat per damunt de burocràcia”, la idea és assolir una atenció més centrada en les persones i les seves necessitats, amb una major autogestió dels treballadors del servei. Aquesta prova va resultar un èxit, i actualment, hi ha més de quaranta nuclis que funcionen de la mateixa manera a la ciutat.
L’Efrem gaudeix de la seva feina, però reconeix que sovint té un desgast físic. Creu que més endavant tirarà cap a la gestió del servei, però no en té cap pressa. Ara, s’ha apuntat a un projecte nou de Suara per fer ceràmica amb els usuaris i està il·lusionat perquè podrà posar en pràctica algunes de les coses que més li agraden i que fins ara no s’havien creuat.
Quan l’August (1938) es va jubilar tenia pensat retirar-se fora de la ciutat amb la seva dona i per això es van comprar una masia fabulosa, Can Xirigoi, a Sant Cebrià de Vallalta. Allà hi van viure amb el seu gos Clifford durant una bona temporada i tot anava bé. L’August estava delicat de salut i un dia va tenir una crisi respiratòria, va caure al terra i l’ambulància va trigar més de tres hores en venir. Llavors van decidir tornar a viure a la ciutat, a Vilapiscina (Barcelona), al seu barri de tota la vida, per poder estar més controlat si hi havia alguna altra complicació.
Ara l’Efrem ve dos dies per setmana, surten a passejar i seuen una mica a la fresca, sempre acompanyats de la seva bomba d’oxigen que l’ajuda a respirar. Tot i les dificultats, esperen que aquest estiu puguin tornar al Maresme, a un hotel que coneixen bé, a passar unes setmanes de vacances en família.
Ara l’Efrem ve dos dies per setmana, surten a passejar i seuen una mica a la fresca, sempre acompanyats de la seva bomba d’oxigen que l’ajuda a respirar. Tot i les dificultats, esperen que aquest estiu puguin tornar al Maresme, a un hotel que coneixen bé, a passar unes setmanes de vacances en família.
" class="item-link link-more"> Quan l’August (1938) es va jubilar tenia pensat retirar-se fora de la ciutat amb la seva dona i per això es van comprar una masia fabulosa, Can Xirigoi, a Sant Cebrià de Vallalta. Allà hi van viure amb el seu gos Clifford durant una bona temporada i tot anava bé. L’August estava delicat de salut i un dia va tenir una crisi respiratòria, va caure al terra i l’ambulància va trigar més de tres hores en venir. Llavors van decidir tornar a viure a la ciutat, a Vilapiscina (Barcelona), al seu barri de tota la vida, per poder estar més controlat si hi havia alguna altra complicació.
Ara l’Efrem ve dos dies per setmana, surten a passejar i seuen una mica a la fresca, sempre acompanyats de la seva bomba d’oxigen que l’ajuda a respirar. Tot i les dificultats, esperen que aquest estiu puguin tornar al Maresme, a un hotel que coneixen bé, a passar unes setmanes de vacances en família.
" class="item-link link-more"> Quan l’August (1938) es va jubilar tenia pensat retirar-se fora de la ciutat amb la seva dona i per això es van comprar una masia fabulosa, Can Xirigoi, a Sant Cebrià de Vallalta. Allà hi van viure amb el seu gos Clifford durant una bona temporada i tot anava bé. L’August estava delicat de salut i un dia va tenir una crisi respiratòria, va caure al terra i l’ambulància va trigar més de tres hores en venir. Llavors van decidir tornar a viure a la ciutat, a Vilapiscina (Barcelona), al seu barri de tota la vida, per poder estar més controlat si hi havia alguna altra complicació.
Ara l’Efrem ve dos dies per setmana, surten a passejar i seuen una mica a la fresca, sempre acompanyats de la seva bomba d’oxigen que l’ajuda a respirar. Tot i les dificultats, esperen que aquest estiu puguin tornar al Maresme, a un hotel que coneixen bé, a passar unes setmanes de vacances en família.
" class="item-link link-more"> Quan l’August (1938) es va jubilar tenia pensat retirar-se fora de la ciutat amb la seva dona i per això es van comprar una masia fabulosa, Can Xirigoi, a Sant Cebrià de Vallalta. Allà hi van viure amb el seu gos Clifford durant una bona temporada i tot anava bé. L’August estava delicat de salut i un dia va tenir una crisi respiratòria, va caure al terra i l’ambulància va trigar més de tres hores en venir. Llavors van decidir tornar a viure a la ciutat, a Vilapiscina (Barcelona), al seu barri de tota la vida, per poder estar més controlat si hi havia alguna altra complicació.
