[Texto en catalán]
MÓNICA MANCILLA. Sòcia de Suara Cooperativa
Amb només 20 anys, la Mónica va decidir fer les maletes per buscar un futur millor a la ciutat de Barcelona. Deixant enrere família i amics a la Línea de la Concepción, la seva ciutat natal, va emprendre tot un viatge personal i professional que, avui dia, l’ha portat a assumir la direcció del districte d’Horta-Guinardó del Servei d’Atenció Domiciliària de Barcelona. Al setembre farà 15 anys que la Mónica viu a Catalunya, i reconeix que el seu lligam a la Cooperativa i al seu cercle més proper l’han empès a arrelar-se d’una manera tan profunda que serà molt difícil de trencar. Tot i els girs que han donat forma a la seva història en els darrers anys, la Mónica té molt clar que vol viure sense futuribles. L’únic pla que ara mateix té entre mans és continuar sent fidel a si mateixa. Voleu conèixer la seva història de vida?
Ets diplomada en Relacions Laborals, perquè et vas decantar per aquests estudis?
Sóc de la Línea de la Concepción, una ciutat de Cádiz situada a la comarca del Campo de Gibraltar, i les opcions per estudiar una carrera havent nascut allà són limitades, no pot comparar-se amb l’oferta d’una gran ciutat. Em cridava l’atenció l’àmbit de les Relacions Laborals, tota la part de gestionar persones, i vaig començar a cursar aquests estudis a Algeciras. Vaig fer dos anys de carrera i després vaig demanar el trasllat del meu expedient per continuar estudiant a la Universitat de Barcelona. Amb només 20 anys vaig agafar totes les meves coses i me’n vaig anar a viure allà. Com moltes vegades em dic a mi mateixa, aquest canvi va ser en gran part motivat per la inconsciència de la joventut.
Vas acabar la carrera a Barcelona i de seguida vas trobar feina.
Sí, el primer treball que vaig tenir va ser a una residència de gent gran com a assistent de direcció. En aquell moment no coneixia el sector, però em va sorgir l’oportunitat i no m’ho vaig pensar. Vaig estar gairebé dos anys treballant a aquesta empresa, però la veritat és que no acabava d’encaixar. Veia com donaven viabilitat al servei a través dels números, i no em sentia còmode ni amb el model professional ni amb el seu funcionament intern.
Com vas arribar a la Cooperativa?
Casualment l’any 2008 una de les persones que treballava amb mi a la residència em va parlar de CTF. Buscaven coordinadores de gestió, i de seguida que vaig enviar el currículum em van trucar per fer l’entrevista. Em van oferir coordinar la gestió dels serveis privats, perquè coneixia una mica més el sector, i al cap de poc temps també se’m va assignar una part la coordinació del Servei d’Atenció Domiciliària de Barcelona (SAD). Des del primer moment em van explicar què era una cooperativa i que cercaven professionals que volguessin involucrar-se i sumar-se al projecte. Em va agradar molt aquesta idea, i em van fer saber que s’estaven buscant aliances per fer-lo créixer.
Com vas viure aquest canvi?
Al principi el que més em cridava l’atenció era veure un model diferent, veure que les persones podien parlar i dir el que pensaven sense que passés res. Va ser un xoc brutal per a mi, de total llibertat. En el moment en el qual trenques aquest gel, et dius a tu mateixa que ets lliure de poder expressar el que penses, de poder-ne formar part i que la teva opinió es tingui en compte, ja no hi ha marxa enrere. Quan t’impregnes de l’essència de Suara és molt difícil deixar-la anar, perquè crec sincerament que qui viu el món cooperatiu en si té alguna cosa a dins que realment el vincula. A mi avui dia em costaria molt viure en un model diferent, no podria tornar enrere, em faltaria alguna cosa.
Al setembre farà 15 anys que vius a Barcelona, recordes què et va empènyer a fer-ho?
Vaig decidir fer aquest pas tota sola perquè la meva parella era catalana, i em venia de gust obrir fronteres i buscar un futur amb més possibilitats de les que podia tenir al poble on m’havia criat. I la veritat és que quan arribes a Barcelona s’obre un altre món. Jo ho vaig viure d’una manera positiva perquè era realment el que volia fer, però a la meva família els hi va costar molt acceptar-ho, tot i que en el fons sabien que a Barcelona podia estar millor. Tinc dos germans grans, però ells van decidir quedar-se allà, formant la seva família.
Com va ser la teva infància?
La veritat és que va ser molt tranquil·la i feliç, la recordo amb nostàlgia. Compartir la vida amb dos germans també et fa veure les coses d’una altra manera. La Línea és una ciutat que té molt mar, allà conflueixen el mar Mediterrani amb l’oceà Atlàntic, i per a mi el mar és el meu oxigen, m’ajuda a carregar piles. A mesura que vas creixent, i creix el teu entorn, t’adones que hi ha moments que són irrecuperables, i per això intento mantenir aquesta relació amb la meva família. Acostumo a viatjar-hi sovint, almenys un cop cada dos mesos, perquè em serveix per agafar aire i tornar a Barcelona.