Ara l’Efrem ve dos dies per setmana, surten a passejar i seuen una mica a la fresca, sempre acompanyats de la seva bomba d’oxigen que l’ajuda a respirar. Tot i les dificultats, esperen que aquest estiu puguin tornar al Maresme, a un hotel que coneixen bé, a passar unes setmanes de vacances en família.
" class="item-link link-more"> Quan l’August (1938) es va jubilar tenia pensat retirar-se fora de la ciutat amb la seva dona i per això es van comprar una masia fabulosa, Can Xirigoi, a Sant Cebrià de Vallalta. Allà hi van viure amb el seu gos Clifford durant una bona temporada i tot anava bé. L’August estava delicat de salut i un dia va tenir una crisi respiratòria, va caure al terra i l’ambulància va trigar més de tres hores en venir. Llavors van decidir tornar a viure a la ciutat, a Vilapiscina (Barcelona), al seu barri de tota la vida, per poder estar més controlat si hi havia alguna altra complicació.
Ara l’Efrem ve dos dies per setmana, surten a passejar i seuen una mica a la fresca, sempre acompanyats de la seva bomba d’oxigen que l’ajuda a respirar. Tot i les dificultats, esperen que aquest estiu puguin tornar al Maresme, a un hotel que coneixen bé, a passar unes setmanes de vacances en família.
" class="item-link link-more"> Quan l’August (1938) es va jubilar tenia pensat retirar-se fora de la ciutat amb la seva dona i per això es van comprar una masia fabulosa, Can Xirigoi, a Sant Cebrià de Vallalta. Allà hi van viure amb el seu gos Clifford durant una bona temporada i tot anava bé. L’August estava delicat de salut i un dia va tenir una crisi respiratòria, va caure al terra i l’ambulància va trigar més de tres hores en venir. Llavors van decidir tornar a viure a la ciutat, a Vilapiscina (Barcelona), al seu barri de tota la vida, per poder estar més controlat si hi havia alguna altra complicació.
Ara l’Efrem ve dos dies per setmana, surten a passejar i seuen una mica a la fresca, sempre acompanyats de la seva bomba d’oxigen que l’ajuda a respirar. Tot i les dificultats, esperen que aquest estiu puguin tornar al Maresme, a un hotel que coneixen bé, a passar unes setmanes de vacances en família.
" class="item-link link-more">
L’Efrem Lopez (Esplugues de Llobregat, 1991) és un dels pocs homes que fa de treballador familiar a Suara. Per a ell, la seva feina consisteix en facilitar el dia a dia de les persones amb necessitats: tenir cura de la higiene, anar a comprar, sortir a passejar, acompanyaments mèdics, tramitar papers... Per als usuaris encara es fa una mica estrany que un home entri als domicilis a fer algunes d’aquestes tasques, però la cosa va canviant. “Algunes dones grans tenen pudor que un treballador familiar les dutxi. Cal fer el doble de feina per trencar el tabú i dins el propi col·lectiu de les cures també cal revertir la mentalitat”, reflexiona.
La història familiar de l’Efrem el va portar fins a aquesta feina. Ell és el penúltim fill d’una família de quatre germans amb els pares separats. No tenia massa clar quin camí seguir i va estudiar una formació professional de ceramista i una altra de veterinària. Quan va morir el seu avi, es va mudar a viure amb l’àvia a Sant Boi, per fer-li companyia i vigilar que estigués bé. I d’aquesta manera se li va despertar l’interès per l’atenció sociosanitària. Va fer diferents cursos i unes pràctiques a Suara i ja s’hi va quedar, cap al 2008.
El que més li agrada és el tracte amb les persones. I sobretot, guanyar-se la seva confiança a poc a poc. L’Efrem se sent orgullós d’algunes intervencions que fins i tot han servit per salvar la vida d’una persona. Com quan fa uns dies ell mateix va detectar a temps un cas d’ictus i el van poder tractar a l’hospital.
L’Efrem forma part de l’equip de Suara a Vilapicina, Barcelona, on al 2018 l’ajuntament va engegar la prova pilot d’un nou model d’atenció domiciliària, basada en la experiència holandesa de Buurtzorg. Sota el lema “humanitat per damunt de burocràcia”, la idea és assolir una atenció més centrada en les persones i les seves necessitats, amb una major autogestió dels treballadors del servei. Aquesta prova va resultar un èxit, i actualment, hi ha més de quaranta nuclis que funcionen de la mateixa manera a la ciutat.
L’Efrem gaudeix de la seva feina, però reconeix que sovint té un desgast físic. Creu que més endavant tirarà cap a la gestió del servei, però no en té cap pressa. Ara, s’ha apuntat a un projecte nou de Suara per fer ceràmica amb els usuaris i està il·lusionat perquè podrà posar en pràctica algunes de les coses que més li agraden i que fins ara no s’havien creuat.
Els dies que l’Efrem veu que el Lluís es troba una mica millor, intenten sortir al carrer a prendre l’aire. Acostuma a passar unes dues o tres vegades per setmana i avui és un d’aquests dies.
Després d’aixecar-lo del llit a l’hora de sempre i d’ocupar-se de la higiene diària, es preparen per sortir al carrer. L’Efrem creu que al Lluís li va molt bé tenir unes rutines marcades perquè l’ajuden a estructurar-se el dia.
Amb l’ajuda de la cadira de rodes l’Efrem porta el Lluís a l’ascensor on es mira al mirall encara endormiscat. Surten a passeig i avancen uns quants carrers en un matí primaveral. El Lluís gaudeix al màxim i passen una estona agradable.
L’Efrem Lopez (Esplugues de Llobregat, 1991) és un dels pocs homes que fa de treballador familiar a Suara. Per a ell, la seva feina consisteix en facilitar el dia a dia de les persones amb necessitats: tenir cura de la higiene, anar a comprar, sortir a passejar, acompanyaments mèdics, tramitar papers... Per als usuaris encara es fa una mica estrany que un home entri als domicilis a fer algunes d’aquestes tasques, però la cosa va canviant. “Algunes dones grans tenen pudor que un treballador familiar les dutxi. Cal fer el doble de feina per trencar el tabú i dins el propi col·lectiu de les cures també cal revertir la mentalitat”, reflexiona.
La història familiar de l’Efrem el va portar fins a aquesta feina. Ell és el penúltim fill d’una família de quatre germans amb els pares separats. No tenia massa clar quin camí seguir i va estudiar una formació professional de ceramista i una altra de veterinària. Quan va morir el seu avi, es va mudar a viure amb l’àvia a Sant Boi, per fer-li companyia i vigilar que estigués bé. I d’aquesta manera se li va despertar l’interès per l’atenció sociosanitària. Va fer diferents cursos i unes pràctiques a Suara i ja s’hi va quedar, cap al 2008.
El que més li agrada és el tracte amb les persones. I sobretot, guanyar-se la seva confiança a poc a poc. L’Efrem se sent orgullós d’algunes intervencions que fins i tot han servit per salvar la vida d’una persona. Com quan fa uns dies ell mateix va detectar a temps un cas d’ictus i el van poder tractar a l’hospital.
L’Efrem forma part de l’equip de Suara a Vilapicina, Barcelona, on al 2018 l’ajuntament va engegar la prova pilot d’un nou model d’atenció domiciliària, basada en la experiència holandesa de Buurtzorg. Sota el lema “humanitat per damunt de burocràcia”, la idea és assolir una atenció més centrada en les persones i les seves necessitats, amb una major autogestió dels treballadors del servei. Aquesta prova va resultar un èxit, i actualment, hi ha més de quaranta nuclis que funcionen de la mateixa manera a la ciutat.
L’Efrem gaudeix de la seva feina, però reconeix que sovint té un desgast físic. Creu que més endavant tirarà cap a la gestió del servei, però no en té cap pressa. Ara, s’ha apuntat a un projecte nou de Suara per fer ceràmica amb els usuaris i està il·lusionat perquè podrà posar en pràctica algunes de les coses que més li agraden i que fins ara no s’havien creuat.