Com és viure a la Línea de la Concepción?
La Línea de la Concepción és una ciutat del Campo de Gibraltar que pertany a la província de Cádiz. És una de les zones on la vida és més complicada, ja que presenta un dels índexs d’atur més alts de tot el territori nacional. Tot i que es viu molt bé, per la seva filosofia de vida i per la seva cultura, moltes vegades les opcions de futur només hi són si emigres i marxes d’allà. A la Línea hi ha una part molt important d’economia submergida, més o menys legal, que fa que moltes famílies puguin sobreviure. És una realitat, la lluita del dia a dia per cobrir les necessitats bàsiques. La Línea necessita construir un model més avocat a la col·laboració i l’associacionisme, amb polítiques socials adaptades a les peculiaritats de la ciutat.
Podria canviar-se aquesta realitat?
Penso que per fer-ho hi hauria d’haver una part molt important d’educació de base i de valors, perquè no tot s’hi val, i aquí és on realment s’ha de fer recalcament. Per a mi ara el que hi ha és una gran falta d’humanitat i de valors de base, que és on s’hauria de posar la força, apostant per una educació més humanística. Vivim en una societat massa egocèntrica, perdem de vista com d’afortunats som i com el destí, per haver nascut en un determinat lloc, ens marca. Jo em sento molt afortunada d’haver nascut on he nascut, em sento agraïda pel camí que he portat i per on m’ha portat la vida. M’he sentit molt bé al lloc on he nascut, i ara també em sento molt bé a la ciutat on visc, per com se m’ha acollit i per com se m’ha ensenyat que aquesta també pot ser casa meva. A Barcelona estic envoltada de gent meravellosa, perquè la parella i els amics són la família que un escull. Amb el pas del temps he anat formant el meu cercle, i s’ha creat un arrelament que no vull perdre.
Ets una persona molt familiar!
Sóc una persona familiar però també solitària, hi ha una part d’estar a gust amb mi mateixa que intento tenir sempre ben treballada. La solitud ben entesa, ser capaç de buscar el teu propi equilibri que, en el meu cas, et permeti viure lluny de la protecció que per a mi és la família. M’agrada desconnectar a la meva manera. Tinc molta passió per la lectura, i sovint em deixo atrapar per la novel·la negra. Ara estic llegint ‘No soy un monstruo’, de Carme Chaparro, que parla sobre el segrest d’un nen a un centre comercial i tota la trama que envolta aquest succés. El que més m’agrada del gènere de la novel·la negra són els seus finals inesperats, sempre hi ha un gir radical que et porta cap a un altre costat.
Penses sovint en els girs que et donarà la vida?
No sóc una persona que es planifiqui molt o es plantegi futuribles, creant una ansietat anticipada sobre el que passarà, sobre la necessitat constant de canviar. Visc molt més feliç així. Evidentment penso que, si vols canviar alguna cosa a la teva vida, has d’apostar per això, has de llançar-te, però sempre que tu ho vulguis, no perquè la societat t’ho imposi. Ens turmenten amb la idea que hem de fer moltes coses i hem d’obrir moltes portes, i penso que hem d’apostar només per aquells ventalls que ens vinguin de gust en cada moment i en cada etapa de la vida, sense respondre a aquests cànons de canvi constant. És important evolucionar, però al pas de cadascú. Els plans de futur són seguir essent fidel a mi mateixa, trobant-me a gust i fent el que realment vull fer.
És una bona filosofia!
Al darrere hi ha un procés i un treball personal molt gran per intentar tenir aquest equilibri, però evidentment a la vida tothom passa per situacions molt diverses que fan que això trontolli. La meva filosofia és sempre intentar objectivar les coses i patir el menys possible, sense frustracions, essent conscient d’allò que puc canviar i del que no està a les meves mans. En el meu cas, durant molt temps he estat una persona que s’ha posat barreres de no intrusisme. Quan arribes a una ciutat desconeguda amb només 20 anys la personalitat encara no està del tot construïda. El meu model tendia a la protecció, a no obrir-me tant, ja que entenia que com menys informació donés sobre mi als altres menys vulnerable em mostraria. Darrere d’això hi ha tot un treball que jo mateixa estic fent per poder confiar més en els altres, entenent que mostrar vulnerabilitat no sempre és dolent. Per a mi aquesta conversa ja forma part de tot aquest exercici, de poder trencar aquesta protecció per explicar als altres qui sóc o què m’ha portat fins aquí. Tots som persones i tots tenim unes circumstàncies que ens van marcant qui som, i conèixer això ens ajuda a relacionar-nos amb els altres i a entendre molts perquès.