Són les nou del matí. La Maria ja fa una estona que està concentrada a l’ordinador, al menjador. És funcionaria i té la sort que pot treballar a distància. Així, acompanya el seu marit que encara dorm. Ella obre la porta i fa passar a l’Efrem, que deixa la bossa al menjador per posar-se la bata i els guants. Llavors, arranja el bany i aixeca una mica la persiana perquè entri claror al dormitori. “Bon dia Lluís”, diu amb la familiaritat de qui el desperta cada dia.
L’Efrem l’estira, literalment, fora del llit i l’ajuda en la seva higiene abans de preparar el que més li agrada: l’esmorzar. Avui l’Efrem decideix fer un tomàquet amb formatge fresc amanit i oli d’herbes, unes torradetes de pa multicereals i el cafè amb llet reglamentari. El Lluis cantusseja mentre assaboreix el menjar. Després, fan una estona de sopa de lletres per estimular una mica el cap. Acaben escoltant l’Elvis Presley, cosa que sempre il·lumina la cara del Lluís.
L’Efrem Lopez (Esplugues de Llobregat, 1991) és un dels pocs homes que fa de treballador familiar a Suara. Per a ell, la seva feina consisteix en facilitar el dia a dia de les persones amb necessitats: tenir cura de la higiene, anar a comprar, sortir a passejar, acompanyaments mèdics, tramitar papers... Per als usuaris encara es fa una mica estrany que un home entri als domicilis a fer algunes d’aquestes tasques, però la cosa va canviant. “Algunes dones grans tenen pudor que un treballador familiar les dutxi. Cal fer el doble de feina per trencar el tabú i dins el propi col·lectiu de les cures també cal revertir la mentalitat”, reflexiona.
La història familiar de l’Efrem el va portar fins a aquesta feina. Ell és el penúltim fill d’una família de quatre germans amb els pares separats. No tenia massa clar quin camí seguir i va estudiar una formació professional de ceramista i una altra de veterinària. Quan va morir el seu avi, es va mudar a viure amb l’àvia a Sant Boi, per fer-li companyia i vigilar que estigués bé. I d’aquesta manera se li va despertar l’interès per l’atenció sociosanitària. Va fer diferents cursos i unes pràctiques a Suara i ja s’hi va quedar, cap al 2008.
El que més li agrada és el tracte amb les persones. I sobretot, guanyar-se la seva confiança a poc a poc. L’Efrem se sent orgullós d’algunes intervencions que fins i tot han servit per salvar la vida d’una persona. Com quan fa uns dies ell mateix va detectar a temps un cas d’ictus i el van poder tractar a l’hospital.
L’Efrem forma part de l’equip de Suara a Vilapicina, Barcelona, on al 2018 l’ajuntament va engegar la prova pilot d’un nou model d’atenció domiciliària, basada en la experiència holandesa de Buurtzorg. Sota el lema “humanitat per damunt de burocràcia”, la idea és assolir una atenció més centrada en les persones i les seves necessitats, amb una major autogestió dels treballadors del servei. Aquesta prova va resultar un èxit, i actualment, hi ha més de quaranta nuclis que funcionen de la mateixa manera a la ciutat.
L’Efrem gaudeix de la seva feina, però reconeix que sovint té un desgast físic. Creu que més endavant tirarà cap a la gestió del servei, però no en té cap pressa. Ara, s’ha apuntat a un projecte nou de Suara per fer ceràmica amb els usuaris i està il·lusionat perquè podrà posar en pràctica algunes de les coses que més li agraden i que fins ara no s’havien creuat.
El Lluís (1943) va patir un ictus quan era més jove i li van quedar moltes seqüeles físiques, a banda d’un cert deteriorament cognitiu que va avançant poc a poc. L’Efrem hi va cada dia per fer-hi un servei totalment assistencial: aixecar-lo del llit, dutxa, higiene, i, sobretot, crear-li unes rutines que li van molt bé.
El Lluís treballava en una empresa de viatges i havia voltat molt. La casa està plena d’objectes de tot arreu i, sovint, recorda històries d’aquells viatges. Un dia li va explicar a l’Efrem que havia tingut una banda de música, es deia Los Extranyos. El va advertir que no en trobaria cap gravació. L’Efrem, igualment, va fer una cerca. El dia següent, li va posar una de les seves cançons i el Lluís gairebé es posa dret i comença ballar d’alegria. Un moment increïble, que l’Efrem sempre recordarà.
L’Efrem Lopez (Esplugues de Llobregat, 1991) és un dels pocs homes que fa de treballador familiar a Suara. Per a ell, la seva feina consisteix en facilitar el dia a dia de les persones amb necessitats: tenir cura de la higiene, anar a comprar, sortir a passejar, acompanyaments mèdics, tramitar papers... Per als usuaris encara es fa una mica estrany que un home entri als domicilis a fer algunes d’aquestes tasques, però la cosa va canviant. “Algunes dones grans tenen pudor que un treballador familiar les dutxi. Cal fer el doble de feina per trencar el tabú i dins el propi col·lectiu de les cures també cal revertir la mentalitat”, reflexiona.
La història familiar de l’Efrem el va portar fins a aquesta feina. Ell és el penúltim fill d’una família de quatre germans amb els pares separats. No tenia massa clar quin camí seguir i va estudiar una formació professional de ceramista i una altra de veterinària. Quan va morir el seu avi, es va mudar a viure amb l’àvia a Sant Boi, per fer-li companyia i vigilar que estigués bé. I d’aquesta manera se li va despertar l’interès per l’atenció sociosanitària. Va fer diferents cursos i unes pràctiques a Suara i ja s’hi va quedar, cap al 2008.
El que més li agrada és el tracte amb les persones. I sobretot, guanyar-se la seva confiança a poc a poc. L’Efrem se sent orgullós d’algunes intervencions que fins i tot han servit per salvar la vida d’una persona. Com quan fa uns dies ell mateix va detectar a temps un cas d’ictus i el van poder tractar a l’hospital.
L’Efrem forma part de l’equip de Suara a Vilapicina, Barcelona, on al 2018 l’ajuntament va engegar la prova pilot d’un nou model d’atenció domiciliària, basada en la experiència holandesa de Buurtzorg. Sota el lema “humanitat per damunt de burocràcia”, la idea és assolir una atenció més centrada en les persones i les seves necessitats, amb una major autogestió dels treballadors del servei. Aquesta prova va resultar un èxit, i actualment, hi ha més de quaranta nuclis que funcionen de la mateixa manera a la ciutat.
L’Efrem gaudeix de la seva feina, però reconeix que sovint té un desgast físic. Creu que més endavant tirarà cap a la gestió del servei, però no en té cap pressa. Ara, s’ha apuntat a un projecte nou de Suara per fer ceràmica amb els usuaris i està il·lusionat perquè podrà posar en pràctica algunes de les coses que més li agraden i que fins ara no s’havien creuat.
L’Efrem ajusta la mascareta de l’Andrea i surten a llençar les escombraries i a fer una mica de compra. Mentre avancen del bracet, van parlant de quines coses cuinarà per dinar i què ha menjat ella aquesta setmana. Després, fan cap a la plaça can Xirigoi per asseure’s una estona. Allà troben la Victòria, una altra de les persones ateses de Suara que també porta l’Efrem. Expliquen, entre riures, que sempre es troben al mateix lloc, al banc que més li toca el sol de tota la plaça: ells s’hi refereixen sempre com el banco de España.
L’Andrea té alguns problemes de salut a l’estómac, però es cuida moltíssim i encara és bastant independent. Després de perdre al seu fill i al seu marit de càncer, ara viu sola i agraeix molt l’ajuda i la companyia de l’Efrem, que la visita cada setmana per vigilar que mengi bé, anar a comprar, a la perruqueria o a fer un passeig.
L’Efrem Lopez (Esplugues de Llobregat, 1991) és un dels pocs homes que fa de treballador familiar a Suara. Per a ell, la seva feina consisteix en facilitar el dia a dia de les persones amb necessitats: tenir cura de la higiene, anar a comprar, sortir a passejar, acompanyaments mèdics, tramitar papers... Per als usuaris encara es fa una mica estrany que un home entri als domicilis a fer algunes d’aquestes tasques, però la cosa va canviant. “Algunes dones grans tenen pudor que un treballador familiar les dutxi. Cal fer el doble de feina per trencar el tabú i dins el propi col·lectiu de les cures també cal revertir la mentalitat”, reflexiona.
La història familiar de l’Efrem el va portar fins a aquesta feina. Ell és el penúltim fill d’una família de quatre germans amb els pares separats. No tenia massa clar quin camí seguir i va estudiar una formació professional de ceramista i una altra de veterinària. Quan va morir el seu avi, es va mudar a viure amb l’àvia a Sant Boi, per fer-li companyia i vigilar que estigués bé. I d’aquesta manera se li va despertar l’interès per l’atenció sociosanitària. Va fer diferents cursos i unes pràctiques a Suara i ja s’hi va quedar, cap al 2008.
El que més li agrada és el tracte amb les persones. I sobretot, guanyar-se la seva confiança a poc a poc. L’Efrem se sent orgullós d’algunes intervencions que fins i tot han servit per salvar la vida d’una persona. Com quan fa uns dies ell mateix va detectar a temps un cas d’ictus i el van poder tractar a l’hospital.
L’Efrem forma part de l’equip de Suara a Vilapicina, Barcelona, on al 2018 l’ajuntament va engegar la prova pilot d’un nou model d’atenció domiciliària, basada en la experiència holandesa de Buurtzorg. Sota el lema “humanitat per damunt de burocràcia”, la idea és assolir una atenció més centrada en les persones i les seves necessitats, amb una major autogestió dels treballadors del servei. Aquesta prova va resultar un èxit, i actualment, hi ha més de quaranta nuclis que funcionen de la mateixa manera a la ciutat.
L’Efrem gaudeix de la seva feina, però reconeix que sovint té un desgast físic. Creu que més endavant tirarà cap a la gestió del servei, però no en té cap pressa. Ara, s’ha apuntat a un projecte nou de Suara per fer ceràmica amb els usuaris i està il·lusionat perquè podrà posar en pràctica algunes de les coses que més li agraden i que fins ara no s’havien creuat.
La Victoria (1933) es una dona forta que ha sobreviscut a dos càncers, de colon i de pulmó. “Mala herba mai no mor”, sempre diu ella.
També explica que un dia tenia un refredat que no se li curava i el metge, en fer-li les radiografies, li va dir que tenia els pulmons negres i que havia de deixar de fumar. Llavors ella es va posar a plorar i quan es va refer li va poder explicar que ella mai no havia fumat cap cigarreta, que havia estat víctima passiva dels tres o quatre paquets diaris que fumava el seu difunt marit. Ell sempre fumava, al sofà, al llit, a la taula...
Fa uns quatre anys que l’Efrem ve diversos cops per setmana per fer passejos, compres i una mica de companyia. A més de les dificultats respiratòries, la Victoria també té problemes de visió i cal ajudar-la a revisar les dates de caducitat dels productes.
També explica que un dia tenia un refredat que no se li curava i el metge, en fer-li les radiografies, li va dir que tenia els pulmons negres i que havia de deixar de fumar. Llavors ella es va posar a plorar i quan es va refer li va poder explicar que ella mai no havia fumat cap cigarreta, que havia estat víctima passiva dels tres o quatre paquets diaris que fumava el seu difunt marit. Ell sempre fumava, al sofà, al llit, a la taula...
Fa uns quatre anys que l’Efrem ve diversos cops per setmana per fer passejos, compres i una mica de companyia. A més de les dificultats respiratòries, la Victoria també té problemes de visió i cal ajudar-la a revisar les dates de caducitat dels productes.
" class="item-link link-more"> La Victoria (1933) es una dona forta que ha sobreviscut a dos càncers, de colon i de pulmó. “Mala herba mai no mor”, sempre diu ella.
També explica que un dia tenia un refredat que no se li curava i el metge, en fer-li les radiografies, li va dir que tenia els pulmons negres i que havia de deixar de fumar. Llavors ella es va posar a plorar i quan es va refer li va poder explicar que ella mai no havia fumat cap cigarreta, que havia estat víctima passiva dels tres o quatre paquets diaris que fumava el seu difunt marit. Ell sempre fumava, al sofà, al llit, a la taula...
Fa uns quatre anys que l’Efrem ve diversos cops per setmana per fer passejos, compres i una mica de companyia. A més de les dificultats respiratòries, la Victoria també té problemes de visió i cal ajudar-la a revisar les dates de caducitat dels productes.
" class="item-link link-more"> La Victoria (1933) es una dona forta que ha sobreviscut a dos càncers, de colon i de pulmó. “Mala herba mai no mor”, sempre diu ella.
També explica que un dia tenia un refredat que no se li curava i el metge, en fer-li les radiografies, li va dir que tenia els pulmons negres i que havia de deixar de fumar. Llavors ella es va posar a plorar i quan es va refer li va poder explicar que ella mai no havia fumat cap cigarreta, que havia estat víctima passiva dels tres o quatre paquets diaris que fumava el seu difunt marit. Ell sempre fumava, al sofà, al llit, a la taula...
Fa uns quatre anys que l’Efrem ve diversos cops per setmana per fer passejos, compres i una mica de companyia. A més de les dificultats respiratòries, la Victoria també té problemes de visió i cal ajudar-la a revisar les dates de caducitat dels productes.
" class="item-link link-more"> La Victoria (1933) es una dona forta que ha sobreviscut a dos càncers, de colon i de pulmó. “Mala herba mai no mor”, sempre diu ella.
També explica que un dia tenia un refredat que no se li curava i el metge, en fer-li les radiografies, li va dir que tenia els pulmons negres i que havia de deixar de fumar. Llavors ella es va posar a plorar i quan es va refer li va poder explicar que ella mai no havia fumat cap cigarreta, que havia estat víctima passiva dels tres o quatre paquets diaris que fumava el seu difunt marit. Ell sempre fumava, al sofà, al llit, a la taula...
Fa uns quatre anys que l’Efrem ve diversos cops per setmana per fer passejos, compres i una mica de companyia. A més de les dificultats respiratòries, la Victoria també té problemes de visió i cal ajudar-la a revisar les dates de caducitat dels productes.
" class="item-link link-more"> La Victoria (1933) es una dona forta que ha sobreviscut a dos càncers, de colon i de pulmó. “Mala herba mai no mor”, sempre diu ella.
També explica que un dia tenia un refredat que no se li curava i el metge, en fer-li les radiografies, li va dir que tenia els pulmons negres i que havia de deixar de fumar. Llavors ella es va posar a plorar i quan es va refer li va poder explicar que ella mai no havia fumat cap cigarreta, que havia estat víctima passiva dels tres o quatre paquets diaris que fumava el seu difunt marit. Ell sempre fumava, al sofà, al llit, a la taula...
Fa uns quatre anys que l’Efrem ve diversos cops per setmana per fer passejos, compres i una mica de companyia. A més de les dificultats respiratòries, la Victoria també té problemes de visió i cal ajudar-la a revisar les dates de caducitat dels productes.
" class="item-link link-more"> La Victoria (1933) es una dona forta que ha sobreviscut a dos càncers, de colon i de pulmó. “Mala herba mai no mor”, sempre diu ella.
També explica que un dia tenia un refredat que no se li curava i el metge, en fer-li les radiografies, li va dir que tenia els pulmons negres i que havia de deixar de fumar. Llavors ella es va posar a plorar i quan es va refer li va poder explicar que ella mai no havia fumat cap cigarreta, que havia estat víctima passiva dels tres o quatre paquets diaris que fumava el seu difunt marit. Ell sempre fumava, al sofà, al llit, a la taula...
Fa uns quatre anys que l’Efrem ve diversos cops per setmana per fer passejos, compres i una mica de companyia. A més de les dificultats respiratòries, la Victoria també té problemes de visió i cal ajudar-la a revisar les dates de caducitat dels productes.
" class="item-link link-more"> La Victoria (1933) es una dona forta que ha sobreviscut a dos càncers, de colon i de pulmó. “Mala herba mai no mor”, sempre diu ella.
També explica que un dia tenia un refredat que no se li curava i el metge, en fer-li les radiografies, li va dir que tenia els pulmons negres i que havia de deixar de fumar. Llavors ella es va posar a plorar i quan es va refer li va poder explicar que ella mai no havia fumat cap cigarreta, que havia estat víctima passiva dels tres o quatre paquets diaris que fumava el seu difunt marit. Ell sempre fumava, al sofà, al llit, a la taula...
Fa uns quatre anys que l’Efrem ve diversos cops per setmana per fer passejos, compres i una mica de companyia. A més de les dificultats respiratòries, la Victoria també té problemes de visió i cal ajudar-la a revisar les dates de caducitat dels productes.
" class="item-link link-more">
